I

QUAN UN HOME DE MÉS DE TRENTA ANYS PARLA SOVINT de la seva mare, és un solitari, o un malalt. O una persona desesperadament sola. La mare no és sols l’úter on tots volem tornar, el fosc paradís que enyorem sense recordar, el ventre del silenci i de la felicitat vegetal, sinó que, també, ella és qui ens reclama la nostra vida, qui demanda el que és seu i que li va fugir, entre les cames i amb laments esgarrifosos; és el perenne retret d’aquell a qui li han pres un tresor ocult i s’exclama i ens exclama que l’hi restituïm. Es ella qui ens vol de nou a l’úter.

Per això un ha de fugir, quan les cames ja ens aguanten, de la potent xuclada de la mare; ha de córrer com un esperitat, perquè els tentacles de la mare són llargs, tant que poden travessar un oceà, tant que poden aplicar-te les ventoses tentaculars a l’ànima. I si ho aconsegueix, estàs perdut, tornaràs al no-res, a la fondària fosca que amaga sota la faldilla, als replecs envellits del ventre, cap al forat que besa devorant.

Un home que s’afaita, que es guanya més o menys la vida, que empaita dones —si pot ser, duradores d’una nit, o màxim dues—, que trepitja merda de gos pels carrers i maleeix l’alcalde, que renega en públic i canta a soles, que somia que serà ric, o poderós, o immortal, que dubta de la pasta amb què l’han fabricat i dubta sobretot de la pasta amb què han fabricat els altres, que sospita dels afalacs i de la foscor, que observa els passavolants amb un petit excés de tendresa o un petit excés de crueltat, que menja quan no té gana i beu quan no té set, que riu dels desgavells i s’entristeix de les certeses, que es contradiu, que se sent culpable —fins i tot quan sí que n’és, de culpable—, que desitja el que no tindrà mai i que sí que tenen els propers, i refusa el que sí que té i li desitgen els propers, que pensa sovint que tot és una merda, que no troba sàvia la vellesa, sinó horrible, ni innocent la infància, sinó diabòlica, que es riu de si mateix abans que ho facin els coneguts, que desafia imaginàriament perills i s’arronsa quan s’hi topa, que fa això i allò, sovint coses desagradables, que s’avorreix una mica però no té mai son. Un home com tots, doncs. Un home així pot abusar dels amics, fer servir de crosses el telèfon eròtic i els concursos de televisió, embriagar-se fent el ridícul, fer una —una de sola— pessigada de coca per saber de què va, barallar-se amb el seu superior a la feina i en canvi afalagar un d’inferior, equivocar-se amb la parella i amb la mida del forat on aparcar, tenir la grip quan hi ha vacances, deixar-se assaltar per un penjat amb una navalla torta, explicar acudits que tothom sap, fer encara més el ridícul, ser un desastre, aproximadament com tots, però el que no pot fer és viure amb la mare, ni estar pendent d’ella, ni visitar-la sovint, ni parlar-ne sempre als amics. No: després dels trenta anys hi ha, al codi genètic, un manual de supervivència ben escrit, i el primer manament és fugir de la mare. I, sobretot, no esmentar-la mai; no per precaució, com si fos un fat que se solidifica quan l’esmentes, sinó perquè no s’hi ha de pensar mai, en la mare. Mata-la. Mata-la de debò. Que no existeixi ni en el replec més amagat de la memòria. Per què et penses, si no, que totes les religions en parlen tant? Per mortificar-nos. Perquè no gosem matar-la i deixar-la així que ens devori. Fes igual amb el pare, tot i que no és tan perillós, a menys que tu mateix l’en facis. Deslliura’t. Viu.

Tot això ho pensa Raül en sortir de la feina, on ha aguantat un escriptor que parla de la mare. Què l’ha induït a pensar que Raül té cap interès a saber Testat de salut de la mare de l’escriptor? És que aquell paio ha vist algun senyal, alguna invitació, alguna mena d’estímul? No, segur que no. Es que està atrapat entre les cuixes ferotges de la mare i boqueja com un peix, amb l’agreujant que, obnubilat, no sap que li va la vida —el peix ho sap perfectament, tan neci com sembla—, i en aquell estat parla de la seva mare a tot aquell que se li posa a davant. Un símptoma terrible. Per si s’encomana, l’home que ha pres la precaució de fugir corrents del costat de la mare i ha salvat així la vida, ha d’escapar-se dels qui han caigut en el parany —un parany al costat del qual la celebrada teranyina és d’una simplicitat infantil—, i parlen de la mare després dels trenta anys. El parany pot encomanar-se i trobar-se un amb la necessitat sobtada de visitar la pròpia mare, que endevinarà de seguida que estàs emmerdat de vesc filial i et caçarà per sempre. I, au, al forat de l’úter, on pertanys.

Raül n’aguanta molts, d’escriptors, a l’editorial. I això que només és un comptable. No ha dit mai a ningú, d’ençà que hi va començar a treballar, que ell també escrivia, i que ho va deixar córrer quan va veure que no era prou bo i quan va comprendre que per què caram serveix un llibre, i qui necessita un llibre més en un món superpoblat de llibres. No ho ha dit mai a ningú, ni molt menys ha ensenyat els apunts o els resums que, compulsivament, continua fent. Per no fer, ni tan sols dóna conversa —no li agrada conversar—, i molt menys als escriptors. Per què, doncs, tothom li conta coses? Per què li demanen consell? Per què li consulten afers purament literaris els seus caps? Es que això de la literatura, un cop que l’has tastada, es queda enganxat a la pell, i la gent pot veure que ets un dels molts que pul·lulen en aquest món amarg i fals, teixit de vanitat i de plagis, de plumífers amb més melic que cervell? Es que fa ulls d’escriptor? Té nas d’escriptor? Cabells d’escriptor? Les arrugues del coll, són d’escriptor? Fa una flaire especial que s’ensuma de lluny?

