El taüt

UN HOME QUE PORTA UNA LLIUREA amb motius mariners aguanta la porta mentre en Silas surt. Treu el pit enfora, presumit i fatxenda com el d’un pit-roig.

—Que tingui bona tarda —diu el criat, i, després d’una pausa deliberada, afegeix—: senyor.

En Silas es toca les solapes de l’abric blau, de tela barata però ben entallat, i rumia alguna sortida o gest escaient, però no se n’hi acut cap, així que surt de l’edifici en direcció a l’ombra ufana de la plaça. Estucat blanc, reixes de qualitat, arbres perfectament podats, tot és tan polit que sembla una rastellera de cases de nines. En Silas prefereix aquesta zona de la ciutat i la pulcra geometria dels seus patis. Detesta els carrerons esqueixats de Spitalfields i el Soho, on la natura es desborda pertot, on els homes i les dones no van tocats i posats i on els reflexos de la llum venen dels tolls de pixum i no dels timbres llustrosos.

Els cadells i els seus esquelets curosament bastits són dins la capsa de fusta que duu a les mans. Quan els ha tret, ha fet una broma que ja portava preparada i ha dit a Thomas Filigree que els trauria del taüt, però l’home no ha rigut pas. A la butxaca porta una d’aquelles rampoines fetes amb una papallona. La Gran Exposició mostrarà els tres articles. Quan hi pensa, els passos d’en Silas es fan més solemnes. Quan ha tret els cadells, amb la intenció de convèncer el Comitè d’exposar-los també, anticipava que el senyor Filigree oposaria una certa resistència a la idea.

Tanmateix, el senyor Filigree ha quedat admirat de l’espècimen i ha lloat la delicadesa del seu minúscul esquelet, la complexitat enteranyinada de les costelles, de les dues espines dorsals i la pelvis, d’aquelles potetes de la mida d’un llumí. Ha xuclat la pipa i ha dit:

—Sí, això encaixaria força bé a la secció de zoologia. S’està discutint, de moment només com a possibilitat, l’opció de traslladar l’exposició a una nova seu quan passin els sis mesos, i li asseguro que pressionaré perquè hi hagi una secció especialment dedicada a la paleontologia. Penso que aquesta peça, juntament amb altres espècimens de la seva col·lecció, lluirien força al costat dels fòssils d’iguanodonts i pterodàctils.

El cor d’en Silas li sortia per la boca.

Van parlar de la finestra de lepidòpters, de la qual la papallona era només una petita mostra. Havia de fer dos peus d’alt i dos d’ample. En Silas premsaria ales de papallona entre dues làmines de vidre de manera que creessin un bell patró, gairebé un vitrall de colors. Necessitaria cent o cent cinquanta papallones, potser més, de diferents varietats: paons de dia, atalantes i nimfes dorments. Hauria d’afanyar-se per enllestir-ho a començaments de maig, sobretot perquè fa massa fred per a les papallones, a l’abril. De moment, pot preparar l’estructura i de seguida que el temps millori enviarà l’Albie als parcs amb un caçapapallones. Aquell bergant s’alegrarà molt que el seu magnànim patró li encarregui més feina.

Mentre camina pels amples bulevards —passant pel davant de carruatges fastuosos, cavalls ben raspallats, cràpules emperrucats i gossos grassos que han sortit a passejar de la mà de criats empolvorats—, l’èxit recent li porta a la memòria el primer reconeixement que va rebre, la primera guinea que va tenir al palmell. El millor de tot és que en allò hi va tenir un paper principal la seva mare. Si pogués saber tot el que ha contribuït a ajudar-lo a escapar, ella que només li volia moldre la cara fins a fer-ne pols.

