X

VET AQUÍ UN ENZE, DIU RAÜL EN VEU ALTA, INCORPOrant-se al llit. Vet aquí un malparit de quaranta-sis anys amb les pilotes plenes i fent-se palles com un capellà per una noieta d’ulls verds. Se’t fica una tia a la closca, hi baveges com un venedor davant d’un client, perds l’oremus, li dius que estàs més penjat que l’hòstia, i la tia et diu que ella també però que no vol que la toquis. A sobre la tia t’agrada, és de les poques dones amb sentit de l’humor. 1 tu aguantant com un soldat a la caserna amb tots els permisos anul·lats. Fa anys que t’afaites, imbècil. Engega-la a dida i busca-te’n una altra, encara que tingui els ulls guenyos i estigui picada de verola. No sap aquesta paia que és una escalfabraguetes?

Fa una setmana que ella es va quedar a dormir a casa d’ell, al llit del seu pare, en el taller, i va ser la nit més horrible que recorda, cremant de desig i aguantant-se, i d’aleshores ençà les coses no han millorat gens. Ni cas, quan li ha dit que això ho curen els psiquiatres; ni cas, quan li ha dit deixa’m fer una prova, dona, deixa’t fer, collons —amb paraules tendres, això sí, perquè les ties, totes, són unes sentimentals i unes llepafils, com si haguessin après de petites que entre les cames tenen un tresor millor que la grossa da la loteria. Qui va ser l’imbècil que va lloar per primer cop la virginitat? Un eunuc, segur. Què té de bo la virginitat?—. Li ve al cap la Pura, una puta jove i molt simpàtica que va conèixer fa un munt de temps. Li deia que era un client ben estrany i ben fàcil de conformar, perquè no volia parlar dels seus desenganys, i ell li va dir que era del tipus dels qui escolten, que es neix així. Hi ha els qui escolten i els qui parlen, i quan es troben un de cada tipus es fan amics, però si són dos del mateix tipus, s’odien de seguida i diuen als altres que aquell paio és un murri que s’ho calla tot o un pesat infecte que no calla mai. Així doncs, que parlés ella; i ella li va dir que el que més agrada als clients és saber per què et vas fer puta, i que a ella no li fa res explicar-ho, perquè la seva no és un història sòrdida; que estudiar era la cosa que més avorria del món i que es va posar a treballar en un perruqueria i arribava a casa amb els peus inflats i les mans balbes per una merda de salari que no en tenia ni per sabates, i que quan va tenir l’ocasió, la va aprofitar i que no se n’havia penedit mai ni volia que ningú la retirés. Que la primera cosa que va pensar quan una amiga li va dir de dedicar-s’hi era que un cop el paio t’ha fugit de sobre —o de sota o de costat o transversal, tant se val— i tu t’has rentat, sobretot per treure’t les flaires d’home de sobre, que no sé què us passa, tio, però sou tots una mica marrans, doncs tornes a ser la mateixa d’abans i que no entén els escarafalls que tothom fa per una cosa tan petita. I tan innocent. Que no deixa cap rastre, sobretot si tens un bon sistema per no emplenar-te com una bóta. Encara hi ha meuques que es queden prenyades, Raül, li deia la Pura, mira si hi ha ignorància al món.

Potser li podria presentar la Pura a l’Iris, si sabés on dimonis parava a hores d’ara la Pura.

Raül es mira al mirall i no li agrada la imatge que veu. Està massa prim i té dues arrugues molt profundes que li baixen del nas fins als racons de la boca, i la mandíbula penjallosa; té una cicatriu a la galta d’una baralla a An Najaf que va tenir amb un individu baixet a qui va guanyar a dames —Raül havia voltat món jugant a dames, un joc injustament considerat menor a Occident, però molt apreciat als països àrabs, que hi juguen de conya—, que el va acusar de trampós, sense cap raó. Sort va tenir d’uns altres jugadors que havien estat testimonis de la seva innocència i que per això se’l van emportar a rossegons, perquè, deien, el més probable és que hi hagués deixat la pell. Quan un s’encén pel joc no se’l pot aturar. El joc cala més endins que un cony melós.

La Pura i la cicatriu. Es fàcil que et vinguin imatges del passat al cap. Una cosa porta a l’altra, i de sobte et poses nostàlgic i comences a plorar sobre tu mateix i la teva joventut que se n’ha anat a fer punyetes i ja no et queda ni dignitat per aviar una mossa que diu que no té necessitats sexuals. Què sabrà ella!

Raül té una ressaca d’aquelles que et fan sentir que tens el crani de vidre i el cervell d’escuma, i tot d’espases et travessen les temples. La llengua és tan blanca que la podries vendre com si fos farina. I a l’estómac hi ha una foguera amb un caliu que s’hi poden escalivar albergínies.

