Un penjoll

UN FORT CRUIXIT DESPERTA L’IRIS. L’àtic està fred —el foc fa estona que s’ha apagat— i s’escalfa les mans amb l’alè. Mira per la finestra i veu una catifa blanca de neu. Els flocs encara cauen i van esborrant les petjades i les roderes dels carruatges amb l’eficiència d’un cop d’escombra. Des d’aquella habitació a l’àtic, el món sembla haver-se encongit fins a fer-se una miniatura. Els cavalls que rellisquen per l’aiguaneu semblen tan rodanxons com els ratolins de llaminadura, i els venedors ambulants semblen joguines de corda fetes amb llautó. Veu un home que talla llenya i la seva destral no sembla gaire més grossa que un llumí.

—La gent de profit està provant de dormir —crida una dona des d’una casa del davant.

—Sí, tant de profit com aquesta neu trepitjada per dotzenes d’homes amb les botes brutes —replica l’home a crits, abans de tornar a alçar la destral.

Ella comença a vestir-se amb els músculs encara engarrotats per les interminables estones que passa dreta, però frisosa per veure en Louis i continuar treballant en l’esbós de la mà. La darrera setmana n’ha dibuixada una al dia, i cada dibuix ha representat una millora respecte a l’anterior. Va tan a correcuita que ha fet caure alguna cosa del prestatge. La recull. És una ala de papallona atrapada entre dues petites circumferències de cristall. Recorda aquell home tan estrambòtic i la manera com l’hi va entaforar a la mà.

Quan està estirant els llençols, li torna a caure. Aquest cop no es pren la molèstia de recollir-la. No és que no li agradi, però l’angunieja una mica… Segurament l’hi va regalar com a esquer per endossar-li alguna cosa quan visités la botiga. La va afalagar una mica, si més no, que l’hagués considerada el tipus de dama que té prou diners per gastar-los en aquestes foteses.

Li fa pensar en la botiga imaginària d’ella i la Rose, la Flora, amb el tendal blau i la constel·lació de llums de gas. Destacaria entre la boira de Londres com una mena de cova màgica. Per descomptat, era només un somni que mai no es realitzaria; per descomptat, era una manera de passar les hores, i, per descomptat, mai no reunirien prou diners per fugir de l’Empori de nines. L’Iris es pregunta si, ara que guanya més, no hauria d’anar guardant un raconet de diners per donar a sa germana i que pogués establir-se pel seu compte, en cas que els acceptés.

La Rose passa els dies cosint, i a cada puntada les opcions se li van reduint i reduint, i està més a prop de convertir-se en una vella conca, una càrrega que dependrà dels altres. Aviat l’Iris li escriurà, ara que la Rose ha tingut una setmana per fer-se a la idea de la seva absència. Ahir al vespre va caminar fins al carrer Regent i va estar-se dreta a la voravia del davant quinze minuts o més. A les seves antigues golfes, hi cremava una espelma.

L’Iris tremola. No paga la pena encendre el foc; el millor seria sortir sense encantar-se gaire. En Louis manté la casa calenta com un forn i es lleva d’hora.

Tanmateix, quan fa sonar el timbre, la rep una noia que porta un davantal cridaner.

—Que hi és el senyor Frost? —pregunta l’Iris així que la dona de fer feines la saluda amb una lleugera reverència.

—Qui haig d’anunciar, senyoreta?

—L’Iris… la senyoreta Whittle.

—Són parents, potser? Li porto la targeta?

—No. Soc la seva model i…

Una ganyota contreu el rostre de la minyona.

—Vagi’l a trobar vostè mateixa —diu. Després s’ajup i entafora una pila de roba dins un cistell.

L’Iris queda bocabadada. Que una minyona, una dona de fer feines, la menyspreï d’aquella manera, que li posi una carassa de fàstic com si fos una xinxa… S’esmuny entre la noia i el muntant de la porta, i encara ha de sentir com la noia fa espetegar la llengua en passar-li pel costat. Enfila les escales, amb l’esquena molt dreta i la barbeta enlaire. No en dirà res a en Louis, no donarà la satisfacció a la noia de saber que aquell cop ha fet diana.

