VI

AIXÒ SE’N VA TOT A LA MERDA, EXCLAMA BAPTISTE. QUÈ, se’n va a la merda? Tu i jo? La cosa de la política? El país? El món sencer? Que tornes a tenir quinze anys, Baptiste, que esperes un cataclisme imminent? Que no ho saps, que hem estat submergits en merda des de l’aurora del temps? T’explicaré què és l’efecte Gaia, perquè t’adonis que…

—Què t’empatolles de cataclismes universals? El món editorial, se’n va a la merda! I tu i jo a darrere. No és l’electrònica, és que ja no té sentit. No tenim sentit gent com nosaltres. Els grans gegants determinaran la cultura del proper segle i fins i tot d’aquest.

—Els grans gegants han determinat sempre la cultura.

—Collons, que no ho vols entendre?

—Els números són com sempre: dolents. Com sempre.

—Cada cop hi ha menys espai on bellugar-nos. El negoci editorial ha deixat de ser independent.

—Des de quan som independents, nosaltres?

—Fes broma, fes. Això s’acaba.

—Això fa molt temps que s’ha acabat. S’havia acabat abans de començar.

—Que no, tio, Raül, que ara va de debò, que no podem lluitar, que la cosa se la reparteixen quatre, i a nosaltres no ens toquen ni les engrunes!

—A veure, Baptiste, si entenc què passa: que vols beneficis facils i eterns? La pedra filosofal del llibre? Doncs, no. Els bancs guanyen pasta sense bellugar un dit, els…

—També els absorbeixen.

—Ah, és que van a absorbir-nos? I què? Tu i jo quedem igual, no?

Silenci. Baptiste juga amb el bolígraf, un Montblanc d’or que li falta l’agafador. Raül és dret, amb uns papers a la mà. Ha entrat al despatx de Baptiste sense que l’avisessin, cosa que no sol passar, perquè hi ha uns números que no quadren; res, una misèria, però si Baptiste n’ha fet alguna, li ho ha de dir primer a ell: principi d’autoritat professional. Tu amagues el teu esquelet a l’armari i jo el tanco amb clau. Així de senzill.

—Vols dinar amb mi?

I va i Raül diu que sí. Això és tan insòlit que Baptiste se’l mira un moment.

—Què passa? T’estàs estovant?

—Sóc el bon samarità: abans que t’emmerdis dient bestieses a un autor, a un altre editor o a un distribuïdor (i després els rumors ja no hi ha qui els pari) m’ofereixo per aguantar la teva depressió. Havent dinat t’haurà passat.

—Era dona.

—Qui?

—La bona samaritana. Era dona.

—Doncs avui sóc dona.

Van a l’Alfredo’s, que costa una bona pasta. Baptiste li explica les desgràcies habituals, tu, tio, la gent no llegeix, en tal m’ha robat ja tres autors, i el distribuïdor tal ens deixa. Fa dues temporades que no fem diana, i l’únic que ens podria ajudar, el Comes, no em pot ni veure, i té raó: jo no m’he portat bé, però qui es porta bé amb qui?

Raül calla. Menja aquest cop de gust. Primer un plat que és una carn picada embolcallada d’una pasta fullada tan cruixent i fina que no es pot ni punxar amb la forquilla, cobert d’una salsa de tomàquet i pebrot al forn que li dóna un lleu toc amarg, exquisit; després menja un arròs amb gust de peix, que no és arròs a banda, sinó una invenció de l’Alfredo en persona. De postres menja una mena de rotllet banyat en Madeira que fa flaire de bosc després de ploure. Ho reguen amb un Fabius del 86 que és més que sang de la terra: és sang del cel. Raül s’ho menja tan a gust com feia anys que no menjava. Si aquesta nit, a sobre, dormo, és que m’ha canviat el metabolisme de sobte. Com es diu la menopausa dels tios?

