V

EL PARE DE RAÜL ES DEIA COM ELL —RAÜL PORTER— I ERA sastre d’ofici. Era un home melancòlic i carregat d’esquena; tenia els cabells blancs, abundants, amb grenyes sobre el front; la pell de color cera, pigada, i els ulls grisos i agualits. Potser endut per la fama de marietes que tenen els sastres, Raül considerava que son pare era un homosexual reprimit, i que era per això que estava eternament trist i capficat. Era un professional conscienciós i callat, i d’una extrema timidesa amb els clients, tanta, que si hi havia queixes, ni que fossin injustificades, rectificava a gust del client i en contra de l’estètica. Si les factures es cobraven era perquè d’això se n’ocupava, amb expeditiva solemnitat, la senyora Cecília, la seva dona, implacable i senyorial. Ni els més pinxos —aquells que han arreplegat quatre duros ràpids i presumeixen fins que la vanitat i l’ostentació els surt per les orelles i que són els pitjors pagadors perquè sempre estiren més el braç que la màniga— s’atrevien a davant d’aquella matrona coixa i malcarada. Alhora, era la senyora més dolça i angelical amb els bons clients, i tothom es delia per fer-li compliments en havent acabat d’emprovar-se o de triar la tela.

Vivien en la mateixa casa que ocupa ara Raül, tot i que ell ha inhabilitat el taller: es va fer construir, quan va poder entaforar la mare a la residència, un envà corredís que divideix la casa en dues parts: la menor, la que sempre havia estat vivenda, i una altra d’immensa que havia estat el taller, i on amb prou feines hi posa els peus. Raül va tenir una infància normal, grisa i antiga; havia heretat la taciturnitat del pare i la duresa de la mare, tot i que a ell li costava d’acceptar haver heretat res de l’un ni de l’altra. Va ser de petit un noiet independent. Va començar tres carreres —dret, història i econòmiques— i no en va acabar cap, perquè va penjar els llibres per viatjar pel món. La mare no li ho va perdonar i va considerar que allò era una deserció i el pare el va mirar com aquell que demana desesperadament socors, imaginant-se la vida a soles amb la seva dona. Va ser en aquella època que a la senyora Cecília, de resultes d’una diabetis greu, se li va gangrenar una cama i van haver d’amputar-la-hi per sota del genoll; amb el seu caràcter, passar per un tràngol així equivalia a esdevenir una dèspota despietada i cruel, una bacant de l’egoisme, una Proserpina venjativa i implacable. El pare de Raül, quan no va poder més, va posar un llit al taller i de mica en mica hi va viure del tot; tenia una cuina de gas butà i quatre plats i quatre cassoles i ell mateix es feia el dinar i la neteja; de lavabo n’hi havia hagut sempre, al taller. Encara hi és, tot allò del pare, a darrere del moble gran on hi havia, ben classificades, les peces de tela severament ordenades: a la dreta, les de llana; a l’esquerra, les de cotó; al mig les de fibra, i a continuació, escalonadament, les de barreja; en cada un d’aquests sectors hi havia, d’esquerra a dreta, de les més fosques a les més clares, i, en acabat la gamma, les ratllades, les quadrades, les d’ull de perdiu, les príncep de Gal·les, etc. Cada dia, a les dotze, hi entrava la mestressa amb papers a la mà per passar comptes; ho feien al despatxet —un racó d’envans de fusta i vidres al capdamunt—, sense tancar-ne la porta i sense abaixar ni aixecar la veu: com una mestressa i un empleat, i^els empleats de debò, al principi, es feien colzades i senyals d’intel·ligència, però van acabar acostumant-s’hi.

Raül va voltar món i el va trobar tan infecte com el seu món de sempre, va conèixer dones però no en va estimar cap, va fer amics però no li van durar gaire, va provar oficis i va fracassar en tots o els va avorrir, fins que va ensopegar amb el món editorial i s’hi va centrar com aquell que fa una capbussada en una piscina freda, amb determinada repulsió. Ja em tocava, parar de rodar sense sentit. És un negoci tan bèstia com tots els altres i hi pul·lulen els mateixos fantasmes inflats, fatus i estúpids que en tots els altres. Almenys, però, hi ha llibres. De tant en tant, fins i tot llibres de debò.

