VIII

QUAN CASIMIR VA VEURE L’IRIS PER PRIMER COP ES VA quedar parat; tenia, literalment, la boca oberta, i va començar a rascar-se el cap, com solem fer davant de problemes insolubles o de coses massa grans per al nostre enteniment.

—Recony, que guapa ets!

A l’Iris li desagradaven les amoretes, de qualsevol mena; les rebutjava amb l’elegant menyspreu amb què un futbolista de primera respondria al xut d’un afeccionat. Tanmateix, l’admiració, proclamada, de Casimir era tan ingènua, tan poc agressiva, tan impersonal —com aquell qui contempla per primer cop el Taj Mahal o les severes runes de Sant Pere de Rodes—, que l’Iris va somriure. I Raül va tenir la incòmoda sensació de sentir-se alleugerit per l’aprovació de Casimir. Aixi doncs, va rondinar interiorment, l’examen no és per l’Iris sinó per mi, però no va tenir temps d’emmurriar-se, perquè Casimir ja s’havia llançat a contar les seves històries.

—Estic tocat dels pulmons, saps? —li deia a l’Iris, tot caminant—. Quan vaig aconseguir la feina que tinc ara, en una fàbrica de pollastres, havia de carregar i descarregar: carregava caixes de pollastres del camió a l’interior i després, un cop tros-sejats els pollastres, classificats, congelats i envasats, els tornava a un altre camió. La primera part no tenia importància, perquè, aquí on em veus, sóc més forçut del que semblo, oi que sí Raül? Si n’he fetes de feines de càrrega i descàrrega! Hi tinc la mà trencada, que t’ho digui aquest. Però el contacte continu amb la carn congelada, hosti, mira, que em va fer mal. Jo dissimulava, perquè no volia quedar-me sense feina. Teníem ja tres nanos, aleshores, i la Fina, la meva dona —Iris assenteix— no treballava, perquè no trobava res. No em podia permetre perdre aquella feina, i dissimulava que no em trobava bé. Però m’ho van notar, o els altres descarregadors es van xivar, i jo negant que em passés res; total, que em van fer anar al metge. Jo me les sé totes, amb els metges, perquè n’he conegut de totes les mides i colors, i si em convé, estic a les acaballes, i si no vull estar malalt, estic com un paixà. Doncs creu-t’ho. Aquell manso, que encara no sé si s’afaitava, una criatura, més seriós que un crist en divendres sant, no em va deixar ni un racó del cos per escorcollar. I si em queixava, em fotia més, i perdona aquesta meva manera de parlar, que la Fina m’ho té dit, que tinc merda a la boca. Doncs em va trobar els pulmons tocats, i jo estava furiós perquè a un home no se li treu la feina així, per unes fotudes cavernes als pulmons. Doncs no. No sols em van donar la baixa per adobar l’estropell dels pulmons —i mira si estava espantat que vaig deixar de fumar a l’acte, cagat de por per si em quedava al carrer amb dona i tres criatures al darrere—, sinó que m’havien buscat una altra secció per mi, ben lluny de les cambres de congelació. El meu amo, que es diu Pompeu, serà tan carallot com vulguin, però és persona, saps què vull dir-te? Doncs bé, a això anava: saps on em van posar, quan ja vaig tenir els pulmons a lloc? Doncs a la secció d’especejament. T’ho explico: hi ha, penjant del sostre, una barra amb ganxos que corren; hi pengen els pollastres. A sota, una taula, blanca, llarga de més de vint metres, i tu hi seus i agafes el pollastre, el fas a peces i tires, al fons de la taula, les bones, on hi ha unes cubetes que ho recullen, i cap a tu, a una altra cubeta davantera, les dolentes: les potes, els menuts i tot això, entens? La feina és fàcil, i t’estàs tan a gust assegut tota la jornada; només que acabes amb els braços, tot el dia aixecats, com moixama; tens tota la sang a les espatlles i els braços estan secs, pobrets; ara, fas músculs, per això jo no necessito anar a cap gimnàs com aquest —diu assenyalant Raül amb un cop de cap lateral.

—Què té tot això a veure? Quina relació hi ha entre els teus maleïts pollastres i que l’Iris sigui guapa? —salta Raül.

