27

Igual que la Marga Creixell la tarda anterior, en Florencio Arteta semblava com si visqués en la mateixa bombolla temporal que en la seva primera entrevista. Vestia la mateixa roba, presentava el mateix aspecte, i estossegava amb la mateixa angoixa, com si s’hagués de trencar d’un moment a l’altre o morir extenuat per l’esgotament.

Se’l va quedar mirant amb la porta oberta.

I sense dir res, va fer mitja volta i va deixar que ell mateix la tanqués i el seguís fins a la sala, a través d’aquell passadís ombrívol i ple de portes tancades, cortines velles i buit.

Es va deixar caure en una de les dues petites i desgastades butaques i va esperar que el visitant l’imités. En Miquel Mascarell ho va fer. Abans d’anar al gra, però, es va interessar pel seu estat.

—Es troba bé?

—No —va escopir la paraula el pare de la Celia Arteta.

Va ser tan categòric que no li va donar gaires opcions. Va presenciar un últim i encara més brutal atac de tos, i mentre esperava que l’home s’asserenés i compassés la respiració, el va estudiar amb una creixent incomoditat.

En Florencio Arteta tenia al seu costat les fotografies de les seves dues esposes i els seus tres fills.

Perdre dues famílies devia ser molt més que dur.

Ell amb prou feines suportava l’absència de la Quimeta i d’en Roger.

Així, doncs, es va compadir del seu amfitrió.

De la seva amargor, la seva ràbia i la seva impotència.

—Maleït sigui… —va panteixar l’home, posant-se un mocador rebregat a la boca per eixugar-se les baves.

—Tranquil. No tinc pressa.

La seva declaració, més que calmar-lo, va semblar que l’enfurismava.

—Què vol?

—Que m’ajudi.

—Com?

—Ahir no em va deixar mirar les coses de la seva filla.

—Ni ho penso fer avui —va ser rotund.

—No vol saber la veritat del que li va passar, i si es demostra que va ser un assassinat que el culpable pagui per això?

—I ho sabrà mirant les seves coses? —va remugar.

—És possible. Depèn del que hi trobi.

—Ha tornat per això?

—Sí.

—Ha esbrinat res?

—Déu n’hi do.

Això li va interessar. Es va inclinar cap endavant i li va examinar el rostre. Encara devia tenir la galta envermellida per la bufetada del comissari Amador, ja que s’hi va aturar una fracció més de segon.

—Endavant —el va convidar a explicar-se.

En Miquel Mascarell ho va fer, fil per randa, i sense amagar-li res. El pla d’en Ricard Solana, la seva idea, com la Celia s’havia convertit en una doble de la Patrícia Amorós, no pas de l’Helena, la manera en què l’Àlvar Gomis havia caigut al parany, el més que possible amor d’en Gomis per ella i l’esperança per part de la noia de convertir-se en una dona respectable i respectada.

En Florencio Arteta no el va interrompre en cap moment. El va deixar parlar fins que va concloure el seu relat.

Llavors sí que va intervenir.

—És impossible que la meva filla es prestés a això —va exhalar secament.

—Senyor Arteta —va haver de ser inflexible, fins i tot a risc d’acabar amb la paciència del seu amfitrió—, la seva filla buscava la seva oportunitat, res més. I cregui’m: en aquests temps no hi ha res de dolent en això. Qui més qui menys prova de sobreviure. Més enllà del pla del senyor Solana, el fet que el senyor Gomis s’enamorés d’ella té sentit, tot el sentit. Tant com que la seva filla quedés enlluernada per ell. Un vidu ric, seriós i amb classe.

—Llavors va ser ell qui la va deixar embarassada.

—No.

—Qui ho va fer, doncs? —Va serrar les dents.

—Probablement l’home que la va contractar, en Ricard Solana.

—Com ho sap, que es va ficar al llit amb ell?

—Perquè el senyor Solana és dels que va darrere de qualsevol dona que se li posi al davant. El més lògic és que ho fes abans que la Celia i l’Àlvar Gomis intimessin del tot, mentre la preparava per tirar endavant el seu pla.

—Per què no podia ser en Gomis?

—És estèril.