O és només un imbècil que, per mandra de parlar, tothom n’abusa i li conten coses? L’antítesi del bust parlant de la tele: un bust escoltant, que callant, atorga?

El pobre cretí li parlava de les malures de la mare, i que viu amb ella, ara que està sol, perquè la seva parella l’ha deixat. On s’és vist que una desgràcia en curi una altra? Quin capellà s’ha inventat aquesta nova mortificació? No seria més saludable anar a un cinema X, o bé fer-se una palla en una cabina eròtica, o, encara, provar un petó d’home en un bar gai, perquè igual està la mar de bé i t’ho estàs perdent?

Raül intenta treure’s de sobre un altre dels relats que no escriurà mai, per pura disciplina, però que quan van prenent forma, sense que ell pugui evitar-ho, li furguen el cervell dies i dies, i acaba escrivint-los d’esma. Ara en té un que no para de pegar-hi voltes:

Raül, però, no és tan cínic com ell creu; de fet, és només un misantrop. Quants anys té? Més de quaranta, això segur, però no pot arribar a cinquanta. Treballa en una editorial, això ja ho sabem, on fa de comptable. 1 de confident, i de crític. I és qui rep aquell original que ningú no sap què fer-ne: l’autor és un escriptor consagrat i aquell llibre és una merda; o és un llibre màgic, fet de suculentes fonts, un festí, i l’autor és un desgraciat que no coneix ningú. Què en fem, doncs, Raül? Tu què faries?

Raül té mare, una mare coixa —coixa de debò: li manca una cama, tallada per sota del genoll—, que viu en una residència i que no suporta ningú, i molt menys el mateix Raül. La visita un cop al mes. Li paga la meitat de les mesades cares de la residència. Fins i tot li porta regals. I se’n va, sospirant d’alegria de pensar que li falta tot un mes per tornar a veure-la. 1 això són sentiments inconfessables. Oi que no es pot un permetre dir en una conversa mundana: «Mira, jo, tio, què vols fer-hi, no suporto la meva mare. Es una dona odiosa»? Raül riu per dins quan hi pensa: veges els detractors del llenguatge políticament correcte si s’atrevirien amb una confessió així. I que consti: és un pensament que comparteix molta gent —tothom és fill d’algú, esgarrifa pensar-ho—. Es nota quan parlen de les mares dels altres.

Ara no para de pensar en l’escriptor d’avui, que l’ha atabalat més d’una hora. I que ha esmentat la seva mare més de deu vegades. Raül insisteix, tot caminant: quan un home de més de trenta anys esmenta sa mare sovint o és que ella està moribunda o és que ell està perdent el control de la seva pròpia vida.

Una vegada va conèixer una tia, sofisticada i viatjada i molt bla-bla-bla. Coses de moda. Les darreres estrenes. La música de Satie escoltada rere els vidres de la finestra un dia de pluja. Coses així. Havia estat model, de les bones, i ara ja no tenia bellesa, però sí cames llargues i la mirada perduda, com si encara estigués mirant l’ull de la càmera. Es va passar tot el sopar, un sopar col·lectiu, on els va tocar estar junts, parlant de sa mare. Li va explicar la vida sencera de sa mare. I ell va saber que no parlava amb ell, sinó que s’havia perdut endins dels seus pensaments, un lloc on un fa voltes i voltes i no troba la sortida a l’exterior.

Ell no l’esmenta mai, la seva mare. Sembla una vella dolça i manyaga però té el cor de pedra. No en recorda ni un sol petó. Ni recorda que hagi estimat mai ningú. A la residència, és el fill dur i antipàtic que no es fon d’amor amb la vella manyaga, innocent i indefensa, amb una sola cama i aura de bondat. La residència és cara, amb pretensions, i la paguen a mitges, ell i la mare, perquè la mare diu que la seva pensió no hi arriba (ell creu que ho diu només pel plaer de xuclar-li la sang, o les butxaques). A la visita mensual, el rep com si fos la perla que corona el seu cor de pedra. L’alegria la desborda, vella hipòcrita, estintolada a la crossa o asseguda a la cadira, plena d’emocions falses, fins que són a l’habitació i li demana tabac i cèntims. No n’hi dóna, de cèntims, perquè és una sangonera, però li porta, d’amagat, un cartró de Winston —el tabac està rotundament prohibit a la residència, per amor als vells—. La mare no ha fumat mai, però allà dins és millor moneda que els bitllets de banc, precisament perquè està prohibit fumar. Es queixa, cada mes, de la manca de cèntims. Li diu gasiu. Va deixar de passar-li uns bitllets quan, un dia, mentre ella era al vàter, Raül va veure la punta de la llibreta d’estalvis sota una pila de llibres; la va estirar i en va llegir el contingut: hi tenia guardats quasi tres milions. Era inútil preguntar-li d’on sortien, perquè aleshores li brillaven els ulls de ràbia, d’haver estat descoberta, i de cobejança. Són per tu, fill, va dir dolçament, bullint de ràbia. Per quan jo falti.

