En Claude

EN SILAS CONEIX L’IRIS FIL PER RANDA. Li coneix els hàbits: la manera com es llepa la punta dels cabells, com s’allisa el floró rebregat que duu al pit. Dorm en una dispesa per a dones i la seva cambra és la finestra de dalt de tot a l’esquerra. Ho sap perquè veu la llum de la candela als vidres poc després que ella entri a l’edifici cada vespre.

Li agraden les trufes amb caramel i les compra a un venedor de Tottenham Court Road. Ell també en menja per sentirs’hi més a prop, encara que la dolçor és apegalosa i se li adhereix a les dents. Fins a aquell moment, ella ha passat cada dia a Colville Place, i ell prova de no pensar què hi deu fer. De tant en tant, una figuració del que s’hi cou travessa el seu filtre i veu en Louis que s’abalança damunt el seu cos blanc, sent el riure estrident d’ella i la seva respiració excitada. Però aparta aquests pensaments perquè són mentides. Sap que ella serà seva, que ella és seva.

Recorda quan pensava el mateix de la Flick. Ara li sembla poc més que un caprici, una distracció incomparable amb l’autèntica bellesa amb qui es toparia uns anys més tard. Va ser tan amable amb aquella noia i ella, tan desagraïda! Va estalviar lliures i més lliures que li donaven aquelles matrones riques de Stoke a canvi dels seus cranis. Es va acomiadar de tots aquells companys per ella. Ho feia perquè poguessin fugir plegats, arribar a Londres. Li va perdonar el seu afer amb l’hereu de la terrisseria. Però ella el va menysprear, el va renyar quan li va mostrar la seva col·lecció.

Amb l’Iris sabrà contenir-se millor. Hi ha dies en què sent com si les coses se li escapessin de les mans, quan creu que aquell amor és una bogeria, que l’Iris no l’estima en absolut. Però un sentiment així, per força ha de ser correspost. Ha d’esperar-se inactiu, callat, amagat fins que ella estigui preparada per venir a trobar-lo. Encara no ha pensat un pla, però això no el preocupa: el pla per a la Flick va presentar-se-li d’una manera tan natural i inesperada que està segur que aviat se n’empescarà un.

Tot aquest temps ha estat tan ocupat seguint l’Iris que no ha passat gaires estones a la botiga de curiositats. Fa més de dues setmanes que no baixa al soterrani. Tot allò li sembla tan insubstancial, tan absurd. Quin sentit té una finestra de lepidòpters? Els seus interessos mai no han anat per aquella banda, així que per què preocupar-se’n? Ha abandonat el projecte i les ales que l’Albie va reunir s’estan convertint en pols. Els mesos anteriors, si aquell bergant el visitava i no hi era, li deixava algun senyal per indicar-li que havia estat allà i que tenia un tresor. Però ara no hi troba res. Sospita que el noi també ha avorrit aquella feina.

L’única comunicació que ha rebut ha estat de Millais, una carta que en Silas va llegir a poc a poc, sil·labejant cada paraula, i després en va fer una bola que va llançar al foc. Gairebé es posa a riure davant la ingenuïtat de Millais: es pensa que tindrà la paciència de fer-li aquestes galindaines en un moment com aquell!

I aleshores… un altre senyal que li envia l’Iris.

Ella és a Regent’s Park i alguns narcisos marcits encara resisteixen entre les herbes. En Silas la veu asseguda a la riba de l’estany. Li agrada quan està asseguda: sembla més fràgil, menys alta. L’única pega és que porta un vestit de coll alt que li cobreix la clavícula.

Per primera vegada, aquell matí no ha anat a casa d’en Louis i es nota que està trista per la manera com té l’esquena vinclada. Li dol veure com va arrencant les flors, una a una, d’una branca caiguda i com els pètals roses van caient a la seva vora. S’està asseguda allà més d’una hora, amb el cap cot, i ell voldria acostar-se-li, passar-li la mà per l’esquena i consolar-la, beure’s aquelles llagrimetes que se li escolen per la barbeta encisadora.

—Em cuidaràs, oi? Tu, que ets tan considerat —dirà ella.

El vent li treu un ble de cabells enfora del capell. De tant en tant, aixeca la mà i se’l posa a lloc, però poc després torna a alliberar-se. Té la mirada caiguda i la cara pàl·lida; els ulls, mancats de la vivesa habitual. No sap què la deu entristir. Potser la Rose ha emmalaltit. Hauria d’observar la botiga de nines per comprovar-ho.

Un spaniel corre cap a ella. En Silas odia els gossos falders. Sap que aquelles rates consentides reben un tracte exquisit: àpats de fetge bullit, banys amb esponja i rovell d’ou, cistells amb folre de setí per dormir, mitenes de vellut per a les potes. Els seus amos mostren més compassió envers aquestes bèsties que envers les persones que hi ha pels carrers… Per ventura ell no ha crescut a força de passar gana i rebre cops? I tot mentre les filles de l’amo de la terrisseria empolainaven aquells quissos llefiscosos i els treien a passejar per l’eixida dins un cotxet!

Tanmateix, és capaç d’esbandir-se aquests pensaments quan veu l’expressió que adopta la cara de l’Iris. Allarga la mà cap al gos i, per primer cop avui, veu que somriu. El gos la llepa i li ensuma el canell, i ella li fa pessigolles al ventre blanc.

Sens dubte, això és un senyal. És tan inconfusible com si ho hagués cridat als quatre vents. «No descuidis la teva feina!», diu ella amb cada carícia amb què amanyaga aquella bola de pèl. «Aquest és el gos ideal per a Millais».