Va assentir amb el cap i va deixar transcórrer uns segons. Va empetitir els ulls en exhalar:

—L’hi vaig dir. Trobi el pare d’aquest nadó i trobarà l’assassí de la meva filla. Perquè ara sí que és evident que la van matar, oi?

—Encara no ho sé. —Va ser sincer—. És el més lògic, però queden caps per lligar. Ahir vaig veure aquests dos homes i cadascú a la seva manera es va sorprendre per la veritat.

—Els assassins menteixen i fingeixen.

—La reacció de l’Àlvar Gomis va ser visceral: va anar a veure el seu exsoci per acusar-lo. Pel que fa a en Ricard Solana… no tenia per què matar-la. Massa diners. Si el nadó era el problema, en tenia prou de fer-la avortar.

En Florencio Arteta va abaixar el cap.

En Miquel Mascarell es va adonar que parlava de la seva filla.

I del seu nét.

—Perdoni.

—Qui més podia estar ficat en això? —Es va resistir a flaquejar.

—La dona d’en Ricard Solana, i també la seva amant.

—Esposa, amant… i la Celia? —La seva cara va reflectir el fàstic que sentia.

—Sí.

—Fill de puta. —Va arrossegar les tres paraules.

—És la nova burgesia catalana, senyor Arteta.

Es va tirar novament cap enrere. Amb l’esquena repenjada al respatller de la butaca, va alçar el cap i va mirar el sostre. Hi havia un escrostonament curiós, en forma de dona d’ufanoses dimensions. Cabells, rostre, cos, braços, cames… En Miquel Mascarell va deixar que es tranquil·litzés.

En qualsevol moment podia fer-lo fora d’allà.

O sotmetre’s als seus desitjos.

Necessitava calma.

—Vull explicar-li una altra cosa. —Va jugar amb totes les seves cartes—. Ahir li vaig mentir.

—Sobre què?

—Les seves amigues no em van contractar pas. Vaig rebre una misteriosa nota, la foto de la Celia i alguns diners perquè investigués.

—Així, sense més ni més?

—Sí.

—I ho va fer.

—No sé ni com, però sí. Vaig anar al Parador del Hidalgo, hi vaig trobar una vella amiga, i sense adonar-me’n ja estava fent preguntes i ficant-me en el cas fins al coll. Fa una estona la policia de poc em mata. —Es va assenyalar la galta dreta.

—L’han detingut?

—Amablement. —Va somriure.

—Per això de la Celia?

—Vaig deixar un rastre, però no tenien proves ni crec que en busquessin. De moment és tot.

—Vostè no s’hauria ficat en això només pels diners.

—No —va concedir—. Digui’n instint, curiositat, supervivència, tornar a Barcelona mort i, de sobte, sentir-me viu, distreure’m… Hi ha moltes maneres de dir-ho.

—Quant de temps va ser policia?

—Tota la vida.

—Això no s’oblida mai.

—Solia dir que moriria sent-ho.

—Què farà si descobreix que va ser un crim i troba el culpable? Anirà a explicar-ho a la policia de veritat?

—No ho sé. —Va ser sincer—. Em podrien ficar a la garjola un altre cop. Ni me’n donarien les gràcies. I segons qui sigui l’assassí…

—Si algú va matar la meva nena… —Va estrènyer els punys i es va inclinar de nou cap endavant.

—Ja ho veurem. —Va arronsar les espatlles—. Tranquil.

—No —va negar amb vehemència—. Si algú va matar la meva nena, vingui i digui-m’ho.

—Què faria?

—Vostè digui-m’ho —el va tallar, com si ell fos de mantega i la seva veu un ganivet esmolat.

El tenia on volia.

De part seva.

—Em deixarà veure les seves coses ara? —Es va arriscar, sabent que era el moment oportú.

—Ja l’hi vaig dir ahir: si la van matar, també devien escorcollar el seu pis.

—És l’única cosa que tinc. —Va ser tan convincent com va poder—. Sé que no li agrada que un estrany hi fiqui el nas, i que vostè mateix es resisteix a fer-ho, però cal esgotar totes les possibilitats.

En Florencio Arteta es va donar per vençut.

Un minut abans havia expressat el seu desig de matar l’home o la dona que havia fet mal a «la seva nena».

