Un lleó

EN SILAS SEGUEIX EL TIC-TAC del rellotge amb el dit. D’aquí a trenta minuts, ella serà allà. Ell seurà a la cadira de braços talment com ara, al costat de la prestatgeria dels lepidòpters, amb una expressió assajada de circumspecció i agudesa. La porta grinyolarà i alçarà la mirada, s’ajustarà el pinçanàs i tancarà l’exemplar de The Lancet com si l’hagués interromput. Ha practicat aquesta postura dues, tres vegades. S’ha pentinat enrere els cabells morens i s’hi ha posat llustre, s’ha aplicat sabons i olis a la pell per dissimular-ne la pal·lidesa. El nas, amb la corba senatorial, és la part del seu cos que més li agrada, i ha encès espelmes en lloc dels quinqués perquè destaca més en una llum ombrívola.

—Iris —dirà—, quina alegria! De fet, estava tan absort en The Lancet que ni m’he adonat de l’hora que era.

Ella li allargarà una mà sense guant (del mateix color rosa esllanguit dels salmons que ha vist que es mengen els dandis als restaurants), i ell tancarà la porta amb clau quan l’hagi feta passar, per assegurar-se que no els molesti cap altre client.

—Ara soc tot seu —dirà, i ella riurà afectuosament i li faran guspires els ulls a mesura que vagi admirant els seus tresors. Agafarà el crani de lleó —potser amb el seu ajut, perquè pesa molt— i passarà la mà per la textura rasposa de la testa.

—Sempre havia pensat que els ossos eren suaus al tacte —dirà ella—. No me’ls imaginava així. És massa espantós per a algú com jo.

Ella riurà nerviosament tapant-se la boca amb la mà i li anunciarà que ha de dir-li un secret. Ell posarà cara de confusió i li preguntarà si tot va bé.

—Oh, i tant —afirmarà ella abans de fer-li saber que la vigília havia fet veure que no el coneixia només per riure—. Confesso que em va doldre veure la teva cara de decepció —dirà ella—. No et vas adonar per la manera com arquejava la cella que ho deia de broma?

—Ets una amiga ben entremaliada —afegirà ell tot sospirant i brandant un dit admonitori.

S’asseurà al tamboret que queda als peus d’ell i punxarà una maduixa confitada que ha comprat en un forn de l’Strand. La deixarà suspesa enlaire davant de la boca, carnosa i vermella, i la mossegarà lentament. Amb la fruita a la boca, li suplicarà que li expliqui com va fer l’esquelet dels cadells (—«El penjoll de papallona és un dels meus tresors més preuats. Hi veig tanta generositat, en tu, i una ànima tan bona. Tant de bo tingués el talent per fer alguna cosa per a tu que estigués a la teva altura!»), i mentre parla li mostrarà la polpa de la maduixa. Les seves dents seran blanques com la porcellana, petitones com les d’un gat.

S’inventa la història de la seva vida, decideix que els seus pares l’adoraven, però van morir quan tenia vuit anys, i ella i la seva germana de la cara picada (però afectuosa) van haver de posar-se sota la protecció d’una tieta benèvola.

Ella li confessarà que també se sent sola, mancada d’un amic. Ell li dirà que ha estat incapaç de treballar d’ençà del seu últim encontre, de tan franc i intens que era el vincle d’amistat que s’havia establert entre ells. Ell li parlarà de la seva infantesa, de les pallisses, del fum i la calorada i el mal als dits i al coll, de com es pensava que mai no podria fugir de tot allò. I d’aquella solitud vasta, il·limitada, i dels nens que el menyspreaven. Li parlarà de la Flick, de com va desaparèixer un matí, després que sortissin a collir mores, i de com ningú no la va poder trobar. Li parlarà de com se la imagina morta, flotant en un riu amb els cabells rojos desplegats com el cos d’una guineu. Li dirà que sempre ha sospitat que va ser el seu pare qui la va matar, però, per descomptat, és possible que no estigui morta, tot i que ell sap, sense saber com, que ho està, de morta.

El rellotge va marcant els segons. Tres quarts de cinc. Li hauria d’haver demanat que vingués més d’hora. Aleshores ja seria allà. Cada segon sembla ajustar-se al compàs del cor d’en Silas.

Tic.

Tac.

Tic.

S’aixeca, estira les extremitats i mou una espelma d’un extrem de la còmoda a l’altre; s’ho mira i decideix que la col·locació original era millor. S’estudia al mirall. El marc està fet amb tot d’espines de truites de riu disposades en forma de ventall que en Silas va encolar només fa un mes. Ara no sap si podria reunir la paciència necessària, si tindria prou bon pols. El seu reflex trontolla lleugerament. Es passa els dits pels cabells i després s’eixuga el llustre a la camisa.

