IV
LA TIETA FRANCINA ES UNA DONA RICA. VIU A CIUTAT EN EL mateix pis que havia comprat per casar-se i en el ma-teix pis on el tiet Alfred la va abandonar, una freda nit d’hivern en què udolava el vent i anava matant captaires extenuats, estabornits als portals; les va abandonar totes dues, ella i la cosina Eulàlia, la pobreta subnormal, tan afectuosa i tendra.
S’estranya molt, moltíssim, en veure a la porta l’Iris amb una maleta i una carta a la mà. Les nebodes no solen visitar-la —són tan esquerpes, tan de poble, diu—, i molt menys la petita, aquesta Iris tan bonica i tan estranya, i a sobre amb una maleta en una mà i una carta en l’altra.
—L’Eu no ha pogut venir. No pot deixar els bessons. M’ha donat aquesta carta per a tu.
—I ara! Que t’has escapat de casa? Doncs amb mi no compteu. De seguida truco a ta mare, estaríem bons!
Com que està nerviosa i s’allunya de la porta amb la carta a la mà, obrint-la a estrips mentre camina, TIris hi entra, tanca la porta amb cura i deixa la maleta a terra.
Sent a dintre, a la sala, que la tieta parla sola, dient que no i que no, i que ella no té per què agafar responsabilitats, que ja té prou problemes: la quota completa, no queda ni un racó per fer-se amb els problemes dels altres, siguin nebodes o criatures desnodrides, i venturosament llunyanes, de Biafra.
Es fa un silenci. I una exclamació de pànic controlat.
—Mare de Déu Senyor.
L’Iris està quieta, al rebedor.
—Entra, va.
A taula, dibuixant, hi ha la cosina Eulàlia, que corre a abraçar la cosina i li toca els cabells i li explica que ha fet un ninot amb plastilina i que la senyo ha dit que és el millor ninot que ha vist mai. Un pastor amb barretina. La barretina és vermella, saps?
—Reina, vés-te’n a l’habitació. Va, maca, que la mare ha de parlar amb la cosineta, val?
Ara l’Iris és asseguda a davant de la tieta, que, sense deixar-la anar, té la carta a la falda, com una papallona morta.
—Explica-m’ho tot.
—No tinc ganes de parlar-ne. No en vull parlar.
—Però, això ho sap ta mare?
—No. Només l’Eu. I ara, tu.
—Però què és això que véns a estudiar? Què vols, quedar-te aquí? Que jo tregui la cara per tu amb ta mare? Ni parlar-ne.
—Tinc diners.
—Quants?
—Cent mil.
—I quant et penses que et duraran? Es que l’Eu s’ha begut l’enteniment? I a ta mare, eh?, què li dic jo?
—Diu l’Eu que havia de sortir d’allà de seguida. No hem tingut temps de pensar més coses.
La tieta calla, aclaparada per l’evidència. Sí: el més urgent era fugir.
—No hauria estat millor confiar-se a la Leocàdia? És la teva mare. I la seva dona.
—No.
—Però què ha dit? Com ha consentit que marxis de casa? Quina explicació li heu donat?
—Que havia de venir a estudiar. I que el curs comença demà.
—I això s’ha empassat?
—No ho sé. Crec que no. Ella tampoc no ha tingut temps de pensar més coses.
No. Però les pensarà. Les pensarà de seguida. I ja sé què farà: callar. Un cop la noieta fora, per què muntar un escàndol? Per què quedar-se sense home? Aquella va calenta. En la meva situació s’hauria de trobar, que no he tornat a tastar home d’ençà que aquell fill de puta em va deixar. No: sabrà què passa i no dirà a ningú que sap què passa.
Es mira la neboda.
—I què penses fer?
—No ho sé.
—Diu l’Eu que vols ser restauradora de mobles. On ho ensenyen això?
—No ho sé.
—Doncs sí que estem bons.
L’Iris pensa en la cosina Eulàlia, i en els precs de la mare, cada any, perquè vagin a Premià, a ajudar la tieta amb la cosina, i que cada any refusen.