La dutxa no millora massa les coses i el cafè ben carregat augmenta l’acidesa de l’estómac. Es tan aviat que farà el ridícul si se’n va a la feina, tot i que ja els té acostumats a les seves rareses. Allà l’espera el fantasma del dèficit que creix com una bola de neu i que ningú no vol veure, esperançats com estan amb una enciclopèdia en cd-rom tan interactiva que li preguntes el teu nom i t’hi explica la teva trista història sense amagar ni els episodis més vergonyosos. Que els llibres es venen un a un, el principi intocable del món editorial, ja no fa tremolines a ningú. S’han tornat bojos i confonen les noves tecnologies amb la llàntia d’Aladí. En cauran molts, pobrets meus, i ploraran sobre els balanços vermellíssims tirant la culpa al progrés. La pega és que no n’hi ha ni un que entengui de què va la cosa i han començat a buscar jovenets que sàpiguen com es pitgen les tecles d’un ordinador. I se’ls han cregut com si no estiguessin sospitosament esquitxats d’acne i encara tinguessin els llavis tacats de llet materna.

Guaita el carrer: hi passen peus. Pocs peus, però peus. Hauria d’especialitzar-se en psicologia de les sabates. Algú hauria d’estudiar la cultura de la sabata: els descalçats i els calçats; i dins d’aquests, els calçats amb cartró repintat i els qui han permès que se sacrifiqués una vaca per embolicar-s’hi els peus. Algú sap explicar per què les dones gasten talons alts, fins i tot quan han començat a campar-se-les pel seu compte i s’han posat pantalons? Per semblar més altes? Per què volen semblar més altes? Què hi guanyen? Ningú no se sotmet a un martiri sense premi, però el premi per enfilar-se dalt d’uns talons d’agulla és nebulós. Per no parlar de les plataformes, com si tothom hagués embogit: en comptes de fer com les drag-queens que volen semblar ties, ara tothom s’entossudeix a semblar drag-queens. El sexe s’acaba, deia un escriptor l’altre dia al seu despatx. No ho va aconseguir l’església, tants anys predicant que tot, absolutament tot el que tingui a veure amb el sexe és pecat, i ho aconsegueix la igualtat. Els homes han descobert que volen ser dones i les dones han descobert que no volen tenir fills i que prefereixen passar del sexe. El resultat és una catàstrofe. Ens han tallat els ous, Raül, deia l’escriptor, i nosaltres ni ens n’hem adonat, i tots fem cara d’efebus. S’han carregat el gènere masculí, ja no està de moda, l’han foragitat. Només quedem uns pocs nostàlgics. I fem tots plegats una cara de tristesa que trenca el cor sortir a fer unes copes.

Aquell escriptor era un paio espavilat, dels que de vegades tenen alguna idea a la closca i escriuen coses llegibles. Es farà malbé, però de moment té senderi. Raül el suporta bastant bé. Beu massa i quequeja, però tot i això a sota dels cabells hi ha alguna cosa en ebullició. Encara no l’ha escrita, però ho farà si no el foten a la merda fent-li fer el papallona. Dóna-li temps, hòstia, no me l’atabuixeu! Quan no l’escolta tot l’eixam de closques buides que constitueix l’abominable món de la literatura, el tio diu coses amb sentit; a Raül li agrada que, tot i que no és dels qui es passegen per l’editorial fent el tifa tot el dia, el tracti com a un de fora de la cosa aquella de les portades i els distribuïdors, de les llistes de vendes i de les dedicatòries de llibres. Porta una petaca i n’hi aboca, a Raül, un raig en un got de paper, i ell hi xuma directament. S’han acabat els barbers, Raül, deia també. Ara hi ha marietes que esculpeixen i que et recomanen una mascareta de merda. S’han acabat moltes coses, Salvador, li va dir ell. Quan passes dels quaranta comencen a acabar-se moltes coses, no et posis sentimental pels barbers. Hauries d’escriure articles sobre les tertúlies, tan maques, que ja no es fan. 1 sobre l’administració, que no promociona els autors d’aquí. Ja els he fet, aquests articles, em paguen per fer-los. Se me’n fot una llufa les tertúlies i l’administració, però enyoro els barbers. Hauries de fer un article sobre la televisió, que aliena, i els avantatges didàctics dels llibres. Això, no, Raül, no he caigut tan baix; jo miro molt la televisió i he començat a no llegir més que llibres ja llegits; m’avorreixen els llibres en què un paio m’explica la seva biografia, perquè jo m’estimo més la meva. Per què no vas a Turquia? Hi ha uns barbers sensacionals, d’aquells que et posen tovalloles cremant a la cara, i a sobre et fan un petó a la calba si els deixes propina. Passo del petó. Doncs no els deixis propina. Raül, home, telefona a aquesta Rosa que teniu a fora, a recepció, que té unes cames que fan rodaments de cap, i digues-li que vols un bitllet a Estambul, per ara mateix, que necessites afaitar-te. No, Salvador, no puc, la Rosa es pixaria a les calces i es mullaria les cames tan maques que té, perquè sóc un penjat en aquesta casa i els penjats no tenim dret ni a un tiquet de metro. Això és una injustícia. I tant, m’ho dic cada matí, quan em rento les dents, procurant no mirar-me al mirall, que encara queden injustícies sobre la terra. Estic trist, Raül, m’he llegit uns poemes de Kavafis i m’han fet efecte, i no trobo un barber com cal i les ties ara carden tan de pressa com els tios i no pots presumir de manetes. Si et fots un malta sense gel a cal Severio, que està aquí dalt mateix, passaràs dels barbers i de les ties apressades. M acompanyes? No puc, tio, la Rosa es xivaria al Baptiste i el Baptiste em diria pixatinters de merda, que és un insult que em subleva.