—Un moment, un moment, que ara ve la bona. Aquella secció està molt bé, mira si ho està que encara hi sóc, i que no em digui ningú de canviar, perquè m’agafaria un rampell. Ara bé: només hi treballen dones. Tota aquella filera de cadires davant la taula blanca està ocupada per dones. Totes porten una bata blanca —blanca al començament de la jornada, perquè a l’hora de plegar té tots els colors de la merda, amb perdó sigui dit— i una còfia blanca que els amaga els cabells. I ja em teniu a mi amb la bata blanca i la còfia enmig d’aquella filera; a més, no sé per què, totes són així, diguem-ne, carnoses, oi que m’enteneu?, i jo, com veieu, no és que sigui esquifit, però no sóc alt. Ni gras, aquesta és la veritat, tota la veritat. Doncs, us pensàveu que les dones són totes com la Fina, que no volen una paraula més forta que una altra, que fan morros si et tires un pet —ai, perdona, Iris, és la merda aquesta de la meva boca, que de vegades no controlo—? Doncs no senyor. Són més mal parlades que els camioners, i jo en conec uns quants, pitjor que els presidiaris, i jo en sé un munt d’això, molt i molt pitjor que els paletes a la bastida que els pobres semblen ursulines al costat d’una gernació de dones. Si sentíssiu les que em van arribar a dir! No hi ha racó de la meva anatomia, ni les parts més amagades, que no hagin estat mencionades a crits d’un cantó a l’altre de la taula. Al principi, jo anava com encongit, perquè em queia tot a sobre i no tenia res per defensar-me: si n’ataco una amb una cuixa de pollastre, una altra m hauria clavat una carcanada a dins de l’ull i hi hauria burxat fins treure-me’l pel clatell, i les altres aplaudint. Vull dir que, encara que m’estigui mal dir-ho, jo sé que malament que es passa quan algú t’empaita, sexualment vull dir. Per això em faig el càrrec que ser tan guapa com tu ha de ser un problema i que deus estar fins al capdamunt que els tios et diguin porcades. Jo sé molt bé què se sent, sí, senyor.

L’Iris i Raül no poden evitar esclafir el riure alhora, en sentir l’ominosa comparació entre els encants de Casimir i els de l’Iris, i l’homeniu els acompanya la mar de cofoi d’haver contat una història que ha tingut tant d’èxit. Només li faltaria posar-se a saludar, com els actors, al mig del carrer, vermell de felicitat i xulejant de mascle desitjat.

Arriben al Trip i Casimir ja torna a ser el de sempre: fa una ullada a Raül, interrogant-lo amb la mirada per si avui toca o no toca entrar-hi, i desitjant el sí. Raül li explica ràpidament a l’Iris que tenen aquell costum i ella aclareix que vol que ho facin tot com cada divendres.

—Fins i tot vull que Casimir faci servir les expressions de sempre, sense demanar perdó a cada pas.

—No t’ho pensis pas, preciosa: la Fina em mataria. I a la Fina sí que li tinc por. Ni els proxenetes, ni els assassins, ni tan sols els drogates, ni, mira què et dic, la pasma, em fan tanta por com la Fina.

L’entrada de l’Iris al Trip és tot un esdeveniment. Es fa un silenci com si ella fos un guàrdia civil entrant en una taverna basca. Els iaios paren de jugar al dòmino, i Romeu, l’amo, es neteja compulsivament les mans que eixuga sobre la pitrera amb un somriure mel·liflu que no li escau al seu posat de manaia malcarat. L’Iris demana una cervesa, com Raül, i llambrega el local, que té poca parròquia, aquest divendres. La diverteix, sembla, veure l’antre que a Raül li agrada. Raül deixa la bossa del súper sobre el taulell, perquè no hi ha més tamborets: conté dues ampolles de vi; dues, en honor de l’Iris, i en honor seu és que siguin d’un borgonya que costa una fortuna.

Es nota que la Fina s’ha mudat, i es nota que s’ha esforçat amb el sopar. I es nota que els nens tenen ordres severes de no comparèixer al menjador sota pena d’esgarrifosos càstigs impossibles. No és tan basta com per repassar l’Iris només conèixer-la, ni tan sofisticada per poder dissimular que l’esclatant bellesa de l’Iris l’ha impactada. Tanmateix, es capté com una mestressa de casa que rep visita, amb la veu aflautada i tot de compliments. L’Iris no està empegueïda. Més ho està Raül, tot i que li fa ràbia confessar-s’ho.

