IX

-JO, RAUL, NO SOC UN CAS CLÍNIC. HO SE: QUALSEVOL malaltia comporta dolor, i jo no sento dolor. Si de cas, ràbia. 1 ni això. Només quan hi penso. Que m’ha deixat seqüeles? Bé, i què? Vull dir: estic bé com estic, que és molt més del que pot dir qualsevol altra persona, almenys que jo conegui. No sóc una pobra noia traumatitzada. Trobo a faltar el meu pare, i tant que sí. Es en l’única persona que vaig trobar amor, o el que jo interpretava com a amor; no, això no és cert del tot, perquè hi ha l’Eu. Diguem, doncs, que és la persona que vaig estimar més intensament. Es malaltís pensar-hi? Per què? No ens atipem de dir que una persona continua viva mentre no l’oblidem?

»No: no em produeix dolor reviure el meu pare, sinó que em calma, em fa companyia, em permet de pensar en veu alta. És malaltís? Tinc atacs, sóc melancòlica? Oi que no? Qui de petit no s’ha imaginat un amic invisible? Quin adult no somia un èxit, quin enamorat no parla mentalment amb la persona estimada quan està absent?

»És de bojos negar-me a acceptar que estigui boja? Es un senyal, com el ventre de les bèsties o els dibuixos del pòsit del te o les arreletes que portem impreses al palmell de la mà? Es un senyal d’estar boig dir que 110 se 11’està? Així doncs, tot aquell que diu, des del seny, que no està boig, ja és boig per dir-ho? Com un sortilegi?

»No suporto el contacte d’un home. De fet, no suporto el contacte físic de ningú. Posem que sí, que això és anormal, que alguna me’n passa. Per què, però, posar remei a un fet que no causa ni dolor ni angoixa? Ser diferent, ni que sigui una mica, està condemnat per la medicina? Tots clònics passant per les mateixes fases, com els cucs i les abelles o qualsevol altre animal? I qui no en passi una l’hem de convèncer que està malalt? L’hem de capgirar, considerar-lo infectat, emmotllar-ho a un suposat model, tant si ho desitja com si no? No és això el que la medicina ha estat fent als homosexuals tota la vida? I qui, excepte els fanàtics, els imbècils o els qui senten la seva virilitat amenaçada, dubta avui que un homosexual no és un malalt?

»D’acord: deu ser a causa d’un trauma, molt bèstia, que vaig patir als catorze anys. Aquell trauma no el podem esborrar; no tenim, almenys de moment, el poder de canviar el passat. Va ser dolorós, va ser brutal. Estem certs, però, que sense aquell incident jo seria diferent? Ens ho pot assegurar algú? La relació causa-efecte no és la base de la màgia, de les fantasies esotèriques, de les religions? No ens havíem decantat per la relació abans-després? Per cadenes temporals, que esbandissin la necessitat primitiva de trobar la causa, la causa metafísica, de tots els efectes? Tant se val: posem que sí, que aquella violació m’ha marcat, que m’ha determinat. I què? Pateixo? Deliro? Falsifico la realitat? L’angoixa m’obnubila?

»Tot al contrari: sóc raonablement més feliç —i perdona’m per fer servir aquesta paraula tan buida, tan estúpida: ho faig només per comoditat— que la majoria de persones. No tenir necessitats sexuals és més tranquil·litzador que tenir-ne. Tant de bo no en tinguéssim d’altres, de necessitats, cap necessitat. Fóra diferent si jo sentís aquesta mancança i el meu diguem-ne trauma m’impedís satisfer un desig. Jo, Raül, no l’he sentit mai, el desig sexual. Què em mereixo? La foguera? Un exorcisme? Una operació quirúrgica? M’anatematitzareu només perquè no sóc com vosaltres? On és el famós discurs de la diversitat? És que no us adoneu de la quantitat d’angoixes, d’infelicitats i de dolor que hi ha rere una norma que un sent l’obligació de complir, sense tenir-ne ganes? Les dones s’han de casar, i han de parir, si no, són bruixes, o boges, o ridícules… Quanta misèria, dolor i desesperació hi ha rere les normes, que amaguen un objectiu econòmic, amb l’agreujant que només una minoria té accés al seu control i als seus beneficis! Ens han ensinistrat com mules, i ens han pressionat perquè aguantem terribles afliccions per ser ben iguals, ben idèntics uns a altres: gens conflictius. O això o el manicomi? No, Raül, un home com tu no pot pensar una bestiesa com aquesta. No em vulguis salvar, no em vulgueu salvar! Molesteu-vos a demanar primer el meu parer. Tu pateixes, Iris? No. Doncs, deixeu-me en pau!