No podia viure tota sola amb només cama i un reguitzell de queixes a la punta afilada de la llengua, i no aguantava les minyones, ni les dones de companyia, ni les infermeres. Totes li robaven, totes eren males pècores, amb vicis amagats. Té fel al cervell, però és una bona actriu. Només li coneix l’interior una altra vella, que s’aparta d’ell quan el veu per si el verí s’encomana, per si s’hereta, per si ell està també podrit. 1 ell s’avergonyeix de ser fill d’una mala pècora i voldria cridar que no, que no s’hereta, que no té prou categoria per ser un bon malvat, que cal molt nervi per ser-ho i ell no té nervi. Raül endevina que altres velles tenen la mateixa fel a dins i les evita; fins i tot ha arribat a creure que és un efecte segur de la vellesa i la maternitat. Plàcides mans i galtes rosades, cabells blancs i queixes: la família és mala gent, les malures un càstig injust i vil, però Déu és bo i tinc fills, parits per mi, que no compleixen com cal: nou mesos al ventre i ara no volen pagar la factura. S’ha escrit massa sobre les mares i ningú no gosa dir que tenen el cor de pedra. A soles li reclama el tabac i pobre d’ell si se’n descuida. Sap què contarà d’ell a les altres, i com l’odiaran, les pobres víctimes que passen factura amb els ulls borrosos i aigualits i les galtes mústegues. Juguen a cartes, partides fortes, segons sembla. I saben com treure l’olor de tabac de les habitacions individuals —les úniques on poden amagar-se a fumar—, i de la roba i dels cubicles dels lavabos. Saben extorsionar les més febles, i apropiar-se dels paquets que envien fills i filles que viuen massa lluny, llaminadures cares no per compassió sino per mala consciència. Tenen el cos feble i l’ànima forta, 1 exèrcit de mares aparcades, carregades de drets sagrats. Es paguen cars, nou mesos en l’escalfor del ventre. Les cortines de les finestres de la residència estan esquitxades de malediccions terribles. Escupen les paraules dels rosaris col·lectius —la residència és de monges, netes i altives—; roben, estafen, juguen, arrepleguen, tristos corbs sense ales amb la feblesa per bandera.

No: Raül no l’esmenta mai. I s’havia mirat aquell escriptor que parlava de la seva, tot adonant-se que aquell pobre desgraciat estava perdut, que estava girant per dins de si mateix. Una baldufa astorada. Una mosca atrapada. No t’espantis: no està fosc, és que has tornat a l’úter, i ara ja no hi ha sortida. O és que Teseu va tornar al laberint? Cal ser imbècil.

De vegades tenen els ulls de vidre, els escriptors, i de vegades passegen les pupil·les per tota l’òrbita com si desesperadament busquessin què què què puc escriure ara? Si d’alguna cosa podia presumir Raül era de conèixer, i de conèixer-los molt bé, els escriptors. Els coneixia tots. I, millor encara, els coneixia en els moments baixos, en els moments en què han de parlar d’avançaments del proper llibre, o de les vendes —un mal any, noi, li ha passat a tothom, diu Baptiste, el millor directiu de l’editorial per tractar les neures dels autors—; aleshores es fan els durs, com si fossin homes o dones de negocis, avesats a saldos, el deure i l’haver; la promoció, l’article d’aquell desgraciat que no em perdona allò d’aquell dia. Sempre hi ha un allò d’aquell dia. Els hauries de veure. Tapant les misèries. Davant la càmera o quan un periodista engega la gravadora diuen que els diners no importen. I ho diuen de debò. Els importen només allà, en companyia de Baptiste; els fan la mateixa falta que el salvavides al nàufrag: un lloc sòlid on aga-far-se, quan tot un mar sencer et xucla. Els diners són una cosa sòlida, que comprèn tothom. Qui comprendria, si no, que no és això, que és aquella pàgina que probablement ningú no llegirà, o es llegirà distretament i que cap crític ha estat capaç de veure? Els pedestals són sempre massa baixos. I l’amor propi és un animal gros, regalimant colesterol, botit d’aliments imaginaris, que reglota sobre el pedestal petit.

Hi ha els qui s’autopromocionen. Són llestos. Hi gasten tantes energies, sent llestos, que no els queda res quan es posen a escriure. Estan massa ocupats. En Raül en coneix uns quants d’aquests. Solen ser simpàtics i t’obliguen a escoltar-los, perquè saben l’última última de totes. En Tal té càncer, ho sabies? Diu que li fa por la compassió. I a en Tal li han rebutjat la darrera novel·la. M’ho ha dit el corrector, que era al despatx del cap de publicacions i va sentir la conversa. Saps que estrenen una obra que no és de l’autor, sinó que ha llogat un negre? I saps qui és el negre?

Van a festes. Es fiquen enmig de tot. Deixen anar informació i en recullen de nova; com un pescador deixant anar l’ham: una engruneta de peix a canvi d’una captura grossa. Jo dono tu dons. Llei de vida. Merda.

En Raül fa deu anys… no, onze, que treballa a l’editorial. Com a comptable, només l’haurien de cridar per ensenyar números. En canvi només parla de números als consells d’administració. Allà és important, el centre d’atenció. Posa la veu neutra i va deixant anar males notícies. Excepte una o dues, on tots s’agafen com si fos la mamella nutritiva de la terra. Quantes vegades l’ha cridat Baptiste al despatx? Sap que és un recurs. No li demana que menteixi ni que dissimuli: el crida perquè digui el que és cert. Dit per ell, és més cert, ho sap tothom, això. Quan ja li ha dit a l’escriptor que el darrer llibre, noi, no sé què passa, ha estat un any horrorós, que no ha funcionat. I el crida perquè, desgranant números, l’autor rebaixi l’avançament del següent llibre. Ens hem d’estrènyer el cinturó, diu.

De vegades és l’estrella de la casa, la que necessita una petita lliçó d’humilitat. I aleshores criden Raül perquè canti en veu alta els números. No els del llibre anterior, el que va portar a l’estrellat l’autor, sinó de l’altre, el que es podreix al magatzem com una pila de confitura de poma podrida.

