10

El reconeixement no va ser pas un camí d’una sola direcció.

Va ser mutu.

Caminava amb pas ferm, decidit, però en veure que ell es quedava paralitzat, sorprès, es va aturar. Hauria defugit la seva mirada si el flaix no hagués estat immediat.

Va restar quieta, a un metre.

Va obrir els ulls, i la boca.

—Vostè!

—Hola, Patro —va saludar-la, gairebé com en una pregària.

—Déu meu… —El seu esbalaïment no hauria estat menor si hagués vist un fantasma de debò—. Em pensava que…

—Ja ho veus. —Amb els braços caiguts, li va mostrar els palmells oberts.

—Oh, Senyor!

No s’ho esperava. Qualsevol cosa menys allò. La Patro se li va tirar al coll i el va abraçar amb totes les seves forces. Això el va desconcertar. Feia tants anys que ningú no el tocava, que aquell cop, la seva sinceritat, la seva alegria, la generositat de l’energia escampada damunt seu, el va commoure. Va poder sentir el panteix de la jove, la seva respiració agitada, l’escalfor del seu cos enganxat al seu. Ni tan sols va saber què fer, si correspondre-li o no. Va alçar les mans, però es va quedar a uns centímetres de l’esquena de la Patro.

Moltes vegades, al Valle de los Caídos, havia pensat en ella.

La darrera cosa veritablement bonica que els seus ulls havien vist abans d’enfonsar-se en aquell llarg túnel.

Una presència torbadora en el seu record.

Aquell dia, després de salvar-li la vida i fer-li entendre que si no l’hi explicava tot moriria, la va deixar a casa seva, a la cruïlla de Girona amb València, amb les seves dues germanes, la María i la Raquel. Va dir-li adéu i al matí va anar a trobar en Pasqual Cortacans.

El seu últim tret.

L’última víctima de la seva guerra.

—Em pensava que era mort… Em pensava que era mort…!

—Els dolents duren més que l’arna. —Va romandre immòbil, atrapat pel sentiment d’aquella abraçada.

—He pensat tantes vegades en vostè…

—Només ens vam veure aquell dia. Bé, i quan vas sortir corrent d’aquella merceria.

Finalment, la Patro Quintana es va separar d’ell. Tenia els ulls brillants, gairebé a punt de desfer-se en llàgrimes. Potser el sentiment no havia estat tan profund. O tal vegada les va contenir per no espatllar el seu mesurat maquillatge. De prop, les seves faccions encara semblaven més pures. Si als divuit anys era una jove captivadora, ara s’havia convertit en una dona completa, femenina i excitant. El més probable era que, sense el maquillatge, fins i tot semblés més guapa i més jove.

—Estàs increïble —va assentir ell.

—Gràcies. —Va abaixar el cap pel compliment.

I per alguna cosa més.

Tot d’un plegat, l’escena va esdevenir evident.

La Patro Quintana es disposava a entrar al Parador del Hidalgo. Ell sortia del bar. Una primera vermellor va acolorir les galtes de la nouvinguda. No calia preguntar-li res més. Tan bonica, tan empolainada, tan ben vestida… Amb divuit anys participava en les orgies i els jocs eròtics dels rics de Barcelona, per les seves germanes i impulsada per la fam i la necessitat. Amb vint-i-set… la mateixa fam, la mateixa necessitat, el mateix camí, aprofitant el seu únic do: la bellesa.

—Ha sortit d’aquí? —li va preguntar, estranyada que ho hagués fet sol.

—No és el que et penses.

Va semblar que no l’havia entès. Encara es trobava sota els efectes del xoc. El mirava amb la mateixa sorpresa i perplexitat, sense el més petit indici d’incomoditat o inquietud per part seva. La vida conferia a vegades una aparença de naturalitat a allò que en altres circumstàncies hauria semblat desagradable.

En Miquel Mascarell va aprofitar aquella inesperada oportunitat.

—Podem parlar un moment en algun lloc?

—Oh, és clar que sí! M’encantaria! Ja li he dit que he pensat molt en vostè al llarg d’aquests anys!

—De debò?

—Em va salvar la vida! I quan vaig saber que el senyor Cortacans havia aparegut mort…

—Vine. —Va agafar-la pel braç per allunyar-la dels voltants del Parador del Hidalgo.

La Patro es va deixar dur sense oposar-hi resistència, alhora que el mirava una vegada i una altra encara sorpresa per la seva aparició. Els talons de les seves sabates tamborinaven a les rajoles del passeig de Gràcia. Un parell d’homes es van girar per veure-la millor. Duia un vestit jaqueta lleuger de color groc pàl·lid, brusa blanca, gairebé sense escot, i anava guarnida amb un collaret de perles falses i dues arracades que hi feien joc. Portava una bossa de mà no gaire grossa penjada al braç. Era una mica més alta que ell i la seva envergadura la convertia en una dona encara més plena. En Miquel no va voler seure al banc des del qual havia estat espiant el bar. Va caminar passeig de Gràcia avall i va escollir el següent, amb el corresponent fanal al damunt. La frescor del trencadís de les rajoletes blanques li va injectar una nova vitalitat.

Van quedar asseguts amb els cossos lleugerament inclinats, situats gairebé de cara l’un respecte a l’altre.

Les darreres mirades de reconeixement i acceptació.

—Quant de temps, oi? —va xiuxiuejar ella.

Va intentar no sentir-se torbat. Ho va intentar. Tenia seixanta-tres anys, experiència, i ella continuava sent molt jove.

—Per què no va tornar?