Són a la sala de casa de Raül, S’ha fet tard i encara no han encès el llum, i ara parlen quietament, sense cridar, com dos vells amics, en la penombra. S’ho han contat tot. Ha estat fàcil, fins i tot massa fàcil, com si les persones que no s’han comunicat mai amb les altres tinguessin ja ordenada i preparada la seva història, la interior i la cronològica. Estan junts, però sense tocar-se. No hi ha càlcul —tu em contes a mi un secret i jo te’n conto a tu un altre: deute saldat—, ni tampoc frisança de buidar-se. No hi ha morbosa complaença, ni el neguit psicològic de buidar el pap, com els adolescents que ajunten els caps i es conten en secret el que han amagat sempre i no triguen a sentir-se decebuts o traïts, perquè ha estat una necessitat com la d’orinar o ejacular, en la fantasia de creure que hi ha un altre que és continuació d’un mateix. Són dues persones que es comuniquen, sense engavanyaments i sense necessitat; són dos membres d’una espècie que ha basat la seva supervivència en una comunicació completa. Sense solemnitat, sense juraments, sense lluita. Plàcidament.

—Tinc set, Raül.

Raül s’aixeca i va a fer cafè. No vol cap beguda alcohòlica, perquè escoltar l’Iris i parlar amb ella és massa important per deixar interferir-hi ni que sigui una lleugera embriaguesa. Al llindar de la porta de la cuina, pregunta:

—Vols que encengui el llum?

—I per què no? No estem inaugurant una secta de misantrops. Però que sigui una llum suau, que il·lumini sense enlluernar.

Raül encén un llum de peu, que il·lumina tèbiament; una llum groga i amistosa, acollidora i tendra. Iris es desempereseix amb voluptuosa mandra. Porten una grapat d’hores parlant. Primer Raül, que li ha explicat qui era i com era la seva mare, i el seu pare, i la seva infància, i el seu errar pel món i per la vida (he vist una serp grossa com una cuixa d’home enroscada a un hindú hieràtic, que fora de l’esforç per un pes tan aclaparador, estava absent; he vist una dona calabresa resant perquè li creixi un pit nou que li havien arranat, i mostrant al sant el seu pobre tors mutilat; he vist matar a pedrades un home que havia robat un pastisset a Naqub, a l’interior del Iemen, i els passavolants s’afegien, a la lapidació, sense saber ni tan sols què hi havia passat; he vist un nadó sense cames ni braços a Urfa, en la frontera de Turquia amb Iraq, i la llevadora s’estripava els vestits perquè els seus pecats havien contaminat la criatura, i la mare cridava que l’ofeguessin al riu, aquell nadó…); després ella li ha explicat la seva infància, a Bellavista, li ha relatat amb tot detall la violació amb què la van vexar, la precipitada fugida a Barcelona, la convivència amb la tieta Francina i la cosineta Eulàlia; fins i tot ha recordat el paper que va escriure a la tieta el primer dia de viure a sa casa, d’una brutal i contundent claredat; li ha enumerat, pam a pam, els progressos fets amb l’ofici de restauradora, els secrets de la fusta, la màgica proesa de retornar la bellesa allà on havia estat abans.

També s’han confessat, sense exaltació ni promeses d’eternitat, que s’estimen, i Raül ha volgut fer-li veure que l’amor reclama el contacte físic, que això d’ella no és normal…

—Mira si estic certa del que intento explicar-te —diu ella aixecant la veu perquè ell la senti des de la cuina—, que vull que sàpigues que a l’escola no tenia amigues, ni fora de l’escola, al poble, tampoc. Sort de l’Eu, que em feia costat en tot i que em deia rara i que em deia que sóc massa maca perquè em toleri ningú. Veus? Sóc així des de sempre. Que allò va influir, va incrementar el meu aïllament? Sí, segur que sí. I torno a preguntar: i què?

Ell ja ha tornat amb una safata de plàstic de quadres verds i blancs, una cafetera italiana sobre uns estalvis, dues tasses i una sucrera.

—Prens sucre, oi que sí?

—Sí, una mica. No vols una copa, Raül?

—No, ara no. M’agrada més escoltar-te que beure. Una frase que no creia que seria mai capaç de dir. M’he passat la vida escoltant gent que no m’interessa gens, i sempre he preferit el whisky.

—Amb excepció de Casimir, no?

—Casimir és diferent. Caram, quantes vegades haurem dit, tu i jo, aquesta tarda, la paraula ‘diferent’? Es la innocència radical. La més absoluta ingenuïtat… Bé, no ho sé, igual és que m’afalaga que m’admiri. Tinc ben poca confiança en l’altruisme humà, començant per mi mateix.

—No, no, tens raó; el conec poc, però crec que Casimir, més que innocent o ingenu, és la representació de la víctima, una víctima que no es plany, que no demana almoina, que no t’utilitza ni et fa sentir culpable. És allò que dit superficialment sona a tòpic però que si es diu de debò és una cosa molt important: és un bon home. O un home bo, no sabria dir-ho millor.

—De fet, ni ho has provat, d’anar a un psicòleg.