Ara Baptiste desgrana desgràcies però amb la dolçor somnolent que dóna un bon àpat. Sospira, diu noms, explica trave-tes miserables que li han fet últimament. Es calla les que fa ell als altres. S’indigna amb els crítics per haver-li fet malbé el millor llibre de la temporada. No diguis bajanades, Baptiste, tu ho saps millor que ningú: les crítiques no les llegeix més que el mateix autor i els seus enemics. Hi ha llibres que cauen bé i llibres que no. Pots forçar-ho, això sí, i convèncer tothom que aquella és la novel·la més bona que s’ha escrit mai. S’ho empassen un parell de mesos i després es podreix al magatzem i acaba guillotinada, com el coll esvelt de l’Anna Bolena. De refrescos n’hi ha dues dotzenes de marques, no tens massa on triar; de llibres en tens més de 350.000 cada any per triar. Què vols fer-hi, doncs? Acceptar que és un mercat capriciós.

Amb el cafè Baptiste ha deixat de parlar pels colzes. Ja ha buidat el pap.

—Ja estàs millor?

—No —i ho diu amb sincera tristesa.

—Ara explica’m de debò què et passa. No me n’has dit ni una que no fos així l’any passat o que no fos així la setmana passada.

—Que t’has fet assistent social o què? No et conec: quan t’has interessat tu per les meves coses?

—Mai. Ni ara tampoc.

—I doncs?

—Només volia que em paguessis el dinar.

Baptiste fa un esbufec. Ho sap, Raül, que va amb nois joves? Sí, segur que sí. Ho deu saber tothom. Perquè la vida amorosa de la gent, que la guardem tant en secret, és el que més es divulga. En canvi, ningú no sap —ni vol saber-ho— què llegim o què mengem o si fem pesca submarina als estius o parapent a l’hivern. La cardada, sí, és com posar un anunci. Valga’m Déu.

Es diu Àngel i té vint anys. S’ha embolicat amb un de la seva edat. Ho explica sense poder evitar emocionar-se, la ferida fresca bategant-li dolorosament. Feia dos anys que estàvem junts. No, no vivíem junts, però estàvem junts. Diu que… Diu moltes coses. Mira, la veritat, jo sóc dels qui van ara aquí ara allà, no sóc de lligams ni del rotllo de les fidelitats. M’agraden els xaperos, què vols fer-hi? Flor d’un dia. Una nit collonuda, i no aguantar les neures dels altres. En tenia divuit, l’Àngel, quan el vaig conèixer. Estudia, o diu que estudia, i sempre va curt de pasta, per això s’ho feia per peles. Ho vaig notar de seguida, que aquell no era un xapero com els altres, sinó algú que feia un parèntesi. Què vols fer-hi? M’hi vaig afeccionar. I escolta, de debò, no n’he tastat ni un, des d’aleshores. I n’he tingut ocasions, collons si n’he tingut! Doncs ni un avís, tot de sobte, anit mateix: em deixa. Es humiliant, saps? Et fas vell de sobte. A tu no t’han deixat mai? No, és clar, a tu no t’han deixat perquè tampoc no t’han agafat mai. Més llest que ningú, ets tu. L’Àngel era… No ho sé explicar. No et diré la carallada que l’estimava, perquè això no sé si és estimar o què és. Em pica l’orgull, ja ho sé. Et dius, què tindrà l’altre? Perquè jo l’he tractat bé, massa bé i tot. Li he donat de tot. I sexualment, ell mateix ho diu, no es podia queixar. Per què, doncs, un altre? Es humiliant. Has d’acceptar que no vals un rave, que et poden canviar per un penjat que no sap ni mocar-se amb la màniga. Un porta les seves hores de vol. I, bé, sóc un senyor. Més senyor fora de la feina que a dins. Cony. Fa mal, saps? No sols a l’orgull; fa mal l’absència d’algú que ja era una mica tu mateix. Oi que dic bestieses? Semblo una noia que s’ha quedat sense el nòvio i plora les llargues tardes d’estiu tancada a l’habitació.

—Saps què fan les noies quan els passa això? Van a la perruqueria o es compren un vestit. O totes dues coses.

—T’imagines a mi anant al barber o a la sastreria per esbandir les penes?

Riuen.

—Així doncs, l’estimaves?