Els de la casa passen a saludar-lo, com a un vell amic, abans de sortir al carrer; a redós de l’editorial existeixen, tenen una forma d’existència indiscutida, no són fantasmes que circulen, per les pàgines dels diaris o en l’escambell fugaç de les presentacions. A l’editorial són la mà d’obra, tu. S’aixeca l’edifici així, com tots els edificis. Ara un maó i ara un altre. Hi ha molts maons i un sol edifici. Maonassos o maonets, i Baptiste, l’Adam, Dalmau i tota la resta hi van posant el ciment i, tic-tic-tic, l’aplanen amb la rascleta, i txaff, ja està la renglera de la paret nord. Demà en farem una altra, de renglera. I l’àtic, quan s’arriba a l’àtic? Ai, senyor, que n’és de lluny l’àtic! És allà on cau de ple el sol i les bastides oscil·len, on el vent infla les galtes com als dibuixos dels còmics quan pinten Èol. O Superman. Unes galtes bufades i unes ratlletes que indiquen l’aire sortint com un pinyol de cirera. Els autors hi porten els maonets i els maonassos, incapaços de confessar que són trossos de l’ànima, arrencats d’una estrebada de les urpes, perquè són ànimes mortes. Les ànimes vives estan al col·legi, endormiscades quan el profe els explica què és el complement directe i amb una llibreta amagada on han escrit uns versos torts però lluents, que els han sortit sense urpes ni estrebada, sinó que han gotejat de l’ànima, perquè tenen l’ànima viva.

Baptiste és qui avalua els maons morts. Et sobren almenys cent pàgines, Gaspar, home, que no ho veus, que és molt reiteratiu?, i els autors miren estupefactes l’editor, calibrant si parla el cervell que calcula el preu del paper o l’home refinadíssim que és escoltat en tots els debats i que té nas, un nas molt acreditat, per a la cosa literària. Diuen que ha llegit gairebé tota la producció àrab del XII al XV i que, en secret, sap contar més contes que els de Sherezade, però que ho fa a cau d’orella de noiets rossos que contracta en una agència —discreció absoluta. Menors. Higiene garantida—. Els de la casa, per estintolar-se en alguna cosa més sòlida que una pila d’il·lusions fetes miques en una sola frase, s’acosten en acabat al despatx de Raül i li pregunten que què tal, que com va això, i seuen. Sempre sospiren, havent-se assegut, fan una estiradeta dels carnals dels pantalons i somriuen amb la mateixa gràcia que un peix mort.

Aleshores Raül deixa la feina, repenja l’esquena en el respatller de la butaca i se’ls mira. No cal donar-los corda. Només grunyir de tant en tant. En tenen prou, els escriptors que acaben de ser ruixats en vinagre allà on tenen les ferides sagnants. Cobra més un psiquiatre, és clar. De vegades li diuen que ell sí que és de la vella escola —no se n’ha adonat que ara és el més vell de l’empresa? Si el gerent només té vint-i-vuit anys!—, quan la literatura era literatura i un llibre de vint duros era un llibre car. Podies trobar meravelles al mercat de Sant Antoni. I editar-te tu un llibre, si no te’l volien. AJtres temps, tio, altres temps. Quan va començar a podrir-se el temps? Horaci ja en parla, de com s’havia podrit el temps. Potser va nàixer així, el pare temps, fet una pelleringa vella.

Hi va haver una autora que plorava, quan ell va entrar al despatx de Baptiste. Ho feia sobre un mocadoret premut contra la boca i, amb l’altra mà, es tapava els ulls. Cony, Baptiste, va pensar, no m’ho facis això. No puc ara cantar números. I va dir que tenia avaria a l’ordinador, just en la lletra d’aquella autora. Baptiste li va enviar un llamp verd amb la mirada, pitjor que una maledicció. I es va quedar, dret, estintolant-se ara en una cama ara amb l’altra, perquè rebutjar novel·les —un maó que ha sortit deformat del forn, tan deformat que ni el corrector ortogràfic, d’estil, humil, oportú, qui telefona per dir, mira és que em sap greu, però és que has posat «clepsidra» per dir el nom d’un rellotge de sorra… Sí, sí, jo també em confonc sovint— pot adobar-lo. Aquesta és la feina de Baptiste, no? S’hi queda, doncs, ara repenjat en un peu ara en l’altre i aleshores té una idea: se’n recorda d’un dels títols de la magdalena humiliada que no plora per crist sinó pel castell de vidre, tan fràgil, de la vanitat —un fantasma que no es veu i que és a tot arreu, com l’aire—, i diu que a la meva dona l’ha entusiasmat. Raül no té dona. Ni n’ha tingut mai. Però l’autora del mocadoret no deu saber-ho, perquè somriu entre les llàgrimes i en el somriure ensenya les dents que brillen com si també ploressin. A les autores se’ls ha de dir que a la meva dona li ha agradat molt; als autors, no. S’ho prendrien fatal, ho té comprovat.

Raül no ha llegit L’altra cara de la nit, el títol que pesca de la memòria, on està ficada entre dos o tres mil títols més. Fins i tot se’n recorda de la portada; Damià havia fet una feina fina: dos núvols i, clarejant, una llum lunar, tapada. Molt al·legòric. I un blau que crida, oi que crida?, ressalta entre tots els altres. Es vendrà com l’aigua. Arrasarem, Milena, ja ho veuràs.

—Va dir que s’hi havia sentit identificada —són paraules que s’escauen sempre, no es pot decebre ningú, hi cap en totes les novel·les del món, fins i tot en la Recherche o en El castell, que no són per ploriquejar sobre el propi cor solitari de lector—. Recordo que va dir (quant temps feia, d’això, senyor? El passat és punyeter: havia de dir «li va agradar», «li havia agradat» o «li ha agradat»?) que va plorar llegint-lo.