—No me’ls crec, els psicòlegs.

—Doncs un psiquiatre.

—No me’n fio, dels psiquiatres. No, tens raó: no hi he volgut anar mai, però tot i això m’hi han portat. Endebades. Ja t’ho he explicat: jo no pateixo. O no pateixo més del que em pertoca.

—Però deies que de petita sí que et feia patir ser una nena rara.

—Em feia ràbia, més que el concepte, la paraula. Com si fos un error, un esguerro. Després m’ha agradat ser-ho. En comptes de donar-te patiments, te n’estalvia un munt, de patiments, ser rara. Tu també ets rar.

—Només que jo ho dissimulo millor.

—Vols dir que, si no hi ha altre remei, pots fer vida social i fer la mateixa comèdia que fan els altres; mentre jo, pobra alienada, parlo amb mon pare mort i fins i tot paro taula per ell i li llegeixo el diari en veu alta.

—Tens raó: en el fons tot es redueix a la facultat de fer comèdia. Ara bé, és ben cert que sense comèdia no hi hauria civilització: estaríem tots massa entretinguts matant-nos els uns als altres. Ensopegar amb algú al matí i dir «bon dia» és una comèdia, però necessària. A partir d’aquest «bon dia» inicial, tota la resta n’és una continuació; sense això, no compartiríem la feina, ni intercanviaríem coneixements i observacions. Estaríem a les cavernes.

—Potser no s’hi estava malament, a les cavernes.

—Això segur: s’estava raonablement bé. Força millor que en el suburbi de qualsevol ciutat d’un país industrialitzat. La pega és que durava poc. La comèdia ens ha servit per allargar la vida, ja veus.

—No: ja ho sé que paga la pena. Que hi ha la cultura i la història, i Mozart i l’aspirina. Sense comèdia tindríem mal de cap i ens hauríem d’aguantar perquè no existirien les aspirines.

—Potser hauríem de fer un pensament i sopar una mica —diu Raül assaborint el cafè.

—El cafè, una simple tassa de cafè: t’imagines el que comporta? La navegació, l’aventura, els interessos comercials, Colom i el seu origen incert, els esclaus, els plantadors, els traficants, les multinacionals, els supermercats i les cadenes que es reparteixen les grans superfícies…

—Oh, i tota la resta: la tassa, i, per tant, un platet, i, per tant, una tauleta, i un tapet, i una cullereta minúscula, i el sucre dels cobejats ingenis caribenys, els laboratoris i els edulcorants, la llet, els pastissets: una cadena de foteses minúscules. I després vas al metge i et diu que suprimeixis el cafè, que ets hipertens.

—Ets hipertens?

—No, per ara no. Què? Tens gana?

—No gaire. S’està bé aquí. S’està bé amb tu.

—Potser arrossegues un dèficit de companyia, tu, i no sóc jo en especial sinó la persona que has conegut en el moment oportú, fos qui fos.

—I què, si fos així? Ens faria això menys amics? Què és tot això de les relacions humanes més que una cadena de casualitats? El triem, el company d’escola, o el veí de l’escala o un parent, que poden ser persones clau per a la nostra història personal?

—No, és clar, això no es tria, ni es trien els pares, ni el país, ni la llengua que t’han tocat, ni la religió en què t’han ensinistrat. Però l’amistat sí que dóna un marge a l’elecció: de totes les persones que coneixes et fas amic d’una de sola o de ben poques, i descartes les altres. Tu i jo, per exemple, ens hem conegut per casualitat, és cert, com tothom. Però ens vam agradar de seguida, ens vam triar. No et fas amic de totes les persones que coneixes per atzar.

—M’agradaria explicar-te què en penso, de tot això.

—Endavant.

—No: és llarg, i tu vols sopar. Si vols mengem i després continuem. No tens la sensació que tenim tot el temps del món?

—Jo, sopar? Si ho deia per tu. Jo puc passar sense menjar moltes hores, t’ho asseguro.

—A hores d’ara ja sé que no et burlaràs de mi. Ets un home culte i jo sóc molt ignorant. Però he dedicat molt de temps a pensar pel meu compte: la soledat té aquest avantatge. Sóc una noia jove, i al meu voltant tothom parla de sexe, d’amor, de parelles, de tenir fills, per tant, he pensat en aquestes coses. Ja sé que et sonarà a una vulgaritat massa vegades repetida, però jo crec que l’amor no existeix. Que ens l’hem inventat com hem inventat Déu. Com una consolació, o com una sublimació, o com una profunda i atàvica pretensió de ser ben diferents dels animals.