En Louis li dedica una breu reverència.

—Ei! Reineta! —Està dret al costat de la tela, enmig d’una confusió de fòtils i tresors, i es grata la cara. Ella s’imagina que és la seva mà la que li toca la cara.

—Que passa res?

—És inútil —diu ell—. Soc incapaç de treballar. Per què no em vaig fer oficinista o advocat o un professional dels qui duen copaltes negres? Fins i tot seria millor fer d’enterramorts. Per què vaig optar per torturar-me d’aquesta manera?

—Què redimonis passa, petit príncep?

—No fa gràcia… —Però, de tota manera, riu—. No aconsegueixo pintar-lo bé. En Guigemar. Em queda molt idealitzat i, a més, molt… no ho sé… adotzenat? El que em vas dir de la necessitat d’injectar realitat en la pintura em va colpir. Vull que sigui diferent, interessant. I ara és simplement un home agenollat als peus d’una dona i…

Ella observa les figures en aquella petita cel·la; una de les mans d’en Guigemar sosté el nus desfet del vestit de la reina, l’altra li fa un petó al dors.

—Potser podries pintar només la reina. Sense en Guigemar.

—Com dius? —pregunta en Louis, i ella s’adona que l’ha interromput—. I com sabríem que ella ha estat rescatada?

—Quina importància té? —diu l’Iris—. Pots mostrar el seu patiment i esperança, l’amor que hi ha en la seva desesperació… No seria més interessant? Si pensem que la tórtora —assenyala l’au que passa volant per davant la finestra amb una branca d’olivera— ja simbolitza la redempció i la fugida, no és una mica redundant posar-hi la tórtora i, a més, en Guigemar?

En Louis arruga el front.

—Podries representar-la en una postura diferent, potser fer que amb la mà provi d’abastar l’au? Podries representar el captiveri que pateix a causa del seu marit gelós, abans que ella sola pugui escapolir-se, en lloc del rescat posterior per part d’en Guigemar quan està sota el poder del rei Mériaduc.

—Haig de tornar a començar.

—Encara tens temps. I no cal que… només cal que pintis sobre la zona on en Guigemar està agenollat. —Gairebé toca la tela.

En Louis salta.

—Alerta! La pintura està humida! —Ella contreu la mà. L’expressió d’ell va experimentant un canvi.

—No pensava…

—Sí! Crec que ho tinc! —diu, mirant-la de fit a fit—. Tens raó. Podria posar un mirall just al seu darrere que mostri a l’espectador que la porta de la presó està entreoberta. Potser ella encara no se n’ha adonat. —Es posa una capa arnada sobre les espatlles i llança l’abric a l’Iris. Ella el segueix escales avall.

—Som-hi. No penso quedar-me en aquesta cel·la ni un moment més… Farem una passejada…

Ella esclafeix a riure.

—T’has tornat boig?

—Em sembla que sí. La meva afecció és molt greu.

—Hi ha esperances de guariment?

—L’apotecari m’assegura —diu, bo i agafant-la de bracet en sortir al carrer, deixant enrere la cara eixarreïda de la dona de fer feines— que l’única opció que tinc és la companyia d’una amiga gentil.

Ella somriu. Li agrada sentir la seva mà al braç d’ell i no se sap avenir de la rapidesa amb què han entaulat aquest tracte desimbolt. És normal, respectable, que una dona camini de bracet d’un cavaller. És que tal vegada no ha anat a l’església de bracet del seu pare? A través dels guants no pot notar res llevat d’una pressió lleugera, i un esporàdic refrec dels pantalons d’ell contra les faldilles.

Caminen per uns carrers apagats i cada passa fa cruixir la neu. Ell posa els dits en forma de quadrat i li explica com es mira el món amb ulls d’artista.