Quan li van amputar la cama a sa mare va sentir compassió de son pare i va ser ell —son pare no hauria tingut esma de fer-ho, perdut endins de la seva torpor— qui va anar buscant i contractant minyones, infermeres, dones de companyia, pacientíssims nois escoltes, destres experts en rehabilitació, dolces cambreres, dones bregades que ja ho havien vist tot en aquest món. Però ningú va ser capaç d’aguantar aquella harpia, que en públic era una senyora molt estimada i respectada. Tots marxaven amb el pobre cor ple de nafres, indignats i amb l’orgull malmès per sempre. Raül mai no va entendre que, sent com era quan manava, pogués tenir tantes amigues, tants amics, tants admiradors filials, tanta gent devota al seu voltant, i va arribar a la conclusió que o bé sa mare estava dotada de dues ànimes divergents o bé que l’estupidesa humana ocupa el noranta per cent de la superfície habitada del planeta. És clar que, a la llarga, la cort d’amics i amigues minvava, esdevenia un exèrcit ple de desertors —com sol passar quan una guerra dura massa—, perquè alguna engruna de seny devien conservar al cervell, tot i que era substituïda aviat per una nova lleva que suplia l’anterior: aviat els desertors eren reemplaçats per tropes de fresc, nous admiradors i admiradores, que planyien la pobra senyora Cecília, quina desgràcia més gran, tan senyora com és i coixeta, i amb un home que no l’ajuda ni li fa gota de cas. Que n’és d’injusta la vida amb les seves criatures desemparades. Judici que a Raül, ultra el sarcasme, el desconcertava perquè una criatura desemparada i sa mare eren dos conceptes antagònics, irreconciliables, contradictoris.

Tenia una planta magnífica, tant de jove com de gran, i anava vestida sempre amb una distingida severitat. Ni Raül l’havia vista, més que ocasionalment, sense les arracades d’or i el collaret de perles. Una dona alta, una mica plena sense estar grassa, amb un cutis prodigiosament fi i el cabell gris recollit en una troca perfecta que s’aguantava amb una pinta de carei. Sabates de mig taló, set o vuit anells discretíssims i unes gotes de L’Origan, de Coty, rere les orelles. Maquillatge suau, posat amb traça, mitges impecables. Les ungles lleugerament llargues i només pintades amb laca transparent, llavis prims, celles alte-roses. Tota una dama.

Un dia, al taller, de visita —Raül vivia aleshores amb una ballarina de tangos, de pell aromàtica de color sucre cremat, cabells suaus i llavis carnosos, que s’esmunyia com una serp entre els braços de la seva parella de ball, s’hi enroscava, lliscava, fent vibrar les fibres sensuals de tots els espectadors, homes i dones—, el pare li va agafar de sobte totes dues mans i el va mirar, amb les pupil·les vibràtils i els llavis tremolosos i li va dir ajuda’m fill.

Raül no és un sentimental. Però tot i això va rebre una descàrrega emocional de compassió, solidaritat, comprensió i afecte. Va entendre, com un llampec, com era de profund i desesperat l’exili interior del seu pare. Aquell home feble que havia aguantat la fúria esclatant del mal geni de la seva dona, que s’hi havia sotmès, no havia pogut agafar un dia la porta i marxar. De petit ho havia rumiat: què pensa, tantes hores sol, tantes hores callat? Què desitja, què espera? 1 aleshores sentia menyspreu per la feblesa del seu pare. En aquell moment que el pare li tenia les mans agafades i va dir ajuda’m fill va tenir l’evidència que a aquell home li havien arrencat, dia a dia, la pell a tires, li havien exterminat aquell pou profund on rau la dignitat humana, l’havien anorreat. Va tenir l’evidència que la seva mare l’havia assassinat sense cap altra arma que la llengua mordaç i la potència del seu caràcter. I en acabat, s’hi havia fregat els peus, en aquella catifa humana, rebregada i inservible.

—Vols que me l’emporti?

El pare ja havia canviat; el seu rostre ara era el de sempre, apagat, deslluït, com si fos de matèria líquida i anés evaporant-se; va obrir els ulls espantat, va fer que no, va deixar anar les mans i es va posar a la feina —marcava un patró amb sabonet sobre la llarga taula del taller, fora de les hores oficials de feina—. Ja no li va poder treure res més, però Raül va decidir que la seva mare havia d’ingressar en una residència, en un hospital o en algun lloc on no pogués continuar torturant aquell desgraciat.

