28

Es trobava en un atzucac.

La cita de les set era l’única cosa que li quedava.

Quan va arribar al Paral·lel, va atalaiar el panorama a dreta i esquerra. Disposava d’unes quantes hores, havia de dinar, podia cremar l’espera fent qualsevol cosa, i tanmateix…

Va sentir la veu d’en Florencio Arteta dins del seu cap.

—Investigui-ho.

Es va ficar la mà a la butxaca i en va extreure la targeta de Les Set Portes.

Per què no?

A vegades, els trets disparats a l’atzar eren els que caçaven més ànecs.

—D’acord —va assentir, més o menys feliç pel fet de tenir alguna cosa a fer.

Va travessar el Paral·lel i va arribar al carrer de Sant Pau. Fins al carrer Hospital no era una distància gaire llarga, però si després tornava a caminar fins al Pla de Palau, llavors sí que posaria a prova la seva resistència. S’ho va prendre amb calma, sense precipitar-se, pas a pas. Igual que qualsevol caminant ociós o vell jubilat gaudint del sol de l’estiu.

Si anava al restaurant, necessitava una cosa.

Una cosa que havia deixat a l’habitació per culpa de la seva intempestiva marxa matinal.

Va arribar a la pensió amb la jaqueta penjada al braç i amarat de suor. La seva aparició va ser saludada per un primer silenci d’esbalaïment, seguit per un crit de sorpresa.

—Senyor Mascarell!

—Hola, senyora Rosa.

—Em pensava que no tornaria!

—Doncs ja ho veu: he tornat. Només es tractava d’una falsa identificació. Un error. Però ja se sap com són els elefants quan entren en una terrisseria.

No li va captar l’acudit. Va continuar mirant-lo com si fos un fantasma.

—Quin ensurt…

—Tranquil·la —va sospirar.

—De debò que… —Va continuar mostrant-se aclaparada per la seva presència, sense poder acabar cap frase.

—Ja l’hi he dit. No passa res. Aquestes coses són així.

—He pujat a la seva habitació. L’he arreglat una mica. Jo… no sabia…

—Ha fet bé. Gràcies.

—No li han fet res? —va insistir en veure que agafava la clau i es disposava a pujar al primer pis.

—No, ja ho veu.

—Doncs miri, me n’alegro.

—Ja ho sé. —Va recordar l’ampolla de vi compartida amb ella i amb la Glòria Miserachs la nit anterior.

Les persones que s’entonaven juntes rarament discutien.

Pura empatia.

Va aconseguir vèncer la resistència de la dona a deixar-lo marxar i va pujar a la seva cambra. La senyora Rosa, en efecte, l’havia arreglat. Els seus efectes personals estaven endreçats i les restes de la maleta, tancades i dipositades a l’armari. També el menjar aconseguit amb la llibreta de racionament estava intacte.

La foto de la Celia Arteta, damunt del llit.

Un lloc curiós per deixar-la.

Va agafar-la, hi va llançar una mirada resignada i se la va guardar a la butxaca de l’americana. Després va resistir la temptació d’estirar-se, sabent que acabaria endormiscat, i va tornar al carrer.

—Fins després —es va acomiadar de la propietària de la pensió, mentre deixava la clau damunt del taulell.

—Vagi amb compte!

Va sortir a les Rambles i va baixar fins al Portal de la Pau. Tot seguit va enfilar el Paseo de Colón i va mantenir el ritme de les seves passes, tot desitjant seure una estona ja que la seva resistència començava a flaquejar. Dalt del cel, el sol masegava la terra sense pietat. Així i tot, no es va tornar a treure la jaqueta. Qüestió de classe. Quan va entrar en el fastuós ambient refrigerat de Les Set Portes, aquest li va oferir tot el seu confort i distinció. Un maître sol·lícit i ple d’amabilitat se li va acostar de seguida. L’intercanvi oral va ser ràpid: «El senyor espera algú o hi ha algú que esperi el senyor?», «No», «Taula per a un, doncs?», «Sí, gràcies», «Al senyor li sembla bé aquesta?», «Molt bé, sí».

Va ocupar el seu seient i va rebre de mans del maître la carta amb les especialitats de la casa. Una bona part de Barcelona, del país, es moria de gana, vivia amb el racionament real i l’estraperlo utòpic. Però allà, els rics de Barcelona es podien gastar vint-i-cinc, trenta o cinquanta pessetes dinant com si el món continués girant tal qual. No va gosar excedir-se. Per decència, per ètica, pels companys que encara eren al Valle de los Caídos.

Quan va tornar el maître, li va demanar un potatge i carn. Vi? No, gràcies.

Era el més car.

Primer va menjar. No espatllaria pas una ingesta alimentària tan cara, amb carn, carn!, inclosa. Va escurar els dos plats, entenent-ne, en part, el preu, ja que eren exquisits, i en reaparèixer el cambrer que els hi havia servit per preguntar-li si prendria postres o passava directament al cafè, va aprofitar l’avinentesa.

La foto de la Celia ja era damunt la taula, i al seu costat, vint pessetes.

—La reconeix?

L’home, menut i embotit en el seu uniforme amb davantal blanc, es va abocar sobre la imatge de la Celia.

—L’he vist algunes vegades per aquí —les vint pessetes van desaparèixer discretament—, però no durant aquestes últimes setmanes.

—N’està segur?

—Bé… —Va fer-hi una altra ullada—. La fotografia no li fa justícia, o deu ser antiga. En persona era molt més guapa.

—Venia sempre amb el mateix home?