Salvador xarrupa el darrer glop de la petaca i sospira. Què et passa, tio? Hòstia, Raül, m’han posat com a cànon! Què vols dir? Un professor d’aquells universitaris, d’aquells que pixen sense agafar-se la tita, que va i declara que estic en el cànon, que represento el cànon; ja veus: m’han transformat en una patata bullida, tio; jo volia ser un bistec, amb nervis i amb sang, i ara sóc una patata bullida; ploro sobre els meus somnis d’adolescent; se m’ennuvola la vista quan penso en aquella meva redacció, llegida en veu alta a classe pel profe, que va fer plorar el Vives. Qui és el Vives, Salvador? Tenia catorze anys, com jo, i era dur de debò, amb una pedra foguera allà on tenim el cor, d’aquells que els lliguen les cues als gats, i va, tio, i es va fotre a plorar escoltant la meva redacció; és la cosa més emocionant que m’ha passat mai, crec que tu m’entens. Sí, crec que sí. I ara un professor amb ulleres, un títol universitari i una col·lecció de corbates penjades a l’armari va i diu que sóc el cànon; Raül: no puc suportar ser una patata bullida. Creu-me, Salvador, això ho arreglen a cal Severio; hi ha tamborets entapissats de cuiro verd i quadres de cacera a les parets i racons on el Severio dispararia contra algú que et molestés; hi posa gambes de debò, d’aquelles salades però sense closca, quan li demanes un malta matusalèmic, i se’n va de puntetes a fer veure que prepara una caipirinha i li prohibeix al cambrer que respiri. Vinga, Raül, acompanya’m, que ho pago jo. Ho sento: no m’agrada beure en companyia; beure malta és un acte religiós i si perds la concentració et maleeixen generacions d’escocesos irats.

Raül fa dies que no truca a TIris, ni contesta els missatges que ella li deixa. Un dia li telefona a la feina i la Rosa li passa la trucada. La senyora Tomàs a la dos. Raül està a punt de posar-s’hi, per la línia dos, però recorda a temps que la senyora Tomàs és TIris. Sa mare no pot ser; i TEu, no ho crec. Així doncs no s’hi posa, però té una idea i li fa un truc a FEu, que meravellosament és a casa i contesta a la primera:

—A la merda els principis, Eu; a la merda turmentar-me pensant que estic violant la intimitat de TIris; necessito que algú em parli d’ella abans que em persegueixin uns paios amb bata blanca per tot Barcelona.

—Ets el Raül?

—Sempre ho he dit: les dones teniu intuïció.

—Em vols fer pagar a mi les teves frustracions personals? Recorda que quasi no ens coneixem, tu i jo. Busca-te’n una altra.

—Eu, dona, tingues paciència, m’estic tornant boig.

—Cada vegada que un home li diu a una dona tingues paciència, el que ella ha de fer és arrencar a córrer.

—No me’n puc buscar una altra, Eu, tu ets Túnica que coneix TIris.

—Ella diu que t’estima.

—A mi també m’ho diu.

—Així, doncs, què passa?

—Que no vol que la toqui. Ni jo ni ningú. I diu que això no té res a veure amb allò que va passar quan tenia catorze anys.

—Es rara, TIris.

—Això també ho sé, però no estic preparat per estimar una imatge penjada en una església. Jo pertanyo a la vida real.

—Has de tenir paciència, Raül. Li passarà. No n’estic segura, però crec que li passarà.

—No et fa vergonya dir-me tu a mi que tingui paciència quan m’acabes de prohibir que jo et demani que en tinguis tu?

—Ets tu que m’has trucat a mi, jo no he picat a la teva porta.

—Des de quan és rara?

—De sempre. Quan tenia dos anys un dia es va quedar rígida, encarcarada, amb només trenta pulsacions i blanca. El metge no li va trobar res. Al cap d’uns mesos li va tornar a passar; era amb mi, a la fira del poble, i la vaig portar a casa en braços, plorant de tan espantada que estava. El metge va fer venir un altre metge, un especialista, i també va dir que no era res. La tercera vegada ja quasi en tenia tres, i estava amb el pare, a la fusteria, i aleshores el pare i la mare se la van emportar a Sant Joan de Déu, a Barcelona, i jo vaig haver de venir també. Vam anar a un hotel —de l’hotel és del que més me’n recordo— mentre examinaven l’Iris; li van fer de tot. Creien que era alguna mena d’epilèpsia, però va resultar que no. Està sana del tot. 1 doncs, per què li passa això. Van dir que no ho sabien, però li van receptar unes gotes per si tornava a tenir aquells atacs estranys. Al poble van començar a dir que era una mica retardada, i la fama li va durar anys, especialment perquè treia males notes a l’escola i no feia els deures i es quedava en blanc a classe. Però saps què va resultar, d’aquella visita a Sant Joan de Déu? Que ja no va tornar a tenir cap altre atac. No vam arribar a gastar aquelles gotes que li havien receptat. Ella no se’n recorda de res, ni de la visita a Barcelona. Es clar que era molt petita.