Endebades. Ni els metges no van trobar cap causa que ho justifiqués ni va poder doblegar la voluntat acerada de la dona. Dos mesos després, els empleats van trobar mort el senyor Raül, abocat sobre la taula on tallava patrons. Una aturada cardíaca. I Raül el va plorar: va plorar la seva pròpia complicitat, la seva contribució passiva a aquell assassinat. I aleshores —passats els tràngols de l’enterrament, on la seva mare va estar realment magnífica—, va ingressar la mare en una residència d’ancians, en una lluita que, per més dura que fos, estava determinat a complir.

—Si t’entestes a no anar-hi, et juro que sé la manera que t’incapacitin. I aleshores aniràs a un psiquiàtric.

Quan li ho va dir, la mare, que tenia rèpliques agudes i amargues per a tot o per a tothom, es va quedar sense alè. Ni tan sols va provar amb llàgrimes, perquè era prou llesta per saber que només hi havia una persona al món amb qui no podia fer comèdia, i aquesta era el seu fill. No és que s’hi resignés: és que no hi va tenir altre remei.

—Si creus —li va dir Raül camí de la residència que aconseguiràs ser prou insuportable perquè et facin fora, sàpigues que ja he ensinistrat la directora: coneix les teves tàctiques. Diu que en coneix algunes, de dones així, i que hi té la mà trencada. Que per cada malifeta, t’estaràs tres dies tancada a la teva habitació, fins que et passi l’enrabiada, i per cada dona que ofenguis, tindràs deures domèstics a fer.

La dona li va contestar:

—Potser no sóc una dona fàcil. Potser el teu pobre pare em tenia por. Potser sóc de vegades dura. Però el pitjor és haver parit i alletat una serp com tu. Tindràs una vellesa espantosa.

—Ets la Sibil·la, tu?

—Jo sóc la Cecília Rivas. Sé molt bé qui sóc. I tu? Qui ets tu? Almenys ho saps, això?

Raül no va contestar, tot i que li feia mal la pell de les galtes, com si li haguessin tirat aigua bullent, i sentia una àcida, pesant i dolorosa bola de foc a la boca de l’estómac.

———

Ja ho sabem: Raül paga la seva part i la visita un cop al mes. Viu sol i no té altre amic que un exalcohòlic primari i xerrameques. Quan vol una dona, la paga. Si s’escau, ho proposa a la parella ocasional que trobi, i fins i tot s’està una curta temporada amb alguna que tingui una mica de trellat i poques ganes de formalitzar un compromís. No sé si serà espantosa, es diu, de vegades, però és segur que la meva vellesa serà solitària.

L’única cosa que li agrada fer, la que considera el seu ofici, tot i que en comptes de cobrar li costa quartos, és triar un tema i endinsar-s’hi. Fa una colla d’anys, va ser l’egiptologia: els llibres introbables, els demanava a la biblioteca, i, si no hi havia més remei, els llegia allà mateix; els altres, se’ls comprava. Actuava erràticament, però amb cura i precisió, i de cada afició en quedaven llargs fitxers i arxivadors gruixuts, escrits amb lletra pulcra i esquemes, requadres i gràfics de la seva invenció. Quant a allò de l’egiptologia, potser en sabia més que alguns especialistes; no sols coneixia els treballs fonamentals, com el Hornung, l’imprescindible L’Egypte, de Drioton i Vandier, i òbviament el Lexikon i l’Anuari que havia consultat a través d’Internet, més llibres tan fonamentals com la Cambridge Ancient History, sinó bibliografia molt més especialitzada, com els treballs d’Assmann o aquella impressionant col·lecció de la Egypt Exploration Society, on col·laboren els millors especialistes.