—Hosti, tio, aquestes són paraules fortes! Jo? Doncs mira, sí. Què collons, per què no ho he de dir, perquè no m’ho he de dir? Oi que em trobes patètic?

—Sí. Molt. Però no més que qualsevol altre, començant per mi mateix. Ara: que no ho saps, que l’amor no existeix? Existeix la cosa química, la fal·lera de penetrar una tia —perdona, o un tio—, i vas boig, cremes. Biologia, Baptiste. Biologia. La resta se la van inventar perquè ens caséssim i hi hagués ordre social. I ens han explicat l’amor de pare perquè tinguéssim fills. Qui, amb seny, es lligaria una tia —perdona, o un tio— o tindria fills, si no ens ho haguessin embolcallat de sucre? T’imagines Romeu i Julieta fent vida de casats? Discutint per si ella gasta massa o ell la té abandonada? Com tothom. Sí, hi ha parelles que acaben sent amics, l’un de l’altre: els matrimonis que diem feliços, però que al llit s’ho munten per rutina perquè ja no tenen gas, ja no cremen. Sense desig, què vols que sigui l’amor més que amistat? Ara, la majoria es necessiten l’un a l’altre: tu fas això i jo això altre, és a dir, un contracte. I fa tanta mandra tornar a començar amb una altra parella que no sàpiga bé què n’esperes! Res, home: biologia. I, si et deixen, com t’ha passat ara a tu…

—Ei, tu, Raül, de tot això que t’he dit… Ja ho saps: confio en la teva discreció.

—… com t’ha passat a tu, dol l’orgull, et preguntes que què passa amb tu. I demà en trobes una altra o un altre, perdona.

—És la punta de la fava, no els sentiments. Ah, i d’això de la discreció, o bé estàs guillat o és que no em coneixes ni de vista. Te m’imagines fent safareig? Cony, és que se t’ha d’explicar tot, com a una criatura petita!

Quan Raül es reincorpora a la feina s’adona que és la primera vegada que el Baptiste i ell han parlat de coses personals, que s’ha deixat convidar a dinar com si fos un dels molts pilotes de la casa, que a més ha fruït menjant i ha escoltat amb paciència les lamentacions sentimentals d’un cornut, que no vol acceptar, caram, una cosa tan fàcil de veure: que es fa vell. Que ja ho és, vell. Que ara ha de pagar. Com tothom, hòstia. Què et creus, que tens més classe i que això hi té alguna cosa a veure quan estàs nu entre llençols? Tindràs classe, però els músculs flàccids, el pito fatigat, pèls blancs als collons i la cintura ampla i la panxa inflada. Tio: fes-t’ho mirar, si tu no ho veus, o és que el mirall de ta casa està trucat?

Me’n vaig a casa.

Vull veure-la. Veure-la ben vista. Que no me l’hagi imaginada jo. Que aquella noia de la granota taronja sigui real i no imaginada. Fes això per mi, Senyor, encara que no existeixis. Que tingui els ulls que crec que té i la pell que crec que té. Que tingui rínxols negres. I si ho té, tot això, que em foti tant com vulgui, que m’enverini, que m’exploti, que em faci desgraciat. Però que existeixi.

La tarda sospirava amb els primers bufs de la primavera, i el cel estava remotissim, com si un gegant n’hagués aixecat la volta. Les branques dels plàtans fullaven. Un nen amb cadira de rodes somreia, vés a saber per què. Un cec rígid com una esfinx venia cupons en una tauleta i intentava aguantar les tires dels cupons amb les mans perquè el ventet no se les endugués i feia Eduvigis, Eduvigis, on ets? L’Eduvigis potser s’ha fiígat amb un vident.

I el gat? Què fa el gat esperant-me en aquestes hores? Ei, col·lega, què fots aquí? Si només són quarts de cinc, tio. Apa, vinga, entra.

La noia existeix. És a dalt de l’escala en la mateixa actitud d’ahir. Potser no s’ha mogut, potser forma part del moblatge de la sastreria del pare —una cariàtide de secà?—, potser ja no marxarà mai, i podré mirar-la i podré tocar-la. Podré abaixar la cremallera de la granota i palpar-la tota. I olorar-la. I mossegaria.