—I això què té a veure…?

—T’explico per què és rara. La vam mimar. Especialment el pare. Jo li feia els deures de l’escola. Potser ens vam equivocar, però va créixer com una malalta, sense estar malalta, i mai li vam dir que no fes rareses.

—Quina mena de rareses feia?

—Res que tingui cap importància. Posar-se una sabata i quedar-se pensant molta estona i al capdavall sortir sense posar-se la segona sabata. Jo anava i la hi buscava i la hi posava. O no voler jugar, i preferir mirar el pare treballar. O no haver-hi manera de fer-li acabar el plat i de sobte menjar el triple. Jo tinc els informes de quan era petita: no sols està sana sinó que és intel·ligent, més que la mitjana, i no té res de res. Si se li ha ficat al cap que no vol que la toquis…

—Que la toqui ningú, diu.

—Bé, tant se val: mai s’ha enamorat. Dir tothom i dir tu és la mateixa cosa.

—Eu: quan aquell paio repugnant li va fer allò…?

—Això és el que més em va espantar de tot: va tenir un atac d’aquells, segur. Per això no va cridar ni es va escapar ni es va defensar. Per això no vaig voler que tornés a casa, em va fer por. No sé si m’entens. Per això, quan vau venir tu i ella i va voler veure el Cosme a mi em va fer por, però estic molt contenta que li digués quatre fresques i prou. Crec que tu li has fet molt de bé, Raül. Si no ho cregués no estaríem ara tu i jo parlant d’ella a la seva esquena.

—Tu creus que això de no voler que la toqui està relacionat o no amb allò que va passar?

L’Eu calla, com si estigués pensant. Raül la sent respirar per telèfon. Li fa l’efecte que és amic de l’Eu des de fa molt temps.

—Segurament que sí.

—Ho saps, que fa veure que viu amb el pare, que diu que està casada i li serveix el sopar i tot?

L’Eu riu sorollosament:

—Aquesta és la mena de rareses típiques d’ella!

—No creus, Eu, que hauríem de veure un altre metge, més modern que els d’aleshores?

—Un psiquiatre? Ja ho va fer la tieta Francina. La va fer visitar pel doctor Riera, una eminència, que és qui li porta la pobra Eulàlia.

—I què va dir?

—Que és perceptiva, sensible, intel·ligent, de caràcter independent, tossuda, amb temperament artístic i, això, sí, un pèl més agressiva que la mitjana. I sana. Cap mena de psicosi. Cap anomalia. Crec que la vam mimar massa i no li vam dir, va espavila’t amb l’altra sabata, això és tot. Al pare el preocupava que 110 fos heretat; no és que a ell li passés, però de vegades, molt rares vegades, però, era somnàmbul, saps? Però els metges van dir que no hi tenia res a veure. Està sana, sana del tot.

—Què faig, doncs?

—Tenir paciència, ja t’ho he dit. Ets massa vell per a ella, perdona que t’ho digui, però estic encantada que per fi s’hagi encaterinat d’algú.

—Tu creus que hauria de conèixer la vostra mare?

—Per què?

—Perquè em conti coses de l’Iris. D’aquests atacs i tot plegat.

—No en trauràs res que no t’hagi dit jo.

—Com és que li teniu tanta rancúnia?

—No és veritat!

—Sí que és veritat. Si es va voler tornar a casar, per què us hi havíeu de ficar?

—No ens hi vam ficar. No li perdonem que fes veure que no havia passat res amb l’Iris. No, no ens va agradar que oblidés el pare tan aviat, perquè el pare era un tipus sensacional; era molt intel·ligent, molt tendre. L’adoràvem. Tothom l’estimava; tenia un ajudant, el Rosendo, que era curt, curt; una mica retardat, i sense el pare hauria acabat de ximple del poble. Doncs el va agafar, li va ensenyar l’ofici, li va retornar la confiança que havia perdut a l’escola quan era la riota de mestres i alumnes, i avui treballa en una empresa de fustes i guanya un bon salari. Al bar d’aquí a tocar casa, el Sacramento, que té mala fama, perquè la propietària és una mica fresca i l’amo és un bèstia, doncs bé, mira, coses de poble, que la gent s’hi va posar en contra i una nit els van cremar el local. No dic que aquell parell fossin simpàtics, però això no s’ho mereix ningú. Doncs el pare que no sortia mai de casa, va ser el primer client quan van adobar una mica el local, i va portar la mare i a nosaltres dues, i tothom va acotar el cap i mai els han tornat a molestar; a sobre, els va regalar un gos, el Perdiu, si en fa que és mort, pobra bèstia, d’una cadellada d’un amic del pare, el va ensinistrar aquí a casa, com a gos guardià i els el va regalar, per defensar-se. Coses com aquesta, entens? 1 era artista amb la fusta i…

—Eu, perdona, però tothom embellim els morts.