Després va venir el torn de la literatura grega que el va menar a la mitologia, en la qual matèria va arribar a ser tan competent que, si hagués tingut una engruna de vanitat, n’hauria divulgat o compartit l’essència dels seus coneixements; alguns dels seus requadres —que romanen inèdits en una de les lleixes més altes de la prestatgeria que havia habilitat a aquest fi— eren no sols originals sinó molt més complets que els que solen consultar-se. No tenia pressa, ni tampoc pausa: quan començava una de les seves dèries, espremia tot el que era tro-bable, i es bevia el suc d’aquesta poció erudita amb allò que, si no fos ell, podríem anomenar passió intel·ligent. Després va ser el torn del cinema: des de Méliès fins a l’aparició del sonor, sense deixar de banda ni les més obscures insignificances; ho va fruir menys, perquè, tot i l’abundant i docta bibliografia que havia reunit, havia de tirar massa sovint mà del vídeo, i ell preferia la llisor il·luminada de la seva taula, o, com a màxim, la precisió de l’ordinador, que no el telecomandament i l’estúpida pantalla del televisor. En cada un d’aquests entreteniments —perquè no eren altra cosa que això, una forma maldestra d’escampar a manotades la boira en què estava submergida la seva vida— hi esmerçava temps, molt temps. Podia durar tres anys —com en el cas del cinema mut— o potser set —com en el cas de la mitologia grega—, però no canviava de dèria, un cop començada una. Ara mateix, es dedica a la poesia anglesa, hi porta dos anys i, excepte els divendres que sopa a cal Casimir, no hi ha nit que no hi dediqui algunes hores. El pitjor de la poesia anglesa no són els textos dels autors sinó la bibliografia que ha generat, una de les més monstruoses que es coneixen, però això no el desanima gens. Va a poc a poc. No vol demostrar res. No ha de presentar conclusions a ningú, no ha de presumir de res. Per a ell, aquestes coses són com els trofeus de caça penjats en el cinturó del caçador, unes miserables perdius que degoten sang i que tenen el cos flonjo i ert de la mort, i que fan pudor, i el caçador les llença al mig del bosc i n’aparta el nas amb fàstic, fins que la propera vegada tornarà a cobrar peces noves, només pel plaer de trobar, sotjar, contemplar i encertar una peça incauta que trenca, en una ziga-zaga còmica, la futilitat volàtil de la seva existència.

Doncs bé, aquesta intensa activitat havia anat minvant les possibilitats d’espai de la seva vivenda. A hores d’ara, i per a desesperació de la Remei, la veïna que li neteja el pis, els llibres —sense comptar els arxivadors que ocupen tot un pany de paret immens— ja no regnen sols als seus prestatges, sinó que ocupen cadires i butaques; hi ha piles altíssimes, en equilibri vacil·lant, pertot arreu de la sala, del despatx i del menjador, i al dormitori ja no queda ni un centímetre de paret habilitable. Ell bé que ha anat col·locant prestatges a tot arreu on hi hagués espai disponible, amb aquelles lletges estructures metàl·liques que semblen fetes amb un Mecano gegant, però la invasió és imparable, tal una allau de sorra a les poblacions que voregen un desert, per més que els habitants escombrin l’entrada de les cases, treguin paletades furioses dels seus porxos, tanquin escrupolosament portes i finestres: la sorra avança, com la cama d’un caragol que circula mandrós, sense aturar-se, com el riu de lava que baixa ardent i devorador de la muntanya volcànica. Avança.

Per aquest motiu, Raiil ha descorregut la porta que comunica amb el taller. Hi fa una horrible olor de resclosit. Obre les finestres, que són allargades, amb els vidres gairebé tots trencats, com solen ser els de les fàbriques, toca amb aprensió la capa de pols que recobreix la llarga taula on un dia son pare va deixar escapar la vida, sense lluita, gairebé amb plaer, fa una ullada al recambró on hi ha la cuina i el llit del pare, absurdament fet encara, com si esperés algú, i, sobretot, mira amb golafreria la llarguíssima prestatgeria on hi havia hagut les peces de tela, tan ben classificades que havia vist tota la infància. És una peça de roure, feta a l’antiga, amb uns acabats sòlids i primorosos. Bé.

La Remei no pot, però li diu el telèfon d’una dona que busca feina i que és molt neta, senyor Porter, cregui’m que és un huracà, sap?, on entra ella després només hi ha brillantor, i li fa molta falta, pobra, perquè el fill vol estudiar no sé què. Són així les coses, oi senyor Porter? Una es mata treballant i quan es pensa que tindrà una mica de tranquil·litat, en salta alguna. 1 sort que no és una malaltia, que això sí que és dolent de passar, oi que m’entén?

La dona es diu Teresa, i s’avé al tracte.

—No podrà en un sol dia. Està molt brut.

—Més de dos no puc, tinc una altra feina que no em puc deixar. Si vol començo dissabte i continuo diumenge, però si no ho acabo, s’haurà d’esperar a l’altra setmana.

—No descansa mai vostè?

—Jo? Arrea, constipat! Ja descansaré quan criï malves, ves què vols fer-hi.

