III

-ERA EN UNA SESSIÓ D’AQUELLES DOBLES. EN AQUELLA època jo no tenia feina i em sobrava temps. Anava al cine. Sempre que podia. Me’n recordo que m’havien promès una feina. Saps Brauli, aquell amic del meu germà, Déu l’hagi perdonat? Treballava a l’escorxador, abans d’emigrar a França. Sí, home, si tu el coneixes. Un man-so s’havia clavat el ganxo de penjar les bèsties al palmell de la mà, i estava de baixa, i Brauli li ho va dir al meu germà, i ell m’ho va dir a mi. Aquell matí havia anat a veure l’encarregat de l’escorxador, que es deia una cosa així com Massapà, no me’n recordo bé. No, no exactament. Però semblant. Vaig entrar al cine tot content, perquè se m’acabaven els estalvis i necessitava la feina. Aquell Massapà, o Massagran, o què sé jo, m’havia dit que el paio accidentat semblava un sant crist, amb la mà travessada just al mig del palmell, i que en tenia per temps. Que jo havia de portar un certificat mèdic, i firmar en un lloc, i que em pagaria la meitat, perquè només anava de suplent. Que més endavant ja veuríem si tenia alguna cosa per mi. He voltat molt, jo. Vaig anar, doncs, al metge, i, com que era mig matí, no hi havia cua, i em va fer el certificat sense reconèixer-me ni res. I això estava bé, perquè tenia una bronquitis de cavall. Fumava molt, aleshores. Per celebrar-ho, vaig fer un dinar extra, a ca la Filomena, sí, home, a sobre del parc on hi ha el museu, que no te’n recordes que hi vam anar un dia?

Raül assenteix, com sempre; tan sorrut com és i sembla que la xerrameca inacabable de Casimir no el molesta —tothom el molesta, excepte Casimir, que molesta tothom—; fa mmm, mastegant un escuradents que li penja als llavis. Però Casimir sap que, encara que no ho sembli, Raül l’escolta. Raül pot fer dues o tres coses alhora, com si no passés res. Pot mirar l’aparador d’una llibreria i calibrar-ne el contingut i alhora resoldre una endevinalla de les que li conten sempre a Casimir, i també escoltar-lo. Casimir està acostumat a xerrar tota l’estona, mentre caminen, i sap que Raül no contestarà res. Però que se l’escolta. 1 que li agrada escoltar-lo.

—Feien Un hombre tranquilo, que és una bona llauna, i després El valle de las muñecas, que ja es veia que seria interessant. Jo seia cap al final, perquè havia començat la pel·lícula quan hi vaig entrar i no volia molestar. Doncs, mira, al costat hi havia un altre tio, sol, com jo, i al cap de no res va tombar el cap endarrere i es va quedar amb la barbeta enlaire i el nas que semblava un míssil apuntant al cel. Ja hi som, jo que em dic, ara aquest començarà a roncar. Jo anava a fer-li una colzada, perquè em molesta molt que ronquin al meu costat… La Fina diu que jo ronco, però això és diferent, perquè jo a mi no em sento, i, per tant, no em molesto gens.

Raül somriu —o és una ganyota?—, potser perquè el raonament li fa gràcia.

—No és que la pel·lícula m’interessés, perquè era una llauna, però el capullo aquell així posat començaria a roncar d’un moment a un altre. Tu ho has provat? Prova-ho i ja ho veuràs. Si t’agafa son, penges el cap enrere i veuràs si ronques. Però aquell no roncava. Estava callat, jo amb el colze preparat per etzibar-li un cop a les costelles, i el paio ensumant les estrelles, mira quin cas, tota la pel·lícula. Era estrany, estrany de debò, i em passava més temps mirant-lo de reüll que mirant la pantalla. Quan es van encendre els llums ell continuava igual, i jo amb tantes ganes de fotre-li una colzada que em picava el braç. Ho vaig fer i res, continuava clapat. Em vaig adonar que no roncava perquè no respirava. Sí, tio, sí, estava ert. Ja veus. S’havia mort mirant Un hombre tranquilo. No és igual que morir-se cridant «Goool» i que el cor faci un pet. D’avorriment, es va morir aquell. Va venir l’acomodador i van dir que fins que vingués la policia i l’ambulància i tot el merder que porten els difunts no reprendrien la sessió. Mira si són brètols que molts van protestar, perquè preferien El valle de las muñecas que contemplar un difunt. Es clar que els difunts, un cop els has fet una ullada, ja ho has vist tot. Es bèstia, oi?, morir-se així, en el cine, tot sol. Fa cosa, pensar-ho.