»Mira la història: l’amor no hi surt. Marc Antoni i Cleo-patra, haurien estat junts si ella no hagués estat la reina d’Egipte? Hauria desafiat al Cèsar un home ric, ben plantat i amb un avenir esplèndid per una pagesa? Cleopatra canvia de parella, i ara n’estima un altre, o estima algú més poderós encara. A qui estima, doncs? Enric VIII i Anna Bolena: li agradava? Segurament que sí, i segurament que Caterina d’Aragó era especialment lletja i beata, i a sobre eixorca, però desafiar el Vaticà? Un cisma religiós? Ca, home: necessitat de descendència, és clar, però sobretot necessitat prèvia de trencar amb el Papat. Què més hi surt? Violacions massives, matrimonis pactats, adulteris interminables… Per què la professió més antiga del món és a totes les cultures, a totes les èpoques i en totes les condicions? Ha fracassat sempre l’amor o simplement és que no existeix?

»Es clar, la història és falsa: conta escassíssimes coses de la gent; la política sempre ha substituït la sociologia. Doncs bé, mirem la literatura. El paradigma de l’amor, no són Romeu i Julieta? Ara bé: era Julieta bonica i Romeu bonic? Eren joves els dos? Doncs es van atreure. Què hauria passat si no haguessin mort? De vells, haurien continuat estimant-se amb aquella meravellosa exaltació? Sabem pel mateix text que Romeu era enamoradís de mena…

—És sorprenent, Iris, fa ben poc vaig posar el mateix exemple i vaig arribar a les mateixes conclusions.

—Me n’alegro. Però mirem més exemples: Dante estima una dona, Beatriu, que amb prou feines ha entrellucat per una finestra; i un rave! El que estima és el seu propi sentit de l’amor. El Quixot estima una dona inventada, ben diferent de la real, estimant així, també, el seu propi sentit de l’amor. Centenars, milers de novel·les que retraten parelles que s’estimen, i en la majoria el final és tràgic, perquè l’autor no té altre remei, si no vol que el prenguin per un exaltat.

—Diuen que quan s’acaba l’atracció comença una plàcida amistat.

—Tu ho creus, això?

—No ho sé.

—Ho has vist mai, en algun lloc, en alguna ocasió? Estem posseïts per una fe cega que ens fa creure allò que no hem comprovat?

—Bé deu haver-hi parelles grans ben avingudes.

—I un rave. Repassem-ho: un home i una dona es desitgen, mútuament. Mentre no satisfan el desig, aquest s’incrementa a cada trobada, i viuen en necessitat permanent l’un de l’altre. Ara bé, un cop satisfet el desig, o un cop sadollat, què en queda? Amistat, dius? Mira les parelles que coneixes: estan sempre callats, no tenen res a dir-se. Els uneixen, per una banda, interessos econòmics compartits, des de la gent més modesta a la més rica; els uneixen uns fills a qui estimen molt més en tant que seus —que propietat seva— que no pel tipus de personetes que siguin, és a dir, per imperi de la biologia. També els uneix el costum: s’han acostumat l’un a l’altre i els fa mandra començar de nou. Però sobretot els uneix la necessitat: qui em planxarà les camises com a mi m’agrada? Sembla una qüestió banal, però determina molt més que tantes històries d’unions espirituals i de poesia lírica tronada. Qui em cuidarà si estic malalt, o malalta? O qui pagarà les factures ara que ja sóc vella? No t’has fixat, Raül, que les parelles s’odien? Parla amb un notari, que viu trifulgues familiars molt de prop, o amb metges de capçalera, que en rep confidències fins i tot més enllà dels problemes terapèutics. Escolta les agres confessions, fetes en un murmuri apagat, que fan a algú proper: ella sempre ha estat una mica sonada, o ell sempre ha estat un covard. Discussions interminables per veure qui té raó… No, no, tot ens porta al mateix punt: els qui conviuen s’odien i alhora no poden prescindir l’un de l’altre perquè en tenen necessitat, i per això mateix, s’odien més.

»En resum: hi ha quatre, no, perdona, cinc, perquè me n’he deixat un, cinc motius que obliguen les parelles a estar juntes. Primer el desig, en alguns casos molt intens, però sempre efímer —i torno a l’exemple de la prostitució: com és possible que existeixi des de sempre i a tot arreu si l’amor existeix, o si el desig no fos efímer?—. Després hi ha el costum, que ens atrapa en tot el que fem, per pura por, per pura inseguretat, perquè som bestialment conservadors, perquè no tolerem res que trastorni la nostra vida, perquè ens aferrem a la rutina com si ens hi anés la vida. També hi ha els fills, és a dir, l’instint de reproducció i l’instint de protegir els qui hem procreat, i en això no ens hi podem fer massa il·lusions, a jutjar pel que ens conten els ensenyants i els assistents socials. En quart lloc hi ha la necessitat: ella li cura les nafres, ell li puja la compra o li baixa les maletes, una interdependència que els manté units. Mira, de vegades he vist, a la televisió, parelles grans que declaren en públic que s’estimen tantíssim i que fa trenta, quaranta, cinquanta anys que estan junts. No me’ls crec; encara que ells creguin dir la veritat, no l’estan dient: tu ets la meva crossa i jo la teva, sobretot quan el desig s’apaga amb l’edat i dos cossos vells s’aferren un a l’altre fent un obscè simulacre de l’amor. I en cinquè lloc hi ha l’ego: la necessitat peremptòria de triomfar en la vida personal. La soltera continua sent una fracassada, en arribar a determinada edat, però el solter també. Se sospita que són insuportables o avorridíssims o mancats de qualsevol forma d’atractiu. Triomfar sexualment és tan decisiu que hi ha molta gent que s’hi embarca i després, com que ja no els deixen desembarcar-se’n, acaben casant-se. Com s’entén que la cultura popular estigui plena de dites sobre els sofriments del matrimoni? Que les dones per als homes i els homes per a les dones siguin una nosa insuportable? Que a les converses de cafè els homes insultin obertament les dones i a les perruqueries les dones insultin obertament els homes?