Quan la va veure, Raül va somriure per dins. Era tan típica i tòpica que serviria per a un documental: culona, panxuda, amb uns braons de toro, una bata cordada a davant, unes sabatilles gastades i uns llargs guants de goma encastats a les mans. Li faltaven dues dents de davant i parlava entropessant-se, però se l’entenia molt bé, especialment perquè parlava a crits. Aquesta és d’aquelles que canten boleros quan treballen, es va dir. Cantava, sí, però no boleros sinó tangos, i per un moment Raül va sentir una fugaç enyorança de Lolita, la ballarina de tangos amb qui havia viscut feia milers d’anys, en algun moment borrós i confús del seu passat. La Teresa va xiular d’admiració quan va veure el taller.

—Quina llàstima que ho tingui tan deixat. Que no veu que això és fusta de la bona? Això avui valdria un dineral, li ho dic jo.

—Està molt brut, ja li ho havia dit.

—Si no estigués brut, per què em voldria a mi?

Argument irrebatible, lògica primària i contundent.

M’agrada, aquesta dona.

Tanmateix, a mig matí de dissabte —Raül havia tornat del súper i emplenava la cuina i la nevera— la Teresa se li va plantificar i li va dir:

—Una desgràcia. Una fotuda desgràcia.

—Què?

—Està corcat. El moble gran aquell. Tot corcat. Li caurà a trossos.

Per això Raül ha de recórrer a un fuster, que li ho fa gruar. Primer li demana que li porti el moble al taller. El moble? Fa vint metres de llarg i quatre d’alt. Corcat? Això, nosaltres no, ho ha de fer un exterminador.

Raül va sentir el rampell de convertir-se en aquell moment en un exterminador de fusters. Es que ja no treballa ningú? Es que tot és en mòduls, prefabricat, a peces, de conglomerat i plàstic? Es que hem perdut la mica de seny que ens quedava i la petita bellesa que es resisteix a abandonar-nos s’ha escapolit pel forat de la capa d’ozó? O pel forat del cul d’aquest fuster de merda?

La Teresa li va donar la solució: busqui un ebenista. Encara en queden. O, millor encara, un restaurador. Aquesta peça s’ho val. Cregui’m, això val molts duros. Quina llàstima que no hagi estat més al cas. On trobo jo un restaurador que vulgui venir a casa meva i que es rebaixi a ocupar-se d’uns miserables corcs? No ho sé jo, pobra de mi. Miri a les pàgines grogues.

A les pàgines grogues hi ha l’adreça del taller de Julià Jufresa.

L’Iris havia estat en cases particulars en comptades ocasions, i perquè es tractava de cases inhabitades, sobretot al camp; cases pairals amb les canonades rovellades i les teules a trossos, envoltades d’espesses mates d’herbes i retrats de gent tan antiga que ni els actuals propietaris no sabien qui eren; també havia anat en una església d’un poble minúscul i pintoresc que tenia el cadiratge del cor fet malbé —una peça barroca d’un èben, però, meravellosament llaurat i resistent—, i també havia anat a un palauet a ciutat mateix a curar un cassetonat fràgil i esvelt cobert de merda, en el qual lloc havia treballat amb restauradors de pintura que la van tractar com un ésser inferior, com una fustera, i que van anar descobrint que tenia les mans delicades i suaus i un instint per trobar els nusos de la fusta, amagats sota les flors blanques que hi havia pintades que, al seu torn, estaven amagades sota una brutícia fosca barrejada amb teranyines. Fora d’aquestes ocasions, l’Iris no havia anat a cases particulars, i ni es pensava que ho faria mai. Li agradava la calma resclosida del taller, la feina pacient amb el burí inclinada sota el flexo intens, el respecte silent dels companys. Va dir que no, però el senyor Jufresa li ho va demanar: anem curts de feina. Es una prestatgeria del XIX, feta per uns bons artesans, pel que m’han dit, i que està corcada. Doncs a l’adrogueria hi ha productes per als corcs, que s’apanyin. Només et demano el diagnòstic: si és greu, si val la pena posar-s’hi i tot això. Fes-ho per mi.

L’Iris ve doncs a disgust, un dissabte. Troba la porta oberta i una dona grassa que canta tangos al fons de la casa. Es una casa estranya. La dona la veu i li diu a crits que passi, que miri quin moble tan preciós, tot fet malbé, no crec que hi puguin fer res, perquè vostè és d’allò de la restauració, oi que sí? Quanta vulgaritat. Però en veure l’enorme prestatgeria, en tocar-la, en palpar la fusta, s’adona que el fuster que la va construir hi va posar l’ànima. No en queden, d’artesans així. Demana una escala, que és massa baixa per a la inspecció que vol fer, hi enfoca una lot, tasta el polsim que ha recollit amb la punta dels dits, olora la part alta. Baixa de l’escala i comença a colpejar el moble amb els artells. Sembla un metge explorant el cos d’un malalt. La dona vulgar ha parat de cantar i la mira actuar, amb les mans a les anques. Fa la mateixa operació en els prestatges alts, fins on arriba enfilada en aquella escala d’alumini, massa baixa.