Raül i Casimir han arribat al Trip; no cal que facin marrada, perquè els agafa de camí; a Casimir també el tenen molt vist, tot i que no va mai sol ni cap altre dia de la setmana que no sigui divendres. Sempre seuen a la barra, i, si no hi ha lloc, s’esperen. Casimir hi va per Raül, i murmura —indefectiblement, cada divendres— que és una merda de bar, sense televisor, ni tocadiscos, m fil musical, ni màquines escurabutxaques. Només s’hi poden sentir converses i iaios fent el dòmino; les converses de vegades són discussions, però no gens interessants. Algun cop s’hi fa tertúlia general, perquè la majoria dels parroquians es coneixen i aleshores el xivarri molesta Raül i diu de marxar. Un convent, voldries, tio, no sé per què surto amb tu, la veritat, rondina. No és veritat, tot al contrari: seguiria Raül a la fi del món, o a aquell lloc que li va explicar on s’ajunten el cel, la terra i el mar i on viu la Fama. A Casimir no li agrada gens, quedar-se sense la seva coca-cola; li fa set no poder beure. Però el qui hi compta és Raül, i a ell el molesta que la barra estigui massa plena i encabir-s’hi sense espai per estar còmodes. Per això, Casimir fica el cap per la porta i ulla el local abans d’obrir la porta del tot.

Casimir és un homeniu amb un nas llarg i afilat; de barbeta, quasi no en té, i el cap és menudíssim, amb els cabells hirsuts, cada vegada més clarejats. Doncs fica el seu nas llarguerut per l’escletxa de la porta, com si hi olorés, i obre la porta del tot o només un badall, segons si el local està a gust de Raül o no. Avui hi ha només un home assegut a la barra. Va excessivament abrigat. Porta una gorra de beisbol amb la visera al clatell, tot i que deu tenir-ne més de cinquanta. I l’abric posat i una bufanda que li penja als costats com una serp adormida enroscada al coll. Llegeix el diari amb els colzes sobre la barra, ocupant molt d’espai. Casimir seu al seu costat, perquè Raül tingui per a ell la part més lliure de la barra, i aixeca un dit. Romeu, l’amo, fa que sí i es posa a manipular l’aixeta del barril de la cervesa. A Casimir li serveix una coca-cola amb talls de llimona i glaçons nedant-hi.

Estan ara en silenci, i a Casimir la presència de l’home abrigat el molesta per si molesta a Raül. A ell, per si mateix, tant li fa. Al cap d’una estona, s’hi tomba i diu:

—Que en té per molt?

L’altre aixeca els ulls i el mira. Té les galtes grosses, balbes i penjalloses i fa dies que no s’ha afaitat; les solapes de l’abric són plenes de taques. La gorra de beisbol està tota greixosa i gairebé ja no es poden llegir les grans lletres «N.Y.» que porta escrites a l’alçada de la coroneta.

—Com diu?

—El diari. Que si en té per molt.

—Sí —fa l’altre, i torna a abocar-se sobre el diari.

Raül tasta la cervesa i aguanta el primer glop dins de la boca abans d’engolir-lo i va girant el got entre els dits. S’escura la bromera blanca que li ha quedat als llavis amb la punta de la llengua.

—Pompeu ens ha dit que farem el pont, finalment —diu Casimir, mig d’esma.

—Tres dies de festa, doncs?

—Quatre. Dèiem amb la Fina d’agafar la canalla i anar al poble.

—No estava malalt, el pare de la Fina?

Casimir somriu de satisfacció: ell ja ho sap que, encara que no ho sembli, Raül escolta tot el que li diu, i mira que és xerrameques, i que a més se’n recorda de tot. Un tio difícil d’enredar, si Casimir tingués la més mínima pensada d’intentar-ho.