—Bé, Iris, ja t’he dit que tot això que dius ho dic jo també. I encara més, em limito a creure que només hi ha química en les relacions amoroses. Es un debat molt antic. Es a dir, hormones masculines i femenines. Ara, si és cert tot això que creiem, és cert sempre? No hi ha uns privilegiats que sí que s’estimen? Ni que siguin una clara minoria. No ens podem haver inventat l’amor, no tenim tanta imaginació!

—Vols dir parelles que sí que acaben sent bons amics? Potser sí, però és tan improbable com l’amistat mateixa.

—M’estàs dient que tampoc no creus en l’amistat?

—Tampoc. Potser sí, hi ha excepcions. Però jo no en conec cap cas. Insisteixo: perdona per opinar amb els escassos elements que configuren el meu món personal, que òbviament és limitadíssim. Digues: tu en coneixes, d’amics de debò? Siguin homes o dones, o un home i una dona. Sí: ho són si viuen lluny, si no s’han d’aguantar l’un a l’altre. I, sobretot, quan un dels dos mor: quin record més entranyable que ens deixa! Quina emoció més profunda! Quantes reflexions sobre la vàlua del que s’ha mort! I de quantes maneres embellim el record, aquest i tots els altres. Igual que en l’amor: tu ets la meva crossa i jo sóc la teva; precisament això fa que en el fons es detestin, fins i tot més enllà del que ells mateixos perceben.

—Iris: hi ha gent a qui estimem, això és innegable. I no perquè ens facin falta.

—Com ara tu i Casimir? No et dic que no, però fixa’t que no és una relació entre iguals (i, si dues persones no són iguals, això s’anomena amistat? O, en un altre cas, s’anomenaria amor?); tot i això, sí, t’ho concedeixo: estimem determinades persones en un moment determinat; ara bé, això que l’amor vertader i l’amistat vertadera és per sempre és una fal·làcia. Són sentiments fugaços, a menys que siguin una utilització mútua.

—No trobes paradoxal que tu jo estiguem intentant demostrar que l’amor no existeix tot i saber que ens estimem?

—Vols dir que el món dels sentiments és un terreny a part? Que no s’hi pot raonar?

—Jo no he dit això. He parlat d’una paradoxa.

—Ja ho suposo, que no has dit això, perquè implicaria allò del cor i del cervell, allò de dues ànimes… Bé, ja saps què vull dir, no em sé expressar millor.

—Iris: enumera les coses que et causin alguna mena de plaer.

—Sí, n’hi ha de moltes menes. Em causa un plaer exaltat, sensual, em fa vibrar del cap als peus restaurar una peça que valgui la pena. Molt en especial, l’escultura gòtica, tot i que en tinc ben poques ocasions. Estar amb tu també em causa plaer, un plaer intens, profund que, només per comoditat, anomenem amor…

—Alto! I un rave, com dius tu. Si no tinguessis la mancança que tens, no en tindries cap dubte. No vull dir que l’amor sigui follar, però sense follar no hi ha amor. Tu estàs bé amb l’Eu, per exemple, però és un estar bé ben diferent del que dius que sents quan estàs amb mi.

—Una mancança? Com si fos cega o sorda? Com si em manqués algun sentit?

—Exactament, i perdona. Tu dius que això no et fa desgraciada, i jo et crec, però això no vol dir que no sigui una desgràcia.

—Em fa l’efecte que no em creus. O que et burles de mi.

—Ni una cosa ni l’altra: et crec i no me’n burlo. Però estàs racionalitzant una mancança: com que tu no tens necessitats sexuals, les negues. Perdona, però són ben reals, i ben intenses. I no tenen absolutament res de dolent. Què més voldrien els integristes de tota mena!

—Però, Raül, estàs confessant que l’amor és sexe!