—Si vols, et puc ajudar amb l’Eulàlia. O puc fer de minyona, aquí, en ta casa.
—No diguis barbaritats!
Silenci. La tieta aixeca la papallona morta de la falda i la torna a llegir. Sospira. I diu:
—Mira, de moment et quedes. Vine i ajuda’m a preparar una cambra. El llit està per fer. Demà preguntaré on pots anar a estudiar. I quan tingui les coses clares telefonaré a ta mare.
—Però no li digues res!
—Li diré el que em roti. Jo no em vull embolicar amb les vostres històries com si fos una criatura com vosaltres dues. Tan assenyada que m’ha semblat sempre l’Eu! I és clar, ella, amb l’excusa dels bessons…
La tieta i la neboda fan el llit, en una cambra menuda on, això sí, toca tot el dia el sol. Molt alegre. I després desfan la maleta i desen la roba en un armari que fa olor de pàtxuli.
A l’hora de sopar, però, la tieta està encantada del cas que l’Iris li fa a la cosineta Eulàlia. I, sobretot, del cas que la cosine-ta Eulàlia li fa a l’Iris. S’ha d’enfadar i tot, perquè mengin més i xerrin menys. Però les renya amb el somriure que diu renyo perquè en tinc l’obligació, però no les ganes, i això ho comprèn a la perfecció fins i tot la cosineta Eulàlia.
L’endemà la tieta fa ulleres, potser perquè al son se li han enredat les cames amb les cabòries, però torna a parlar baixet, com li han ensenyat a fer els psicòlegs per pujar l’Eulàlia, i de manera que no es notin mai presses ni ànsies. Esmorza, doncs, tranquil·la. Al col·legi de l’Eulàlia van totes dues, perquè la nena no vol separar-se de l’Iris.
—Ara me n’he d’anar. A veure si l’advocat em diu què podem fer. Tu vés a casa. Té, les claus. No les perdis.
—I què faig?
—Res. Sí. Oi que em vas dir que no vols parlar-ne, d’allò que ha passat?
—No. No vull.
—No siguis descarada, saps? Es diu, no, ara no podria, o em fa cosa, o perdona, però no. «No vull» és de criatura, de criatura estúpida i malcriada. Bé, escolta: ho escrius.
—Què?
—Al buronet de la sala hi ha paper, tot el que vulguis. Ho escrius. Tal com va anar tot.
L’Iris no vol, però quan arriba a casa la tieta es mira el buronet, aixeca la persiana, seu, i sense saber com es posa a escriure.
El sol està en aquell punt que t’agafa un desmai a l’estómac, i puntets de pols salten frenètics en un raig que li toca just al genoll. L’Iris interromp l’escriptura amb aquella desconcertada indolència amb què abandonem la concentració d’una feina.
Menjar no importa. Es allò que toca fer a una hora. I, de vegades, a una l’obliguen a menjar, o a acabar-se el plat. El berenar, la coca-cola amb patates fregides a la cantina o al bar de la plaça, el gelat de maduixa que regalima al sol, les crispetes de les llargues tardes de dissabte a davant del televisor, els dònuts ensucrats del matí del diumenge, tot això és bo. Ve de gust. Sempre. Dinar i sopar són rituals. Per això, quan es trenca la rutina, quan la cerimònia de desmuntar el dia en trossets s’esfuma, qui mana és l’estómac, i una autodefensa primitiva. Menjar. Aixoplugar-se. Abrigar-se. Fora de la rutina, aquests són imperatius interiors.
Tinc gana.
L’Iris tan prima que li pots encerclar la cintura amb només les mans, la que romanceja per acabar-se els cigrons, ara té gana.
Entra la tieta i li fa el primer somriure. Els somriures, de vegades, també alimenten.
—Ara dinarem. Ho has escrit?
—Encara no ho he acabat.
—Bé. Primer dinem. Després parlarem.