Amarada de ginebra i trontolladissa, un vespre va descobrir la col·lecció d’en Silas amagada dins un sac de lli als darreres de la casa de camp que compartien amb tres famílies més. Quan li va mostrar el sac, sostenint-lo a la mà, i li va preguntar què carall li passava, què significava aquella bruixeria, en Silas es va espantar. Els cranis dringaven com una campana esquerdada i va arrabassar-li el sac. Va escapolir-se’n amb facilitat perquè ella tenia el pas vacil·lant. Se’n va anar a amagar el sac. Va tornar que ja era tard, amb el posat arronsat d’un quisso que sap que s’ha portat malament. Confiava que sa mare ja dormiria.

L’endemà, amb una plantofada a la galta, treballava al costat de la Flick i mirava com anava polint un plat. Podrien fugir plegats, si tingués diners. Sa mare, amb una veu rogallosa com la d’un home, havia donat veus de l’existència de la seva col·lecció i tothom a la terrisseria n’estava al corrent. Havia cridat als quatre vents allò dels cranis i que el seu fill petit estava malament del cap, i era una narradora tan hàbil que tots els homes estaven horroritzats i s’havien fet un tip de riure.

—Tot un sac ple. Cranis esgrogueïts, amb un rictus cadavèric, com si fos el reverend dimoni, això és el que és. Deu ser cosa de la influència de son pare. Sempre he pensat que el primer estiu de la seva vida son pare el devia deixar caure a terra de cap.

Quan en Silas va notar la pressió de la mà del patró de la fàbrica a l’espatlla, va arraulir-se instintivament. Només l’havia vist de lluny, a ell, a la seva dona perepunyetes i als seus sis fills, que es creien els amos de tot.

—Tu ets el nano dels cranis? —li va preguntar l’home. En Silas va passejar la mirada per l’enrajolat del forn, per la textura arenosa dels plats que encara no havien cuit, per la Flick i per un cistell ple de pinzells per esmaltar.

Havia oblidat el significat de la paraula sí.

—Tu ets el petit de la senyora Reed?

—Jo…

—Vine amb mi —va dir. Va conduir en Silas a una oficina atapeïda de coses on hi havia una taula folrada amb cuiro.

El patró li va dir que havia sentit que la seva mare parlava d’una col·lecció de cranis. Es veu que la seva dona tenia un gabinet de curiositats amb una papallona, un pit-roig dissecat, un escarabat piloter i altres galindaines. Li va dir que no entenia aquesta afició, que s’hauria estimat més que es dediqués a la costura i no a aquella dèria desagradable de col·leccionar coses mòrbides; estava convençut que allò devia tenir a veure amb alguna mena de perversió pròpia de la naturalesa femenina, però admetia que estava força de moda, per tal com diverses de les dames que ella freqüentava en tenien col·leccions molt completes, amb sirenes portades de les colònies de l’Índia —encara que fins la persona més obtusa seria capaç de veure que simplement eren un cap de mico cosit a la cua d’un peix sec—, però no era d’això del que volia parlar amb ell. Faria el favor de portar-li un parell de cranis per ensenyar-los a la seva dona i, si li agradaven, els hi compraria?

Va acceptar fer-ho amb la condició que el patró no en digués res a ningú. Ni a sa mare ni a ningú.

El dia que en Silas, amb quinze anys, va vendre el seu primer crani, va ser alhora el millor dia i el més dur de la seva vida. Li recava cada venda que tancava, cada separació d’un dels companyons esgrogueïts que havia acabat estimant. Però cada moneda que deixava caure a la butxaca li acostava una mica més la possibilitat d’allunyar-se de la fàbrica, d’endur-se la Flick amb ell. La seva família ignorava que l’infeliç d’en Silas era adorat als salons de Stoke-on-Trent, que l’afalagaven, l’aviciaven i se’l disputaven cada vegada que es plantava a la porta d’una casa bona —el lacai li netejava el sutge de les galtes— i els endossava sense dificultat els seus esquelets i, així, anava preparant la fugida.

Ara, mentre es passeja entre els criats dels rics i les seves lliurees vermelles, anticipa com reaccionarà l’Iris quan li doni la notícia sobre la Gran Exposició. Sovint hi manté converses imaginàries i es figura que el rostre d’ella s’encendrà de joia i ell notarà l’escalfor de la seva mà en agafar-li el colze. Com sol passar en les seves imaginacions, ella no fa ni diu gran cosa; ell orquestra la conversa amb tota precisió i ella simplement l’escolta, asseguda o dreta, amb un embadaliment admiratiu.

—Torna’m a contar el que t’ha dit —li demana ella—. Thomas Filigree! Un home que viu a la plaça Belgrave. Descriu-me’l perquè pugui fer-me’n una idea com si hagués estat allà.

I ell li explica i ella posa uns ulls com unes taronges i riu quan sent la broma sobre els cadells i el taüt, tirant el cap enrere i deixant-li veure el rosa de la cara interna de les galtes. Ell l’agafa de bracet i li mostra la botiga, descrivint-li cada espècimen, i ella s’atura a admirar-los un per un i els agafa com si els sospesés.

—Silas, he pensat en tu sovint amb afecte —diu ella—, des que l’Albie ens va presentar. Ara, la nostra amistat —s’eixuga el lacrimal— ho és tot per a mi, més que la vida mateixa… —No, això és excessiu, esborra mentalment aquesta frase i el detall que ella estigués plorosa—. Ho és tot per a mi, t’estimo com si fossis el meu germà. —Millor, molt millor.

En Silas parpelleja perplex i mira al seu voltant, sorprès de trobar-se a la cruïlla de Piccadilly. Té la intenció de continuar cap a l’est en direcció a la seva botiga, però d’esma tira cap a l’oest, cap al carrer Regent. Si és prou bo per a la Comissió de la Gran Exposició, no serà prou bo per a ella? Està convençut que l’està esperant i que sempre anhela la seva vinguda.

Parlarà amb l’Iris. Li donarà les bones notícies. Al capdavall, es van conèixer al lloc on s’està edificant, així que no estarà fora de lloc que li mencioni que l’han inclòs a l’Exposició. A més, no havia dit ella que li agradaria visitar la seva col·lecció? El cor li galopa dins el pit. Li mostrarà els cadells i li donarà el bibelot fet amb ales de papallona. Ella dirà: «Oh, Silas, fa temps que em preguntava on devies ser».

Camina per la voravia on hi ha tots els venedors de menuderies i el xivarri li retruny per les orelles. («Oh, quina sorpresa tan agradable!», dirà ella posant-se els cabells coquetament rere l’orella i mirant-se’l amb admiració).

Les últimes setmanes ha passat moltes vegades per davant de la botiga, donant-se tota mena d’excuses per aquestes marrades. En totes les ocasions, ha resistit la temptació d’adreçar una mirada a l’interior i ha mantingut els ulls clavats a terra.

Entra.

Veu l’Iris a la seva taula, inclinada sobre una labor. Amb quina delicadesa cus! Al davant té un rodet de cinta minúscul que encara no ha descabdellat. S’hi acosta lliscant, anticipant el moment en què ella aixecarà el cap i el reconeixerà. Una mirada, un somriure…

Ella alça el cap i ell gairebé cau de lloros. Té la cara plena de cicatrius horribles. No pot ser ella —no pot haver quedat tan desfigurada en tan poc temps—, però el cos, l’estampa, tot… Com és possible? Té l’ull esquerre entelat i amb una lluentor blanquinosa; l’altre està injectat de sang, com si hagués estat plorant. La seva mirada comunica una tristesa pregona.

—Iris… què t’ha…?

La boca de la noia es torça.

—No soc l’Iris —diu, freda com un pastís de nata—. Si busca la meva germana, ja no treballa aquí. Se n’ha anat aquest matí.

—Com? On és?

—A mi què se me’n dona? I a vostè?

En Silas deixa a terra la capsa dels cadells, provant de no irritar-se per aquelles maneres. Són tan diferents de les de la seva germana!

—Haig de trobar-la. És molt important. Érem bons amics.

La noia fa una ganyota burleta.

—No m’estranya. Ha fet moltes coneixences sense que jo ho sabés.

Ell no comprèn a què es refereix.

—Ha deixat una adreça? Algun lloc on pugui trobar-la? És urgent, sap?

—Per què l’hi hauria de dir?

—Tinc bones intencions —diu en Silas, però aleshores percep un canvi en l’expressió de la germana. Comprèn que es pensa que ell i la seva germana eren amants. Troba que és emocionant i no ho desmenteix—. La conec bé. Va deixar-me secretament sense ni una mirada enrere i ara necessito veure-la.

—Ho sabia —diu la noia, rebregant la labor amb els dits. Ell gaudeix d’aquest malentès—. Tant m’és si la sorprèn. Doni-li un bon ensurt. Sorprengui-la en braços del seu últim inamorato.

En Silas no coneix el significat d’aquesta paraula i resta immòbil amb la mirada clavada en una pila de cabells de nina que hi ha a la taula. Per què no li dona la informació que necessita i prou?

—I sap on puc…?

—Al número 6 de Colville Place —diu ella—. Allà la trobarà.

En Silas recull la capsa.

—Gràcies…

—Rose.

—Gràcies, Rose.

Colville Place és un carrer estret i les cases semblen repenjarse les unes en les altres. Són cases altes, de quatre plantes, però cadascuna no arriba a tenir més amplada que la d’una cambra. Diverses cases tenen un comerç a la planta baixa: una cereria i una fusteria.

Té intenció de trucar a la porta, però s’ho repensa. Dona per fet que l’Iris deu fer de cuinera o alguna cosa similar en aquella casa i que deu estar sota l’autoritat d’una viuda vella que no li deu permetre de rebre visites. «La Fà-bri-ca. GPR (Go-si Pi-car i Re-picar)», llegeix amb dificultat. Això és el que significaven aquelles inicials, les que va sentir que pregonaven els artistes al Dolphin? Però per què estaven tan emocionats pel simple fet de picar a una porta? Deu ser alguna mena d’argot que s’estila entre els joves fatxendes.

En Silas s’asseu en un graó i espera davant una botiga deserta. Ajunta els genolls, es col·loca la capsa a la falda i es dedica a jugar amb un botó. Està just enfront de la casa on treballa l’Iris. Per passar l’estona, examina l’aparador esquerdat de la botiga. Assaja la manera com es presentarà. Ella quedarà admirada que hagi estat capaç de trobar-la, això segur.

Algú es posa a tocar el piano. És una tonada trista. Algunes vegades en Silas ha tafanejat per dins de les esglésies, i ha escoltat el retruny dels orgues, el nyigo-nyigo dels violins i el cant dels cors. S’imagina l’Iris com una persona capaç d’emocionar-se en escoltar un rèquiem, una ànima tendra i femenina. Es demana si potser no deu ser ella qui està tocant. Sembla que vegi els seus dits llargs i prims mentre corren amunt i avall pel vori fred de les tecles, l’esquena vinclada que balanceja amb el ritme.

Espera i espera i espera; de tant en tant, quan sent passos al carrer, s’alça, neguitós. Però mai no és ella. A la fi, quan té tant de fred i gana que està a punt d’anar a buscar una patata bullida o un púding, la veu allà, tombant la cantonada de Colville Place, més alta del que la recordava, amb menys aire d’abandó. La fermesa de les seves espatlles el sorprèn especialment.

En Silas dona un copet a la capsa i s’aixeca. Ella li passa just per davant. Ell la crida.

—Senyoreta… Iris?

Es gira. Cap somriure i cap signe de reconeixement. Ell es mulla els llavis i s’empassa la saliva.