Esmenta les llàgrimes i intenta somriure, per si ha estat inoportú. Només que a Raül li costa molt somriure, n’ha perdut la pràctica. Baptiste protesta quan la magdalena se’n va arrossegant els peus tràgicament, com si vingués de cal metge amb males notícies sobre la melsa. O sobre les fibres musculars del cor. Home, Baptiste, no m’ho facis, això. Més terapèutic és dir-li-ho d’una punyetera vegada: mira, Milena, reina, estàs baixant. Baixant moltíssim. 1 no et convé. Reposa un parell d’anys, i torna quan tinguis una bomba, enlluerna’ls a tots. Fes-me cas. I aleshores tu dius, mira, de Les ales blaves de l’ocell se n’han venut tres-cents disset, reina, maca, no veus que això no rutlla? Reposa un parell d’anys i torna amb embranzida. Fes-los un bon cop de puny just al mig dels ulls, amb una novel·la espaterrant, que tu saps fer-ho. Per què collons t’havies de posar sentimental i dir que tens una dona que llegeix aquestes carallades? M’has perjudicat el pla. Si et crido, Raül, és perquè ho diguis. Quan no em convé que ho diguis, no et crido, oi que s’entén de què va la pel·lícula?

També hi ha els qui no porten maons, sinó projectes de maons. Com l’aigua, Baptiste, com rosquilles: tothom vol saber la semiòtica del cine. O del futbol. Que no ho veus, que pot ser una col·lecció que t’agafaran de les mans? Són un col·lectiu. Han escrit quatre historietes i tenen mà per sortir per televisió. I sempre hi ha algun peix gros de la literatura que diu que aquell en Tal és l’hòstia sense consagrar de les lletres, que és boníssim, i que segur que està fent una novel·la d’aquelles que passen a la història. La gran promesa té dues reaccions simultànies: una és tornar a escriure el mateix llibre; alguns canvis; els protagonistes es diuen diferent i ja no passa en un bar de l’Eixample sinó en una torre de la Bonanova o en un àtic del Passeig de Sant Joan. 1 ell ja no és impotent, sinó que té la sida i ella no és lesbiana sinó que és eixorca i vol adoptar un nen colombià. La resta, idèntica. L’altra reacció és buscar-se una colla d’admiradors, que se’l miren amb devoció i, tots plegats, parir parides. Els amics faran la feina i ell posarà el nom. Una sèrie de relats que passin només a la banyera; o una col·lecció d’antiguies urbanes: com perdre’s a la ciutat, com no trobar res de menjar al centre de Barcelona a l’hora de dinar; què fer quan el cotxe et deixa tirat en plena autopista. Coses així, oi que mola? Es un joc, només un joc divertit, excepte quan tremolen de pànic davant els números de vendes que desgrana Raül.

Hi ha els qui es queixen: la promoció ha sigut una merda, una merda podrida (quina diferència hi ha entre una merda i una merda podrida? I entre una mentida i una mentida podrida?), Baptiste, no és així com havíem quedat. Que en parlin malament en Tal i en Tal, ja m’ho esperava, no em poden veure, però home, Baptiste, com has consentit que en parli així en Tal? Si és amic teu! Si tothom ho sap, que escriu al teu dictat! Jo, t’ho dic de debò, no volia que això passés, perquè fa anys que estem junts, però m’han fet propostes en una altra editorial i penso acceptar; mira, t’ho dic a la cara, que no hi hagi malentesos.

Baptiste procura que no se li escapi el sospir d’alleujament.

Els cagadubtes, que exigeixen una lectura prèvia del director literari en persona, eh, Baptiste, res de lectors a tant l’hora, que són xitxarel·los de la universitat que encara no gasten barba. Mateu en persona, m’ho promets? O, almenys, Raül. I després, quan recuperen l’original amb tantes notes vermelles als marges es maregen com qui ha vist esquitxos llefiscosos de sang, i aleshores es compren un puzle de cinc mil peces i es passen tres mesos tancats a casa, encaixant peces i perdent-ne les més fonamentals per completar la vista de Nòtre-Dame reflectida al Sena. I el seny fet un embolic.

Els més abundants són els envejosos, que només veuen la promoció de l’altre —i jo? Eh? I jo?—, tan dolent com és, home, si no val res! Si aquell ha tingut èxit és perquè dóna carn a les feres: sexe, parides homosexuals, que sempre agraden, res, home, si sembla un colobrot, això que fa aquest desgraciat, i ja veus, tothom de cul. Ignorància, molta ignorància. La Tal, és clar, la llegeixen les dones, que són més llegidores. I en Tal? Només els joves, perquè va de tio que es coneix els bars i els ambients. L’altre? Res, home, pur costumisme. Però això sempre flipa els crítics. I em consta que n’ha untat algun. Sí, sí, del cert. No hi ha dret. Quina merda de país, que només vol mediocres. L’envejós sap que van a guillotinar els dos mil exemplars que han sobrat de l’edició del seu llibre. I sent la ganiveta en el propi coll. Espeternega. Un cop guillotinat encara parles. Ho explica tothom quan esmenta la Revolució francesa. Però només unes paraules. Poques. Poquíssimes. No es pot anar per la vida amb el coll tallat i el cap a terra. La guillotina fa un soroll metàl·lic, com un cotxe de competició en passar un revolt. Quan t’ha tallat el coll només pots dir un so i prou. Estàs mort, noi.