La Fina ha fet una ensaladilla en forma de flor i pollastre amb escamarlans, que tothom reconeix de grat que és excel-lent. La conversa és superficial, i, en acabat, l’Iris s’ofereix a ajudar i, tot i que al principi és enèrgicament rebutjada, sense solució de continuïtat és reclamada a la cuina. Els dos homes encenen els purets —i avui la Fina no gosa renyar-los— i les dues dones escuren i renten plats, embolicades de sengles davantals. De què va la conversa de la cuina, Raül no ho sap, però es regira inquiet a la cadira amb la contínua i desagradable impressió que l’examinen a ell, i una mica sorprès que l’Iris es captingui amb tanta naturalitat, tan esquerpa com sembla.

—Saps que una vegada vaig treballar per a un grup de musica? Si en fa de temps! —diu Casimir, més per trencar el silenci i per distreure Raül que per ganes de petar-la—. Es deien Sursum corda, com ho sents. Hi havia la noia, que cantava, que es deia Kika, tot i que de debò es deia Maria del Carme; el que manava, que era qui tocava la guitarra elèctrica, un paio molt desagradable, es feia dir Apel·les; el de la bateria, que estava de merda fins als ulls, es deia Sanç; i un saxo, que ara no me’n recordo com es deia però que el tocava, el saxo, com si mamés una polla: un desastre. Doncs jo n’era l’electricista, saps?…

—Deixa-ho estar, Casimir.

Casimir calla. Se sent la remor de les dones, ofegat per un raig d’aigua. Riuen. Tot inintel·ligible. Raül apaga el puret al cap d’unes poques pipades. Sospira.

—Deies que n’eres l’electricista?

—Sí, i tant! Els bafles, els focus, tot el tinglado. Fèiem molts bolos a l’estiu, i tocàvem cançons conegudes, sense permís dels autors ni res, i la gent d’estiueig ballaven i no feien cas si el saxo desafinava o si el bateria no entrava a temps. Doncs bé, l’Apel·les maltractava la Kika, no pots imaginar-te quant. La tenia contra la paret. La feia posar-se ben sexy i després de cada actuació sempre hi havia bronca. Eren parella, si és que això es pot dir així. Que com la dominava? Per la ratlleta, tio, mira com són les coses, que quan jo dic que la merda em fa por sé molt bé què em dic. Recordo un conjunt que ella solia posar-se: una cosa que es diu top, que és com una samarreta molt arrapada i que arriba fins a baix de la pitrera, amb la panxa a l’aire, pantalons negres, acampanats, i una cadeneta al voltant de la cintura. Tu t’has fixat, Raül, com és el melic de les titis? Es que és una cosa que la mires i et ve salivera, saps què vull dir? Mira que són lletjos els melics dels tios, que sembla com si un forçut t’hagués fet un pessic a la carn, una cosa ben fastigosa. Doncs les ties tenen aquell meliquet que diu «llepa’m», oi? Com un caramull de sucre sobre el ventre. De sucre amb canyella, oi?

—Que vas calent o què?

—Es que, cony, la Fina la toques i queda prenyada, Raül!

—No siguis bèstia, Casimir. Va, acaba o aquelles dues em faran parar boig amb tantes rialletes i secretets.

—Res. Que no ho podia resistir. Jo aleshores mamava com un cabró i tot m’importava una merda. Però veure com li pegaven a una tia perquè no havia remenat prou els malucs per fer trempar els altres, tu, a mi aquestes coses m’encenen. Un dia l’Apel·les es va passar: la va hostiar a davant de tots, unes hòsties que sonaven com timbals, i dient-li que no havia remenat prou el cul i que no li’n donaria ni un gram, i ella plorant i suplicant, sense defensar-se ni res. Coi, una mala cosa. Total, que m’hi vaig posar pel mig. Anava pensant: ara, Casimir, aquest bèstia et fotrà la pell, però preferia sagnar per tot el cos que veure allò que estava veient. Primer sí, em va dir de tot i em va amenaçar, però quan va veure que jo tenia els punys tancats i que anava de debò, va girar cua, ja veus. Sempre ho he dit: com més galls, més tous. Se’ls en va per la boca, a aquests maricons, i només s’atreveixen amb les dones. Creus que vaig fer una bona obra, oi que sí? Jo també ho creia, però, no, tio, no: la Kika es va posar a insultar-me amb un verí que semblava una boca de serp, i a defensar aquell merda. Mira, saps què, que ja us ho fareu, i vaig fotre el camp. No n’he sentit a parlar mai, i això que miro les agendes dels diaris, a l’estiu, i res. A aquests ionquis se’ls ha empassat la terra, o estan en algun descampat escalfant culleres i amb la pell com un colador. Mala cosa. Molt mala cosa.

—Casimir: com està el pare de la Fina?