La tieta li explica, havent dinat, i remenant amb les seves mans elegants la cullereta minúscula del cafè, que ha anat a veure Jordi Costa, l’advocat. Jordi Costa li ha donat alguns consells legals, el primer dels quals tenir al corrent la mare de FIris, que és una menor. Després ha trucat a Ensenyament —hi té un amic— i li han explicat que hauria de fer la carrera de Belles Arts, i que després s’hauria d’especialitzar en restauració. Uf! Cinc o sis anys, anant bé. Ni parlar-ne. Jo, entén-ho, filla, no sóc una institució de caritat. Si la meva cunyada no té seny, no seré jo qui ho pagui. Però l’advocat ha tingut una idea: ha trucat a un restaurador de mobles, un de molt bo, el Julià Jufresa, que és client seu; i l’advocat, client del restaurador. Li ha explicat per telèfon què passava i li ha demanat un favor. El favor és agafar una aprenenta. Com que és advocat, en sap molt, de convèncer la gent. Si vull, el puc obligar a pagar i tot, perquè vostè tindria dret a reclamar-ho a la Generalitat, que això està previst. Sí, sí, ja sé que caldria que la noia, sí, sí, és una noia. Quinze. No ho sé, no la conec personalment. Es una clienta meva, molt especial. Bé, doncs caldria que tingués la Professional —oi que no ha cursat Formació Professional, la teva neboda?, li ha preguntat a la tieta tapant l’auricular—, però tot i això, hi ha un pla d’integració laboral dels joves. No, ja ho sé, només en té quinze, però cregui’m, senyor Jufresa, si li dic que jo ho podria arreglar. Ara bé, què en trauríem, vostè o jo? Sí, es veu que és molt espavilada —i aquí la tieta, tot contant-ho, fa una mirada intensa, escrutadora i policial a la seva neboda; just en aquell moment totes dues s’adonen que no saben ni un borrall una de l’altra. La sang serà més espessa que l’aigua, però no dóna altra informació que si patim del fetge o si estem anèmies—, i han quedat que passaries aquesta tarda. En principi, no hi ha d’haver cap problema. Ja ho saps, doncs: no cobraràs res, però tampoc no cobraries si anaves a estudiar això dels mobles, sinó que a sobre pagaries, i has de fer tot el que et manen i fixar-te en tot el que fan. Pensa que és un favor que et fan. I ara mateix parlo amb ta mare i, si me’n surto, et pots quedar aquí. M’ajudaràs amb l’Eulàlia, que la pobreta no té amb qui jugar i jo em faig gran —això no li ho confessaria ni al metge, i ho diu perquè aquest és un cas d’emergència— i no puc amb ella.
La tieta parla amb la seva cunyada a davant de l’Iris. La tieta menteix molt bé, com totes les persones grans; com n’aprenen, si de petits està prohibit mentir? Quan n’han fet les pràctiques? Leocàdia és una mare amantíssima, preocupada per la seva filleta; la tieta és una cunyada amatent, que —tu perquè estaves amb tot això del casori i tenies el cap a pardalets— n’ha parlat molts cops de la carrera de restauració de mobles, que la neboda va trucar ahir dient que s’havia de matricular de seguida, i que per això les presses. Que no pateixi per res, que l’Iris s’estarà a casa meva.
—Em sap greu, dona. Jo, si t’he d’enviar res…
—Calla, calla. M’ajudarà amb l’Eulàlia. Ja saps com s’hi avenen.
La mare no ho sabia, que s’avenien. Elles dues, tampoc.
—A veure si podem venir diumenge a veure-la. I a veure’t a tu, és clar.
—No pateixis, dona. Dóna-li temps a adaptar-se. Tu aprofita per festejar, que t’ha caigut una bona xamba: acabada de casar i les filles fora. Aprofita-ho, que les amargors vénen després.