Troba commovedor que ella es preocupi pel seu ofici; un altre element de semblança: la gentilesa de l’un encaixa amb la gentilesa de l’altre.

«N’estàs segur? Estàs segur que ella és qui esperaves?».

I ella respon amb el riure que li provoca el gos en dreçar-se sobre les potes del darrere.

Quan torna a casa, es posa a fullejar alguns retalls de The Lancet per cercar-hi consells sobre l’ús del cloroform. Aquesta és la seva ocasió de fer experiments. Els darrers cinc anys, ha retallat totes les mencions del sedant que ha trobat a la publicació periòdica amb unes elegants tisores de plata sense saber quan li farien servei. Obre el calaix, en treu una pila de papers rebregats i els estudia amb atenció. Estira el ble de la candela.

Volum 51, 1848: «El cloroform: els seus be-ne-ficis i pe-pe-rills».

Fa dos anys, quan va provar de comprar el compost, encara era una descoberta recent i costava de trobar-ne un proveïdor. Ara hi té més esperances. Acudeix a un farmacèutic que no ha visitat mai, amb l’òmnibus que va a Farringdon. En aquesta mena d’establiments experimenta una estranya sensació de confort: li encanta admirar els pots de ceràmica plens de píndoles que entrexoquen en sacsejar-les, els calaixos de les pólvores amb la corresponent pala metàl·lica, els esquelets de fusta en un racó, i aquelles fileres ordenadíssimes de llaunes i albarels darrere el taulell. Avui, però, gairebé no tafaneja gens. Adopta una actitud directa, d’home de negocis.

—Vinc a buscar una ampolleta de cloroform —diu al farmacèutic—. El metge m’ha dit que vingui. La meva dona està a punt de donar a llum.

—Molt bé, senyor —fa el farmacèutic—. Una droga molt popular… Diuen que la mateixa reina la podria provar en el pròxim part. La senyora Dickens també es va prodigar en elogis d’aquest mètode. Suposo que li agradaria un nen, oi, senyor?

—Com diu? —pregunta en Silas, perplex—. Oh, no. Una nena.

El farmacèutic es gira i examina els prestatges tot recorrent-los amb el dit. En Silas tamborina amb les ungles sobre el taulell; un ritme accelerat.

—Aquí té, senyor. Només li caldrà un flascó, diria. La dosi justa, oi?

—Me n’enduré dos —diu en Silas.

El farmacèutic calla un moment.

—Tingui present, senyor, que encara no se’n coneixen els riscos. No voldria que la seva dona patís cap reacció adversa.

—No passarà. Aniré amb compte. No sé si hi haurà complicacions després que doni a llum. Segur que vostè se’n fa el càrrec.

—Entesos, senyor. Tot i que vivim en una època molt avançada, sempre pot haver-hi complicacions —diu el farmacèutic en allargar a en Silas dos petits vials de vidre tapats amb suro.

La resta és fàcil. Només cal que observi, que esperi. L’spaniel xipolleja al mateix toll cada matí, arrebossant-se les potes i el collar rosa de fang i causant un disgust a la minyona. Es diu Claude. Viu al 160 de Gloucester Place i té l’expressió camusa d’un porquet. La bèstia té el pèl blanc, llevat d’unes franges argentades, com el ventre d’un verat, a les potes i una taca de color fetge al llom. Borda quan veu una aranya. Una minyona descurosa el treu a passejar cada trenc d’alba amb una corretja de vellut: badalla sorollosament, fa safareig amb les altres minyones que són al parc i no neteja les deposicions del gos; les deixa totes per als recol·lectors que les venen a les adoberies.

Tres dies després sap que està llest. Els passos sense esma de la minyona se senten juntament amb aquell bellugueig, semblant al d’una rata, que fa el gos que la segueix. S’espera darrere un arbre. Ha portat sobralles de carn com a esquer.

El sol ja ha sortit i la rosada rellueix com els ulls d’un ratolí. Tan d’hora no hi ha fatxendes al parc, només criats que conversen en grups, s’espolsen la son dels ulls i vigilen vagament els gossos de les seves mestresses.

La minyona desfà el nus de la corretja i el gos campa lliure i es dedica a ensumar els matolls. Ensuma els darreres d’un llebrer —ell riu en imaginar-se que la propietària tocada i posada després li farà un petó al musell—, comença a voltar. Baixa sense gaire decisió fins a la riba de l’estany, hi mulla la pota i se’n torna corrents. Fa ziga-zagues al voltant d’un arbre, borda només per bordar i després s’acosta lentament on la vegetació és més densa. En Silas se’l troba ajagut, prop d’un cagarro que treu fum per efecte de la fresca matinal.

—Vine, bonic —xiuxiueja, amb les sobralles a la mà.

El musell li tremola. És jove, pràcticament un cadell; just el que Millais volia. L’Iris també el va escollir. Comença a endrapar la carn, bellugant la cua retallada com si fos el pèndol d’una màquina.

Només cal un instant. En Silas es treu el vial de la butxaca, amara el mocador de líquid i cobreix la cara del gos. Hi afegeix més gotes, una cada cinc segons. L’experiment requereix més temps del que havia pensat, potser un parell de minuts. En Silas es neguiteja. El gos gemega una mica i després va endormiscant-se fins que queda quiet.

Ara que té el gos sedat, l’escanya. Només sap que és mort perquè el pols se li esvaeix i deixa d’alenar treballosament pels narius, que manté comprimits.

S’amaga la bestiola sota l’abric i surt del parc. Ho ha fet per l’Iris i espera que quedi contenta.