—L’han internat a l’hospital —peta la llengua—. Ja és el final. La mare de la Fina estarà contenta de tenir-nos. La família fa molt de costat en aquestes ocasions, no creus?

Però es penedeix de seguida d’haver-ho dit. Raül no té cap família, que ell sàpiga. Ni cap parent. Sol com un mussol. Ni tan sols té cap amic. Fora de Casimir, és clar. I aquest pensament el fa molt feliç, a Casimir, que admira més a Raül del que ha admirat mai de la vida a ningú. No havia d’haver dit això de la família. Es queda capcot sobre el got de coca-cola, fins que el paio del costat, aixecant-se del tamboret i apujant-se els pantalons per la cintura, li fot el diari a davant del nas.

Casimir el mira, ofès, i plega amb cura el diari, que no pensa llegir. No en aquell moment preciós del dia, quan està amb Raül i pot xerrar pels colzes, tant com vulgui, tots dos sols.

Fan el mateix passeig cada divendres, el dia que toca que Raül sopi a can Casimir. No s’hi ha negat mai, d’ençà que es coneixen. La Fina els fa un sopar especial, i quan Raül diu que no li n’escudelli més, s’enfada amb ell i li diu que els divendres són per a això, que veges què menjarà tot sol en aquest món de Déu com un gos perdut, i que gràcies als divendres pot alimentar-se com cal; i, sense volta, afegeix que a més, l’endemà no hi ha feina, i que per això és la millor nit de la setmana. Raül porta sempre un regal, ni que sigui una fotesa.

Ara desa la bossa del súper sobre el taulell, quan el paio del diari se n’ha anat. Porta llaminadures per a la canalla o alguna cosa per al sopar —un sobre de salmó fumat, un pastís de formatge, una paperina de gambes bullides…—. I algun cop alguna cosa de ben personal per a la Fina, que, ni que sigui tan franca i senzillota, li agraden les coses que brillen. Com més brillen, més li agraden. Casimir diu que sembla una garsa, que fa ulls de garsa quan veu una agulla o unes arracades ben i ben lluents. Raül porta coses de poc valor, per no ofendre’ls.

Els divendres a les vuit, quan Casimir plega de la feina, Raül ja fa estona que volta. Sóc com un gos, he de fer una passejadeta diària, comenta. I no faig la pixarada perquè les mosses es tornarien boges de desig i caurien mortes als meus peus. Quan troba Casimir, que mira pertot arreu a veure on para el seu amic, tenen el temps just de fer-se la cervesa i la coca-cola, i de seguida Casimir ha de marxar, perquè la Fina el necessita, amb el menut de tan pocs mesos i els altres tres donant guerra. Tot i això, aquells escassos minuts són el millor moment de la setmana. Bé, i aquelles poques nits, quan la canalla dorm i la Fina li conta les coses que li han passat aquell dia, abans d’adormir-se, o se li arrapa perquè l’acariciï —amb molt de compte, per no quedar prenyada, li diu sempre—, bé, també són moments molt bons. Llàstima que un tingui son. I en aquests moments d’intimitat relaxada al llit, és la Fina la qui parla i Casimir qui escolta. Té unes orelles grosses, com dos ventalls, i la cara tan menuda. Es lleig, Casimir.

El pitjor dia és el dilluns, perquè Casimir fa una hora més. I dissabtes i diumenges és una altra cosa: són els dies d’estar per la canalla, per posar-se el trajo bo i fer una sortideta. No gaire sovint, però, perquè tot i els dos salaris, són moltes boques a alimentar i molts peus a calçar. Tant que li agradava el cine —i a la Fina també, però a ella encara li agrada més anar a ballar, si en fa de temps que no hi van…—! Sospira, Casimir, quan pensa en el cine i es mira amb nostàlgia els seus cadellets, com els anomena, i que s’estima tant; es paga un preu alt, molt alt, pel dret d’estimar. El divendres és el millor dia de tots; és la glòria. Creu, Casimir, que Raül no hi ve sols per fer-lo content, sinó que li agrada de debò estar una estona a la setmana en una casa amb gent, com si fos gent seva. I a la Fina li agrada també, que vingui Raül. No és d’aquelles dones que agafen gelosia dels amics dels marits, no, senyor, la Fina no és d’aquestes.