S’escura la gola.

La noia es gira.

—Hola —diu, i continua fent la seva feina.

Se’n va al despatx a llegir Keats —Estació de boires i d’abundor emmelada_y / gran amiga del Sol que el camp madura, / tu que mires amb ell de donar pes i joia / de fruits al cep, sota el teulat de palla, / i els arbres plens de molsa amb les pomes inclines, i dónes fins al cor maduresa a la fruita, / i la carbassa infles, i omples les avellanes / d’un gra dolç, i fas néixer les poncelles / tardanes, més i més, i així l’abella en tingui / fins que es pensi que els dies calents no han d’acabar-se / perquè li han omplert l’estiu les llefiscoses cel·les—. Hi ha dimonis que criden, amagats, als racons del despatx o avui no li trobo el què al bo de Keats? És un tro? Deu haver-hi una tempesta que altera el sistema nerviós? Només és una dona. 1 és com totes. Li treus el misteri, li apartes el vel —o la granota— i hi ha uns pits, un cony, un cul, unes cuixes, la tendra corba de les espatlles, les aixelles humides, els malucs rodons, les natges fermes, el batec i la flaire del forat de la vida. Cony, Raül, estàs empalmat! Tu necessites cardar, i no somiar com un adolescent llepissós.

Piquen a la porta, tot i que està oberta. Hi ha la noia, amb el gat en braços.

—Perdona. El teu gat. Ensuma vernissos i li podrien fer mal. No puc estar per ell.

—Ho sento —s’aixeca i va pel gat, que està, el molt fill de puta, estarrufat entre els pits de la mossa. Serà cabro. No és meu, el gat.

—No? Doncs meu, tampoc.

—No, és clar. Vols sopar amb mi?

Ho diu aparentant indiferència i li surt la veu esquerdada, una veu com si freguessis dues closques d’ostra, una contra l’altra. Un rauc que diu: vols fer-t’ho amb mi, xata? Una raspe-ra de xulo de merda, de vell borratxo verd.

Mentrestant, se li ha acostat i li ha pres el gat, que diposita a terra; breument, la mira als ulls, i marededéusenyor, quins ulls de femelleta jove, fons i greus i hostils i emboirats i desdenyo-sos i verds i bells. Molt bells.

—Estic casada… això, senyor Porter.

No m’ho crec. Aquesta és verge.

—Em dic Raül. El gat no té nom. Es un gat del carrer que de vegades ve aquí a fer algun àpat.

—Ara vindrà Jaume. El meu ajudant. Ha anat al taller a buscar una cosa.

—Ah. Sopem tu, jo i el teu home? Estic més sol que la una, avui. Necessito companyia. He tingut un mal dia.

Abans, quan era jove, aquesta tàctica no fallava mai. Les gatetes s’estoven. Porten segles fent companyia a homes cansats que han tingut un mal dia; ho han heretat, ho porten a la sang. Se’ls aclareix la mirada quan dius no és que tu m’interessis, és que he tingut un mal dia i estic sol. No s’entén, però és exactament així com passa.

Una veu a fora diu Iris ja sóc aquí, i un xicot compareix a la porta del despatx amb una mena de cric de cotxe a les mans. El Jaume, el noi del nas llarg que remena pots ajupit. Iris. Es diu Iris.

—Jaume, escolta (et dius Jaume, oi?): que et faria res baixar a comprar-me tabac?

No pot saber que no fumo, oi?

Li allarga un bitllet i Jaume fa cara d’emprenyat, mira l’Iris i l’Iris mira el gat que ensuma la pota d’una cadira. Jaume, a la fi, agafa el bitllet, gira cua i se’n va.

—A les nou al Charleston?

—No sé on és això.

