El carro

S’HA PRODUÏT UNA COMMOCIÓ AL CARRER OXFORD. Hi ha un carro bolcat. L’Iris baixa pel carrer amb un pas apressat, empenyent els transeünts i dient-se que no ha de mirar. Sent els crits d’una dama completament histèrica que està fent una escena. Mirar què ha passat només seria una distracció per a ella, però, com si un cordill invisible l’estirés, l’Iris no pot evitar de tòrcer el coll. En aquella llambregada fugaç, veu els cascos d’un cavall que potegen l’aire, l’os exposat al genoll de la pota i una bromera vermella al musell que va fent un toll. Veu com el cotxer prova de calmar el cavall, renegant perquè l’hauran de matar d’un tret i aquell marrec ha creuat sense mirar. I també veu un cos petit, cobert amb un llençol del qual només despunten, com petits mol·luscs tafaners, els dits d’un peu enfangat.

Ajupida al costat del nen, hi ha una nena que té uns cabells que semblen blancs de tan rossos. Porta un vestit blau senzill, net i acabat de planxar. L’Iris reconeix el teixit i el patró perquè és idèntic als vestits que va cosir per a la societat benèfica de la Clarissa per al socors de dones esgarriades. La noia tremola de cap a peus. Plora amargament i esbronca aquell home a crits:

—És el meu germà! El meu germà!

—No ha mirat! Ha sortit de sobte! —brama el cotxer a un agent. Després fa petar el fuet prop d’un nen que volia endur-se el radi d’una roda.

L’Iris aparta la mirada, brandant el cap com si així pogués dissipar aquella imatge. Es podria pensar que hi ha quelcom malsà a l’aire. Primer la Sylvia, que agonitza. Després la Rose pateix un assalt i ara aquell trapella que ha estat atropellat a tocar de casa seva. Prova d’alliberar-se d’aquell neguit. No és rar que passi una cosa així. Ha vist més morts al carrer dels que és capaç de recordar. Alguns, però, li han deixat un solc a la memòria: un recaptador d’impostos congelat en un portal, un cavaller ancià que s’agafava el pit, un indigent que somicava i bressolava un infant completament morat. Amb tot, per molts que n’hagi vistos, sempre la commouen amb la mateixa intensitat.

Es pregunta si la Rose deu haver pres molt de mal i espera que sigui un braç trencat o alguna cosa similar, i no pas una lesió que li esgarriï encara més la cara. Recorda quan la seva germana va donar la mà a en Louis i va extingir els darrers vestigis de gelosia.

El perdonarà. Quan ha pujat al carruatge, li ha dit que es casaria amb ella, però en aquell moment estava massa enfadada i dolguda per prendre-s’ho seriosament.

—Vull que ho vulguis de veritat. No perquè t’hi hagi insistit jo —li ha dit.

Quan ha arribat aquella carta sobre la lesió de la Rose, l’enrabiada de l’Iris ja remetia i es disposava a agafar l’abric per acomiadar en Louis a l’embarcador, per fer les paus abans que pugés al vapor. En canvi, li haurà d’escriure a Edimburg.

La ciutat batega al seu voltant, les vides continuen i ella només vol poder abraçar sa germana i en Louis. Quan respira, li cou la gola. Una noia que porta un vestit ample li vol endossar un parell de sabates atrotinades («Dos tristos penics, senyoreta»); un nen l’agafa del braç i li ofereix un cistell de verats que relluen com pintes de plata. L’Iris ha de girar bruscament per tal de no llençar tots els peixos per terra.

S’obre pas fent ziga-zagues i ha d’afluixar el ritme quan la munió de gent es fa densa o passa per una zona on s’acumula massa brutícia. Els carrers són laberíntics, atapeïts, i diversos cops trenca per una cantonada equivocada i ha de tornar enrere. A la zona on la pudor del Tàmesi s’intensifica, un borratxo surt del restaurant Rules i li somriu, però ella segueix endavant, més a prop de la riba, fins que arriba a l’Strand, on es topa amb un remolí d’oficinistes apressats, una colònia de formigues que emergeix d’un niu que ha estat pertorbat. No està segura d’on deu ser la casa, però anticipa que serà gran, perquè la carta està escrita en un paper elegant i de qualitat.

—Lumley Court, saps on cau? —pregunta a un vailet que camina doblegat pel pes d’un cistell ple de pastilles de sabó. Duu una camisa d’un groc guta molt pur.

—Ah, sí —contesta, tot assenyalant amb el dit gros una mena de túnel decrèpit—. És allà.

Que estrany, es diu. Potser el senyor Baker no és tan ric com el paper suggeria. Es posa a pensar com seria que en Louis posés per al seu quadre, amb la seva bellesa jovenívola, els seus rínxols morens que matisaria amb unes ombres verdes.

No es fixa gaire en aquell carreró abans d’entrar-hi corrents, gairebé no s’adona que s’ha tacat el vestit en fregar-se contra les pedres de la boca d’entrada. Hi busca una casa, però el fet de passar de la lluminositat del carrer a aquella foscúria l’ha encegada i no veu a venir el cop al clatell.