Una mirada

NO FAN CAS DELS TRUCS A LA PORTA. Ningú no irromprà en el seu racó de món perfecte. L’Iris mou amb el peu el dosser, profusament florejat, del llit i després torna a mirar en Louis. Té els ulls aclucats.

Podria quedar-se allà per sempre, fent l’amor una vegada darrere l’altra. Es nota el ventre humit al punt on la semença d’ell s’ha assecat i esquerdat com la clara d’un ou. Li ha dit que havia d’evitar que cap gota anés a parar dintre d’ella. Reposa la galta a la cavitat del pit d’en Louis, just sota l’espatlla, i escolta el batec del seu cor.

—El meu cap encaixa perfectament en aquest punt —diu ella—. És com si el teu pit hagués estat esculpit especialment per a mi.

—Potser sí —fa ell mentre diteja la seva espinada amunt i avall com si fos un piano—. Estàs contenta?

—Molt —afegeix ella, aclucant els ulls, provant de no veure les pors que li ronden els pensaments, provant de concentrar-se en l’ara i l’aquí. «Ara soc aquí, i en Louis és aquí i tot és perfecte». O bé perfectament imperfecte. També és perfecta la seva caiguda en desgràcia. Ell no té pèls al pit, és suau, i ella li passa la mà fins a la corba de la cintura. Se sent adolorida, com si tingués una nafra per dins, i té els mugrons sensibles a causa dels dits d’ell. No s’han fet petonets castos, sinó besades adelerades, urgents, i fins i tot en dues ocasions ell li ha mossegat el llavi amb les dents.

Sempre s’havia imaginat que aquesta mena d’afers veneris —com els anomenava la seva mare cobrint-se la boca— consistien a patir, sofrir i suportar. Una vegada, eren les onze tocades del matí, va veure com un home espellifat subjectava el cap d’una venedora ambulant contra el seu entrecuix i fermava bruscament amb una mà els seus cabells descambuixats; ella feia un so d’ennuegament que recordava les arcades que fan els gats. Fins i tot en el cas de sa germana i el seu galant, la va espantar la visió d’aquells tocaments matussers, d’aquells braços forçuts i dels blaus que va fer a la Rose. L’Iris volia experimentar-ho i alhora ho temia. Li havien ensenyat que havia de considerar les seves parts una vergonya, un secret, una part d’ella tan crua que havia de mantenir-la amagada. Però ara tot allò li sembla una enganyifa: ningú no li havia dit que aquell suposat parany amb què l’amenaçaven resultaria tan deliciós. En Louis l’havia observada nua i havia rigut en veure les contorsions que feia. Després l’havia besada allà. Li havia dit que allò era bonic. Primer, ella havia quedat esgarrifada, però després…

—Si segueixes fent això, hauré de trencar la meva paraula de cavaller i sacrificar-te a l’altar de Venus una altra vegada —diu ell.

—El que voldria saber —afegeix ella, tot fent-li un altre petó al lòbul— és si ha pagat la pena de sacrificar la dignitat de l’art a les baixes passions.

—Oh, és clar que no.

—Així parla un pintor. A més, només ha estat una altra lliçó d’anatomia.

—Cal que estudiï les teves formes. —Li agafa el braç i li fa un petó—. Haig de documentar cada ondulació, la tensió de cada articulació, i cercar la clau dramàtica de tot plegat. —Li passa la mà per l’esquena i li ressegueix el pit amb un dit—. Ara mateix només cerco la puresa de sentiment. Haig d’observar-te durant dies fins que et memoritzi.

Ella l’abraça més fort. Veu uns cabells negres, l’arrencada del seu… com anomenar-ho?… i encara l’estreny més, plena de desig. Quan ha vist allò per primera vegada, s’ha vist atrapada en una impressió contradictòria, una barreja de fascinació i decepció per la seva lletjor. No tenia la més petita idea que dins els pantalons dels homes s’amagava aquell membre erèctil (tampoc no sabia què s’amagava darrere el terme les vergonyes que emprava sa mare).

El pensament se li envola cap a la tela en blanc que té al taller. Sent un esclat d’energia en veure com la pintura pren forma davant d’ella: omplirà cada racó d’aquella tela de detalls, colors i vivacitat. En Louis i l’Albie n’ocuparan el centre… I per què no s’hi posa ella també? En lloc d’anar a buscar la inspiració en Shakespeare o en els romanços medievals, podria imitar la simplicitat del seu quadre preferit de Van Eyck. Sembla que vegi el triangle que formaran els seus cossos: ella i en Louis agafats de la mà i l’Albie assegut davant una taula, dedicant-se a tallar maduixes amb un ganivet que reflectirà un esclat de llum a la fulla. Estarà concentrada amb la mà suspesa en l’aire, i les fruites seran madures però no moixes.

Tindran una postura relaxada, res a veure amb l’enravenada rigidesa més pròpia de les nines de porcellana que caracteritza la pintura de la Germandat. La seva, en canvi, tindrà l’aire d’una escena interrompuda, com si l’espectador l’hagués vista per una finestra. Les seves expressions no seran esquerpes ni passives: farà que en Louis hi surti retratat com si estigués a punt d’esclafir a riure. Serà una celebració de la vida tal com és i cada objecte farà goig. Tant de bo pogués convèncer sa germana que també fes de model, però, per descomptat, no ho acceptaria mai. De fet, pintarà un gerro amb una rosa per simbolitzar-la.

Recorda un poema que en Louis li va llegir i que parlava de la bellesa i l’encís. En el marc n’escriurà un fragment: «Tota beutat és joia perdurable». I després diu alguna cosa d’un refugi i uns somnis.

—Que ets als núvols? —pregunta en Louis. Ella parpelleja.

—Estava pensant que et pintaré —respon ella.

—De debò? I com em mostraràs?

La seva idea li sembla fràgil. El més petit cop podria fer-la miques.

—No n’estic segura —diu—. Sobretot vull que em prenguin seriosament com a pintora. Creus que és possible en el cas d’una dona?

—Bé, ets afortunada perquè tens talent. I un model per a tu soleta que generosament et permetrà de pintar la seva estampa sempre que vulguis, només a efectes merament de perspectiva.

S’incorpora recolzant-se en la capçalera.

—Talent? De veritat?

—Saps que sí.

—No m’ho has dit mai. Vas dir que prometia arrufant el nas com si haguessis ensumat quelcom punyent.

—Això vaig fer? No t’havia dit mai que tens talent? —Cargola un rínxol amb el dit—. Podríem fer veure que ets un home. Els teus quadres es vendrien més. Altres artistes ho han fet i han enganyat tothom.

Ella nega amb el cap.

—No em sentiria identificada si em faig dir… Ivan o… Isaac.

—La senyoreta Whittle, la famosa pintora! La prova fefaent que les dones poden crear altres coses a banda de tapissos i flors insulses. —Mira a l’altra banda de l’habitació, i ella li segueix la direcció de la mirada fins a un petit retrat que està emmarcat a la paret—. La meva mare t’hauria adorat, saps?

—Ah, sí? —dubta—. Encara que hagi treballat en una botiga?

—Ho hauria oblidat tan de pressa com jo. Tens estatura de reina.

—Ai, Guigemar. —Acaricia la part que més li agrada d’ell: una zona de pell rugosa que té al maluc.

—T’he avisat —diu ell tot pessigant-li la barbeta. Ella li fa un petó i un altre i un altre fins que sembla que hagi d’ofegar-se.