El rellotge gairebé no ha avançat.

Tres quarts i cinc.

Veu que la mà li tremola.

Falten cinc minuts.

S’asseu altre cop, amb cura de doblegar el genoll en una posició que li dona un aire sever però accessible. En qualsevol moment ella entrarà per la porta.

Recull l’exemplar de The Lancet.

—Pro-nun-ciat per equi-equi-novar —mormola—, produït per la man-ca d’ús i una posició i-na-de-qua-da dels peus; te-no-to-mia i in-cisió…

Les paraules van en doina i és incapaç de trobar-los el més petit sentit. Llança la revista a terra, comprova que ella encara no ha arribat i la torna a agafar, allisant-ne les pàgines amb les mans. Fa veure que llegeix. Pot notar els polsos a les orelles i a la gola.

Les cinc en punt.

Deu voler jugar amb ell, fer-lo esperar una estona. El cos li tremola del pur esforç de mantenir aquella postura; es descobreix fitant la porta. La pluja ha refermat i ruixa les finestres. Els trons són eixordadors. Arribarà xopa, regalimant aigua. Ell l’escorrerà com si fos un drap.

—Quina tempesta! —dirà ella—. Però paga la pena haver-la travessat per venir fins aquí.

I cinc.

Deu estar arrecerada de la pluja, prenent alè per a una corredissa.

—No podia arribar feta un nyap! No deu voler que una dama es faci malbé el vestit?

I deu.

La pluja ha parat, però de segur que ella no vol mullar-se les sabates. Deu estar esquivant els tolls com si fossin caus de conill, secretament complaguda del fet que ell l’estigui esperant.

Un quart de sis.

Es deu haver aturat per una comesa urgent. Un nen que ha caigut d’un poni, un gatet que havia quedat atrapat en una finestra alta. Deu ser quelcom lleugerament heroic, no tan important per afectar la seva delicadesa, però prou greu per explicar el seu endarreriment. A hores d’ara deu estar corrent, angoixada de fer-lo esperar tant.

Dos quarts.

N’hi ha passat alguna. Un carro l’ha atropellada. Mentre es dessagna al carrer, fa que un missatger li demani urgentment que vagi a trobar-la.

Espera i espera i espera, aturat com una ombra.

El rellotge toca les sis, les set, les vuit i ell encara no es belluga. Seu en un estat de trànsit. Ella vindrà. Enviarà un missatge. Potser és morta. Si més no, està jugant a un joc per comprovar si realment ell n’està molt, d’ella.

Ja és fosc i el rebombori de l’Strand s’ha esvaït. En Silas sap prou bé, encara que faci veure que no, que ella no vindrà ni ha tingut cap accident. Ahir no el va reconèixer i avui se n’ha oblidat. No és cap broma; simplement, ell no li interessa especialment.

Flexiona els dits i s’aixeca. Recorre l’estança fins al punt on el crani de lleó està primparat dalt d’una còmoda («sempre havia pensat que els ossos eren suaus al tacte»… ximple, imbècil… a hores d’ara deu estar rient-se d’ell com en Gideon); després agombola el crani com si fos un nadó amb bolquers.

Acciona la balda de la porta —aquell so metàl·lic que ha anticipat tot el dia és ara una burla cruel— i surt al carrer, respirant fondo. Els baixos dels edificis estan arrebossats d’aiguaneu i a l’empedrat lluen els reflexos de les espelmes de la seva botiga. Es veu la cara reflectida en un toll, grotescament deformada. Sosté el crani sobre el cap i dubta un moment abans d’estavellar-lo contra la voravia. Es trenca en tres parts: la mandíbula d’una banda i, de l’altra, la volta cranial perfectament dividida en dues meitats per la línia de la sutura. S’ha trencat amb la mateixa facilitat que si fos terrissa seca.

Agafa un dels fragments del crani i prem la vora serrada contra el seu coll. El dolor li comunica una certa calidesa. Prem més fort. Nota com l’elasticitat de la pell cedeix. La respiració se li estabilitza. No caldria gaire pressió més per tallar-se la gola.

Llança el fragment contra l’empedrat i després en va recollint les peces i les va estampant una vegada i una altra fins que el crani de lleó queda esmicolat en trossets més petits que una ungla. Respira treballosament i va notant com la suor li degota per l’esquena.