—Ha mort avui.

—Avui? I per què no ho dèieu?

—No podem marxar fins demà, no? Doncs la Fina diu que bé havíem de sopar, nosaltres també. I que ens sabia greu anul-lar el sopar, amb això de l’Iris i tot plegat.

—Però la Fina deu estar fotuda, home.

—Sí que ho està. Per son pare no tant, perquè la cosa ha durat tant que ja se n’havien fet la idea, ella i sa mare. Però per sa mare sí que pateix. Es una mica toixa, aquella dona; una santa, això sí, però toixa. I no sap ni senyar-se amb la mà dreta sense el seu home. Jo, la veritat, si no hi ha altre remei, què hi farem, però no voldria tenir-la aquí amb nosaltres. No tenim lloc. Bé, ja veurem. Demà hi anem. Però dilluns treballem, tots dos. I hi ha els marrecs, també. Jo, si li ho dic al Pompeu, sé que puc quedar-me al poble un parell de dies, però la Fina està sense contracte, i la fotrien al carrer si faltava. No sé què farem. Ja veurem quin panorama hi ha allà. Si convé, no ho sé, els nanos i jo… Ja faríem alguna cosa per sortir-nos-en. Es fotut ser dona, oi? T’ho mIris com t’ho mIris, sempre els toca el rebre: una, per quedar-se sola i sense un clau; l’altra, perquè hi ha les criatures. I perquè no les contracten.

Quan l’Iris i Raül surten al carrer, ell no li diu res del pare de la Fina. Ni tan sols li ha donat el condol a la Fina, en acomiadar-se, perquè FIris no ho senti. Tampoc no vol preguntar-li res de la conversa amb la Fina. I ella, a sobre, es fa la misteriosa tot el camí. En arribat a casa de l’Iris, ella no l’invita a pujar.

—Diumenge, a les deu, a la porta de ma casa. D’acord?

—No sé per què em fa l’efecte que surto perdent en tots aquests romanços.

—Vols fer-te enrere?

—Per a què?

—Raül, no siguis orgullós: per què no em preguntes de què hem parlat la Fina i jo?

—Perquè estic cansat. Me’n vaig a casa.

Fa mitja volta i se’n va, amb les mans a les butxaques i el cos encongit, com si tingués fred. Ella el mira allunyar-se i es posa trista.

———

Tanmateix, sí que hi va anar diumenge a Bellavista, amb el Clio de l’Iris. Raül no podia saber de cap manera que feia deu anys que l’Iris no havia estat al poble, ni podia imaginar-se que per a ella la visita a l’Eu era com una mena de resurrecció, com la declaració d’haver enterrat definitivament aquella noieta que va fugir, sofrint ardorosament, i que una nova Iris havia ressuscitat a Barcelona mitjançant un llarg procés que ja s’havia completat; ni podia endevinar que ell fos la causa d’una Iris nova que trencava la closca en què voluntàriament s’havia reclòs. L’Eu, és clar, sí que ho sabia tot això, i estava ben intrigada per veure el nou capteniment de la seva germana. Tot i la curiositat i la impaciència, va examinar aquell home que havia transformat la seva Iris, i va trobar que era vell i estranyament familiar; també va examinar TIris i el que va veure va ser suficient per sentir simpatia per aquell home vell i familiar.

La família de l’Eu va rebre Raül amb tota l’hospitalitat que els havia ella demanat amb fervor; a més de Salvador, Nofre i Quique —els dos bessons— van ser amables i naturals, van col·laborar en la confecció del dinar i en l’esplendor de les estovalles i hi van aportar tot el que sabien i podien per fer feliç TEu, que no havia parat de gastar energia nerviosa d’ençà que va tenir coneixement d’aquella visita. Per això, Raül no es va trobar examinat —tot i que els ulls de l’Eu, sense poder evitar-ho ella, eren excessivament escrutadors—, ni va trobar violada la seva misantropia endèmica. Tan fàcil li va resultar el repte que no va tenir inconvenient a aclarir-li a TEu per què tenia la sensació de conèixer-lo, i va confessar que havia estat contemplant la façana de sa casa amb la intenció de pujar a conèixer-la i saber coses de TIris:

—Em vaig comportar com un adolescent, com un pobre babau, com un estúpid detectiu. Que tu em miressis un instant de ta casa estant, em va fer retornar el seny i vaig tornar a Barcelona, cobert de ridícul i de menyspreu a mi mateix.