—A darrere l’Ajuntament. Si no ho trobes, li ho preguntes a qualsevol. Ni que sigui un turista japonès, o un emigrant guineà. Ningú ignora on és el Charleston. Més famós que la catedral i que tots els museus junts. Si vas al Caire i demanes per la piràmide de Keops, pots tenir la mala sort d’ensopegar un despistat; però si aquí vas al centre i preguntes pel Charleston, no hi ha ni una ànima que no ho sàpiga.

Ella somriu i tot. Surt del despatx encongint-se d’espatlles, en un gest que sol fer el gat.

—Tu, anem milhomes —i porta el gat a la cuina a veure què trobem a la nevera. Mentre el gat menja, Raül bada a la finestra. La casa de Raül és un subsòl, i les finestres són arran de carrer, que és rere un breu passadís exterior i una reixa amb punxes. Oi que l’asfalt té avui un lluminós color gris?

Quan torna Jaume i li tira el paquet de tabac de mala gana sobre la taula, ell li diu que no li torni el canvi i que dispensi. Li dóna una mica de conversa:

—Encara en teniu per molt?

—Això l’Iris. Però jo crec que ben bé quinze dies. O potser només deu.

—Què et sembla? Valia la pena salvar-lo, aquell moblàs?

—Cadascú fa amb els seus mobles allò que vol. Li puc dir que no n’havia vist mai cap de tan gran. I la fusta és boníssima.

—L’Iris és la que mana?

—L’Iris és l’Iris.

Justa la fusta.

———

Estossega una vella. Plora un nadó. Un xuleta amb grans li fa una empenta. Un treballador pesa figues en un seient. Dues senyores parlen secrets misteriosos mirant-se fixament als ulls, com quan fas una revelació importantíssima a un altre: parlen d’homes; si fossin malalties, farien cara de pena i no cara d’excitació i de ràbia. Una xicota grassa llegeix una novel·la i s’aguanta la boca amb una mà. Un iaio s’obre pas sense contemplacions fins a un seient, amb cara de mala llet. Dos joves italians consulten, amb els caps junts, el plànol de la ciutat. Una dona porta una cistella plena de testos i els mira sense parar, com si volgués donar-los ànims per aguantar un ambient hostil. Un eslau amb un ull infectat canta una cançó desafinada amb un acordió i explica que si no li paguem, robarà, i ja ens ho trobarem. Una parella gran miren uns papers que semblen factures i arrufen les celles, i xiuxiuegen. Un jovencell explica a crits a un seu company una gesta amorosa en un argot que no s’entén, però s’endevina —fa mil·lennis que s’explica la mateixa rondalla— i el company fa cara de fàstic —fa mil·lennis que les proeses amoroses dels altres ens fan un fàstic insuportable—. Un tio amb cara de capellà pregunta si ha de baixar a la propera per anar no sé on i una dona d’aquelles expeditives que van remenant el cul carregades de galledes i de baietes li explica que no, que s’ha equivocat, que era millor l’autobús, i li indica quin número i en quin lloc l’hauria d’haver agafat i que ara l’ha espifiada, i haurà de voltar, ui, si és lluny.

Quan el metro arriba al centre només són les vuit —per què avui el temps passa tan a poc a poc? Quan feia vacances a l’escola, els dies volaven, i quan encara estaves començant-les ja te les havies acabat: mai han tornat a passar els dies tan de pressa, i això que tothom diu que el temps vola més quan et fas gran. Quina mentida—, i Raül fa un passeig, absolutament empipat que hi hagi tanta gent al carrer. El trànsit és enervant, la gent, horrible, els bars estan atapeïts —com enyora el Trip—. Per què no hauré anat primer allà a matar el temps? —i se sent com si l’haguessin ficat en una coctelera i el sacsegés un bàr-man entusiasta dé la seva feina.

Mira per on, estic esgotat. Passa una parella de nois agafats de la mà, i es pregunta si aquest serà aquell Àngel del pobre Baptiste acompanyat del seu nou company i sent una breu compassió pel Baptiste i les llàgrimes de cornut que li deuen rajar tancat al vàter de casa seva. Veu una llibreria, encara oberta, i se n’hi va a refugiar-se, però dissortadament li diuen que van a tancar. Aleshores es fica en una església i mira un retaule barroc tan mal restaurat que fa ganes de cridar o de córrer amb un pinzell vermell a empastifar aquella merda daurada. Fa olor d’església, és clar. Cada cop que algú obre la porta entra el brogit de la ciutat eixordant el venerable recer. Però si ningú no l’obre, s’hi està passablement bé.