—Sí, sí, ja ho sé, però amb el pare no exagero ni embelleixo. Li ho pots preguntar a qui vulguis. I ell adorava l’Iris. Jo li notava que es posava trist que es fes gran, però això és natural. I la mare, bona dona, no dic que no, però no estava a la seva altura. Tampoc no es mereix un individu com el Cosme, però a ell no el comprenia; jo mateixa els sentia discutir per diners i per l’ofici del pare, que a la mare li semblava massa feina per a tan pocs guanys. No era criaturera, que això no és cap pecat, eh?, i per això l’Iris estava sempre enganxada al pare. Estava molt sola, quan ell es va morir, i més perquè em vaig casar jo i, sobretot, perquè es va casar la mare.

—Però, Eu, si la dona estava sola, em fot que fóssiu tan intolerants.

—Potser tens raó.

—Vaig a veure-la?

—Com vulguis. Però de debò que no cal. Si vols saber com és, jo sóc clavada; posa’m a mi uns anys a sobre i sabràs quina cara fa. L’Iris en canvi no té res a veure amb ella, ni amb mi. No és guapa ara: ho ha estat sempre. De petita era la cosa més preciosa que et puguis imaginar. Tinc una pila de fotos, si un dia les vols veure. Escolta, fem una cosa: vine al poble i t’acompanyo a conèixer la mare.

—Em fa cosa trobar-me el Cosme. Serà difícil no saltar-li al coll.

—Està hospitalitzat. Té un emfisema i necessita respiració artificial. I té el fetge fet una merda. Es morirà aviat. Això espero. I crec que la mare encara ho espera més.

—Sou ben reconsagrades, les dones. Com heu deixat impune una cosa així?

—Crec que en això també tens raó. A mi, si algú li fes res a un dels meus fills, fos qui fos, li obria les entranyes a mossegades. Era una altra època. No ho sé. Bé, el que està fet està fet. Què? T’animes a venir?

—Primer m’he de confessar amb l’Iris. Per aquesta telefonada.

—Sigues bo amb ella, Raül. No la forcis, ni tan sols una miqueta.

—Ja ho sé, això. Ja ho sé.

Si almenys me la pogués treure del cap, pensa Raül, amb el Casimir, camí de sa casa. Casimir li ha preguntat per FIris i ell ha petat la llengua, així doncs Casimir ha callat, però l’amoïna que la Fina no estarà tan callada. I Raül fa una cara estranya, i si s’emprenya l’engegarà a dida. I aquest pensament l’entristeix.

O potser a Raül li farà bé parlar. La Fina té mà amb ell, ho ha de reconèixer.

—Si vols, passem del bar.

—Per què? Que avui no tens set?

—Sí que en tinc, però m’amoïna veure’t amoïnat.

—No estic amoïnat, Casimir, no facis tu ara com la Fina, home, que estem els dos sols, hòstia!

—Perdona, tio.

—I no em demanis perdó! Ni facis cara de gos fidel, collons!

—Va bé, va bé, ja callo.

—Ostres, Casimir, no sé per què t’aguanto!

—Jo tampoc ho sé, per què m’aguantes.

I això fa riure Raül, que li tusta l’esquena.

—Saps? Tens raó. Estic amoïnat. Estic amoïnat per l’Iris. Molt amoïnat.

—Cony, sí que em sap greu! Es una tia molt maca.

—No estic preparat per fer de pare d’una mossa.

—Massa jove?

—No, no és això. O no és això sols. Si almenys pogués treure-me-la del cap! Hi és tot el dia, a tota hora, se m’ha ficat endins, com un berbiquí.

—Ho fan això, les dones. Se’t fiquen endintre i si no te’n desempallegues, deixes la beguda, deixes de fer el ximple pel món i comences a tenir fills i a viure com un marit, no com un home.

—Això et va fer la Fina?

—Sí, igual que a tu FIris; jo volia treure-me-la del cap, feia tots els possibles; si m’emborratxava, sí, desapareixia, però quan em passava el pet, allà estava, més esplendorosa que abans. No s’hi pot fer res, Raül. Més val donar-se, no pots guanyar a una dona que se t’ha ficat al cap. Així estan fetes les coses. Si ho sabessin elles el poder que tenen, es deixarien de collonades i el farien servir.

—Ja ho fan.

—Les bones noies, vull dir.

—També ho fan. Són les que més ho fan: t’encanten com la serp i després se t’enrosquen al coll. I aleshores deixes de respirar per sempre. Respiren elles per tu, com fan amb els seus fills quan els porten al ventre.

—Als nens els prova, que respirin per ells.

—No creus que sóc un imbècil, a la meva edat i fet pols per una mosseta?

—Es que tu no ets tan dur com et penses.

—Jo em penso que sóc dur?

—Sí que t’ho penses. O almenys fas cara de pensar-t’ho. 1 tu no saps què és ser dur. El Carlitos del teu gimnàs és dur.