—Doncs jo ho trobo un gest molt maco —va saltar Salvador, que intentava complaure el convidat i que, de debò, no tenia cap opinió formada per la visita al poble de Raül, ni que fos per espiar la seva cunyada.

De nou, en havent dinat, les dues dones es van entaforar a la cuina, on xiuxiuejaven, i els dos nois van sortir perquè havien quedat amb la colla i, sobretot, perquè cap criatura al món suporta les visites dels pares i desitgen amb tot el cor fugir tan lluny i tan aviat com els sigui possible; Salvador li va donar conversa i Raül, seguint el seu costum, escoltava més que no parlava, menys inquiet ara per la conversa femenina que ho havia estat a cal Casimir.

Quan l’Iris va sortir de la cuina, va fer un somriure lluminós a Raül i li va preguntar què, marxem? A darrere l’Eu va dir en veu baixa però audible, pensa-t’ho bé, Iris. No en trauràs res.

Al carrer, l’Iris li va demanar d’acompanyar-la a un lloc.

—Es aquí mateix, i va assenyalar el bar Sacramento que Raül ja havia ullat en la seva anterior visita.

Un bar de poble, en diumenge i havent dinat, té alguna cosa llangorosa, una mena de tedi rarificat a l’aire, una somnolència palpable, una solitud més radical que la de la plaça o el carrer major; els pocs parroquians que hi sol haver són iaios que fan nosa a casa, borratxos o algun parent de l’amo que ajuda a netejar taules o a matar les mosques.

Quan Iris i Raül van entrar al bar hi havia un xicot amb els colzes sobre el taulell xerrant amb una dona, la mestressa, i un sol client en una taula del fons xarrupant una beguda.

L’Iris va mirar la mestressa i va dir:

—On és Perdiu?

—No et fot! Si és l’Iris! Sí que t’ha costat deixar-te caure al poble, noia! Estàs ben igual que abans, de debò, noia.

—I el gos?

—Va morir, pobra bèstia, fa ja tres anys. Sebastià el troba molt a faltar i diu que no en vol un altre. I què? Què hi ha de bo?

—Posa’ns un cafè, Maria. Amb gotes.

Mira a Raül que fa que sí: cap dels dos tenen gana ni set, ben atipats i abeurats a casa de l’Eu. Quan algú no té gana de res, demana un cafè. Tradició. Aleshores l’Iris s’acosta cap a l’home que xarrupa al fons del local i que s’ha quedat pàl·lid en veure-la.

—Què hi ha, Cosme? Com anem?

Se li ha plantat al davant, decidida, com aquell qui fa un ritus per esbandir un malson, o com qui surt d’un deliri i increpa el metge. Raül s’ha posat instintivament al seu costat. No sap de què va allò, però endevina que no han entrat allà a prendre un cafè, sinó a dir-li a aquell individu del bigoti què hi ha, Cosme, com anem.

—Iris!

—M’ha dit l’Eu que t’estàs aquí tot el dia. Covant una bona cirrosi, diu.

—Quina sorpresa més gran!

—Encara li queden diners a la mare, o ja te’ls has begut tots? M’ha dit l’Eu que la mare ha tingut el seny de guardar el que li queda en un compte privat, on tu ni hi tinguis accés. I m’ha dit que fas fàstic a tot el poble.

—Però què dius, noia?

—Iris —fa Raül, baixet, i se sorprèn de veure un fulgor de ràbia en la mirada de la noia, una ràbia que vingui d’on vingui, és com el pus d’un gra que acaba de rebentar i que surt amb fúria empastifant de verí i alleugerint la pell de la malura.

—Diu l’Eu que la mare no t’ha fotut fora de casa perquè és massa bona persona i sap que te’n vas al carrer o a l’hospital. I diu que la mare consideraria una benedicció que et morissis. Millor si ho fas de sobte, perquè la mare no hagi de gastar la seva energia tenint cura de la teva repugnant persona.

La Maria i aquell home que parlaven ho miren estupefactes; la Maria mostra una sinistra alegria, en sentir l’Iris.

—No et permeto que em parlis així, mocosa!

—Vols que et parli a davant d’un jutge?

—Estàs sonada. Ets una subnormal sonada, tot el poble ho sap! Si la pobra Leocàdia ho sap, tindrà un bon disgust.

—A parir panteres, Cosme.

I surt al carrer. Raül deixa uns diners sobre el taulell al costat dels dos cigalons intactes i surt rere ella. El cotxe és a tocar; l’Iris hi puja i arrenca amb tanta ràbia que el cotxe fa un bot de protesta. Raül té el temps just de pujar també, i la mira i guarda silenci, endevinant algunes coses i ple de commiseració i de ganes de donar-li alguna mena de suport.