Faria una becaineta. Tinc gana i tinc son, tot el dia. I torno a estar empalmat. Collons, sóc el tio més vulgar i més estúpid de tot el planeta.

———

—Les dones no teniu sentit de l’humor.

L’Iris —asseguda a davant d’ell al Charleston menjant-se una amanida— assenteix, cosa estranyíssima, perquè quan a una dona li dius una frase que comença dient: «Les dones…», ho neguen ardidament; però de seguida replica:

—I els homes, tampoc.

Raül, quan l’ha vista entrar al Charleston, sola, no li ha fet cap ironia sobre el seu suposat marit; tampoc no li ha dit que amb uns pantalons i una brusa blanca està lluminosa i se li han fet més grans els ulls que guspiregen verdes lluentors sobre la boca carnosa i mòrbida.

—Em creia que no vindries —fa al cap d’un moment de silenci.

—Jo també he tingut un mal dia.

—T’agrada l’amanida que fan aquí?

—Psè.

—Té anomenada.

—A mi, el menjar…

—El menjar és una cosa importantíssima. No vull dir per sobreviure, sinó per pensar. Si menges bàsicament verdures, ets candidat a ser lector de poesia, especialment poesia mística, i tractats de filosofia; si la base és la carn, t’afecciones al sexe, i, naturalment al vi, perquè el vi i el sexe tenen la mateixa ànima; si sols menjar peix, o bé t’inclines a la malenconia o bé t’agafen ganes de viatjar, sobretot a països exòtics, o a veure paratges naturals. Si menges plats precuinats, com jo, esdevens un inútil, una persona que treballa, mira de no fer nosa, i que evita la nosa que fan els altres.

L’Iris somriu, escoltant-lo.

—I si ets un jove d’aquests de bocata i de patates fregides?

—Aleshores et dedicaràs a la informàtica. Segur.

—Haurien de nomenar-te ministre de Sanitat. O d’Educació.

—Si em fessin Ministre del que sigui el desastre seria tan descomunal que trigarien segles a adobar-lo.

Arriba l’entrecot que ha demanat l’Iris, enorme, i ella hi fica forquilla i ganivet i comenta:

—Espera’t un moment que m’acabi això i ja tindré les cèl·lules programades per al sexe. Ah, i per al vi.

—He parlat jo de sexe?

—Per què em pagaries un sopar, si no? Per què no li ho has dit al meu ajudant, el Jaume, que estàs sol i has tingut un mal dia?

—Digues, Iris —Iris! que bé que sona aquest nom!—, t’estàs fotent de mi o hi estàs col·laborant?

—Me n’estic fotent. El sexe no m’interessa.

—El teu marit deu estar abatut.

—El meu marit és un gran home.

—Si creus que les meves intencions són ficar-te mà, i a tu això no t’interessa, per què has acceptat de venir?

—Perquè estic engorronida, vet aquí per què. Just quan tu has arribat a casa teva, jo estava rumiant que eni convé sortir, que fa segles que vaig de casa a la feina i de la feina a casa.

—Ets una dona desconcertant.

—No siguis solemne, home! Sóc rara. Des de petita que ho diu tothom.

—I et va bé, ser rara?

—De petita i de joveneta, em feia ràbia, ser rara. Ara m’agrada. Quan tothom sap que ets rara, et deixen en pau.

Ho sap, aquesta mossa, que jo sóc així, com és ella? Ho sap, que gràcies al moble del pare s’han trobat un tio que no sap massa què fa aquí, entre la gent, i una tia que no menja ni vol tractes?

—Em contestes la veritat a una pregunta?

—Bé —arronsa les espatlles, com els gats.

—Què veus quan em mires?