—Aquell és un bèstia, home!

—Doncs així són els durs. Es una qüestió de sentiments. Si neixes amb sentiments no seràs mai dur.

—Però qui vol ser dur?

—Jo en vaig conèixer un dur de debò. Era agitador, de professió. Escolta, l’hauries d’haver vist. Havia estat a la legió, però no sé per què ho va deixar; no parlava gaire. Quan jo el vaig conèixer no em dedicava a res. Pispava, però no pots anar pel teu compte, i em van fer entendre que havia de parlar amb el Salleres, que s’estava sempre a la plaça Reial. Em va posar a les ordres del Groc, el paio aquest dur que et deia. Li deien el Groc perquè tenia els ulls inclinats, com els xinesos; tenia una retirada al Charles Bronson, saps qui vull dir?, però era més prim i més alt. Anava a manifestacions i trencava coses o incendiava contenidors. Li pagaven; la pasma, suposo. I a mi no em feia ni cas, però si jo estirava una bossa li n’havia de donar la meitat. Bevia, però no com jo, que tenia ginebra a les venes; a ell no li feia res. També tastava la maria, però era de ferro, aquell. Jo li tenia una por cerval, i vaig anar a ploriquejar-li al Salleres que em separés, que no fèiem res de profit. Em va dir que paciència que ja vindria l’ocasió. Total que em va tocar acompanyar-lo en una de grossa, amb dos altres tios com ell. Estava cagat, cagat de debò, Raül, i vaig beure tant que em van fotre dues hòsties per espavilar-me i després em van ficar el cap en un brollador de la plaça Catalunya. Només havia d’avisar, només això, però són coses que no estan fetes per mi. Van pujar en una teulada del passeig de Gràcia i es van ficar en un pis per la finestra. Jo era al carrer, tio, borratxo i cagant-me a sobre. Havien d’entrar en una joieria pel sostre, tipus rififí, saps?; el pla l’havien explicat davant meu, però jo no entenia res, de tan nerviós. La meva única missió era xiular la marsellesa si venia algú i trencar l’alarma si no la desconnectaven des de dins. No va venir ningú ni va sonar l’alarma; no devien ser a dins més de mitja hora, però és la mitja hora més llarga de la meva vida. Després van sortir pel carrer, com si fossin els amos, apujant la persiana, tranquils. Va passar una parella i només els van mirar, Raül, t’ho juro que es van girar a mirar, no van dir res, ni tan sols semblaven espantats. Ostres, mira, cada cop que hi penso l’estómac se m’arruga com una pruna. Els van pelar: pam, pam, i es van ficar al cotxe. Jo em vaig quedar clavat, mirant aquell pobre home i aquella pobra dona que no havien fet cap mal a ningú, estesos a la vorera. El cotxe va arrencar i no em van esperar. Quan vaig poder desclavar els peus de terra me’n vaig anar cap al Xino, i en un portal em vaig fotre a plorar fins que se’m van reblanir els ossos. A ells no els van enxampar mai, i no sé si algú devia tirar terra a sobre, perquè el Groc era de la pasma, això segur. Però jo no podia viure així. Tenia por de dormir i de menjar i de cagar i de tot. Per això vaig tenir aquella idea, que havia vist en una pel·lícula: vaig estirar una bossa a quatre pams d’un pasma, i quan vaig fer veure que intentava fugir vaig fer per caure a terra com si m’hagués entrebancat. Per això vaig anar a la presó, no et pensis que em van enxampar mai de debò. Quan vaig ser a dins, em sentia tan alliberat que vaig jurar que no em tornaria a ficar amb segons quines persones. Quan em van soltar, amb la provisional, la primera cosa que vaig fer va ser anar a veure el Salleres, per dir-li que no serveixo i que m’oblidés. Però no va caldre: m’havia oblidat tant com si mai no hagués existit. Ves quina sort que tinc. Ser un paio insignificant també té avantatges. I al Groc l’he tornat a veure, però a la tele. No li ho diguis a la Fina, eh?, que ella de tot això no en sap res. Feia de goril·la d’un polític, un polític estranger, no em facis dir qui perquè jo en això no m’hi fixo. Feia la mateixa cara, Raül, i mira si ha passat temps. Doncs això és ser dur: carregar-se dos vianants que no t’han fet res. 1 no eren els nervis, perquè aquells anaven més tranquils que si fossin turistes visitant botigues. Per ser dur no s’han de tenir sentiments. Si se’n tenen, doncs no ets dur.

—Jo no he dit mai que sigui dur.

—Però Raül, si no ets dur, és que ets tou.

—Tampoc no sóc tou, hòstia!

—No? I aleshores perquè portes a la butxaca uns madèlmans per als meus marrecs? No vas sentir la Fina que els va dir, davant teu, que si n’havien perdut un, no els en tornaria a comprar cap? I van fer el ploricó. I tu, més tou que un melindro, va i els en compres.

—Alguna cosa havia de portar.