Només sortir del poble, TIris atura el cotxe bruscament i es posa a plorar amb grans sanglots sobre el volant. Raül, que té l’expressa prohibició de tocar-la, li frega lleugerament l’esquena, intenta abraçar-la, i ella el refusa, i finalment, decideix deixar-la desfogar-se a gust.

—Raül —diu encara entre llàgrimes, però més calmada—: gràcies. Sense tu això que acabo de fer no ho hauria fet mai. Demà el poble n’anirà ple.

—Et va fer mal, aquell home, oi?

—Sí.

—Quan?

—Tenia catorze anys.

—Era, o és, l’home de la teva mare?

—Sí.

—I així t’has desfogat? Deixa’m que torni i que el pengi dels collons al sostre del Sacramento aquell de la merda.

—Per què?

—Pel mateix motiu que tu l’has insultat: senzillament perquè s’ho mereix.

Ella queda en silenci i es neteja les llàgrimes amb un kleenex que treu d’un paquet d’aquells que et venen quan atures el cotxe en un semàfor.

—Vols que anem a veure ta mare i us ho parleu?

—No, això no.

—No n’heu parlat mai?

—No. Vaig marxar del poble l’endemà. Feia deu anys que no hi havia posat els peus. I, sense tu, no hi hauria tornat mai.

—Sense la meva companyia? Si no m’has deixat fer res.

—No, no sense la teva companyia: sense la teva existència.

—Iris: dius que demà el poble n’anirà ple. No seria millor que advertissis ta mare?

—Diu l’Eu que fa molt temps que sap què va passar. I que ara aquell és un borratxo que no fot fora de casa per pura compassió. I també, tot s’ha de dir, per no moure escàndol. Sé que en el fons se n’alegrarà, tot i que farà escarafalls amb l’Eu. L’Eu li dirà, que no ho saps, que l’Iris és molt rara? I ella farà que sí. Se n’alegrarà. I si es fa de mal mirar, de més mal mirar és estar lligada a un borratxo desgraciat i degenerat; si fot el camp, li hauré fet un bon favor a la mare.

—Estàs segura que no vols parlar-ho amb ella? T’aniria bé.

—No, no vull. No podria resistir-ho. Té encara al cos les mans del meu pare; encara és la pell que ell acariciava.

L’Iris torna a plorar però mansament. Després, sense afegir res més, continua conduint, en silenci, fins arribar a Barcelona.

—Et fa res que em quedi aquí? Que no et porti a casa? —diu a la porta de sa casa.

—Amb una condició: demà, en punt pleguis, a les set, véns a ma casa. Ja saps on és. Tu i jo hem de parlar.

—No tinc ganes de parlar.

—Doncs jo no tinc altre remei: m’estic ofegant, Iris. Et desitjo com si fossis aire i jo no tingués respiració. Si demà no véns, o, si véns i no vols que parlem, tu i jo, cara a cara, et juro que desapareixeré per sempre. Que fotré el camp. Perquè no puc continuar vivint així. T’estimo, noia. I tu no tens cap dret a destruir-me a mi, ni a fer-me pagar la penyora del teu sofriment. Sóc innocent, ho entens? Que sigui home no vol dir que sigui culpable. No hi tens dret, Iris.

A casa, seu amb fatiga a la butaqueta atrotinada on llegeix; es posa les mans al clatell, mira el sostre. Pensa tanta estona que l’habitació es va enfosquint. S’aixeca amb el cos entumit, encén el llum.

Marca un número al telèfon. No contesta ningú. Volia parlar amb la Fina, i de sobte recorda que són a l’enterrament del seu pare. Merda, i fot un cop de peu a la pota de la taula.

Encén el llum de flexo; mira d’ordenar papers que ara no entén. Mira de llegir un poema que té ple de marques en una fotocòpia en què treballava anit. Ho troba insuportable. Té mal de cap.

«Iris», diu en veu alta. S’acosta al moble llibreria que ella ha restaurat i acaricia la fusta amb sensualitat. «Iris», repeteix.

Avui és segur que no dormirà gens. Connecta el televisor i es posa a veure una pel·lícula estúpida, ja començada, en què uns homes malvats en persegueixen uns altres, igualment malvats. Sense saber com, es queda adormit amb el televisor engegat i no es desperta fins que el sol surt, li pica l’ullet des de la finestra dient-li, va, Raül, vés a la feina. No és el sant Grial, només és una noia bonica. On tens el teu sentit del ridícul?