Pel despatx de Baptiste han desfilat molts cadàvers, i és allà on deixen anar aquest darrer so. N’hi ha més que esperen al passadís de la mort, freturant el miracle de l’indult. L’indult és a l’ordinador de Raül, un indult tapat pels números vermells. S’ho emporten tot els que surten per televisió, tio. Hauries d’espavilar, que estàs baixant. Però, Baptiste, ets tu qui m’hi ha de portar, a la televisió! Jo? Si no m’hi fan cas, t’ho juro. Què et penses que sóc, en Mides? És que no m’escoltes, tio: no et vaig dir que la gent està tipa de novel·les filosòfiques? T’ho vaig dir o no? La gent vol distreure’s. I riure. O plorar. Quan volen Kafka, agafen un llibre de Kafka, que no falla mai i és a totes les llibreries. Per què no proves amb el gènere negre? Torna a tenir sortida…

Deu anys… no, onze, exactament igual, amb autors diferents. Dels primers només en queda una dona que fa contes infantils i que encara té corda per més conillets, elefantets i la colla dels capsigranys. De tant en tant —molt de tant en tant—, una bomba: deu, vint, cinquanta, cent mil exemplars. I tota l’editorial comença a voltar: en Baptiste és sempre al telèfon, les presentacions es fan en pla de luxe. Quan arriba l’autor tothom surt dels despatxos a dir-li hola, amb un somriure que surt espontani, com si l’haguessin assajat al matí al pati abans d’entrar a la feina. Es el rei. I el rei té capricis, de vegades cars. I amenaça. No hi ha cap autor que no amenaci la seva editorial de canviar-se a una altra. Té enrabiades. Es fa despòtic. I tots aguanten. Quan Raül canta números, es declaren disposats a netejar-li les sabates amb la pròpia llengua. Quan passis de moda, me la pagaràs, pensa Baptiste, que els ha vistos pujar i baixar. Ara amunt, ara avall. Llei de vida, tio. Qui no baixa mai és Baptiste.

Llegeix l’original d’una de les estrelles de la casa, abans que l’hagi llegit ningú. Tothom vibra, preparant-ne el llançament. Sí: serà un èxit. Tot està apamat, no pot fallar. I Raül el llegeix —les fa aquestes coses, ell, sobretot quan no li ho demana ningú— i veu que no: que és bonic, que té les ratlles rectes i els adjectius posats. Que només li falta un llaç, per ser un regal de quedar bé. Però no té dolor ni té sarcasme. No hi ha cap obra d’art sense dolor. O sense sarcasme. I, millor encara, les dues coses juntes. Natura morta. Fal·lus flonjo. On tenies els pebrots i el coratge i el risc quan vas escriure això, carallot de moda? On és la mirada hipnòtica de la serp abans de mossegar-te? Com pots fer una revolució sense que es noti, amb bona educació i maneres de bon col·legi? On tens la ràbia? L’has perduda mentre comptaves síl·labes? Quan l’estrella entra a veure’l ho fa amb un somriure ample, condescendent, tanta por que tenia quan va començar a publicar amb ells, i s’arrecerava al despatx de Raül perquè ell i el seu silenci li calmessin la picor dels èczemes de la pell de l’ànima; li pregunta que com va tot, i mira lluny, com si el cos de Raül fos transparent o com si calgués evitar mirar-lo. Tot funciona, okey? Sí, tot funciona. Brillantina en comptes de dolor: la brillantina és oli i fa girar les rodes. La ràbia, el dolor, el sarcasme, són aspres i de vegades fan xerricar el mecanisme, però et claven la fiblada just a la jugular i, en llegir-ho, sents la sospita que potser sí, que el món és un lloc habitable, un món on el dolor té paraules que el descriguin i un lloc on encara queda alguna engruna solitària de sinceritat amarga. S’ha comprat un cotxe nou, l’estrella de la casa, la nineta dels nostres ulls, el benaurat que necessita deu tiratges, almenys, de cada llibre que pareix i sobre el qual hi ha qui escriu articles i tesis doctorals i qui en fa pel·lícules. Oi que al principi se li retorçaven cucs vius en la mirada, en la fel de les paraules? Oi que aleshores estava viu, i, estant viu, era capaç de sentir dolor? Ara ha plantat floretes on hi havia cucs, i amb el cotxe nou trepitja els indrets tremolosos on abans albirava el dolor del món.

Ens podrim, de mica en mica, com les pomes a la nevera?

Els crítics també s’hi deixen caure. O dinen plegats. Si en Tal ho sabés, que el seu pitjor enemic està ara contant acudits en un restaurant de luxe amb Baptiste! I que el seu nom no surt a la conversa! Els crítics són els urbans de la literatura, els cotxes els autors i els vianants els lectors. Han de fer que la circulació no s’embussi; ara fa frenar uns cotxes perquè els vianants passin, i ara deixa pas als cotxes. No se’n surten, però, amb tant de trànsit. I estan amargats, cansats de fer tot el dia de mestretites i cada cop van mirant-se més les portades que l’interior dels llibres. N’hi ha un, dels veterans, a qui li comencen els cabells just arran de celles. No té lloc per a les idees, però té els amics i aparta els qui els fan ombra. Els que fan ombra se’n queixen, però què s’hi pot fer? Barallar-se? No, home, que aquells amics són també de vegades amics de la casa. Hi ha el que, seguint la tradició, és un escriptor frustrat. I que no ha perdonat a ningú que el seu únic llibre passés desapercebut. Gasta bilis. I cada cop li fa més mandra llegir el que critica. Baptiste està bé amb la majoria, i els convida a dinar i parlen en general: mai no diuen noms. Serveixen per portar notícies: estic a punt de fitxar en Tal. De debò? 1 què dirà el seu editor? Demà dino amb ell. Ho entendrà. Té motius per callar.

Raül no ho sap del cert, tot això, però ho endevina. Ho ensuma quan els veu sortir amistosos, cap a un restaurant de mil forquilles, que paga la casa, home, i tornen exultants, encara rient del darrer acudit. A Raül no li agraden els acudits. No li agraden les persones que conten acudits. Tampoc li agraden les persones que no en conten. L’estómac d’un home de vegades no pot pair més merda. O els pulmons no poden respirar més pol·lució. O els collons no poden aguantar més puntades de peu.

