Crystal Palace

REGNA EL SOROLL, LA CONFUSIÓ i les estretors d’una gernació de persones. Un sortidor enorme projecta enlaire uns lluents dolls d’aigua. Una marea de dones travessa els torniquets de l’entrada, s’abracen les unes a les altres en una mena de paroxisme d’emoció i entaforen els abrics i les bosses als lacais. Els colors són tan abassegadors com els d’un bordell de categoria: niuades senceres de plomes entrellaçades, barrets d’ala monstruosa, para-sols llarguíssims i quilòmetres de crinolina rígida. Els llums d’aranya de cristall van degotant entre els oms, les escultures i les palmeres de test amb la nervadura marcada. És un calidoscopi que gira i gira, impossible de fixar, impossible de contenir. En Silas prova de calmar-se a força d’imaginar com deu ser l’exposició de nit, sense aquella gentada. El silenci presidint aquell enfilall d’artefactes. «Aquell moment passarà».

—Això és pitjor que les festes a la cort.

—Aquest vestit que porta Lady Charlemont… massa llampant… No sé què li ha passat pel cap.

—I les dames d’honor…

Una veu més basta.

—Diuen que hi han instal·lat lavabos amb cadena… Seré la primera a batejar-los.

En Silas rep el cop d’un ventall; té calor i s’afluixa el coll de la camisa. L’edifici és un hivernacle i ell és la fruita que s’hi malmet. Busca arreu l’Iris, imaginant el vestit senzill que durà en contrast amb aquelles lloques. Sabia que el Crystal Palace seria gran. Com no ho havia de saber després de seguir-ne tan de prop la construcció? Tot i això, la seva enormitat el colpeix com si no en sabés res. La volta de vidre sembla tan llunyana com la volta del cel. Necessitaria setmanes per veure l’exposició, per recórrer totes les plantes, els passadissos i les sales. Pensa en el seu petit palau particular i l’orgull que li provoca: els seus racons foscos i la calidesa agomboladora de l’espai. La seva botiga atapeïda de coses, amb una habitació de no res al pis de dalt i la tomba de parets gruixudes al soterrani. En aquest espai hi cabrien milers, desenes de milers de botigues. I què dir de les obres exposades? Com podria ell, en el transcurs d’una sola vida, poder fer prou exposicions per rivalitzar amb aquell edifici?

L’Iris li recordarà com n’és de gran, ell. La seva presència compensarà tota una vida de fracassos. Serà la seva conquesta més gran, la seva joia, la més deliciosa de les seves criatures. No li passa pel cap que ella podria tenir problemes per trobar-lo entre aquella gentada. Segur que acabarà descobrint on s’exposen els cadells i es trobaran allà.

Quan sona un crescendo d’orgue i la reina d’Anglaterra irromp a pas lent per la nau principal, en Silas pensa que tant li faria si una canonada destruís aquella congregació esvalotada, sempre que quedessin ell i l’Iris al món.

En Silas passeja per les sales atapeïdes de sorolloses premses de vapor, hipnotitzat pel seu moviment rítmic, que recorda la mastegada d’una mandíbula, pels cops violents sobre les encluses talment com les màquines tèrboles que hi havia a la terrisseria. De petit hauria volgut travar les goles fosques de les màquines amb un pal. Quin sentit té exposar aquestes màquines? Potser sí que mostren els progressos de la industrialització, però quina mena de progrés és produir grans quantitats de revistes amb idèntica tipografia, idèntics motius heràldics a la ceràmica, idèntiques bobines de cotó, per més que sigui tot ben polit i simètric? Si allò és l’era moderna, no en vol saber res. Si més no, el tranquil·litza pensar que una màquina no podria mai reproduir la seva habilitat particular, no podria mai esventrar o cosir o dissecar una bèstia.

Apressa el pas per anar a veure els seus cadells i arriba a les sales més esgarrifoses, les que tenen lleixes blaves, grogues i verdes atapeïdes de les bèsties més curioses fetes pels taxidermistes. Ants dissecats, un orangutan que dorm, un parell de monals de l’Himàlaia amb el rètol «RITUAL D’APARELLAMENT». (Podria conduir l’Iris fins aquí i preguntar-li si aquella parella li suggereix alguna altra parella; ella riuria, li tocaria el braç i li diria que és molt dolentot).

Repassa les lleixes de dalt a baix, preocupat per si li han perdut els seus amics o els han fet malbé o se n’han oblidat… però aleshores els troba. Són allà: petits, intricats, perfectes. Una intensa onada d’orgull l’envaeix. Recorda el so del timbre de fa tants mesos, l’Albie oferint-li els cadells siamesos i ell que ja els veia exposats al seu museu… I ara són allà, talment com se’ls havia imaginat, l’un amb pell i l’altre mostrant l’esquelet, exposats dins una urna de vidre amb un pedestal de pedra. Els ha fet ell. N’ha encolat cada carpià, cada vèrtebra. N’ha tractat la pell amb la cura amb què es nodreix un nadó. Allò és la culminació dels seus somnis, centenars i milers de persones admiraran l’habilitat de la seva obra. Es queda aturat al costat dels expositors, observant la gentada que passa, i s’atura a contemplar la seva obra. Gairebé no pot resistir l’impuls de donar-los un copet amb el colze i explicar-los que ell és la ment prodigiosa que els ha fet.

—Interessant —diu un home que porta un frac de seda a la seva acompanyant—. Força interessant. Potser l’artista et podria fer alguna coseta per a la teva prestatgeria.

En Silas voldria que l’Iris fos allà per ser-ne testimoni. Sense la seva aprovació, el seu èxit té quelcom d’irreal. Estira el cap per mirar per sobre de la gentada, amb l’esperança de veurela aparèixer aviat, obrint-se pas cap a ell. Arribarà una mica atabalada, però en veure’l somriurà o potser li dedicarà una breu reverència. —No és això el que fan les dames respectables? O només les de classe alta? Hauria de fixar-s’hi més—. I després ell li llegirà amb una fluïdesa impressionant, d’home lletrat, el text del rètol que hi ha sota els espècimens: «Cadells siamesos, articulats i dissecats. El disseny i l’execució són atribuïbles enterament al seu creador, el senyor Silas Reed. Formen part de l’extensa col·lecció de curiositats que el senyor Reed ha creat al llarg de vint-i-tres anys».

Amb tot, així que el matí es converteix en la tarda i l’edifici es va caldejant més i més, els dubtes el comencen a tenallar. Hauria d’haver escarmentat la darrera vegada… No vindrà a trobar-lo, per més que digui que hi està interessada. El que ha aconseguit mai no serà prou per a ella. Es mostra freda, indiferent i distant envers ell. Ja fa cinc hores que l’espera.

Prova d’asserenar la respiració i de mantenir la calma. Clou els punys per tal de resistir l’impuls d’esmicolar el vidre dels seus cadells, d’escorxar-los i esclafar els seus diminuts esquelets. No signifiquen res, no són sinó rampoines per a ximplets. Què són comparats amb ella? Com a mínim hauria pogut tenir l’educació de respondre la seva carta, de tornar-li l’entrada que tant li ha costat. Aquella dona és una mentidera i una meuca desagraïda.

Era la seva última oportunitat i no ha vingut.