A la feina mira de treballar ben concentrat; falta poc per Sant Jordi i tothom va de bòlit. Ell té necessitat de parlar amb Baptiste, perquè les males notícies s’acumulen i cal que ell prengui una decisió: els números són catastròfics; però li sap greu destorbar-lo en el frenesí que passen ara. Podria parlar amb el senyor Franquesa, el gerent, perquè algú ha de començar a decidir què s’ha de fer, però està segur que Baptiste ho consideraria una traïció. Surt del despatx i quasi ensopega amb Damià, el dissenyador, que està furiós perquè n’han contractat un altre, de dissenyador, i no el suporta, i a més, vol fer unes portades sensacionals per deixar l’altre amb un pam de nas.

—Oi que t’agrada? —diu sense deixar de córrer aixecant una prova d’una portada, de color taronja i una dona lànguida dels anys quaranta mig ajaguda—. Has vist quin tipus de lletra? Són meves, originals! —diu ja lluny, sense esperar resposta.

Ai, collons.

Sent el telèfon del seu despatx i hi torna a entrar; és una trucada interior, de Mateu, el corrector, que li pregunta:

—Oi Raül que tu t’has llegit l’original del Fermí Costa? Una novel·la que va de càtars i de Montserrat, te’n recordes?

—Sí.

S’estalvia de comentar-li que va fer una nota mordaç per a Baptiste en què li deia tot allò de la despesa inútil de paper i on l’invitava a torcar-se el cul amb aquells folis.

—No et vas fixar que hi ha un fet que no lliga? Mira, no sé si te’n recordes, però el protagonista visita una secta, al principi de la novel·la, i coneix un home que es diu Blas, te’n vas recordant? Bé, doncs això passa a Barcelona. En canvi, cap al final, quan tenen una conversa teològica i històrica el protagonista i el tal Blas, aquest comenta que és l’única persona que ell ha rebut a Montsegur on té el santuari aquella secta, i encara diu…, espera que t’ho llegeixo literalment: «Va ser només per complaure Dionís, que és una gran persona, que em vaig avenir a conèixer-te. Durant tot aquest temps, vaig pensar que algun magnetisme benèvol ens havia reunit; però avui em penedeixo d’haver-te conegut i vull advertir-te…», bé, la resta ja no hi té res a veure. Per aquesta conversa, el lector entén que es van conèixer a Montsegur, però no és així, ja que al capítol 3, com et deia, la visita té lloc a Barcelona, al pis que hi té la secta, un local que figura a nom d’una ONG.

—Has de parlar amb l’autor.

—Cony, està fora, Raül, i Baptiste m’ha reclamat ja tres vegades la novel·la. Què faig, doncs?

—Quan torna, el Fermí Costa?

—I jo què sé! A casa d’ell no contesten i té el mòbil desconnectat.

—Pregunta-li-ho a Baptiste. O no, millor, pregunta-li-ho a la Sara.

—Quina Sara? La secretària del senyor Franquesa?

—Sí. Es amiga del Fermí Costa dels collons.

—Com ho saps?

—Perquè el Fermí sempre ve a fer-la petar amb mi, que no li he fet cap mal, i m’ho ha dit una pila de vegades.

Es calla que el que li ha dit el Fermí Costa és que es tira la Sara i que té uns pits sensacionals. Li ha contat —perquè els qui són capaços de perpetrar una novel·la com aquella no tenen escrúpols— que és una dona insaciable, però que té l’avantatge que s’escorre de seguida. Fins i tot li ha comentat, el molt marrà, l’olor exacte del cony de la Sara: una barreja de lleixiu i bacallà.

—O, millor encara: no hi facis res.

—Però aquesta contradicció…

—Aquesta contradicció és una fallada insignificant en una novel·la com aquesta —i penja.

Només acaba de penjar, rumiant què ha de fer sobre les pèrdues que s’acumulen, torna a picar el telèfon.

Es de la residència de la mare. Ha tingut un atac i està internada a l’Hospital Clínic. Que no pateixi que, dins de la gravetat, està bé, però el metge ha dit que cal que hi vagi un familiar. Li diuen l’habitació i li desitgen sort. Per què la gent es desitja sort? Quina mena d’hipòcrita ritual és aquest? Que no ho veus, cap de cony, que si l’altre té sort a tu no te’n quedarà gens?