Ara s’ha acostumat a demanar-li consell a Raül per tot. Fins i tot per les criatures, que ja veus què en sabrà un conco que no té ni nebots ni germans ni res de res. Però Raül ho sap tot de tot. A més passa una cosa que Casimir ha experimentat i si li ho discuties es posaria fort: quan expliques un problema, pel fet d’explicar-lo, s’aclareix una mica. Raül l’ha ensenyat a explicar bé les coses. I segur que ho fa millor que tots aquells escriptorets i escriptorassos, tan tibats, que Raül tracta cada dia.

La Fina li diu sempre que ha de buscar nòvia, però ho diu perquè són coses que s’han de dir als homes sols. Li faria ràbia, si en tingués una, de nòvia, i li trobaria tots els defectes. Es una mica d’ells, de tots dos, el Raül elegant, el Raül savi, el Raül callat que ho escolta tot i diu ben poques coses. Un amic que no és com els altres, ni els de la fabrica de pollastres de Casimir, ni els de la fàbrica de mitges d’ella, ni els seus parents, ni cap persona que coneguin.

—Ja saps que aquí t’estimem molt —li diu sovint la Fina, sobretot quan ell diu que els molesta massa, que no vol fer nosa. I ho diu de debò: ella se l’estima tant com Casimir. No com les dones estimen els homes, ni com les mares estimen els fills. No, això no. Sinó com un germà, o com un parent. O com algú que tot i ser home no té sexe. Només amistat. 1 que és alhora com un pare i com un fill: un pare per demanar-li el parer; un fill per tenir-ne cura.

Els divendres, tot i les presses, Casimir té permís per no afanyar-se tant com els altres dies. Fins i tot s’enfada, la Fina, si arriben massa aviat. No és una gran cuinera. Ni tan sols regular. Però sap crear una mena de ritual, de clima, al voltant de la taula, una cosa que no es dóna en cap fonda ni en cap restaurant. No li fa res estar cansada i haver-se esgargamellat pels quatre marrecs, que aprofiten el divendres a la nit per fer-li la punyeta, com si estiguessin d’acord que els grans no tenen dret a fer res sense ells. Fins que arriben els dos homes no aconsegueix ficar-los al llit, i, sovint, un o altre, o els dos grans, que són de la pell de satanàs, irrompen al menjador i empaiten Raül. Que s’ho pren bé, tot i que no és criaturer. 1 li demanen que repari coses trencades, veges ell què en sap de reparar el màstil d’una barca de joguina o la molla que dispara el dau d’un joc de taula que no ha entès mai de què va.

Si se’n recorda, guarda a la butxaca alguns caramels, per si els dos dimonis l’assalten a mig sopar. I ells discuteixen quin és el caramel més bo —que sempre és el del germà— i els pares els foten fora a crits, amb unes amenaces tan extremades per part de Casimir que no poden fer por a ningú, i menys encara a aquells dos espavilats.

Avui la Fina ha fet patata i col amb bacallà i després carn arrebossada. I Raül ha portat una ampolla de vi. No gaire bo, però no hi fa res, perquè la Fina el barreja amb gasosa, o de vegades amb aigua. Casimir no beu mai, perquè és exalcohòlic. I vol que beguin a davant d’ell, perquè està molt segur d’ell mateix i de la seva abstinència, i vol que tothom ho vegi, que n’està segur. La Fina diu que ella tampoc hauria de beure, perquè encara fa panxa del darrer embaràs i que aquella panxa no és com la de les altres vegades, perquè els teixits se li han donat i ara serà panxuda tota la vida. I els dos homes li asseguren que no en té gens, de panxa, i que està més maca que abans de l’embaràs, que això prova molt a les dones.