—Què, què li sembla? —fa la dona grassa.

—Té solució. Crec que només hi ha dues travesses corcades, pel que veig, i no és greu; el filament de la fusta crec que es pot salvar; s’haurà de desinfectar i farcir els foradets. Però el moble ha suportat massa pes al centre; s’haurà d’equilibrar. Necessito eines i material. I ha de tenir paciència, no és una feina fàcil. Potser trigaré un mes. Si és que no m’he equivocat amb els corcs.

—Jo? Estaríem bons! Sóc la dona de fer feines, maca. Ha de parlar amb el senyor Porter, però ara no hi és.

—Doncs que truqui al taller, que el senyor Jufresa li farà un pressupost.

—Ja el té ell, el número?

—Com ens hauria avisat, si no?

Aquell dissabte, doncs, Raül i l’Iris no es van trobar. El pressupost era alt, molt alt, però Raül gastava menys del que guanyava —i això que guanyava poc— i tenia un compte corrent assossegat i robust, i molt d’interès a refer la prestatgeria. De fet, haver-la examinada, haver sentit les exclamacions de la Teresa, haver recordat la figura exànime del pare —pàl·lid com un vampir, amb grenyes flàccides sobre els ulls grisos que, tot i estar oberts, ja no miraven res—, havia despertat un cert urc de posseir un moble antic. No, no va regatejar.

Quan la feina va començar, tampoc hi era present; havia quedat amb la Remei que ella els obriria la porta, als de la restauració, i estaria amatent per si volien alguna cosa.

—No té por que li robin, vostè?

—Què vol que em robin? En general, què és el que la gent tem que els robin a casa? El televisor? Favor que farien a la majoria, per comprar-se’n un de nou amb més botonets. Alguna merdeta d’or, que no val ni la molèstia de posar la denúncia? Manies. Si algú em vol robar, a mi o a vostè, només ha de posar-nos un ganivet al coll, i aleshores anem pel nostre propi peu —entusiasmats amb la idea que encara puguem caminar— fins al caixer automàtic més proper. Fins i tot m’agradaria que em robessin, perquè sé que els llibres pesen massa i tenen massa poc valor; em desfaria així d’algunes andròmines que fan més nosa que servei.

—Què n’és d’estrany, vostè! Per portar la contrària a tothom…

Tampoc va veure FIris al llarg de gairebé una setmana, tot i que podia olorar productes acres i picants i veia mantes esteses a terra i tot d’eines, escales, pinzells i pots escampats arreu. Va ser divendres, que hi va anar directament de la feina per desar a la nevera un pastís de nata que havia comprat per a Casimir i Fina. Són les set, encara no. Sent els sorolls abans d’entrar i per un moment no se’n recorda que té operaris a casa. Fica el cap per la porta de fusta, ara oberta sempre. Hi ha una noia enfilada en una escala. Porta una granota de color taronja, com els butaners, i hi ha un noi xuclat de galtes i nas llarguíssim ajupit a terra remenant alguna cosa en un pot.

—Bona tarda.

La noia de la granota taronja es gira de dalt estant i li envia una mirada llarga; el noi de terra aixeca el cap.

—Sóc el d’això.

El xicot del nas riu:

—L’amo del moble?

—Raül Porter? —fa la noia.

Ell assenteix dos cops. Porta el pastís de nata embolicat artísticament per la dependenta de la confiteria, amb un llaç al capdamunt. Se sent ridícul.

Tots dos restauradors continuen la feina, com si no existís, i Raül gira cua i se’n va cap a la nevera.