—I no saps ni manegar una noia que podria ser filla teva. I si t’enfades amb mi per cantar-te les veritats, doncs t’enfades. No veus que pensar en el Groc em fa sentir pànic i quan un home sent pànic ja res no li pot fer més por? Doncs, per tant, tens el meu permís: enfada’t amb mi, vinga, va, enfada’t i digues-me cap de cony.

———

A la nit, Raül arriba a casa i es troba l’Iris asseguda a l’esglaó de l’entrada, amb el gat en braços. L’irrita aquella humilitat, però també l’admira, i quan l’ajuda a aixecar-se, tot renyant-la, ensopega amb uns ulls verds tan profunds, humits i encesos que sembla una d’aquelles cales màgiques que encara queden a la costa on la verdor profunda tremola i s’arrissa amb sentor de mar, i es trasbalsa. Déu, com li agrada aquella dona!

—Sé que no tinc dignitat. Sé que això no s’ha de fer mai. Sé que represento el misteri i la força. I que em toca esperar i plorar. Des de fa mil·lennis. Que m’he de fer l’estreta i la difícil, que he de tirar l’ham i estirar amb força i no deixar-me mai arrossegar pel sedal de l’home. Sé que jo t’ho he de fer gruar a tu. Sé que, digueu el que digueu, menyspreeu les fàcils i us fan fàstic les dòcils, encara que les utilitzeu a unes i altres. Sé que voleu misteri, que preferiu els símbols a la realitat. Però jo sóc aquí, amb el teu gat, perquè no puc estar enlloc més. I sé que la meva veritat és l’única cosa a què puc aferrar-me.

—Va, entrem, Iris.

—Fes-me el que vulguis. Toca’m, si vols. Prefereixo això que no el que estic patint ara.

Raül la fa entrar, a ella i al gat. Li fa cafè i destapa una llauna de paté per al gat. Seu a davant d’ella, que abaixa el cap sobre la tassa, fent veure que bufa; els dits prims, però, abracen la tassa sense cremar-se.

—Creus, ximpleta, que jo et tocaria sabent que per a tu és un sacrifici? Quina mena de persona creus que sóc?

—No ho suporto. No suporto que em deixis de banda.

—Però tu em desitges, Iris?

—No. No ho sé. Crec que no. Però no puc estar-me pensant en tu i sabent que no et poses al telèfon ni em truques tu.

Voldria ser sofisticada. Voldria tractar-te alegrement, com si m’importessis un rave. I voldria no assetjar-te ni venir aquí a suplicar la teva amistat. Voldria fer el que cal fer. Però jo no les sé fer, aquestes coses. No he vingut per desig, perquè no sé què és això: he vingut perquè em feia mal l’estómac.

—No sóc metge, jo.

—I ara no et posis sarcàstic o començaré a cridar.

—Va, explica’m el mal d’estómac. If you want a boxer, I will step into the ring for you. And if you want a doctor; I’ll examine every inch of you…

—Què?

—Es una cançó de Leonard Cohen: sí que sóc metge, si en necessites un.

—Raül: tu m’estimes? Era veritat quan m’ho deies?

—Déu, Iris, ja ho saps que sí! Però jo… caram, com t’ho puc dir?

—Però tu què?

—No sóc un violador! De fet, m’espanten les verges.

—Jo no sóc verge.

—I tant que ho ets! Em fas por, em sento gran i maldestre, em sento infeliç com no creia que un podria sentir-se’n. Em tremola l’ànima de pensar en tu. Tu dius que no pots ser com toca que siguis, però i jo? Tampoc no puc ser com toca que sigui. No sóc delicat ni cortès. No vull una nena espantada. No vull una noia que pateix si la toco. Vull una dona. Et vull a tu. No hi ha una ànima i un cos, hi ha la persona, i no et puc estimar com tu ho vols. No tenim altra manera d’estimar més que amb el cos, dona! Quan, al Tirant, el Comte Guillem de Varoic li va dir a la seva dona, la Comtessa, que s’havia proposat anar al Sant Sepulcre, i ella es lamenta de quedar-se sola, el Comte la consola dient-li que no passi ànsia, que la seva ànima resta amb ella; doncs saps què li contesta la Comtessa?: «^Quina consolació puc jo haver de la vostra ànima sense lo cos?». On s’és vist, Iris, un amor sense cos?

—Ai, Raül, que jo no sé què em passa! M’estava a casa i em comença a fer mal l’estómac. No, no és mal. No com quan una cosa que has menjat se’t posa malament. Ni com quan tens la regla. Ni com quan tens gana. Es una sensació que t’han tret l’estómac; no és mal, és sensació de buit. Que t’han tret tot el que tenim a dins. Ha desaparegut el teu interior i et cargoles i dius què m’han arrencat? Que em tornin el que m’han pres. Que no em buidin. A l’estómac, aquí. Ni tan sols he plorat, que diuen que alleugereix el cor. No, em cargolava d’un mal que no era mal, sinó una mancança. Una mancança física. No sé explicar-ho millor.

—I ara, que estàs amb mi, sents aquesta mancança?

—No, ara no.

—Ai, Iris, què collons faré amb tu?