Hi ha flams, de postres, que són d’aquells de sobre, però que la Fina presenta amb una cirereta confitada i un rajolí extra de sucre cremat al cim, per fer bonic. També és xerraire, en aquells sopars. I Raül acluca els ulls i sembla feliç escoltant les coses que comenten i sospesant el parer que li demanen sense esperar-ne la resposta. Li expliquen coses del barri que, com que no és ben bé el d’ell, no li interessen gens. Si fos el d’ell, tampoc. Perquè Raül és un misantrop, i li encanta ésser-ho; només fa aquesta excepció amb Casimir i la Fina i els quatre menuts, tots quatre nens. Tan senzills, tan xerraires. Tan diferents de l’altra gent que coneix i que defuig com si portessin algun mal que s’encomana.

A casa no hi ha licors, ni cap mena de beguda alcohòlica, ni per guisar. Només el vi que de vegades porta Raül. I, per això, la Fina fa cafè com a colofó, però descafeïnat, per poder dormir, excepte el de Raül, que és cafè del fort, perquè a ell no li importa no poder dormir; de fet, considera que això de dormir és un càstig dels déus per fer-nos la punyeta. I perquè el seu insomni és tan dolent quan beu cafè com quan no en beu, diguin el que diguin els metges. Casimir, quan el cafè és a taula, treu uns purets prims; n’està molt orgullós perquè els aconsegueix d’un paio que els hi dóna molt barats i insisteix que són els millors del mercat. Amb el cafè, encenen els purets, i la Fina, indefectiblement, protesta. No els fot al balcó perquè fa massa fred encara, però quan fa bo, els foragita del davant i diu que aquella atmosfera enverina els menuts. Li encanta poder renyar-los, se sent més femella, més útil; se sent més mestressa, i sent que aquella casa, tan modesta, és més llar; que renyar dos homes és com tenir cortines ben netes al balconet, i estovalles de les que es planxen; és com fer bona olor i com parar taula amb una mica de gust. O com tenir quatre floretes en un gerro; com donar corda al rellotge antic que li van regalar els pares quan es va casar, tan disgustats però que estaven amb aquell gendre exalcohòlic, expresidiari, lleig i xerraire que ha resultat ser, al capdavall, un bon home.

La Fina porta un cendrer enorme, de vidre, que diu que és de Murano i que està a la tauleta del telèfon només per fer bonic, i va dient que ha de tirar esprai ambientador, quan acabin amb aquella porqueria. Cap dels dos no és fumador, però, i aquell puret dels divendres és més un ritual que no un vici.

Quan acaben d’encendre els purets i es posen bé per fer la xerradeta mentre la Fina despara taula —i no l’ajudis perquè es posa furiosa—, apareix la careta trapella de Marc, el nen més gran, que els mira amb precaució, segur que rebrà crits però fets rere uns somriures que ell sap desxifrar tan bé com saben fer-ho tots els infants del món.

—Què hi fas aquí? —la Fina té la veu aguda, però se li fa greu quan parla amb els nens—. Que no t’he dit que a dormir? Que vols tastar l’espardenya?

De seguida, i just a darrere del germà, apareix el caparró de Jan. Té cinc anys, un menys que el germà gran, i el segueix a tot arreu. Hi té una antena per saber tot el que fa Marc. Encara que estava adormit, que el germà s’hagi aixecat del llit ha disparat les seves antenes de germà petit. Van en pijama i descalços.

—Vull que Raül em faci un petó.

Una petició insòlita, perquè Raül no és gens de petons ni de manyagues. Deu ser l’excusa més facil que ha trobat.

—Justa! I que li encomanis el refredat!

Raül fa un petó a cada nen, maldestrament, com si es netegés els llavis en un tovalló, ni que aquest sigui una galta tendra de nen, i butxaqueja i treu alguns caramels. De seguida, els dos menuts són reintegrats al llit, barallant-se pels caramels —«ja saps que a mi els de menta no m’agraden», «però si has dit que volies el blanc, que ja l’havia agafat jo!»—, i la Fina diu que ja veieu, ara els pobrets han respirat aquesta atmosfera infecta.