—Sí.

—Se’n recorda, d’ell?

—Amb una dona així, un no s’entreté gaire a fixar-se en el seu acompanyant. —Va fer un gest d’inseguretat.

—Faci un esforç.

—Cabells de color panotxa, una mica arrissats, alguns cabells blancs, molt ben vestit, ulls petits…

L’Àlvar Gomis.

—Sap com es deia aquest home?

—No, no senyor, ho sento. No conec els clients.

—Quan va ser l’última vegada que els va veure?

—No l’hi sabria dir. Unes setmanes, dues, tres, quatre…

—He sentit dir que es va produir una baralla, o una disputa, aquí mateix, amb ell com a protagonista.

—Sí, d’això me’n recordo bé.

—Què va passar?

—Me’n recordo perquè va ser impossible no veure-ho o sentir-ho, però qui els va atendre aquell dia va ser en Felipe.

—Qui és en Felipe?

—Aquell d’allà. —Va assenyalar discretament un company seu que duia uns quants plats a una de les taules de la seva dreta.

—Li podria dir que vull parlar amb ell?

—Naturalment, senyor.

Va veure com s’apropava al seu amic Felipe. Van parlar tot just un instant, després que servís els plats. El segon cambrer va mirar en la seva direcció. Era més jove i més alt, amb una mirada impertinent i un aire de seguretat que es va fer més patent mentre anava a trobar-lo amb un somriure cisellat als llavis. Quan va arribar a la taula, unes altres vint pessetes esperaven al costat de la foto de la Celia.

L’home es va fixar en els diners tant com en la imatge, però encara no els va agafar.

—Bona tarda.

—Parli’m de la baralla que va protagonitzar l’acompanyant d’aquesta dona fa uns dies. —En Miquel Mascarell va anar al gra.

—Aquesta senyora era molt guapa, vestia amb elegància. Una dama. —Va posar un dit damunt la foto—. Un senyor d’una altra taula s’hi va acostar i la va cridar amb un nom que no era el seu.

—Patrícia?

—Sí! —Els ulls li van brillar—. Vaig pensar que era un nom romà o una cosa així. Patrícia. Jo era al seu costat, sap? Tan a prop com ara ho estic de vostè.

—Què va passar?

L’home va mirar subreptíciament en direcció al maître. El fet que dos cambrers estiguessin junts al costat d’un comensal no trigaria a despertar sospites. No hi havia temps a perdre.

—El senyor que va anomenar Patrícia a la senyora es va adonar del seu error. Primer se la va quedar mirant, després va fer uns ulls com unes taronges i finalment va arrufar el nas. Però en comptes d’excusar-se amb ella i amb el seu acompanyant, va esclatar a riure, sense cap mena de pudor. Llavors va dir alguna cosa que va molestar la parella de la senyora.

—Ho recorda exactament?

—Li va dir a l’home que era patètic i que així era com se n’anava al llit amb la seva cunyada.

—Aquestes van ser les seves paraules?

—Una per una.

—I això va ser tot?

—No. —Va adreçar una segona mirada en direcció al maître en adonar-se que el seu superior ja s’havia fixat en ells—. L’acompanyant de la senyora va agafar la copa de vi i l’hi va tirar a la cara.

—Va respondre l’agredit?

—No.

—No?

—Va riure encara més i va repetir l’insult. El va titllar de patètic. Aquesta va ser la paraula: patètic. En acabat va tornar a la seva taula sense deixar de somriure, sense importar-li que tingués el vestit tacat de vi, i com es pot imaginar aquí es va fer el silenci. Va ser tot un espectacle.

—L’insultat va fer alguna cosa més?

—No. Al cap d’un parell de minuts va pagar el compte i ell i la senyora van marxar. Ja no els he tornat a veure més per aquí.

—Com era aquest home, el que va confondre la senyora amb la tal Patrícia?

—Baix, cabells pentinats amb la ratlla al mig, rabassut…

—Sap els noms d’aquestes persones?

—No.

—Algú…?

—El maître, però ell no els hi dirà encara que li doni cent pessetes. És un fill de puta…

—Calla! —li va dir l’altre—. I vés amb compte, que ve cap aquí!

El segon cambrer va posar una mà sobre les vint pessetes.

Quan la va enretirar, ja havien desaparegut de la taula.

En Miquel Mascarell va col·locar el tovalló damunt la foto de la Celia.

—Cap problema? —va exhibir el millor dels seus somriures l’encarregat del restaurant en aturar-se prop dels seus dos empleats, però adreçant-se al comensal.

—No, no. —Va fer un gest de cortesia—. Els felicitava pel menjar tan exquisit i pel servei. Volia fer-ho extensiu a aquest altre jove.

El maître es va inclinar una mica més.

—Al seu servei, senyor. No cal dir que ens agradaria tenir-lo entre els nostres clients més assidus.

—A mi també m’agradaria. —Va sentir una punxada a l’estómac, però més a la butxaca—. Em podria portar el compte?

—Naturalment, senyor.

Els dos cambrers ja havien iniciat la retirada amb les seves respectives propines. En Miquel Mascarell va esperar que el maître anés a buscar la nota per guardar-se la fotografia de la Celia. Un cop desapareguda a la butxaca de la jaqueta, es va jurar que no s’immutaria quan veiés el compte corresponent al seu àpat.

No es va immutar.

Va sortir de Les Set Portes com un senyor per al qual és d’allò més normal dinar al millor restaurant de Barcelona gastant-se els diners amb què molts havien d’alimentar els seus fills durant uns quants dies.