—1 què? Ho és. Més complex que el sexe dels gossos i dels gats, més refinat, més enrevessat, però sexe. Que s’acaba? També s’acaba la vida, i la vida és exactament l’única cosa que tenim, i no estem disposats a perdre-la. Que les parelles no haurien d’estar juntes quan l’atracció sexual s’evapora? Molt bé, que no ho estiguin. Que els lligams són artificiosos? Sí, ho són, i aleshores hi ha els que s’hi aferren, per pura por, i els qui toquen el dos i no fan patir l’altre ni es rabegen en el propi patiment. Potser queda, si s’hi posa seny i un respecte per l’altre i per la seva llibertat, una relació ben maca, ben plàcida, ben harmoniosa. Aquest acudit a ell o a ella li faria gràcia; m’ha passat això a la feina i a ell o a ella li agradarà saber-ho. Jo crec, Iris, que analitzes massa a fons coses que són massa simples, com allò de cercar set peus al gat. Per instint, ens atraiem, i per història, per cultura, fem que l’atracció sigui complexa i delicada i exaltada i hi escrivim poesies i hi componem músiques i hi pintem quadres.

—Tot això també ho fan les religions: les catedrals gòtiques, la música de Bach, els milers i milers de marededéus pintades meravellosament…

—La religió és un invent, però en si mateixa no fa mal a ningú. Vols treure-li aquest inofensiu consol a aquella pobra vídua, a aquell pobre home que s’ha quedat sol, a aquell desgraciat que envien a una guerra incerta? Que tu no creguis, o que jo no cregui, no ens autoritza a entrar a sac en les creences dels altres. Viu i deixa viure.

—Saps què et dic? Que sí que tinc gana.

—Sortim doncs.

—També em fa mandra. No tens res a casa?

—Si vols ho mirem; a mi, en canvi, el que em fa mandra és posar-me a guisar.

—A mi, no. Així m’estalvio el teu sarcasme…

—No hi ha cap sarcasme!

—… i la teva superioritat: a tu no et falta el sentit que em falta a mi.

—Pren-t’ho com vulguis. Ara bé, t’adverteixo que faré els possibles per treure’t les pors de dins.

—No són pors.

—Sí que ho són. Et faré aprendre, en benefici propi però també en benefici teu, que el sexe és molt divertit, paraula.

—Almenys tens ous?

—Què?

—No, no, no anava amb segones: preguntava si tens ous a la nevera. Podríem fer truites.

—Tu podries fer truites, cas que n’hi hagi; acabem d’acordar que tu guises i jo em fico amb l’univers, amb la societat i amb la humanitat, que és una bona manera de fugir d’estudi, en comptes de ficar-me amb tu.

—Almenys para taula, gandul, que jo no sé on tens les coses.

—Això tampoc ho has dit amb segones?

—Fuig, fuig i para taula.

Preparen un sopar senzill com un matrimoni ben avingut: truites, una amanida una mica coixa, perquè no hi ha tomates, torrades amb pernil dolç, minúsculs xoriços passats per la paella —que fan tan bona olor mentre couen que fins i tot Raül sent una punxada de gana—, i una deliciosa macedònia de fruites barrejada amb iogurt. També hi ha formatge i ametlles torrades.

—Em penso que em casaré amb tu —fa Raül, burleta en veure la bona cara que fa aquell sopar senzill i el goig que fa tot ben posat a taula.

—Perquè guisi per tu, et planxi els pantalons i et sargeixi els mitjons?

—I és clar.

—Doncs et fots, perquè els mitjons ja no se sargeixen: quan es foraden, es llencen i se’n compren de nous.

—I perquè em preguntis com ha anat la feina i estiguis ben guapa esperant-me, i perquè em recordis que prengui la medicina que em va receptar el metge i em recomanis una bona bufanda si fa fred i perquè…

—Ets un repugnant masclista.

—Xata: us haureu d’espavilar, i per ara no esteu fent-ho malament, però esperar que ens hi apuntem nosaltres, que som els beneficiaris, a l’alliberament de la dona és demanar a la guineu que cuidi el galliner.

—I a sobre, cínic.

—Ah, i perquè un dia em diguis, tremolosa i amb els teus preciosos ulls verds tots lluents, regats per les teves hormones femenines, que estàs prenyada i que li posarem Miquel.

—Per què Miquel?

—Per mi, com si li vols posar Deuteronomi.

—T’agradaria tenir fills, Raül?

—Espero no tenir-ne mai. Es l’únic inconvenient que té el sexe. Per això és tan pervers, tan profundament pervers que l’Església catòlica no accepti altre sexe que aquell que serveix per reproduir-se; és com dir que les mans només serveixen per treballar i els ulls només serveixen per mirar l’estat del teu compte corrent.

—I el gat?

—Què? Quin gat?

—El gat. El teu. El que t’espera a la porta, home! Va ser ell qui ens va presentar.

—Com vols que ho sàpiga?

—Va, Raül, surt a fer-hi una ullada, a veure si hi és! Mira, encara queden xoriços; eh que als gats els agraden els xoriços fregits?