—Ets gran. Tens pocs cabells i arrugues. La cicatriu de la galta esquerra no ajuda a millorar-ho.

—Moltes gràcies.

—Però ets guapo.

—He guanyat cent concursos de bellesa.

—Ets directe i malcarat, però em caus bé.

—Tu ets jove. I guapa, molt guapa. Els ulls verds, amb tocs malva, ajuden a millorar-ho. Ets directa i malcarada, per això —no però— em caus bé.

—La meva germana, Eu, diu que ser guapa és una desgràcia.

—Això ho diuen les dones lletges. Als homes ja ens van bé, les guapes.

—L’Eu no és lletja. A més és la persona que més estimo al món.

—Més que al teu marit?

—Igual.

———

L’Iris i Raül, doncs, s’han fet amics. Com diuen ells, es cauen bé. Surten més cops. Es conten coses. Raül li explica com està de podrit tot el que té a veure amb la seva feina, per no desentonar de la resta del món, i, una mica, li parla de Casimir; 1 Iris també li parla de la feina al taller de restauració i, una mica, de l’Eu, i fins i tot esmenta la tieta Francina i la cosina Eulàlia. No parlen d’amor ni de sentiments, ni tan sols intercanvien confidències de cap mena. Raül ha intentat alguna aproximació física, i cada cop ha estat rebutjat suaument però inexorable. A cada trobada, Raül en surt amb una sensació insatisfactòria, com quan t’aixeques de taula i tens gana i piques alguna cosa. O llegeixes un poema celebrat i t’agrada, però no et fa ni feliç ni dissortat.

Ell ha dit bé la paraula, que l’Iris va trobar massa solemne: està desconcertat. No serà de vidre, aquesta noia? Només embolcall, sense res a dintre? O una realitat virtual? Li manca estar viva. Li manca el nervi, o el sentiment o la tendresa. No pot estar casada. Però ella hi insisteix. Està tan capficat amb l’Iris que fins i tot es distreu quan estudia la poesia anglesa, un fet insòlit que no li havia passat mai abans. Està irritable, també, però això no crida l’atenció als qui el coneixen. Volta sovint pel carrer, pensant en FIris, en la pell imaginària de l’Iris. El seu insomni d’ara no és per tenir el cap massa buit, sinó per tenir-lo massa ple. Es compra roba que no necessita o que no es posarà. Menja a deshora.

Quan l’Iris i Jaume van acabar de restaurar l’enorme prestatgeria, va gastar moltes hores a enfilar i arrenglerar-hi llibres; va consumir tardes i nits a classificar les piles que rondaven per tota la casa, com fantasmes de paper. Comprova amb satisfacció que hi ha molt espai, moltíssim, encara; sap, però —no endebades treballa al negoci editorial—, que els llibres ho envaeixen tot, que per més espai sobrer que hi hagi, s’emplenarà, inexorablement, i en menys temps del previst.

Una nit no deixa entrar el gat. Després se’n penedeix i surt a buscar-lo, però no el troba enlloc. Li sap greu, sobretot quan veu que el gat no torna ni l’endemà ni l’altre ni al cap de dues setmanes. No el perdonarà fins quinze dies després, i estarà, encara més dies, altiu i suspicaç.

Aquesta mossa m’està tornant boig, més boig encara que ho era abans. Se’n va de putes, per si tot plegat només és coïssor; però fuig en havent fet una copa, tan fastiguejat com sempre amb les dones públiques.

Abans hi havia una buidor total, però hi havia ordre. Ara la buidor és immensa i a sobre és desordenada. Volta. Un dia es desperta i encara té temps de sentir els propis gemecs. Però no recorda el somni.

De vegades va a ca l’Iris i es queda a baix, mirant la façana, la llunyana finestra d’una casa on no l’han convidat mai a entrar. S’hi està amb les mans a les butxaques, febril, desconcertat i furiós amb ell mateix.

Del portal surt una dona madura, molt elegant, acompanyada d’una noia amb la síndrome de Down.

No ho hauria fet mai abans, una cosa així, però ara no és el mateix Raül de sempre: s’hi acosta, les para.