Quan surt de la feina, al vespre, Raül agafa el metro. En arribar a la seva estació no va directe a casa. Fa un volt. Encara que plogui. O que cremi l’aire. Si està encara obert, recull la roba de la bugaderia. La Paquita, la dependenta, mira de tocar-li les mans quan li lliura les camises o quan li torna el canvi. I a Raül li vénen ganes de cridar-li no siguis ruca, dona, que sóc un desgraciat. No t’he d’agradar, sóc un desgraciat, dona. Fes-t’ho amb un altre, que jo vinc de l’infern i faig olor de sofre. Li agraden les dones, a Raül, però les bones noies, no; hi posen més sentiment que seny, perquè creuen que l’amor és una substància salvífica, i l’amor és patiment, xata. De vegades, però, mira d’estar simpàtic, perquè és sabut que els amors augmenten quan són desatesos. Però la Paquita regalima saliva per dins de la boca i sucs orgàsmics per l’interior de la faldilla quan ell entra i, distret i tot com va, pot sentir les estrebades elèctriques dels músculs de les seves cuixes. Quina culpa té Raül que l’home de la Paquita no compleixi?

Pren una cervesa al Trip, un bar que està a dos carrers de casa seva. No hi ha televisor, sinó el xivarri dels vells que fan un dòmino; clac, fa una peça que esclata sobre el marbre amb la mateixa furia que si un estigués matant un escarabat. Tancat! No tens pito! I tu vas fluix de tresos, o no? La blanca doble! Qui té el doble sis? 1 llegeix el diari que sol ser sobre el taulell. Romeu, l’amo, sap que Raül no vol conversa. Si és ell qui li pregunta, què, què ha fet el Barça?, li ho contesta com si tingués pressa. A Raül li agrada aquest bar, un bar com si fos de poble, i on no hi ha cap perill de trobar cap escriptor. Ara fa dies que entra un negre amb catifes a mirar de vendre-les. No les ven, però de vegades mira els clients amb uns ulls tan blancs com fars de cotxe en un viatge nocturn, a veure per si algú el convida.

—Vols una cervesa?

—No, jo Fanta. Jo musulmà.

—Posa-li una Fanta, Romeu.

—Amb un raig de ginebra, mustafà?

—No. Jo musulmà. No ginebra.

Els borratxos diuen que els musulmans beuen quan no els veu ningú. I els sobris diuen que fan tots els delictes del món. Mala cosa, ser negre. Mala cosa, ser musulmà i negre.

Raül, si porta roba de la bugaderia, ocupa dos tamborets. Si s’emplena —quina sort que el Trip no estigui de moda i estigui tan atrotinat!— s’aixeca i se’n va. No diu mai adéu. Si encara és obert, entra en un petit súper familiar i hi compra verdures, fruita, alguna costella de porc i una ampolla de whisky de malta. S’ha adonat que darrerament en compra sovint, de whisky, i comença a preocupar-se; amb l’alcohol no s’hi juga, tio, perquè Raül ha vist massa borratxos a la vida, i no són un espectacle agradable. De debò la salut depèn d’aquestes coses o és una pura xamba? A la porta de sa casa hi sol haver un gat, negre amb les orelles blanques. No fuig si no li fas res. Un dia el va convidar a entrar, i l’animal va seguir-lo amb l’educació emmi-donada d’un jesuïta, llepant-se una pota i mirant Raül amb arrogància. A casa, Raül li va donar una salsitxa, que va haver de trinxar perquè es dignés a menjar-se-la. Els gats vagabunds no són mai tan trinxeraires com les persones. Des d’aleshores, el gat l’espera. Si no el convida, se’n va caminant a poc a poc, sense girar el cap. Si el convida, s’espera que passi primer ell, com una persona ben educada, i es llepa alguna part del cos. Raül ha pensat a quedar-se’l, però per al cas és el mateix. Al carrer està més bé que tot el dia tancat a casa. Al carrer pot empaitar gates, tantes com vulgui, i fer-se el fatxenda. En un pis esdevé una figura d’ornament, per fer bonic. No, jo passo. I a més seria incapaç de fer-li la mala jugada de tallar-li les pilotes.

A casa desa la roba neta i els queviures. Renta els plats que hi hagi a la pica —sempre n’hi ha: potser la pica cria plats quan no hi ha ningú per veure-ho— i escruta la nevera. La dona del manyà del tercer li neteja la casa un cop a la setmana. No sempre el mateix dia, però només entrar ja ho sap si la Remei ha vingut o no: hi posa litres d’ambientador de llimona, i la casa fa olor d’oficina de l’INEM.

Al congelador té menjar fet, coses comprades així, totes igual d’insípides. Ho escalfa mentre para taula i se serveix el primer whisky. Raül no té mai gana, menja per deure. Ningú no es vol morir, ni els misantrops. Si hi ha el gat, ho comparteix amb ell. De mica en mica l’animal l’ha acostumat a comprar peix, que li agrada menys que la carn. Serveix dos plats en taula, el del gat i el d’ell. I el gat salta a la cadira, posa les potes del davant sobre les estovalles. Menja amb miraments, com si fos alumne intern d’un col·legi anglès. Raül se sent potiner, al seu costat.

Menjar serveix per dividir el dia en segments.

Posa música mentre sopa. I després ho recull tot i es posa a treballar —un treball no remunerat, però l’únic treball de debò que fa; la resta és guanyar cèntims, res més—. Treballarà unes quantes hores, amb la música sonant o no sonant, segons com estigui d’abstret. Deixa la porta ajustada, i de tant en tant mira si el gat se n’ha anat. Quan fa mal temps, el gat consent a quedar-se a dormir. Li agrada una catifa vella que és a tocar l’estufa. Les nits que estan junts, quan es desperten fan, tots dos, cara de vells amics i estan contents de retrobar-se. Malgrat això, el gat pot estar dies i dies sense comparèixer al portal de la casa de Raül. No està malament ser gat. Com es diu la personalitat dels gats? Gatitat?

A les nou torna a ser al seu despatx de l’editorial i fa la feina; no la d’ell: la dels altres. No surt ni per fer l’esmorzar, tot i que hi va tothom. Ell no té gana i menys encara ganes de petar-la. Sobretot no té gana de petar-la.