Prostituta o no, amargat amb aquesta idea o no, rebutjant-la o no, era «la seva nena».

—D’acord. —Es va rendir, enfonsant una mica més els ulls al túnel format per aquelles dues estretes conques.

Va ser el primer a aixecar-se. El seu visitant ho va fer a continuació. El pare de la Celia el va precedir fins a l’habitació en la qual amb prou feines havien estat uns minuts el dia abans. Va obrir-ne la porta i el llum. En acabat el va deixar passar.

Es va quedar allà, observant-lo.

En Miquel Mascarell va ser escrupolós. Ho va examinar tot, amb ordre, amb respecte, però a fons. En primer lloc la roba, peça per peça, folre per folre, vora per vora, butxaca per butxaca i plec per plec. No es va oblidar de les peces interiors. Vestits, bruses, faldilles, combinacions, sostenidors, calces… Res no va escapar a la inspecció dels seus ulls o el seu tacte. En qüestió de minuts una part de l’escorcoll va quedar formalitzat. Faltaven les caixes. Això implicava col·locar-ne el contingut a part i procedir amb més minuciositat, si fos possible. I fer-ho sota l’atenta mirada de l’home vigilant tots i cadascun dels seus gestos, no era pas fàcil.

La cara d’en Florencio Arteta era una oda al dolor.

Va intentar concentrar-se.

A la primera de les caixes només hi havia uns quants adorns casolans, records, un petit cobretaula fet a mà, un cendrer, un parell de capsetes, tot allò que s’acostuma a posar damunt d’una tauleta. Pel que feia a la segona, va quedar un xic més sorprès. La Celia era aficionada al cinema. Hi havia programes, postals, fotos d’actors i actrius, petites imatges de futures estrenes, els cartells de les pel·lícules reduïts com a propaganda, programes de mà, quadernets amb imatges o la vida de determinats artistes, una pila d’entrades de cinema amb la data escrita, el nom de la pel·lícula ben visible i algun comentari com ara «bona», «regular», «extraordinària» i d’altres, juntament amb la valoració dels protagonistes, «Gable, espectacular», «Lombard, preciosa». En una capseta metàl·lica, hi va trobar desenes d’insígnies i petites xapes de les que donaven les taquilleres dels cinemes en comprar l’entrada. Una «ajuda» al Movimiento.

I això era tot.

En Miquel Mascarell va deixar de recórrer el petit món de la Celia Arteta.

—Ja li he dit —va afirmar el seu pare— que no hi trobaria res.

Va contemplar la roba i les caixes. Era el que hi havia.

Però, i el que no es trobava allà?

—La roba del dia de la seva mort…

—Va quedar destrossada, com ella. —Va empassar-se la saliva—. Com volia que m’ho donessin?

—Duia bossa de mà?

—Sí.

—La hi van donar?

Va tornar a empassar-se la saliva.

—Sí, la vaig deixar…

—Sisplau.

En Florencio Arteta va sortir de l’habitació. El va seguir. La bossa de mà de la Celia era al rebedor, en un armariet. No era gaire gran, tot just un pam i mig de llargada per un d’alçada i mig d’amplada, de color negre, enxarolada i amb una tanca de percussió formada per dues boletes que coronaven una tira metàl·lica a la part superior. Tenia dues nanses, per dur-la penjada al braç.

Estava intacta.

—La va examinar?

—No, ja li he dit que no vaig voler tocar res. Quan vaig arribar de l’hospital, la vaig ficar aquí i aquí es va quedar.

No li va preguntar si podia obrir-la. La hi va prendre de les mans i va tornar al menjador, portant ara ell la iniciativa. Va dipositar-la damunt la taula i la va obrir amb cura. No hi havia gaires coses, i totes tenien un dolç regust femení. Un pintallavis, una polvorera, un mirallet, una pinta, un raspallet, un mocador brodat a mà, la cartera amb unes quantes pessetes i cèntims…

El més interessant s’amagava en una butxaqueta lateral.

Una nota escrita a mà, amb moltes esmenes i rectificacions, faltes d’ortografia incloses, com si es tractés d’un esborrany previ.

I una targeta del restaurant Les Set Portes.