—T’agraden a tu, els gats? Saps que hi ha gent que és de gats, gent que és de gossos i gent que no és de res’

—No ho sé, si m’agraden. M’agrada aquest. El teu.

—Bona resposta! Ets massa maca per ser també intel·ligent. Fa tot l’efecte que t’has quedat més ració de la que et corresponia…

—Bah! Però tu tampoc no ets d’animals, oi que no? Que aquest és una excepció… Saps què penso? Que la gent vol tenir gossos no per tenir la casa guardada o perquè el gos els porti les sabatilles. Tot al contrari: el que volen és tenir ells algú a qui cuidar, a qui protegir. No ho trobes patètic? I per això hi ha més gent que és de gossos que no de gats, com dius tu: els gossos es deixen cuidar millor, i, sobretot, fan ulls d’agraïment i de devoció. Els gats no senten agraïment ni devoció, es limiten a gaudir del que els dónes.

—Ben observat. Però no siguis tan dura, Iris. Els afectes són un territori complicadíssim, i hi fem el que podem. Que algú necessiti tenir a qui cuidar és un fet més entendridor que no menyspreable.

Ella calla uns instants. S’aguanta la barbeta en un genoll fle-xionat.

—Crec que tens raó. Es que m’emborratxo de paraules, com aquell que s’emborratxa de vi perquè no hi té costum…

—Vaig a buscar aquell.

I sí, el gat hi és, senyorialment indiferent. Potser Raül porta a la roba l’olor dels xoriços, perquè l’animal no es fa pregar gens i baixa cap al pis, avui més acollidor que de costum. Allà, com sempre, puja a una cadira, posa les potes del davant a les estovalles i es menja educadament un parell de xoriços i després es llepa satisfactòriament els bigotis. L’Iris riu i el gat la mira amb severitat, però es veu que la perdona.

—Estic tan bé aquí amb tu! Pensaràs coses rares si et dic que m’agradaria quedar-me a dormir?

—Pensaré coses raríssimes. I bellíssimes.

—Puc dormir al llit del teu pare, a l’estudi.

—De fet és un taller. Un taller de sastre.

—Puc?

—Si et penses que et vindré a molestar, senyora virginal i intocable, és que ignores que sóc un cap de cony d’orgullós.

—Em sabria greu portar-te mals pensaments.

—Petita hipòcrita: t’encantarà. Això també ho teniu a les hormones. No passis ànsia: tinc mals pensaments cada nit. Ja hi estic fet.

———

Triguen molt a anar a dormir, però. L’Iris riu sorollosament, amb la boca oberta i el cap enrere, quan Raül li explica els misteriosos sorolls del seu veí de dalt, i, com que el riure s’encomana, Raül no pot resistir les riallades i l’acompanya fins que els dos tenen els ulls humits i el cor alegre.

—I a mi em dius anormal! Tota la vida vivint a la mateixa casa i no saps qui hi viu a dalt!

—Potser és que m’agrada cobrir d’una capa de misteri la vulgaritat de cada dia.

—O és que se te’n fum la humanitat.

—O que sóc respectuós amb la intimitat aliena i no hi fico el nas en els afers dels altres com fan les dones.

—O és que tens una idea tan afalagadora de tu mateix que et creus com les fades de Walt Disney, que amb la vareta màgica omplen d’estrelles de color rosa la cuina d’una pobra òrfena que vol anar al ball del príncep, i contamina de bellesa tota la realitat, amb la seva pròpia bellesa.

—O simplement que miro de no molestar ningú.

—I evitar així que et molestin a tu.

—Què vols que hi faci, si no me l’he trobat mai? Jo no gasto ascensor ni passo per l’entrada per on entren els altres veïns; no és tan estrany. A més, vés a saber des de quan viu aquí. Potser fa poc.

—Ara mateix hi pujo a veure quina cara fa el teu veí. O la teva veïna.

—No t’atreviràs. A més, són les onze tocades.

—Que no? Si vols m’acompanyes, i si no, et quedes aquí rebolcant-te de curiositat i d’enveja.

—Però, què li diràs?

—Puc oferir-m’hi, com una bona veïna, per si vol alguna cosa.

—Amb quaranta anys de retard?

—Més val tard que mai.

L’Iris hi puja i al cap d’uns segons Raül no es pot estar d’acompanyar-la. La noia pitja el timbre però no se sent cap so; pica a la porta amb els artells de la mà i aleshores senten una lleugera fregadissa de passos; després, l’inconfusible soroll d’una cadena i de seguida una clau que volta al pany. S’obre una escletxa i hi veu —només ella, Raül hi està massa enrere— un home calb, gras, vell, amb la cara rodona i unes ulleres penjant-li a la punta del nas; fa cara de mal humor. Per l’escletxa es veu una llum insignificant, com la d’una espelma.