Malhumorat, Raül no té altre remei que posar-se la jaqueta i sortir corrents; li explica què passa a Rosa, la telefonista que s’encarrega de recepció, i agafa un taxi.

La mare està viva i semiconscient; aquest cop l’atac, de resultes de la diabetis, ha estat molt fort; d’entrada, està cega del tot i un metge barbut i prim l’informa que no s’hi pot fer res. I que passi a veure-la, que la dona ha preguntat per ell. Després, li fa un cop amical a l’espatlla i li mormola: ànim.

—Ets tu, Raül? Ja era hora.

—Com estàs?

—Fotuda. Volia dir-te adéu.

—Te’n sortiràs.

—Espero que no. Cega, no vull viure. A més, no sóc imbècil, jo.

—Ho sento.

—Tu? No em facis riure!

—Puc fer alguna cosa per tu?

—Que esperes que et demani perdó o una cosa semblant? Ni t’ho pensis, això. Es una falòrnia, això de la maternitat: tu i jo no ens estimem ni ens comprenem. No fem comèdia, ara.

—Has demanat per mi.

—Sí. Et volia dir adéu. I volia dir-te que tinc alguns diners. De la gent de la residència no me’n fio. Quasi quatre milions. No és gran cosa, però són ben meus.

—No et preocupis per això ara.

—Se t’acut un altre moment millor per preocupar-me’n?

—Vinga, doncs. Digues el que vols que en faci.

—Et pertanyen, ja ho sé. T’ofendràs si et dic que em fot que te’ls quedis?

—En absolut.

—Però no és el que penses. No és per fer-te la punyeta, Raül. Vull reparar una cosa.

—Faré el que em diguis.

—Al meu joier hi trobaràs un sobre blau, i dins una adreça. Es d’una dona que es diu Cinta, Cinta Barrera. Viu a Pau, al sud de França, des de fa molts anys. T’agrairia moltíssim que li enviessis aquests diners de part meva.

—Faré el que em dius. Puc saber qui és, aquesta dona?

—L’única dona que va estimar ton pare. Jo l’hi vaig prendre. Ni el teu pare ni ella m’ho van perdonar mai. El vaig enganyar: vaig dir que estava prenyada. Ell era un home feble. T’ho pots creure que si el tractava tan malament era perquè no podia suportar la seva cara de retret perenne? Com si rebotés en mi i l’atrapés a ell. Com quan et mires al mirall: el meu odi era el seu odi, no era meu. Ho entens?

—A mitges.

—No era homosexual, Raül. Sé que tu sempre ho vas creure. L’estimava molt, a la Cinta. No la vaig avisar, quan ell va morir, i és això el que em trasbalsa ara. No va estar bé. Ella hi tenia dret.

—No t’amoïnis per si hi tenia o no hi tenia dret. Li enviaré els teus diners.

—Ella sí que estava prenyada, no jo. Però va ser massa orgullosa per dir-li-ho. O l’estimava massa per posar-lo davant d’un dilema moral de tanta envergadura.

—Vols dir que tinc un germà a França?

—No: va avortar. Però hi té dret. Si no et fa res, envia-li també les meves joies. Raül. Per tu tinc una altra cosa. Acosta’t.

Raül s’inclina tant com pot i rep un glacial, feble i solitari bes a la galta. De la sorpresa quasi fa un bot.

—A la meva manera, t’he estimat, fill.

I Raül sent que aquell petó té algun fluid, minúscul i feble, d’alguna cosa que s’assembla de debò a l’amor.

Mor dijous, amb assistència de capellans i tota la pesca. L’enterren dissabte. Es el primer dissabte d’ençà que s’hi va apuntar que Raül falta al gimnàs Pantaleó. Se sent miserable en veure que al sepeli acudeixen Casimir i la Fina, tots mudats. Ell 110 ha fet ni un gest pel pare de la Fina. Però el que més el sorprèn és veure que l’Iris també hi acut al tanatori de Les Corts, amb un vestit jaqueta blau fosc i unes elegants sabates de taló. I, encara més, que es posi al costat d’ell i que li agafi la mà i la premi i que tingui els ulls emocionats.

No: encara hi ha una cosa que el sorprèn més. Que sigui capaç de sentir una pena suau i subtil per sota dels sentits i dels raonaments, però segura, certa, inequívoca. Miserable ser humà: la mort d’una mare, sigui ella com sigui i siguis tu com siguis, és una catàstrofe biològica. T’han tallat el cordó umbilical. T’han acarat a la teva existència animal. T’han fotut una bona hòstia, Raül, una bona hòstia.