—No ho sé.

—Sí que ho sap.

—Potser sí.

—Aquell dia em va deixar a casa meva. Em va dir: «Et vindré a veure per dir-te com ha acabat això». Però no va tornar.

—Te’n recordes?

—És clar que me’n recordo! Estava morta de por! Aquell home…!

—Em vas fer un petó a la galta.

La Patro s’hi va acostar i n’hi va fer un altre. Al mateix lloc.

—Gràcies.

—Què va passar? —Va recuperar la seva angoixa.

—L’endemà van entrar ells. —Va fer un gest ambigu, com si encara fossin allà, fent el seu passeig triomfal—. Els maleïts rebels…

—Ssst! —La Patro va fer lliscar una mirada atemorida al seu voltant—. És boig? No els anomeni així. Són els nacionals.

—Doncs van entrar els nacionals i ja no vaig poder tornar —va continuar ell, amb un deix de resignació.

—Entesos.

—La meva dona va morir al cap de pocs dies, i a mi em van detenir i em van enviar al Valle de los Caídos després de commutar-me la pena de mort que m’havien imposat.

La Patro es va mossegar el llavi inferior.

—Estic bé, ja ho veus —va voler tranquil·litzar-la.

—Quan va sortir-ne?

—Fa uns dies. Com aquell qui diu, acabo d’aterrar a Barcelona.

—De debò?

—Sí, per què?

—És el destí —va proclamar amb determinació.

—Tu hi creus, en el destí?

—Sí. Tot passa per alguna raó.

La mateixa innocència. Encara. Potser per a ella la vida era un joc. Que la utilitzessin com a joguina sexual quan era una adolescent; que l’Ernest Niubó la convertís en la seva amant, per protegir-la i estimar-la en exclusiva; que ara vengués el seu cos per deu pessetes…

Va naufragar a l’oceà dels seus ulls transparents.

—I les teves germanes?

—La Raquel va morir al quaranta-dos, pobreta. —Se li va ennuvolar la mirada—. Va ser una tuberculosi fulminant, però agreujada per la fam i les condicions en què vivíem. La María ja té vint anys i es va casar fa uns mesos.

Les va recordar totes dues, a la porta de casa seva, soles, quan ell buscava la Patro per trobar l’assassí de la seva amiga.

—On vius?

—Al mateix lloc, on vol que visqui? —D’alguna manera va enllaçar amb els pensaments d’ell, ja que també va recular fins al trenta-nou, mantenint la mateixa seriositat amb què havia parlat de la seva germana Raquel—. Puc preguntar-li una cosa?

—Endavant.

—La Merche, la va matar…?

—En Pasqual Cortacans.

—I vostè…? —Novament es va quedar sense acabar la frase.

En Miquel Mascarell no li va respondre.

No feia falta.

—D’acord.

—Oblida-te’n.

—Ho he intentat, però no és gens fàcil. Mai no havia pensat en la mort fins que va passar allò. —Va tornar a mirar-lo intensament—. I en Jaume Cortacans?

—Es va suïcidar. Va deixar una nota escrita on ho explicava. No va voler veure tot això. —Va abraçar Barcelona amb una mirada apesarada.

—És molt dur, senyor Mascarell —va reconèixer la Patro.

—Ja ho sé.

—Jo…

—No cal que em diguis res.

—Li juro que vaig intentar…

—Patro. —Va agafar-li una mà i la hi va estrènyer.

Va contenir les llàgrimes un altre cop. Va mirar en direcció al Parador del Hidalgo.

—La meva mare deia que la bellesa és un do, un regal, però que també pot ser una condemna.

—Depèn de com s’utilitzi.

—Ningú no dóna feina a una noia guapa. Tots volen el mateix. Per jeure amb l’encarregat per un plat de llenties, val més fer-ho per una mica més.

—No ho vull sentir.

—Però l’he decebut.

—Ens vam conèixer en circumstàncies excepcionals, i ho continuen sent. No m’has decebut pas! En aquests temps, tot és un luxe, i la supervivència una necessitat. He fet coses que mai no havia imaginat que faria, i m’he hagut d’empassar tot l’orgull.

—Vostè no pot fer res de dolent.

—No es tracta de fer coses dolentes, sinó d’un mateix. Alçar el braç fent la salutació feixista, cridar arriba això o viva allò altre…

—Però no s’hi pot fer res.

—Certament, no s’hi pot fer res. —Va apuntar un somriure afable.

—He pensat tantes i tantes vegades en el fet que em va salvar la vida.

La mà de la Patro era molt suau, dits llargs, ungles pintades, una pura carícia. Va deixar de retenir-la. Però no va poder ignorar-ne l’aroma, la delicadesa del perfum o la colònia que feia servir. Era l’olor més fragant que havia arribat a la seva pituïtària des de feia molts anys, ja que l’olor del Valle era pudor de suor.

—T’estic fent perdre el temps. —Es va tirar cap enrere, decidit a marxar al més aviat possible.

—No —va ser categòrica ella—. Hi puc anar si vull, o agafar-me la nit lliure. Ningú no em diu el que haig de fer.

Lliure.

La Patro Quintana era lliure.

Una estranya llibertat, i encara més estranya la manera d’entendre-la.

Va recordar el motiu pel qual eren allà asseguts i es va treure la fotografia de la butxaca de la jaqueta.

Un tret a l’atzar.

—La coneixes?

Gairebé s’ho esperava tot menys la ràpida resposta de la Patro, i la seva naturalitat quan li va dir:

—Sí, és la Celia, per què?