—Digues-me coses boniques.

—Tu vols el teu pare. Vols que jo sigui el teu pare. I em nego a ser-ho.

—Què et costa? Va, digues que sóc maca, que has pensat en mi tots aquests dies, que t’agrada mirar-me.

—No ets una nena ni jo tinc llaminadures per donar-te.

—Va!

—Diu Rilke que la bellesa és paorosa.

Aleshores ella deixa la tassa sobre la taula i acaricia breument el front de Raül, que se sobresalta amb el contacte.

—Veus, Raül? No em passa res per tocar-te.

—Doncs ara jo. No t’espantis: només t’agafaré la mà. Ja hem estat amb les mans agafades, te’n recordes?

Li acaricia una mà i ella somriu. La hi prem i ella el mira i s’encongeix un xic a la cadira.

—Paro?

—No.

Li acaricia la galta i ella es queda estàtica, una mica massa estàtica.

—Si tens un atac, l’Eu em tallarà les pilotes i les tirarà a l’olla.

—L’Eu? —ella riu ara obertament—. Has tornat a parlar amb ella?

—Sí; volia dir-t’ho, però encara no n’he tingut ocasió. Li vaig telefonar.

—I ella t’ha parlat dels meus atacs de quan era petita? Jo no me’n recordo.

—Es una bona tia, la teva germana. Diu que et van mimar massa, per això dels atacs. Però que ets una dona sana.

L’Iris s’ha desenrigidit i ell li posa les mans a les espatlles, sense ser rebutjat, i aleshores, amb molta suavitat li fa un petó lleugeríssim als cabells.

Raül, que creia que no en sabia, la va anar desmuntant de peça en peça, amb paciència i dolçor, morint-se de desig i la bragueta esclatant-li. Una espatlla, un peu, una galta, els cabells, una parpella, el començament del coll, una orella, els genolls, el tou d’una cama, els dits d’un peu, un colze, la punta del nas. Ella està silenciosa i concentrada, com si l’estigués explorant un metge de debò. El gat dorm i de tant en tant obre un ull i els mira sense curiositat i amb altivesa. La cintura, l’estómac, els braços, una cuixa; altre cop el coll.

Porta una samarreta, l’Iris, i pantalons texans. Ell li puja una mica la samarreta i l’acaricia directament a la pell i ella xiscla, però de seguida s’inclina sobre ell i li fa un petó al front, tan suat que regalima oli. A ella no sembla importar-li, tot al contrari. Ell està gairebé agenollat als peus d’ella i prova amb els malucs. Sent com ella respira de pressa. Li fa un petó a l’estómac, per sobre de la roba. Li besa l’empenya del peu, li treu la sabata. Li descorda el cinturó dels texans.

I de sobte, fa: perdona i s’aixeca i se submergeix a la cambra de bany.

Quan torna ella està dreta, completament despullada. Té un cos bonic: els pits menuts, el ventre llis, els malucs una mica punxeguts, la cintura prima, les cuixes rodones i tendres. L’Iris tremola, allà dreta, i plora blanament, com si tingués pluja als ulls.

No sé què he de fer ara, però sé, com diu ella, la meva pròpia veritat: que a aquesta nena no la puc deixar despullada, oferint-se’m, perquè això la feriria més que les mans salvatges d’aquell pòtol que l’ha feta patir tant.

Ell la porta al llit en braços, la fa estirar-se. Actua a poc a poc, i al cap de no res torna a sentir desig. El primer petó als pits nus fa que ella xiscli de nou, i ell retrocedeix de nou als malucs, al tou de la cama, als dits del peu; li fa un petó en una aixella i ella riu com una nena que té pessigolles. Li acaricia l’interior de les cuixes posant cura a no tocar-li el pubis.

I en aquest punt ella reacciona i comença a fer-li petons a ell, que està encara vestit, i el despulla, a poc a poc, fent-li manyagues com les d’ell: en una espatlla, en la templa dreta, a la base del nas, al mig del pit, al palmell d’una mà.

—Sento com si m’estiguessis fabricant. Com si m’estiguessis construint, peça a peça.

—Però t’agrada? T’agrada, Iris?

Li ha sortit la veu trencada, com aquell que demana auxili.

—No ho sé.

Ell es deixa caure en el llit, sospira i es passa la mà pels cabells.

—Es que tinc por, Raül! —i es posa a plorar de nou i amaga la cara en el coixí i ell ha de tornar a incorporar-se, repenjat en el colze, i fer-li moixaines.

Torna a començar: el coll, l’aurèola d’un pit, els rissos del pubis.

El centre del plaer. Ella torna a xisclar, però és un xiscle de dona.

Li llepa els pits. Ella li acaricia el membre, que batega furiós.

La penetra amb facilitat, perquè ella està molt humida. Crida, criden. Salta, salten. Es retorça, es retorcen. Cavalca, trota i per un breu, meravellós moment, tots dos es deixen anar en les profunditats del plaer més antic, més sincer, més complet, més profund i més alegre que existeix sobre la capa de la terra i sota la volta del cel.