Un colom

QUAN L’IRIS I LA ROSE EREN PETITES, un ocellaire solia pregonar el seu gènere a la voravia de davant de casa seva. Portava una armilla d’ant i un barret sense ala. Carretejava unes gàbies de fusta amb coloms i verderols als quals havia pintat les ales perquè semblessin ocells exòtics.

—Canaris a un xíling, lloros a dos —cridava.

L’Iris s’hi aturava cada matí i quedava fascinada per aquelles criatures amb plomes encolades, pels seus gralls esllanguits i per la manera com semblava que haguessin de volar per acabar topant contra els barrots de la gàbia.

Li encongia el cor veure aquelles aus tancades, i ella i la Rose així l’hi van fer saber, sa germana amb els ulls plorosos i l’Iris picant de peus a terra en una enèrgica demanda d’alliberament. El venedor va fer un gest amb la mà a les bessones per tal que s’allunyessin i fins i tot va donar un calbot a l’Iris. Els va dir que mai no serien unes bones ocellaires si no estaven disposades a passar bou per bèstia grossa i a empescar-se aquelles enganyifes.

—L’una dolça com una maduixa i l’altra amarga com una grosella —va dir referint-se a elles.

—No t’agradaria pas que t’hi tanquessin, a tu, en una d’aquestes gàbies —va respostejar l’Iris.

—Vinga, si us plau, deixa’ls lliures —va suplicar la Rose.

Cada cop que passaven pel seu davant, la indignació de l’Iris augmentava fins que va esdevenir autèntica ràbia. Un dia que estava de mala lluna, tenia ganes de fer-ne alguna de grossa. Hauria pogut ser tacar-se el davantal o seure tot el sant dinar sense obrir la boca ni tocar el plat de verdures rebullides o esclafir a riure a missa o socarrimar-se les celles amb una espelma per veure què passava, però el cert és que va demanar a la Rose que distragués el venedor.

—Què penses fer? —va preguntar-li, mirant-se l’Iris amb temor.

—Tu limita’t a distreure’l.

La Rose va posar-se a parlar amb ell dels coloms i de si els humans podrien aprendre a volar. L’home va fer una gran riallada.

—Els humans, volar? No fins que puguem passejar-nos per la lluna.

L’Iris va agafar una de les gàbies. Va provar d’obrir-ne la tanca, però estava molt ferma. L’ocellaire encara estava distret amb la conversa, així que va trencar tres dels barrots de fusta; no eren gaire més gruixuts que un llumí.

—Vola! —va encoratjar el colom pintat, però només la mirava amb perplexitat i parrupava—. Vinga —va insistir, sacsejant la gàbia, però l’au es negava a moure’s.

Aleshores, el venedor va adonar-se del que estava fent l’Iris i va acostar-se-li per aturar-la just en el moment en què l’animal va fer un saltiró fora de la gàbia.

Ella es pensava que s’envolaria pel cel i aquell colom de colors bigarrats faria el mateix efecte rutilant que un paó en miniatura. Se l’imaginava tornant a habitar entre la grisalla de la seva espècie i anticipava l’alegria amb què el rebrien els altres coloms. No li havia passat pel cap que la pintura actuava com una cola que li impedia de desplegar les ales. Es va limitar a caminar pel carrer com un ànec, estirant i arronsant el coll a cada passa.

—No! —va cridar, però era massa tard. Va morir esclafat per la roda d’una tartana.

Va odiar-se. Ho havia fet amb bona intenció. La Rose es va posar a plorar en veure que l’ocellaire donava una sabatada a l’Iris. També va exigir dos xílings als seus pares com a compensació.

L’Iris no sap per què li ha revingut aquest record. Altres pensaments i imatges li bullen al cap.

En Louis, la palpitació dels seus cossos allà dalt a la teulada, ella amb la faldilla aixecada i ell amb els pantalons abaixats fins als genolls. A plena llum, cardant a l’aire lliure. Desvergonyits i atrevits. Uns «t’estimo», «t’estimo», «t’estimo» xiuxiuejats a cau d’orella.

No ha vingut. No s’ha produït cap rescat, en Louis no ha baixat les escales de pressa per desfer-li els lligams. Està indefensa; ignora si s’ha produït cap agitació al voltant de la seva desaparició i si l’alliberament és immediat o no.

«La meva vida és lúgubre, i ell no arriba».

S’imagina com seria que la trobés en aquell soterrani. Bruta, pudent, enfebrada i havent-se fet les necessitats a sobre. Imatge punyent del que és de veritat un captiveri: poc més que una truja en una menjadora, no el rostre idealitzat del quadre que ell va pintar, aquell rostre pàl·lid i net que s’orienta cap a la llum.

Frisa per sentir algun soroll a la trapa, però no es produeix. Sent els passos d’en Silas al pis de dalt. Camina lentament d’una banda a l’altra i aquella indiferència l’esgarrifa. Necessita que es mostri obsedit i afectuós, que li repeteixi que no vol fer-li mal, que només vol que sigui la seva amiga.

«Vine’m a veure», li diu amb el pensament, «parla amb mi. Dona’m menjar».

El que en realitat vol dir és «no deixis que em mori aquí».

El terror la tenalla.

Aquella au.

Les seves ales empastifades.

Ara és ella qui és dins la gàbia, i no hi ha cap nena a prop que pugui trencar els barrots de fusta.

És aleshores quan se li acut una idea. Una idea improbable.