Acaben rient. Les molt hipòcrites s’envien amor i felicitat mutus. Cap llamp diví no les parteix pel mig. Després s’hi posa l’Iris, que ves per on s’emociona i tot. I parla com una persona gran: estic bé, la tieta és estupenda, l’escola és molt maca. Quan pugui et vindré a veure. M’abrigaré bé. Menjaré tot el que em posi la tieta. No, no he portat compreses però en venen a les farmàcies, mare, i als súpers. Sí, si tinc migranya prendré poniol amb mel. No, et trucaré. Cuida’t tu també.
Clic.
Fins a les set no ha d’anar a veure el senyor Jufresa. Ajuda a desparar taula i a desar els plats al rentavaixelles. Agafa una guia de Barcelona per aclarir-se amb l’adreça del taller de restauració. Accepta una targeta de metro encetada. I es posa a acabar d’escriure. Quan ho rellegeix, veu que hi falta molt poc, que ja està quasi tot dit. Ho acaba, doncs, en un no res. Després, va amb la tieta a recollir l’Eulàlia i juga amb ella a fet i amagar una estona.
Quan marxa, i l’Eulàlia es posa a jugar sola amb la fireta, la tieta agafa l’escrit de la neboda. Llegint-ho se li posa el cor a la gola i l’estómac als peus; li surt un gra ple de pus a la boca de l’estómac i un torniquet li capgira el cervell. Li cauen llàgrimes calentes i grosses que primer segueixen les fines arrugues de la cara i després s’ajunten i degoten a raig de la barbeta. En acabat, es treu les ulleres, més molles que els ulls, i mira lluny. Sent una rara, estranya satisfacció: la satisfacció que sempre dóna que el mal li toqui a un altre, com si la dissort fos la boleta d’una ruleta adversa i cada tirada que li cau a un altre vol dir que m’ho estalvio jo; i se sent satisfeta de ser una bona fada madrina, la persona que cal quan vénen mal dades. Hauríem de pagar, per poder ser bons. Es una sensació grata i reconfortant que fa que ens acceptem una mica més del que ens acceptem a diari. La caritat hauria de ser un decret de Benestar Social.
Quan l’Iris entra al taller de Julià Jufresa comprova que no hi ha ningú, que ja ha plegat tothom; que el taller té escassa llum elèctrica —una tenebror humida, la presència d’un home allà soles amb ella—, que el magatzem deu estar o sobreutilitzat o inexistent perquè tot d’andròmines barren el pas; que la maquinària és antiquada, que hi ha més pols que aire, que tot plegat té un cert aire de sagristia. Però que l’olor és semblant a la de la fusteria del pare. L’Iris troba, doncs, que és el lloc més agradable que ha trepitjat d’ençà que se li havia mort el pare, per culpa d’un excés de nicotina.
I el senyor Jufresa es queda amb la boca oberta, veient la bellesa elèctrica de l’Iris, la seva pell pàl·lida i vellutada, les pestanyes espesses, els ulls verds, els cabells negríssims esborrifats formant una aurèola al voltant del cap —car la veu a contrallum— i amb unes mans —el senyor Jufresa, potser pel seu ofici, mira abans que res les mans de la gent; diu que ho tenim tot escrit, a les mans— de dits tan fins com les imatges de la mare de déu a l’església i tan llargs com els d’Antoni Xuclà, el seu millor amic, pianista d’ofici. També veu que mentre parlen —ell parla, l’Iris fa sí o no i prou—, la noia no pot evitar d’acariciar uns trossos de fusta que han quedat sobre la taula del Paquito, l’ajudant, amb el gest amorós i possessiu que només tenen els enamorats de la fusta.
—La fusta és un ser viu. Té personalitat, i mal geni, i de vegades té son o té gana. Està viva, la fusta, ho sabies?
Sí. L’Iris ho sabia. Hi ha poques coses que sabés tan bé. Només hauria faltat que el senyor Jufresa es posés a xiular i hauria esclatat en plors.