—Un dia se t’ajuntarà la llengua al paladar —li diu Baptiste. Ho diu perquè no parla. I ho diu perquè no menja.

—Un dia tu tindràs càncer de llengua —li replica, perquè Baptiste menja massa i parla massa.

Excepte el dia que hi ha consell —un cop al mes, si no n’hi ha cap d’extraordinari—, només té tractes amb Baptiste quan el crida al seu despatx a desinflar escriptors.

—Si un dia et quedaves sense feina, no et voldria ningú. Ets el tio més malcarat que conec.

—Si un dia em quedava sense feina tu no tindries cap butaca de directiu a sota el cul per gaudir del moment.

Perquè Raül és bo, bo de debò, a la feina. Seria un desgavell, si marxava. Bé: el cementiri és ple de gent imprescindible. En tota la pila d’anys que hi és, ha vist canviar directius i ha vist canviar de dalt a baix la indústria editorial. Ha estat en d’altres editorials, abans, i es coneix aquest món de merda millor que el seu pis i el seu gat i el bar Trip. També sap fer coses il·legals, però no les fa si no és per força major. I no s’equivoca mai. Baptiste el vol amb ell. Abans hi havia, en el lloc de Baptiste, Quatrecases, que tampoc no se’n podia passar, de Raül. I tanmateix sempre li han pagat malament. I mai se n’ha queixat.

El capvespre rebota en les parets de les cases i les fa grogues. O vermelles. L’aire fa olor de ferro i de salobre i als aparadors hi ha rebaixes. Una casa té una estructura de ferro que li tapa la façana, com un aparell d’ortodòncia, i un vel a sobre, com una mora púdica. Un home sense cames demana almoina amb un cartell que diu que no té feina. Per què no et rebel·les? Un lladre és un revoltat; un captaire és un resignat. Alguns tenen el cor de pedra, com les mares, i la seva indefensió és una arma de moltes punxes que se’t pot clavar a l’estómac si bades una estona. Haurien d’abolir la compassió, per indecent.

Avui és dijous. Potser no queda res a la nevera. Els divendres sopa amb Casimir —l’únic amic que té, d’entre les persones—, i dissabte, de seguida que es desfà del pijama, se’n va a un gimnàs sinistre, i, en acabat, fa un tomb fins al supermercat gros, i omple els buits del prestatge i de les lleixes de la nevera. Avui potser no queda res. Li fa mandra entrar a veure què tenen al súper petit, però pensa en el gat. La caixera li diu, en veure’l:

—Hola, senyor Porter! Tenim filet, d’oferta.

—De vedella?

—No, de bou.

—Com és que no hi ha ningú, avui?

—Hi ha futbol, que no ho sap? A més, estem a punt de tancar, que no sap quina hora és? —i què vols que sàpiga ell: saber, saber, res de res—. També tenim, d’oferta, anxoves. I gelat: una barra sencera, dues-centes. De vainilla, de xocolata i de maduixa. Una ganga.

I després, en veu baixa, còmplice de les pròpies conviccions, perquè no la senti l’amo, quan fa anar la caixa, li xiuxiueja:

—No hauria de menjar aquestes coses que compra, senyor Porter. Vés a saber de què ho fan, això.

Són menjars fets, enllaunats: pop amb patates i escudella liofilitzada.

—La meva mare diu —una altra mare. N’hi ha moltes, de mares. Gairebé tantes com de fills: una plaga— que hi posen massa espècies. I conservants. I que és dolent per al fetge —la mossa el mira per sota del serrell, amb una mirada d’intel·ligència, advertint-lo dels perills moderns, com una bona ciutadana. Com es diu aquella mossa? Ho té a la punta de la llengua—. Si vol, li puc dir unes receptes que es fan en un moment. Amb menjar fresc i natural.

Receptes ràpides, menjar dolent, pensa Raül. Mira la dependenta samaritana un moment. Va massa pintada i té uns quants granets esparsos en la galta esquerra, però tot i això és bonica. Segur que festeja amb algun pinxo que li diu bonica amb una mà i amb l’altra li fot el salari.

—Sí: digues-me unes receptes.

Ella escataineja complaguda, i mira per si l’enxampa l’amo, que fa inventari al magatzem.

—Per exemple, uns espaguetis amb carn picada i una mica de tomàquet preparat. Si hi poses una punta d’all, et pots llepar els dits. O què tal pollastre amb una mica de pebrot verd? Si hi poses vi, surt una salsa on sucarà mitja barra de pa. I la sopa de xoriç? Es boníssima, senyor Porter. I no costa gens de preparar.

I d’on trec la gana, jo, Margalida, o Magdalena, o Maria Lluïsa, o com collons et diguis?

Li ho diu a la persiana de ferro que abaixen rere ell.

Avui, dijous, hi ha el gat esperant-lo. Està ensumant l’esglaó de l’entrada, per si hi ha rastres d’alguna pixada estimulant, i li fa una llambregada curta, d’aquelles de les amistats antigues, d’excés de confiança. Tens un convidat, Raül. Malastruc de merda: no dius que s’està tan bé tot sol? Per què doncs t’hi afecciones al gat negre amb les orelles blanques i li dónes menjar i l’amoixes? Ets un puto mentider, Raül. Ja no tens principis? Ja t’has oblidat que els sentiments són pitjor que la gana i que el dolor?

T’estàs ablanint. Això és que et fas vell. 1 ja veuràs demà, divendres, quan Casimir vingui a buscar-te i et faci pessigolles a l’estómac la seva mirada devota i et bressoli la xerrameca inacabable del pobre diable i la cridòria de la seva dona i de les seves quatre criatures. Quatre: els infeliços, com Casimir, es reprodueixen molt de pressa.