—Veus els caramells que pengen d’aquella casa? Hauries de pensar com integrar-los a la composició, establir què transmetran. Perill, potser; i també els podries fer servir com a miralls, per reflectir quelcom que quedi fora del marc del quadre. Veus com s’hi reflecteix un fragment del vestit d’aquella nena? —Assenyala una criatura que sacseja uns vials plens d’un polsim blanc—. Observa l’angle del seu braç, com forma un triangle, com podria conduir la mirada cap a detalls més importants de la pintura.

—Mata-rates a un penic —crida la criatura—. Recepta secreta, un penic, un penic.

—Podries enviar un regalet a la teva estimada senyora Salter —suggereix en Louis—. Per a la seva col·lecció de medecines.

—Ets terrible.

—Ah, això sí que fa goig. —Són davant de Regent’s Park i ell acaba d’aturar un vailet que duu un braçat de flors d’hivernacle—. Em quedaré una d’aquestes prímules blaves.

—Un xíling, senyor.

L’Iris té la temptació de fer-li una estrebada a la màniga: un xíling per una sola flor! Però ell ja ha posat la moneda al palmell del noi. Recorda quan estalviava dos penics a la setmana per comprar pigments, i en aquell dispendi hi veu quelcom que alhora la neguiteja i l’esborrona.

—No és un lliri, però servirà —diu ell—. Puc?

Ella fa que sí amb el cap i ell li clava la flor als cabells; li frega l’orella amb el dit. Allò passa de mida, massa de pressa, massa fascinant, i ella voldria que tot s’alentís. No té temps per absorbir-ho tot, per adaptar-se, per reflexionar sobre el que hi ha de bo i de dolent en el que està fent. Tot sembla tan senzill que deu ser un truc. Fa només una setmana era a la botiga de nines. «Creiem que t’han enganyat de la manera més vil i han fet que t’esgarriïs per un camí que no et convé».

Es nota la gola oliosa, apegalosa, com si acabés d’empassarse una cullerada de llard. Ella i la Rose en menjaven cada dia per dinar, i recorda la viscositat blanquinosa d’aquell llard fred que treien a cullerades i que untaven al pa. S’encastava al paladar i hi formava una pel·lícula gruixuda, i tot el sant dia tastaves aquell gust.

—Estàs callada com un mort —diu ell, però ella li respon que està cansada.

Mentre passegen per Regent’s Park, en Louis li parla amb una franquesa que la sorprèn. Li parla de la seva mare francesa, que va morir no fa gaire («Va ser vídua durant tota la meva vida i tan tranquil·la… No va sentir la necessitat de tornar-se a casar després que el pare morís; i per què ho hauria d’haver fet? Jo no tenia gens de ganes de tenir un padrastre»), també prova d’estirar-li la llengua i que li expliqui detalls de la seva vida. Però ella es tanca com una ostra. No és que vulgui mostrar-se reservada, però com pot la seva història comparar-se amb la d’ell? Li sembla que tota la seva vida anterior ha sigut un dibuix al carbonet i que ara ha adquirit la vivesa d’un oli. Com pot explicar-li que no ha vist gaires coses més enllà de l’interior de la botiga, que no ha fet res més que llevar-se a les cinc cada matí i complir cadascuna de les seves obligacions com una somnàmbula? Està convençuda que ell mai no ha olorat la fortor del vinagre de netejar ni ha fet girar la roda d’una màquina d’assecar. I, malgrat tantes penúries, encara se sentia afortunada.

—Com és la teva mare?

—No parlem d’ella —diu l’Iris, per tal com s’ha sentit com si un serjant se li tanqués a la gola. Obre la boca i un floc de neu se li desfà a la llengua—. A veure si pots atrapar aquell —diu en veure un floc gran com el papus d’una xicoia.

Ell corre a l’encontre del floc i li clava una queixalada.

—Què he guanyat?

—Glòria eterna.

—Així que eterna, eh? No sabia que fos tan fàcil.

Van passejant fins a la riba de l’estany congelat i s’aturen al costat de les barraques de les persones que es cuiden del gel. Ella observa els patinadors i té la sensació que llisquen tan de pressa com els seus pensaments.