El senyor Jufresa li explica els horaris, les obligacions —faràs d’escarràs, eh?, no et pensis ara que et deixaré tocar res, i si t’hi fixes potser un dia podràs llimar o encolar—, que no hi ha paga, tal com hem quedat amb en Costa, que tot plegat és un favor, que obeeixi i tot anirà bé. Ah, i que porti granota, o uns texans vells, o un guardapols. Perquè no s’embruti i perquè —això segon no ho diu en veu alta— els altres empleats no badin tot el dia guaitant pits joves i malucs curvilinis; hi ha l’Helena Pastor, al taller, però és clar, aquella no hi compta perquè és gran, lletja i flaca.
Bé.
La ciutat és més maca, camí de casa. Es compra un croissant de xocolata i un iogurt líquid i s’ho menja pel carrer, perquè al poble no podia o no ho havia de fer, car l’Eu diu que menjar pel carrer és molt vulgar. El sol és de color taronja i el cel té nuvolets de cotó i una única estrella que tremola enfredolida. Al metro un noi la mira com si se li haguessin enganxat els ulls en la seva cara i un home gras somriu amb bonhomia —deu recordar, dolçament, com se li gronxaven a ell els ulls, fa milers d’anys, quan mirava la Paquita o la Carme o la Maria Lluïsa, les pilotes dures com dues boles de billar—; un noi submergit en un mar de grans li lliura un prospecte a la boca del metro amb l’adreça d’una fàbrica on venen unes fantàstiques jaquetes de pell, i una dona jove la mira amb ràbia repenjada en el braç d’un tio amb ulleres que fa cara d’imbècil.
Així va encetar la ciutat l’Iris. Es veu que ja havia gastat tota la dosi de por que podem segregar i s’hi va trobar com a casa. Ni que fos, la ciutat, gairebé desconeguda, i la casa, d’una tieta que de fet només coneixia, abans, de vista.
A la nit truca l’Eu; primer parla amb l’Iris; li explica que la mare s’ho ha empassat però jo em penso que ho sap, endins d’ella, encara que ella no sàpiga que ho sap, li pregunta com estan les coses, es meravella que hagi trobat ja un taller, i que la tieta és una bona paia, qui ho havia de dir, i que tingui paciència amb l’Eulàlia i que ajudi en casa. Que de moment no necessita peles, perquè li queden noranta-nou mil set-centes quinze pessetes, que que bé que hagi parlat ja amb la mare, que truqui a qualsevol hora del dia si en passa alguna. Ah, i sobretot que no es fiï de cap home. De cap. 1 menys del senyor Jufresa. Si ara et passa el que et passa, imagina’t què et passarà quan en tinguis vint, i sospira, quina pena tenir una germaneta massa maca. La bellesa fa desgraciades les dones. I que l’estima. I que es pensa que en Nofre, un dels bessons —l’altre és en Qui-que— ha agafat la varicel·la, ja veus com estic, i que vol parlar amb la tieta.
La tieta Francina i l’Eu parlen molta estona, tanta que FIris es cansa d’escoltar el fragment que li arriba, el de les rèpliques de la tieta. Conversa de dones. Ni per un moment, ni a la germana que està espantada, ni a la tieta, que té l’ànima a tires després de llegir el relat de l’Iris, els ha passat pel cap que s’hi pot fer altra cosa que fugir. Els homes són tots uns bèsties: o en domestiques un o ja pots córrer. Però Salvador, el marit de l’Eu, opina que això s’ha de denunciar; o millor, que vol anar a ca la sogra a tallar-li els ous a aquell malparit o a fer-li una cara nova. O, millor encara, a trencar-li el cap amb un garrot. Diu que està furiós. I que a l’Eu li ha costat molt tranquil·litzar-lo: el mates, i què? Què hi has guanyat? Tu a la presó, i l’Iris igual que estava. Que ho pot tornar a fer? I a mi què? A més, com ho demostres? Aleshores li pregunta a la tieta si l’advocat ha dit alguna cosa del que li ha passat a l’Iris, perquè Salvador assegura que l’Iris hauria d’anar al forense, per tenir-ne una prova; però la tieta diu que no ha pensat a explicar-li detalls íntims a l’advocat, veges què pensaria de nosaltres.
