Trufes amb caramel

EN SILAS CAMINA DE PRESSA pels carrers amb una bossa verda a les mans. Sap que aquelles pors són irracionals, que la prestatgeria dels lepidòpters pesa molt i és impossible que s’hagi alliberat de les benes. Amb tot, el preocupa que la seva joia trobi una manera d’esmunyir-se-li entre les mans. S’acostarà a la porta i només sentirà el silenci, com si tot hagués estat un somni. Tornarà a estar sol. La solitud és un flagell. Sempre ha fet veure que li agrada. Al capdavall, no l’ha triada ell, així que per què lamentar-se del que és inevitable? Però la tristor de la botiga, els llençols buits al seu costat, les converses només amb ell mateix i l’ebullició dels pensaments com a única companyia… tot allò l’ha buidat per dins.

I ara té aquella criatura magnífica. Quan vegi que li ha comprat els seus dolços preferits del seu venedor preferit, qualsevol incomoditat s’esvairà. És que pot ser d’altra manera? Ella és una dama, i l’han educada en el valor de la gratitud.

Obre la porta i escolta. Encastant l’orella a terra pot sentir una remor, un ploriqueig, però podria ser un gat o un infant en un edifici proper.

Empeny la prestatgeria dels lepidòpters, aixeca la trapa i els gemecs s’intensifiquen. Pensa si ha de callar-la, d’assegurarli que és el seu salvador, el seu consol. No s’atura a pensar en com la veu i en com el deu veure ella: és la seva presonera, la seva hostessa, la seva promesa o bé un espècimen? I ell? És tal vegada un segrestador, un salvador o un col·leccionista? De fet, l’única cosa que importa és que ella és allà, amb ell.

Sosté una llàntia d’oli a la mà i una bossa de paper amb les dents mentre va baixant. Quan arriba a l’últim esglaó de l’escala de mà, es gira i veu que ha fet caure la cadira. Té els ulls fora d’òrbita i injectats de vermell.

—No vull fer-te mal —diu, però ella s’encongeix quan s’hi acosta. La redreça—. Tinc un regal per a tu.

Ella el mira de fit a fit i ell juga amb la màniga. Quina cara de por! No ho pot entendre. No hi ha res d’estrany en el que ha fet. Els ha passat a milers, a milions de dones al llarg del temps. Ella mateixa va posar per a una pintura que representava una dona en una situació similar.

Amb un moviment brusc, mostra la bossa de paper que tenia amagada al darrere. La mirada d’ella és més tallant que un ganivet.

—Trufes amb cor de caramel —diu ell, però la seva expressió no canvia. Prova una altra tàctica—. Si et portes bé, et trauré les benes.

Tus. No està acostumat a tenir tant de poder. No és desplaent, però fa que no sàpiga on posar les mans.

Li desfà la mordassa. Ella tanca i obre les barres. No diu res. No crida.

—Et puc anar donant els bombons —diu, tot i que esperava no haver-ho de suggerir. No és gaire elegant que et donin el menjar, com si fossis un infant o un gos.

—Deixa’m anar —prega ella amb una veu tan sorprenentment planyívola que gairebé li cau la bossa—. Si us plau, deixa’m anar. No diré res de tu a ningú, no diré res, per l’amor de Déu, si us plau, deixa’m anar.

—Són del teu venedor preferit —explica ell, provant de canviar de tema amb l’esperança que no s’adoni de l’estratègia.

—Què vols de mi? Si són diners, en Louis pagarà la quantitat que demanis. M’has de deixar anar.

—Bombons de caramel —diu tot mostrant-ne un—. Una dotzena costa un penic.

—Tant me fan els bombons! —crida ella, tornant a bellugar frenèticament els ulls—. Si us plau, deixa’m anar.

—Només vull ser el teu amic.

—I després em deixaràs lliure? —S’aferra a aquesta opció com un gos s’aferraria a un bistec que li han llançat. Es posa a parlar nerviosament—. És clar que soc la teva amiga. Deixa’m anar, si us plau, i t’ho mostraré.

—Necessito que em demostris la teva amistat escrivint una carta.

—Una carta?

—Una carta en què li diguis a aquell… —abaixa la veu— ehem, home de qui parlaves, que estàs bé i que no es preocupi.

—Però no ho estic, de bé!

—Sí que ho estàs —diu ell amb idèntica convicció—. Amb mi estàs segura.

Ella comença a balancejar la butaca altra vegada, endavant i enrere, endavant i enrere.

—No sé què vols —exclama ella—. Seré la teva amiga. Faré el que sigui… només que…

—Vull que escriguis la carta —insisteix. Com que el to li sembla massa estrident i artificiós, prova de dir-ho en un to més autoritari—. Escriuràs la carta.

Ella nega amb el cap.

—Si us plau, deixa’m anar —repeteix—. Faré el que vulguis.

Ell sent una irritació creixent.

—T’he dit, t’he dit que ho permetria quan siguis la meva amiga.

—Ho soc. Ho soc. Digue’m què haig de fer per demostrart’ho.

—T’he portat uns bombons —diu ell, tip de les seves contínues lamentacions. Li acosta un bombó amb el palmell de la mà, com qui dona farratge a un cavall.

Ella aixeca el cap i li mossega el dit amb una força i una determinació que ell de cap manera no podia preveure. Enretira el puny i li clava un cop a les dents en el mateix moviment. S’acaricia el dit. Li podria haver trencat l’os.

La continuació és molt pitjor. Els crits d’ella omplen el soterrani, un udol eixordador que ressona a les parets fins al punt que voldria tapar-se les orelles i colpejar-li el cap amb força. No és un gemec ofegat com el que s’havia pensat que sortiria dels seus llavis, sinó un bram gutural i bestial, puntuat per pauses per agafar aire.

—Prou! —crida, regirant-se la butxaca per agafar el vial. N’aboca el contingut en un drap mentre ella no deixa de cridar. Té la impressió que ha trigat una hora a fer-li efecte. Primer queda mig estabornida i després es col·lapsa i emet una ranera que es va fonent amb el silenci fins que queda inerta, amb el cos inclinat endavant.