—Quan era un nen, com ells —fa Casimir, que sempre té una història o altra a explicar—, el pare em contava un conte que després no he vist enlloc. Potser tu ho sabràs, Raül, però jo crec que a la Bíblia no hi és. Ho vaig mirar una vegada i no el vaig trobar. Va Jesucrist amb els apòstols, tot fent camí. I aleshores es troben un leprós. Saps? Anaven amb campanetes als turmells, perquè la gent fugis i no se n’encomanés. Bé, i és clar que ho saps… Doncs els apòstols es van fer a un costat i miraven de reüll Nostre Senyor, a veure què havien de fer. I un, crec que sant Pere, va agafar el menjar que portava al sarró i l’hi va allargar al leprós, que va donar les gràcies ben planyívolament; l’hi va donar allargant molt el braç, per no acostar-s’hi massa. Feia molta por, la lepra, aleshores. I ara també, no? Un altre, en veure-ho, es va treure la capa i també l’hi va donar. El leprós deia salmòdies i donava les gràcies sense parar. I així, d’un en un, cada apòstol li va fer un present o un altre, sempre mirant de reüll el Senyor, per veure si estava content amb les bones accions que feien. 1 el Senyor estava quiet, mirant a terra, amb les celles corrugades i no badava boca. Quan tots van acabar de fer-li regals, al pobre leprós, Jesús va aixecar la cara i es va mirar, amb els ulls lluents, aquell desgraciat. Li va fer un senyal per seure en una pedra que hi havia a la vora del camí, com si no volgués que els apòstols el sentissin. I un cop asseguts, li va dir, amb una veu profunda, però suau: «Ningú t’estima, oi?». I el leprós va dir: «Ningú, Senyon». «Doncs jo t’estimo», va replicar Jesús. I aleshores es va inclinar, el va abraçar per les espatlles i li va fer un petó a la galta.

Casimir queda uns moments callat, recreant-se en la història que ha contat, i la Fina s’ha aturat a mig camí de la cuina per escoltar-lo i somriu. Raül fa que sí, amb el cap, amb el seu brevíssim somriure, mirant les estovalles. Casimir diu que, de menut, aquella història el feia plorar, i que encara se li fa un nus a la gola, quan hi pensa.

—Tot i que és una bona rucada, no creus? Si Jesucrist s’arriba a infectar de lepra, no hauria pogut fer tot el que va fer i les seves teories no s’haurien escampat. Un líder no s’hi ha d’arriscar així. Però és maco, oi que sí?

Sí, és maco. Raül pensa que és una carallada maca mentre camina, un cop acomiadat, en la foscor humida del carrer. Hi ha silenci en aquelles hores. No hi ha bars musicals, en aquella zona. Fa lluna i el terra brilla, i es veuen ombres al final del carreró, de gent que passa, en silenci. La nit és silenci o xivarri: no té matisos.

Encara volta una mica pels carrers. A casa l’espera la pila de llibres. L’estufeta per als peus, un dit de whisky, la candor trista de Purcell, el flexo, la pila de roba bruta que ha de portar a la bugaderia sens falta demà mateix, perquè ja no li queden camises netes ni roba interior decent. La nevera buida. L’ordinador pampalluguejant. El contestador sempre mut. El quadre de Pere Pruna que podria dibuixar de memòria, de tant mirar-lo. El llit sense fer. Un volumet deliciós que es va comprar ahir amb els sonets de Shakespeare. Una novel·la, inacabada, de Màrai. El desguàs del lavabo embussat —la dona de fer feines ha dit que no vindrà fins dilluns—. Una navalla d’afaitar oberta, al prestatge de la cambra de bany. Les sals de bany que tant relaxen. La butaca deformada, on de vegades reposa, per sentir música. Els sorollets del veí de dalt, tan misteriosos, i sobre els quals ha edificat una pila de teories inquietants —aquells peus que s’arrosseguen sense voler fer soroll, la boleta que corre per terra, com una bala de vidre, el xip-xap d’una mena d’escombreta metàl·lica com si fos una diminuta rascleta, rascadetes, bombolles de soroll, estranys senyals de vida—. Ni tan sols sap qui hi viu a dalt. S’ho pregunta només quan sent els sorollets nocturns, i li agrada imaginar un iaio senil, que juga com un nen petit, o una noieta bonica, que es masturba sobre el terra, o una parella clandestina, o un home espiritista, o una persona devota d’alguna religió estranya i misteriosa. Hi veu una cara, quan se l’imagina. I és tan absurda que mereixeria ser certa.