Millor és viure ressentida una tota la vida que haver de passar per l’advocat, pel forense, pel jutge i pels ulls plorosos de la mare. Tot plegat serà molt antic, però funciona així. O encara et penses que una pot tornar cop per cop? Això a les pel·lícules, tia.
—No li havies d’haver dit res al Salvador, Eu.
—I ara! Què et penses, que ell s’empassaria això d’un curs d’urgència a la ciutat? Però no passis ànsia, que el primer rampell ja li ha passat.
———
Així va viure l’Iris durant quatre anys. No va tornar mai més al poble. La mare va venir prudentment sola a veure-la uns quants cops, i sempre portava diners per a ella. La tieta i ella s’avenien, perquè no es feien nosa una a l’altra, i la cosineta Eulàlia la va estimar amb fervor tot aquest temps; i encara ara, si es veuen, se li tira als braços, li toca els cabells i li diu que l’estima més que a la mama.
El senyor Jufresa va resultar un bon amo, i el taller un taller que tenia fama justificada, amb uns treballadors que són el bo i millor del ram. L’Iris va aprendre de pressa. Encara no feia sis mesos que hi treballava, va començar a cobrar i fer feines fines. La seva reserva, el seu aïllament interior van fer que fos la persona més respectada del ram de la fusta, i això sense guanyar-se fama d’antipàtica. Tenia una cosa, l’Iris, una cosa que es palpava i s’olorava quan la coneixies: que vivia en un altre lloc, diferent al del comú dels mortals. Sí, pel carrer, més d’un cop, li van dir porcades, i més d’un borinot hi va voleiar als voltants del taller amb una insistència semblant a la d’una mosca en un vidre o un grill en el seu frenesí estiuenc, però tots aquests formaven part d’un món que res tenia a veure amb el món de l’Iris. Un món que, i només algunes vegades, havia trobat al cine.
D’això fa ja deu anys. L’Iris va viure amb la tieta quatre anys; després va llogar un pis menut en un barri bigarrat del centre, on tant hi havia misteriosos magrebins com estudiants com meuques com artistes alternatius. Un lloc idoni perquè ningú cridés l’atenció: la millor manera de camuflar una joia és barrejar-la entre coses brillants, una excepció entre excepcions, una bellesa entre les belles i tortuoses formes de vida marginal, fecunda i dura com la terra abans de llaurar-la.
Quan va fer vint-i-dos anys, l’Iris va ascendir al taller. L’Helena Pastor s’havia jubilat, un altre restaurador afamat, l’Enric Bofill, havia mort; només quedava ella, el Paquito, que també va ascendir, i Joan Ponç, una de les mans més fines que hagin existit mai per a la restauració i a qui l’Iris respectava fins al moll de l’os, i ell, tot i ser quasi avi, estava platònicament enamorat de la noieta bonica que va acudir un dia espantada a fer-hi l’aprenentatge. El taller havia anat baixant, els darrers anys, però encara tenia una certa anomenada; ara vivien la moda de restaurar els mobles dels avis o comprar-ne uns que semblessin vells, i van fer algun bon negoci; però feines fines de debò, d’aquelles que posen a prova la vista, el tacte, l’olfacte, la destresa, l’ofici, la tenacitat, la paciència i l’amor a les coses belles, d’aquestes n’hi havia ben poques.
L’Iris menava una vida ordenadíssima, concentrada i casta. Li agradava llegir i li agradava el cinema. Escrivia un cop a la setmana a l’Eu, que no havia deixat mai d’enyorar-la, tot i que les seves visites escassejaven, perquè sempre anava de bòlit, ara no puc bonica, però a Nadal segur que vinc, diu Salvador que passarem els quatre uns dies a ciutat; la mare està bé, però darrerament se la veu trista, i aquell porc va borratxo ja a migdia. Si un dia li posava la mà a sobre a la mare, no serà Salvador qui li parteixi el cap amb un garrot, seré jo mateixa qui li ficaré el nas a la boca i la barbeta als ulls.
I és en aquesta època quan l’Iris va conèixer Raül. Per una qüestió de feina.