Primer va examinar la nota. El text, més o menys llegible, deixant de banda les ratllades, deia:

Benvolgut Àlvar, vull que sàpigues que t’estimo, i que t’estimo molt. M’has canviat la vida. Ets la persona més bona i honesta que he conegut mai. I eres la més trista fins que ens vam trobar, de manera que em sento feliç d’haver-te fet somriure i haver-te retornat la vida. És per això que et vull explicar una cosa, la veritat de tota la nostra història. No ho podria fer mirant-te als ulls i tinc por, molta por, que després de llegir aquesta carta no em vulguis continuar veient. Tan sols espero que el nostre amor ho superi tot, i que recordis els meus ulls quan ahir a la nit et vaig dir que t’estimava i em vaig posar a plorar. Perdona’m, perdona’m, però estima’m encara més perquè ho necessitem. Has de saber que…

Una confessió inacabada.

La Celia va comprendre que tard o d’hora l’Àlvar Gomis descobriria la veritat, pel seu compte o a través d’en Ricard Solana. La seva única sortida, si volia continuar sent la seva companya, era explicar-l’hi i confiar en els seus encants i en la bona fe d’ell per reconduir la situació. Possiblement, en Gomis havia estat més feliç amb ella durant unes setmanes que en tota la seva vida, incloent-hi la part en què va estar casat amb l’Helena Amorós. Si alguna cosa dominava a la perfecció la Celia era el sexe i com fer feliç un home.

Amb en Ricard Solana guanyaria diners. Amb l’Àlvar, un futur.

Si bé hi continuava havent allò del seu embaràs.

Va deixar la carta manuscrita i va agafar la targeta.

Les Set Portes.

El restaurant més luxós de Barcelona.

On l’Àlvar Gomis havia protagonitzat una baralla amb…

—Què diu aquesta nota? —li va interrompre els pensaments en Florencio Arteta.

—La seva filla es disposava a confessar la veritat a en Gomis.

—I aquesta targeta?

—És de Les Set Portes. L’Àlvar Gomis hi va tenir un incident amb un home que es deia Rafael. En Ricard Solana el va definir com a «lil·liputenc malparit» i «el nostre grassonet preferit». Quan es van esbatussar, la Celia hi era present.

—I?

—Res. —Va sacsejar la targeta en l’aire—. Potser la Celia i ell hi anaven a sopar sovint.

—Llavors investigui-ho.

—Per què?

—Vostè és el policia.

—Ho era —li va recordar.

—Tant se val. Des de quan es deixen caps per lligar en una investigació? Si aquest home i la Celia anaven a dinar o a sopar sovint a aquest lloc, els devia veure molta gent. Si, a més, es va barallar amb un altre client…

No tenia més pistes.

Només la cita de les set de la tarda a casa de l’amant d’en Ricard Solana.

—Molt bé —va assentir, guardant-se la targeta a la butxaca.

—No s’emporti res més —li va demanar l’home.

—No pensava fer-ho. —Va mirar la nota.

Ho va guardar tot a la bossa de mà i la va tancar.

Hora de marxar.

—Gràcies, senyor Arteta.

—Vull dir-li una cosa.

—Endavant.

—Fins ahir jo vivia enfonsat, torturat per la mort de la Celia. —Va expressar-ho de la manera més planera possible—. Encara estic enfonsat. Ja no em queda res. Però ara vull saber la veritat. Necessito saber la veritat. I vostè és l’únic nexe que hi tinc. Ja que s’ha involucrat en aquest afer, i ja que avui ha tornat per remoure tot el que ha remogut, no em deixi de banda.

—No ho faré pas.

—Si troba el fill de puta que li va fer allò a la meva nena…

—No pateixi.

—On para, per si vull localitzar-lo per alguna cosa?

—En una pensió que es diu Rosa i que es troba al carrer Hospital, prop de les Rambles.

—Bé.

Era una màscara amb cos i cames. Un Boris Karloff real, més patètic que tenebrós. El seu darrer accés de tos va ser breu, producte de la ràbia i els sentiments ofegats per damunt de qualsevol altra cosa.

Quan en Miquel Mascarell li va estrènyer la mà, va sentir com el travessava el fred alè de la mort.