Així passa la nit, a l’espera del son, que no arriba. Que no arriba mai, que no deixa descansar aquell front ja arrugat, dens, bromós i turmentat rere el qual bull massa vida, massa per a una sola persona.

Demà és dissabte; Raül va els dissabtes al gimnàs Pantaleó, sinistre i decadent, on hom entrena boxejadors, fins i tot algun de professional. Cada any que passa, se li fa més dur aguantar els combats. Hi ha aquell bèstia malànima de Carlitos, un mexicà baix, que hi devia néixer, al gimnàs, i que hi deu viure: hi és sempre, hi és des de sempre. No té pietat per als febles ni desaprofita cap distracció; és un espàrring disposat a humiliar-te. Quan caus, riu ensenyant la llengua entre les dents. Com les serps i les hienes, tot en un. Només els masoques van al Pantaleó. O els purs de cor que volen purificar-se amb una bona estomacada. O els qui creuen que aguantar el Carlitos és una prova iniciàtica per atrevir-se contra les terboleses del món.

Els clients fan cara d’aprenent de gàngsters; l’amo, Nicodemo, fa cara de gàngster en actiu. Probablement ho són. Si et fas gran, si tens l’estómac flàccid i l’escrot penjallós, si no t’agrades quan t’afaites i no tens dona si no la pagues, si a l’hora de dinar tens a davant del plat una filera de potingues mèdiques, si la pell del cap clareja cada dia més, si puges una escala i al tercer pis t’estàs cagant en l’arquitecte i tens la ranera d’un moribund, si ja no et veus la punta de la fava quan et despertes al matí, si en comptes de barbeta se t’ha fet un contorn incert com dibuixat per una mà de criatura, aleshores, creu-me, te’n vas al Pantaleó perquè t’estomaqui el Carlitos. En surts fet una merda, t’arrossegues com un llimac fins a casa, et dutxes esperant inútilment que l’aigua et canviï la pell, però, això sí, amb l’honor intacte. Continues existint, collons. No saps massa per què, però els budells, la melsa, els tendons i el fetge volen continuar existint. Hi has de posar carburant. I el carburant no es paga amb cèntims: es paga amb sang, suor i llàgrimes, la mateixa paga que per salvar la Gran Bretanya —que Déu salvi la reina, però, si pot ser, que em salvi també a mi—. Ep!, si no és demanar massa…

El veí de dalt és un ratolí que grata rajoles. O un fantasma que cerca un tresor que va amagar en vida. O un pirat que polvoritza xocolata estirat a terra. Un dia pujaré, a veure quina cara fa. Li puc demanar sal. No, millor, picaré i quan obri li diré: «Vostè creu en Déu?». Si em fot fora, creient que sóc un apologeta d’alguna religió no gens homologada, ja està; si m’ho vol contestar, resultarà il·lustratiu. Li donaré la raó, contesti el que contesti. O li puc preguntar: «Senyor meu: coneix l’estret de Messina?». Si em fot fora, creient que sóc un venedor d’enciclopèdies, ja està; si em vol contestar, podem embrancar-nos en una discussió recreativoturística. Per què me l’imagino un iaio? Igual és una dona. O un emigrant clandestí. O potser és un escriptor arruïnat, que escriu a terra perquè no té taula i que encara fa servir la ploma estilogràfica. Millor: un poeta; el rac-rac és massa regular per a un prosista: deu fer versos rectes com fletxes sense punta…

Raül prova aleshores d’inventar una història. Això sovint serveix per agafar el son. El mal és que de vegades la història es posa interessant, i l’endemà hi torna, per continuar-la, i es posa apassionant la cosa, i aleshores no és l’insomni qui no el deixa dormir, sinó la trama mateixa d’un relat que no aconsegueix ser soporífer. Com es fa per cantar-se una cançó de bressol a un mateix?

Vejam:

Raül somriu amb els ulls tancats. Sona un tro. Es una tempesta o és Déu Nostre Senyor que diu, hòstia, tio, dorm d’una punyetera vegada que tinc coses a fer i em distreus amb les teves estúpides històries d’insomne nascudes de la teva mala llet per fer-te vell!

Raül, aleshores, s’adorm. Només són dos quarts de cinc del matí.