La prestatgeria de les papallones

QUAN LI ESTIRA ELS CABELLS, ELLA S’IMAGINA que només està estirant els rínxols d’una nina, els cabells recosits d’alguna camperola del sud d’Alemanya. Té els llavis pintats amb carmí. Els seus membres són de porcellana freda i cuita. Els ulls, dues esferes verdes i relluents de vidre. Està exposada, rígida, en un dels aparadors de la senyora Salter, subjectada per una agulla metàl·lica. Les mans d’ell —aquelles mans greixoses— són només les d’un nen esvalotat que juga amb ella. Així és com evita de reaccionar.

Segons sembla, no s’ha adonat que a la cadira li manca el braç, que els lligams estan solts, que té el cable al palmell. Ell fa una olor diferent, de productes químics, més pulcra. La mateixa olor del calaix dels remeis de la senyora Salter, ple de píndoles esclafades, de locions i de xarops, promeses d’una eterna joventut i salut. Fa olor de trementina i de pinzells acabats de netejar.

La vista se li ennuvola i sap que l’única opció que li queda és la sorpresa. Ha de continuar pensant que és morta. Està convençuda que per força ha de sentir el batec del seu cor i les seves petites inhalacions.

Quan es posa a somicar, la guspira de compassió que li suscita no fa més que agullonar l’odi que sent. El menysprea amb tanta intensitat que voldria pregonar-ho als quatre vents, però ha d’estar-se callada. «Reineta, no et belluguis».

«Em podrien confondre amb un daguerreotip dels que serveixen de memento mori. Si em fessin una fotografia, no sortiria borrosa».

Ell s’ajup i es cobreix la cara amb les mans.

Amb tot, l’aire li sembla dens com el fang i, quan prova d’aixecar el braç, no li respon. Li penja al costat del cos com si pertanyés a algú altre, més mort que si s’hi hagués assegut al damunt durant hores fins que lentament se li adormís. Ha de fer-ho a poc a poc, anar preparant la pinzellada de color i quan arribi el moment moure els dits i girar el canell.

En Louis seu a un costat i sa germana a l’altre. S’imagina com seria tornar a veure’ls en una altra banda que no siguin aquells espectres que intueix en els murs del soterrani, veure’ls tal com són. Veure’ls de veritat. Sa germana, portant una botiga, anotant les vendes en un llibre de comptabilitat, amb una aprenenta al costat. En Louis, pintant al seu costat, amb un somriure als llavis com qui pensa en un acudit mentre va fent pinzellades a la tela amb aquelles mans fortes. I ella, exposada a l’Academy, a l’altura dels ulls o només una mica per sobre o per sota.

Talment com una dona que s’està ofegant i bat els peus per última vegada en un intent d’arribar a la superfície, ella aixeca el braç, malgrat que no és fàcil. Tot el cos li fa una torsió en el moment en què abat el braç de la cadira sobre el cap d’en Silas. Ha estat un impacte precís. Ha notat com li pujava fins a l’espatlla la vibració del contacte amb el crani. El món es converteix en una successió de flaixos, de cops amb una espàtula; la violència d’abocar un pot de pintura en una obra acabada. En Silas trontolla i es gira. Ella aixeca la fusta altra vegada i li encerta el front. Allò referma l’odi i la ràbia que sent fins al punt de fer-la tremolar, d’embriagar-la. Aleshores apareix la sang, una pinzellada del més pur vermell d’alitzarina.

Ell udola i mou les mans per terra en un intent d’agafar-li les cames. Ella agafa el cubell, ple de residus, i l’hi buida al cap. El té perillosament a prop, així que descarrega més cops amb el braç de la cadira mentre tot el món sembla que roda i s’esvaeix. Sent el cruixit d’un os que es trenca —segurament les costelles— i de la fusta en estellar-se. Es recolza al mur i tot el soterrani sembla submergit.