—Perdoni, som els veïns de baix; ens hem quedat sense llum; ens preguntàvem si era una avaria general o era de casa nostra.

L’home diu, a crits guturals, un enfilall de coses incomprensibles en alguna llengua eslava, probablement rus. Iris prova aleshores amb una mica de francès, d’italià i d’anglès, tots tres parlats macarrònicament. L’home continua el que sembla un seguit d’imprecacions i fa per tancar. Iris prova en espanyol i aleshores l’home s’atura un moment.

—Jo dormirr. No molestarr a mi. Fuerra!

I tanca, no sense violència, la porta i torna el cerimonial de la cadena i la clau.

—Ho veus, dona? Has molestat una persona que no t’havia fet cap mal per no res.

—Espera, jo això no ho deixo així.

I, sense agafar l’ascensor, s’enfila escales amunt.

—Què cony fas ara, Iris? Que tens cinc anys o què?

Mentre li restaurava la llibreria, l’Iris ha tingut ocasió de conèixer no sols la Teresa, sinó la Remei, la dona del manyà que neteja el pis de Raül, i sap que viu al tercer i sap que és una persona ben comunicativa i afable.

Pica, doncs, a la porta del tercer i obre el manyà, en mànigues de camisa i un diari a la mà.

—Què hi és la Remei?

—Sí, és clar, de part de qui?

—Digui-li que sóc TIris.

La dona ja surt, fregant-se les mans amb un drap de cuina.

—Iris, maca! Quina sorpresa!

—Perdoni que la molesti en aquesta hora, però és que hi ha un misteri i vostè em pot ajudar.

La dona ulla Raül, que ha pujat també.

—Vostè sap que Raül és ben estrany.

—Ja pot ben dir-ho, ja —fa la dona.

Raül té la desagradable sensació que s’experimenta quan parlen d’un com si no hi fos a davant.

—Doncs m’ha dit que no sap qui viu a dalt de casa d’ell, aquí baix, al primer, i jo trobo que una persona que fa més de quaranta anys que viu en una casa i no sap això, és una persona ben estranya.

—Ah, el rus!

—Rus? Sap a què es dedica?

—Miri: és un misteri.

Raül somriu, ple de satisfeta complaença.

—No surt mai, però mai, i aquella casa fa una pudor que no s’aguanta. No gasta electricitat i no es fa amb ningú. Si li parles, et contesta en rus. Bé, dic jo que serà rus. A veure, si viu aquí, bé podria aprendre a parlar com nosaltres, no?

—Fa molt que hi viu?

—Un any… Esperi, potser ja fa any i mig o dos.

—I no sap qui és ni de què viu ni a què es dedica?

—Vam parlar amb l’administrador. Els veïns, vull dir. I va dir que mentre pagui el lloguer, a casa seva que faci el que vulgui. I que no hi ha cap llei perquè aprengui cap llengua, que ja s’ho farà. I que és col·leccionista.

—Això és un ofici?

—Jo, maca, què vol que li digui, això és tot el que sé. Antipàtic, no s’ho pot ni imaginar. Però es veu que no és perillós. O que no es pot treure a ningú d’un pis, encara que sigui perillós, si no fa coses perilloses, oi que m’entén?

S’acomiaden complidament de la Remei, que no pot evitar fer un comentari maliciós de veure’ls junts en aquella hora i que els invita, quan ja baixen l’escala, a prendre cafè.

Parlar sobre el veí de dalt ja ha perdut l’emoció, però l’Iris no pot evitar d’especular sobre el que ha dit la Remei: un no és perillós mentre no posi ningú en perill.

—Oi que és curiós, Raül? Un assassí compulsiu, no és assassí mentre no assassina.

—No faltaria, si no! Les intencions no són delicte, afortunadament.

—D’acord, però què passa a l’inrevés?

—Què vols dir?

—Una persona bondadosa no és bondadosa mentre no faci actes de bondat.

—La bondat no va als tribunals. O no hauria d’anar-hi.

—Jo no parlo de justícia, sinó de fets. Diem sovint que en tal és bona persona, però en què ens basem?

—Generalment volem dir que no és mala persona. Però el que de debò pensem és que és un inútil.

—Una cosa: què passa amb el qui fa el mal ignorant que això és el mal?

—Legalment, la ignorància de la llei no eximeix de com-plir-la.

—Torna amb la llei! No, de debò. Què creus tu? Des del punt de vista de la moral, com diríem que és aquell que no sap que està malament, o que la societat considera malament, un fet que per a ell no és dolent?

Raül es queda pensant.

—Tinc un conte sobre això, em penso.

—Me’l llegeixes?

—Saps que ets l’única persona del món que ha tingut accés als meus contes? Te’n vaig contar un i ara vols que te’n llegeixi un altre.

Però ho diu remenant papers fins que el troba. El llegeix amb la veu neutra, com si no tingués res a veure amb ell: