La Royal Academy

EN SILAS ES DESPERTA DESPRÉS DEL MIGDIA. Té un diari sobre el llit. Si l’Iris no hagués fet servir el nom fals de Guigemar a la carta, ell no hauria reconegut la paraula en un racó del diari. Només ha passat un dia des de la visita d’en Louis i ja s’ha afanyat a posar un anunci. Potser les insinuacions d’en Silas el van esperonar a fer-ho.

En Silas desplega aquelles pàgines enormes i les ratlles de les lletres es van corbant a les seves mans. Va ensopegar aquelles paraules per casualitat, però ara podria recitar-les amb els ulls tancats:

REINA MEVA,

No deixaré de buscar-te. T’estimo i sé que m’estimes i que la nostra discussió només va ser una renyina sense importància. Et trobaré i ens casarem, si acceptes un marit tan poc galdós. Si us plau, escriu-me. No puc viure sense tu.

El teu GUIGEMAR

Allò és tan patèticament sentimental, tan tòpic i grotesc… En Louis no sap res de l’amor, de la paciència i les atencions que requereix. En Silas s’alça i contempla la lleixa dels ratolins disfressats. Es nota la boca seca i pateix un dolor intens com si s’hagués estellat per la meitat.

És inútil que continuï fent veure que aquells records no l’estan assaltant. Allà hi ha la rateta terrissaire. Menuda, del color del rapè i amb una safata a les mans.

Aquell rostre d’ulls plorosos és el de la Flick, plena de pols, amb les marques dels punys del seu pare. No riu; ensenya les dents i està espantada, perquè ell se li ha tirat a sobre. «Mentider», deia, «mentider». Ella havia donat una puntada de peu al seu valuós espècimen en l’intent de fugir. Era el moltó de les banyes cargolades —ho recorda perfectament— i l’havia esberlat per la meitat. Va ser allò el que el va empènyer cap a una ràbia incontrolable i un remolí de cops de puny. Abans que pogués fer-se càrrec del que estava passant, la tenia a sota i li estrenyia la gola amb les mans. La cara se li anava inflant i tornant moradenca, i els seus llavis descrivien un zero… ho havia fet. Va sumar-se a les batudes per trobar-la i va tornar dues vegades a l’indret on hi havia el cos. Li passava els dits per la pell que s’anava encartonant i podrint. Volia explorar l’arquitectura dels seus ossos, però alhora aquella recerca l’espantava. Una nit la va enterrar al bosc, i només en van ser testimonis la mitja lluna i una guineu que es va espantar. Li feia l’efecte que les fulles dels arbres s’arronsaven de pur horror, que els mussols udolaven el seu secret als quatre vents i que els escarabats s’afanyaven a amagar-se en forats recòndits.

Deixa el ratolí de la Flick. Al seu costat hi ha l’únic ratolí mascle, vestit amb l’uniforme habitual dels estudiants de Medicina: barret enxarolat, jaqueta de franel·la i un davantal. La pota rosàcia de l’animaló sosté una agulla que fa de bisturí.

És en Gideon.

Va ser una nit de tempesta, de pluja intensa, i en Gideon sortia tan tard de la universitat que en Silas dubtava si ja devia haver passat sense que el veiés. Estava a l’aguait, amb un ganivet a la mà i un cor empedrat de rancúnia.

Passa els dits pel ratolí i es ressegueix les dents amb la llengua. Recorda com lluïa l’Iris fent de reina en aquell quadre; era majestàtica.

Es neteja per primera vegada en setmanes, fregant-se les aixelles i els genitals amb una peça de roba, espantant les olors humanes amb una mica de perfum. Així que s’ha vestit, treu un bisturí d’un calaix —el més esmolat, el que fa servir per fer la incisió inicial a les seves criatures— i surt de casa.

Es perd per l’agitació de l’Strand. Un òmnibus escup lacais amb patilles negres i colles d’obreres que semblen una colònia de xampinyons per efecte dels capells d’ala ampla. La munió de gent se separa per obrir-li camí. Tota la vida ha hagut de suportar bromes i befes, i allò l’ha convertit en una persona trista i solitària, massa solitària.

Travessa a bon pas la plaça Trafalgar i no s’atura ni tan sols quan topa amb un venedor de patates al caliu i tot de brases roents cauen a terra.

Hi ha un home a l’entrada de la Royal Academy, però en Silas no té cap intenció d’aturar-se. Tampoc no l’acovardeix veure una parella d’amics que pugen per l’escala principal de bracet, ni la visió d’una noia que xiuxiueja alguna cosa a un home. El ganivet a la butxaca, allò sí que li comunica bons auguris. Transita a bon pas pel laberint de sales monumentals empaperades de quadres fins que arriba a la Sala Oest.

És allà.

Aleshores era tan dolça, tan neta, tan pura. Quan va visitar aquella sala per última vegada, durant la visita exclusiva, estava ple d’esperança. Notava que era tan intensa que l’alçava un pam de terra com un globus aerostàtic impulsat pel desig i la certesa que ella l’estimaria. Es pensava que seria feliç si pogués veure-la cada dia, tocar la seva clavícula, parlar amb ella. S’afigurava el seu rostre al davant, joiosa de la seva captivitat, talment com al quadre. Hi tindria prou confiança per deixar que caminés lliure pel soterrani i li posaria tota mena de menges als peus: copes de plata curulles de vi, llesques acabades de tallar, bols de porcellana plens de maduixes i figues. Ella sempre lluiria elegant, exquisida, amb els cabells deixats anar sobre les espatlles i la pell suau i pura, amb unes faldilles sense arrugues.

Tanmateix, com més, va més s’esfondra aquell món petit i perfecte que havia anticipat. Ella ha resultat ser una bèstia immunda, amb la pell encetada i plena de blaus a causa dels lligams. És malparlada i vulgar. Té un caràcter iracund, insofrible. I, encara pitjor, l’agent o en Louis podrien tornar. Potser en aquell moment ja eren a la botiga i sentien els seus crits de socors. Potser havien enretirat la prestatgeria de les papallones i ja l’havien alliberada. Es frega la barbeta.

Inspecciona de més a prop la cara de la reina i en destria una de les pinzellades de la galta i un punt lluminós a l’ull. L’interior de la seva boca té unes notes estranyes d’un verd poc natural. Vist de prop, aquell quadre demostra que només és un miratge. Un truc, talment com els cabells rojos d’aquella meuca arterosa. No suporta la falsedat. Per a ell és el pitjor.

La mà li tremola quan treu el ganivet. Espera que la multitud es vagi dissipant, que pugi el volum d’una conversa especialment estrident que transcorre en un racó. Clava la fulla en un angle de la tela. És dura com la fusta, però el bisturí és esmolat i perfora la tela amb un xassss. El quadre no és gran, té la llargada del seu braç.

Amb un moviment continuat i decidit, descriu una diagonal amb el ganivet. Es produeix un so ronc. La pintura s’escrostona i la trama s’esfilagarsa. La reina queda tallada per la cintura. Va assaborint el cruixit que els seus passos produeixen al parquet, la manera com ressonen escales avall, fins que travessa el vestíbul i es perd en la cridòria del carrer.