Estàs esdevenint imbècil, se t’ha estovat la closca dels pensaments. Et queda encara un raconet que vibra quan et mira una noia maca? Sembla una madonna del Renaixement, aquella mossa. Deu ser verinosa, com els bolets desconeguts, i si te la mires, caus a terra per sempre. Cap dona no és tan maca impunement. Haurà burxat el pobre cor d’alguns desgraciats que han quedat enlluernats i s’hi han deixat la pell. Segur que és una experta a fer patir. La bellesa no és mai de franc; i quan no costa peles és caríssima. Semblen tendres, i se’ls veuen els sentiments als ulls, com quan t’aguantes el plor i les llàgrimes s’acumulen en equilibri sobre la parpella inferior; i et penses que ets fort i elles fràgils. Els ofereixes l’espatlla perquè s’hi repengin, i aleshores comencen a xuclar: la sang, els budells, les articulacions, el moll dels ossos, el fetge, els testicles —els testicles sobretot— i quan encara estan regalimant-te per la boca tots els teus sucs, et miren càndidament, per si això és el que els oferies quan els vas donar en préstec les espatlles, i tu estàs fet una pelleringa seca, desmanyotada i irrecomponible i només et queda esma per fugir. Corren més elles. Fins que acaben definitivament amb tu i se’n van a buscar-ne un altre que tingui algun raconet sensible als ulls desemparats plens de mansuetud.

Seu a la seva taula, capficat, i remena les quartilles que ha deixat b nit anterior, quan es va cansar d’Eliot. Faré tard al Trip; Casimir ja deu estar esperant-me. Es mentida: falten dues hores per la cita, per això ha vingut a deixar refredar el pastís de nata, però Raül no se’n recorda què ha de fer ara. Havia d’anar a la bugaderia, on la Paquita li lliuraria els seus calçotets —que la molt calenta deu haver amanyagat amb passió, en doblegar-los—, les seves camises i una pila de mocadors, però ara no se’n recorda.

Jo havia de fer alguna cosa. Té els ulls malva de l’Iris a davant, com quan mires intensament un dibuix ben il·luminat i després veus aquell dibuix a tot arreu, fins que s’esborra de la retina. Havia jugat a aquest joc, quan era menut. Mira aquest rètol del llibre dos minuts seguits; després mira el sostre i veuràs que s’hi ha pintat, per art d’encanteri.

Havia de fer alguna cosa. Potser va ser anit, que em vaig deixar per avui potser un vers estrany de Tennyson.

A sobre de la taula hi ha aquelles quartilles, que mira sense veure. No tenen res a veure amb Tennyson. Es un dels seus contes. Mira si devia estar encantat anit que el vaig escriure i tot. I li vénen ganes de llegir-lo, per fotre’s un tip de riure d’ell mateix. En el fons, és que ha quedat enganxat al seient de la seva taula i no té ganes de marxar al carrer. El carrer, tanmateix, és ple de cares i ple d’ulls. Fins i tot és possible trobar gent que porti granotes, i a la millor tinc la xamba de trobar-me’n un de color taronja —tot i que el deu transportar un home bigotut amb un escuradents a la boca i un ventre laboriosament inflat per litres de cervesa.

Raül fa miques les quartilles i les llença a la paperera. Encara no recorda què ha de fer avui. Capficat, sent una veu que diu adéu, mestre, fins demà. I una altra, de dona, que fa només adéu. S’aixeca d’una revolada i encara és a temps de veure els rínxols negres i una granota taronja que s’esmunyen per la porta. Després, queda sol.

Si sempre estic sol, per què avui m’he quedat sol?

———

Saps que una temporada vaig ser curador de plantes?, fa Casimir, camí de casa. Es Casimir qui porta el pastís, ridículament embolcallat amb aquell floc. Què? Com ho sents. Què és un curador de plantes? Un jardiner?

Raül pregunta d’esma. Està distret.

—No vol dir el qui té cura de les plantes. No, sinó qui les cura, com el metge. Quan estan malaltes. Jo acabava de sortir de la presó, i no tenia feina. L’assistenta social em va donar una adreça. Era una botiga d’aquelles que venen plantes i fan rams de flors i corones per als morts. Veges jo què sé de plantes, em deia. Em van dir que escombrés, que carregés sacs de terra, que portés les plantes mortes al contenidor i que em pagarien. Un pet de puça, això em pagaven. Però era l’únic que tenia, i encara estava en vigilància. M’hi vaig estar més d’un any. Es deia Florenci, l’amo, oi que està bé per a un tio que ven flors?

—Mmm.