—Què vol? —pregunta ella amb una mirada vagarívola que no es fixa en ell. («Oh, Silas, fa temps que t’esperava»)—. Em sap greu. No recordo que…

D’entre totes les respostes possibles, no s’esperava aquesta. Estava tan convençut que ella també havia estat pensant en ell.

—Em dic… em dic Silas. —Ella manté el front arrugat. De segur que aviat riurà i dirà que tot és una broma. Però ell, per si de cas, continua parlant—: Ens vam conèixer a la Gran Exposició. El meu amic Albie…

Un lleuger canvi d’expressió. No era pas una broma, pensa, deixant caure la mirada a la capsa dels gossos.

—Sí. És clar. Ara ho recordo. —Ella espera. Ell no diu res. Finalment és ella qui parla—. Bé, què puc fer per vostè? No es deu haver posat malalt, l’Albie?

—On, no. És que… m’acaben d’acceptar a la Gran Exposició. —Assenyala la capsa amb un cop de cap—. Vull dir, no a mi, sinó a unes peces meves, un esquelet i un cadell dissecat i una finestra feta de papallones. Tinc els cadells aquí, són siamesos. —S’escura la gola—. Dins el seu taüt, que és com anomeno aquesta capsa. Quan l’obro, és com si profanés el seu sepulcre.

Ella mostra una total perplexitat.

—És només un petit acudit. Bé… —continua parlant en un to una mica vacil·lant.

—Me n’haig d’anar —diu ella, assenyalant amb el cap el número 6—. Només he sortit un moment a buscar una espelma. Ha estat un plaer…

Ell parla, amb una brusquedat excessiva.

—Quan ens vam conèixer, em va dir que li agradaria veure la meva col·lecció. Li semblaria bé fer-me una visita?

Ella fa una mirada circular i parla molt lentament. És educada. Té una educació exquisida, i ell ja ha entès que amb prou feines el recorda i ara s’adona que potser no li ve gens de gust anar a visitar-lo. Un pensament li passa pel cap, límpid com un cristall. «En tal cas», diu la veu, «l’hauràs de matar». Gairebé es posa a riure tot sol… quina idea tan ridícula.

—Bé, si algun dia passo per allà… —Es toca un floró del vestit. Ell es belluga, neguitós.

—Li va bé venir demà?

—Demà?

—Vingui a les cinc. —Es posa la mà a la butxaca, en treu el penjoll d’ala de papallona i l’hi dona—. Pot quedar-se’l. És per a vostè.

Ella examina l’ala blava i el punt marró que hi té.

—Això ho ha fet vostè?

—Sí.

—Oh. —No diu res més. No sembla que la molesti el fet d’allargar la conversa amb buits prolongats. En un gest que sembla inconscient, va passant el dit gros pel vidre que conté la papallona. Ell li pot veure la forma de la clavícula dibuixada al vestit. Voldria saber quin tacte té l’os que té sota la pell.

—Li puc mostrar com faig les papallones, si vol, però les meves altres peces són més impressionants. La meva botiga es diu Botiga de curiositats antigues i modernes de Silas Reed. És a l’extrem d’un carreró tranquil que arrenca de l’Strand. Pregunti a qualsevol dels oficinistes o als memorialistes que escriuen cartes al carrer i n’hi diran l’adreça.

Ella fa que sí amb el cap, però no sembla gaire atenta a les seves paraules.

—Vostè és el senyor Reed?

—Pot dir-me pel nom de pila. Silas.

—Silas?

—Sí —respon ell, provant d’empassar-se l’amargor que sent. Fet i fet, l’Albie els va presentar i ell mateix acaba de mencionar el seu nom. Ella no reté res—. Botiga de curiositats d’en Silas, demà a les cinc —repeteix.

—Molt bé. Gràcies pel regal.

—De res —diu, però ella ja s’allunya donant-li l’esquena. En Silas se sent com si el terra que trepitja s’anés esvaint, com si estigués tot sol enmig de les onades fosques.