Té al davant els esglaons de l’escala, deliciosament freds. Però avança lentament, entorpida pel cansament i per les faldilles que trepitja i li fan bosses. Porta el cable relligat al canell. Només s’adona que s’ha fet un tall al palmell en veure la sang. S’atura i és com si el món li brunzís a les orelles i tot de formes es manifestessin del no-res; els dits li rellisquen.

En Silas gemega i se li acosta a les palpentes. Ella vacil·la per efecte de la fatiga i el mareig. Allò és la seva última oportunitat, es diu. Viurà… està obligada a viure.

Es pot tornar a agafar i es mou més lentament, amb més cura. El sent a sota, però prova de no pensar-hi. No ha de caure. Un pas més i després mirar de no ensopegar amb els enagos. Després un altre pas. I un altre. Ja té mig cos a la botiga.

No s’esperava el sol, la seva puresa. Una llum obliqua tan brillant que li sembla que podria pinçar-la amb els dits. Li empetiteix els ulls. Sent la remor llunyana dels carruatges de l’Strand. Persones normals que segueixen amb les seves vides normals. L’aire, també, sembla més net. Tot d’animals en conserva la contemplen des de l’interior d’uns recipients tèrbols. Es recalca a l’extrem per impulsar-se a dalt.

Torna a passar. Ell li ha agafat el turmell amb la mà. Es gira i veu la ratlla oliosa dels seus cabells a sota. Li dona una puntada, però no n’hi ha prou. Està perdent les forces. El cable. Recorda el cable i li fueteja els artells. Un crit… no podria dir de qui.

El grilló que li subjectava la cama s’afluixa.

Ha guanyat prou temps per impulsar-se fins al terra de la botiga. La llum! Voldria beure-se-la, assaborir-ne cada raig. Però sent que ell belluga a baix i el clec-clec de les botes en pujar per l’escala de mà. Empeny la trapa i la tanca amb un cop sec, però queda mal ajustada. Un dels angles ja s’està aixecant perquè ell pitja des de sota. Mira al voltant, però no té prou forces per moure la prestatgeria. No pot ni mantenir-se dreta. S’asseu sobre l’embolic de les seves faldilles brutes i estripades. Té les galtes encetades pel refrec de la mordassa i el braç ple de crostes de quan va estavellar la cadira al mur.

Gateja fins que arriba darrere de la prestatgeria. És pesant, de caoba i vidre, i s’hi repenja. La prestatgeria es mou una mica, i ella s’hi abalança amb tot el seu pes. Balanceja com si pengés d’un fil i després es bolca amb un terrabastall. Un núvol de borra s’alça i la fusta cruix. El vidre esmicolat i les ales de papallona s’escampen per la botiga.

Només quan s’ha convençut que ha quedat atrapat, es deixa anar i es col·lapsa. Comença a arrossegar-se cap a la porta i el món és una boirina confosa que es va deformant al seu voltant. Té resquills de vidre clavats a les mans, els genolls ensangonats i les faldilles aixafinades. Surt a tomballons al carreró.

Amb moltes dificultats, es posa dreta.

Sent l’olor del menjar fregit, la pudor d’ous passats que fa el Tàmesi, el fum de les pipes i de la llenya, les verdures podrides i mil altres coses. La carbonissa que s’ha acumulat està seca com la pols i els carruatges l’aixequen i fan que tussi. A través de tot, el sol brilla i s’esmuny entre els edificis alts. Tot és preciós, tot és seu. La pau d’un moment suspès en el temps.

Sospita que ha quedat completament buida.

I tanmateix.

I, tanmateix, avança a empentes i rodolons. Cap a la munió de gent i soroll i saltataulells atrafegats.

I el millor de tot: mirar. Podria contemplar-ho tot durant dies, anys, i mai no se’n cansaria. El totxo escantonat d’un edifici, el braç estès d’un noi que reparteix cartes, el punt de fuga de l’Strand, on acaba d’ingressar. Voldria tenir a l’abast el cavallet i els pigments, en Louis al costat, ensenyant-li a aplicar els colors: el negre d’un copalta, el maragda sense mescla d’un carruatge que passa volant i els cabells pèl-rojos, solts, d’aquella noia que es posa a córrer.