—Bé, doncs un dia jo que me’n vaig a abocar plantes mortes al contenidor; el contenidor estava dos carrers amunt, i el sac pesava com un colló d’elefant. Doncs l’anava arrossegant i va i un desgraciat d’aquells del monopatí que ve com una fletxa, no sap frenar i xoca contra el sac. Jo, ja ho saps, que no sóc dels qui es fiquen en merders, i menys quan tens la pasma flairant-te cada setmana i l’assistenta tocant-te els nassos a cada moment. Però em va rebentar el sac, un xicot prim com una llonganissa, que no pesava ni cinquanta quilos mira què et dic, però amb aquella velocitat és com si m’hagués atropellat el Schwarzenegger… Saps que un dia vaig veure una pel·li del Schwarzenegger que queia d’un avió, t’ho juro, d’un avió volant, que estaria, què sé jo, a deu mil metres, i es baralla amb el dolent a davant d’una porta oberta sense que l’aire els xucli ni res?; bé, doncs cau ell i el dolent riu, i no té paracaigudes ni res; ah, primer lluita contra les turbines dels motors i s’hi enreda i pot més ell, tot això a l’aire, eh? Bé, doncs cau, i va a aterrar a sobre la capota d’un cotxe, que queda com una bonyiga de vaca xafigada, i aleshores s’incorpora amb un gest de dolor, es palpa el colze i fa ufff!, i continua perseguint dolents. Quan ho vaig veure vaig estar mitja hora xiulant al cine: no es fa això, amb els espectadors. Volem mentides, sí, fins i tot mentides grosses, però han de ser d’aquelles mentides que te les creus. Encara que surtin homes immortals, o tios que volen, o àngels que han baixat a fer el bé, però que tu ho mires i dius quina bola, però que ben explicat que està…

—Acabes de definir la novel·la, tio.

—Què?

—Què deies de curar plantes?

—Ah, sí! M’enfilo a parlar i no sé on vaig a parar. Doncs el sac va quedar rebentat, tot escampat a terra, i jo agafo el llangardaix aquell del monopatí, que no tindria més de catorze anys, i li dic que o m’ajuda a collir-ho tot o s’empassa el patí, rodes i tot. Ja ens veus, bruts de terra i de fulles podrides com si fóssim un parell de porcs a la cort. En això que veig una planta que jo no sé ni com es diuen, però d’aquelles que els creixen tiges altes i unes floretes grogues, i veig que està seca per dalt, però que està sucosa i bona per la part de baix. La vaig apartar i quan el noi va haver acabat i li vaig dir que bé, que per aquesta vegada passi, però que a la pròxima que vagi a petar contra la seva senyora mare, que l’ha portat al món per patir ella, però no necessàriament els altres, i el pobre tio, brut i suat com un minaire, em dóna les gràcies i se’n va amb el monopatí sota el braç, perquè no s’aguantava dret, pobre xaval. De vegades tinc remordiments, d’haver-li-ho fet gruar tant. Bé, doncs la planta me l’emporto, i a la botiga de les flors li trec les fulles seques, li estovo la terra, li poso una mica d’adob, la rego, i l’endemà estava tan bonica que totes les altres es veien ràncies. Ostres, tu, va dir el Florenci, tu ets un curador de plantes. Va haver-hi molts uis, i la dependenta, el mosso, la mestressa i el tio que portava el carregament, que estava en la botiga, es van mirar la planta i després em van mirar a mi. Doncs sí: em van nomenar curador de plantes. Vaig ser famós i tot, en el barri. Venien velletes que ni sortien de casa, de tan velles, amb plantes anèmiques que se’ls morien, i un professor d’universitat que ja portava nou ficus que se li morien, un rere l’altre, i gent de tota mena, quan van saber que jo era un prodigi. I és veritat: és un do. I això, ho tens o no ho tens. I jo ho tinc. A mi em dónes una planta moribunda, i en un dia o màxim dos, la ressuscito. Es veu que és alguna substància que tenim a la suor. La suor té moltes coses químiques, i si, per exemple, una dona té la regla, saps què vull dir?, si una dona té la regla, aquestes substàncies maten les plantes i les flors. I d’altres tenen coses que les fan malbé. I després n’hi ha uns pocs —molt pocs, eh?— que tenim la suor al revés: si toquem les plantes els donem vida. Per això vaig ser curador de plantes. Ara, com que molts uis i molta picada a l’esquena, però no em van apujar el sou, així doncs, quan vaig tenir una millor perspectiva vaig dir apa buenas, estiguin bonets, que servidor també menja i també es compra sabates, i servidor no és un materialista però s’estima els diners tant o més que el Florenci. Tinc raó o no tinc raó?