40

El taxi es va aturar a la cantonada de València amb Girona, seguint la seva indicació.

—Tornaré d’aquí a un parell de minuts —va dir a l’home.

No va obtenir cap resposta.

Era el menys parlador dels taxistes que havia trobat aquells dies.

Va entrar al vestíbul de l’edifici i es va acostar a la garita envidrada. La portera hi dormisquejava, amb unes agulles de fer mitja i un intent de mitjó, o una cosa que semblava un mitjó, damunt la falda.

Va donar uns copets suaus al vidre, per no espantar-la.

La va espantar.

—Oh, perdoni! Sí?

—Sap si la senyoreta Quintana és al seu pis? —Va somriure-li amb amabilitat, per tranquil·litzar-la.

—Sí, sí senyor.

Tampoc no havia anat a treballar.

Ho va trobar estrany.

—De debò?

—L’ha estat esperant a vostè tot el dia. M’ho ha dit aquesta tarda, quan ha sortit a comprar. M’ha deixat la clau per si venia, perquè pugés i l’esperés a dalt.

No ho havia previst, de manera que la vacil·lació va ser…

La Patro.

Va alçar el cap, com si la pogués veure des d’allà, com si la casa fos de vidre.

La vida sempre tenia sorpreses.

Miracles.

Per un moment es va imaginar una desena de diàlegs.

—Quants n’hi ha?

—Prou perquè ho deixis, i també algunes de les teves amigues del Parador o del Navarra.

—I què faré ara?

—Buscar-te un nòvio, un bon home. O posar una merceria, com la de més avall, a Girona, passat Aragó, on et vaig veure per primera vegada. Això depèn de tu.

—Per què no es queda?

—Et vindré a veure.

—Quan?

—Aviat.

—Sovint?

—Sí.

—Prometi-m’ho.

—T’ho prometo.

Les veus van deixar de ressonar-li al cap.

Al capdavall, la conversa potser seria aquesta, o una de semblant, o tot el contrari.

Beneïda Patro.

—Té llapis i paper? —es va adreçar a la portera, reaccionant.

—Sí, em fa l’efecte… em fa l’efecte que sí —va fer el mateix la dona.

El llapis va aparèixer gairebé de seguida, al calaixet del moble que li servia de taula i taulell. El paper va ser més difícil. Per sort, va trobar un sobre de carta estripat. L’hi va allargar tot i el va observar mentre escrivia el text.

—No pujarà?

—No.

—Ella semblava…

—Ja ho sé.

Va concloure la redacció de la senzilla frase i va lliurar a la portera la nota i la caixa. Es va alegrar que estigués lligada, amb dos bons nusos.

Per si de cas la dona era una mica xafardera.

—L’hi pot pujar ara mateix?

—És clar.

—L’hi agrairia molt.

—No s’hi amoïni.

—Gràcies, senyora.

Va veure com sortia de la garita i s’encaminava cap a l’escala. Dos pisos es pujaven de pressa. La Patro era capaç de baixar a corre-cuita i atrapar-lo.

No ho podria resistir pas.

Va sortir de l’edifici i es va ficar al taxi. L’home es va disposar a reprendre la carrera.

—Esperi un moment, sisplau —el va retenir.

Van transcórrer un parell de minuts.

No va ser la Patro qui va baixar, sinó novament la portera, sola, per ficar-se a la garita i continuar amb la confecció del suposat mitjó.

Es va imaginar la noia amb els ulls desorbitats, veient el contingut de la caixa i llegint una vegada i una altra aquella nota escrita a mà:

«Queda’t els que necessitis per ser lliure i feliç, i reparteix-ne la resta entre les amigues de la Celia. Miquel».

—Al carrer Hospital —va demanar al taxista.

Es va reclinar al seient i va aclucar els ulls.

El cop al cap del dia anterior, la pugna amb en Rafael Casamajor, l’agitació final del cas, tot passava factura.

Es va endormiscar.

El taxista el va despertar a les Rambles.

—A quina part del carrer Hospital va, senyor?

—Gairebé davant de la Massana.

El vehicle ja no va circular gaire més. Va pagar el trajecte i va baixar del taxi. Quan va entrar a la pensió, la senyora Rosa se’l va quedar mirant amb una barreja d’inquietud i reprovació.

—Caram! —va exclamar la dona—. Em tenia preocupada.

—Per què?

—Ahir a la nit no va venir a dormir. Em vaig pensar que li havia passat alguna cosa. Després de l’ensurt de la policia…

—Estic bé, dona.

—Un altre cop avisi.

—Se’m va fer tard. He dormit a casa d’un amic.

Va donar-li la clau.

—Es troba bé?

—Més bé que mai.

—Doncs sembla que s’hagi barallat amb tothom.

—Ha fet molta calor.

Va deixar-la amb l’ambigüitat del seu comentari i va pujar els primers esglaons a la recerca del silenci i el recolliment de la seva habitació.

—Senyora Rosa —es va aturar de sobte.

—Sí?

—Ha vingut algú demanant per mi?

—No, no senyor.

—Gràcies.

Va acabar de pujar, va arribar a la porta de la cambra, va introduir la clau al pany i la va fer girar. Un cop dins no es va sentir fora de perill, però sí millor.

L’única cosa que va fer abans d’estirar-se al llit, tal qual, va ser dipositar la jaqueta a la cadira.

Si venien a buscar-lo, no volia que el traguessin de l’habitació en calçotets.

Per dignitat.

Va mirar l’hora.

La policia no tenia horari, de manera que…

Va aclucar els ulls.

No volia dormir.

No volia, però va sucumbir a la fatiga i l’adoloriment del seu cos.

Li va passar el mateix que al taxi. Ni la tensió no va poder mantenir-lo despert. Una boirina espessa es va apoderar dels seus reflexos, dels seus pensaments, de tot el seu ésser, i a l’últim el va envair del tot. Va passar de la consciència a la inconsciència sense adonar-se’n. Tot molt de pressa. Pels racons de la seva ment van aparèixer la Patro, en Rafael Casamajor, en Florencio Arteta… Ells i una pluja de bitllets de cent pessetes.

Una hora després, potser més, potser menys, el va despertar el brusc udol d’una sirena.

La policia.

Va romandre tens, mentre l’alarma s’acostava, més i més, ràpida i al mateix temps revestida de cadències. Primer la va intuir per les Rambles, tot seguit pel carrer Hospital i, finalment, passant per davant de la pensió.

Sense aturar-se.

Va deixar anar tot l’aire retingut als pulmons.

I va tornar a esperar.

Comptant cada minut, a les portes del desenllaç final.

Quan va tornar a adormir-se, no gaire estona després, ja no l’hauria despertat ni una canonada.