—Perdoni: vostè es diu Francina? I aquesta noia es diu Eulàlia? Sóc un amic de l’Iris.

—Molt de gust —la dona el mira amb recel, tibada, a la defensiva.

—Es incòmode parlar al mig del carrer. M’acceptaria un cafè? La noia pot prendre un gelat. No t’agradaria, maca?

Raül està desolat de sentir-se a ell mateix parlar amb la veu amb què la gent sol parlar als subnormals, una veu paternalista i falsa que detesta.

—Es que, sap? Tenim pressa…

—Disculpi si l’he molestada.

—Si només és un cafè…

A Barcelona hi ha bars a tot arreu, a l’abast fins i tot dels tipus despistats com Raül. La senyora demana un tallat i la noia un gelat de maduixa que llepa amb la càndida fruïció infantil de la seva malaltia. Es veu gran, però, aquella pobra noia.

—Si pogués saber alguna cosa de l’Iris. Es una mica… Misteriosa. No: tancada.

—Millor que li ho pregunti a ella.

—De vostè i de la noia sí que me n’ha parlat. I de la seva feina. Dels seus pares, no en vol parlar mai. Com si hi hagués passat alguna desgràcia. No ho sé. A ella, no m’atreveixo a preguntar-li res per delicadesa. Per respecte. No és una curiositat malsana, senyora… Perdoni, no sé el seu cognom.

—Tomàs, com l’Iris. Sóc germana del seu pare. El seu pare va morir. Però la mare, no. Pel que jo sé està plena de vida, al poble.

—Quin poble?

—Jo és que, la veritat, no crec que m’hi hagi de ficar. Si vol saber res, li ho pregunti a ella. No cregui que sóc esquerpa. Ni voldria semblar-li mal educada, però com menys m’hi fiqui, millor.

—Bellavista —fa l’Eulàlia, xarrupant el gelat, i riu, satisfeta de comportar-se com una nena gran, que sap contestar les preguntes.

—Sí, Bellavista. Molt bé, Eulàlia, preciosa —diu la senyora Tomàs, i després sospira.

—Hi té una germana. Me n’ha parlat.

—Sí, l’Eu. Es diu Eurídice, una cabotada del meu pobre germà, però tots li diem Eu.

—Vostè, que la coneix tan bé…

—Ui, bé! Ningú no coneix bé la meva neboda. Vostè mateix ho ha dit: molt tancada.

—No està casada, oi que no? —pregunta Raül amb enorme timidesa, com si sabés que ara està ultrapassant un límit. I sí, l’ultrapassa.

La tieta Eulàlia es beu d’un glop el que queda del tallat, es posa dreta, li allarga la mà, dient que tant de gust i que ara hem de marxar, i l’Eulàlia agafa amb totes dues mans el cucurutxo del gelat. Se’n van de pressa.

Raül paga i se’n va. Té la temptació de picar a baix, a ca l’Iris, però s’ho repensa. També té la temptació d’agafar l’autobús, però es decideix per caminar. En una hora, més o menys, sóc a casa.

Per no pensar en el ridícul que ha fet, i que no li ha servit de res —i, a sobre, és ben possible, no, segur, que la tieta aquesta li ho explicarà, a FIris. I el més probable, no, segur, és que l’Iris s’ho prendrà malament—; doncs, per no pensar-hi, repassa mentalment el darrer original que ha llegit a l’editorial. Una novel·la negra, d’un d’aquells autors que quan treuen una novetat són notícia als diaris. Baptiste l’hi ha passat, i ell, després de llegir-la, ha fet una nota que ha posat sota la goma que subjecta els folis, que diu:

Sap perfectament que la novel·la ha entrat en premsa simultàniament a demanar-li que la llegeixi. Ho sap perquè li ho ha dit el mateix autor que la hi ha portada, de part de Baptiste. Digues-me la veritat, eh, Raül? Sense embuts, ja saps com sóc jo. I un be negre, qui la vol, la veritat? Aquell manso vol que algú li tranquil·litzi la mala consciència per haver perpretat no el pueril crim de la seva novel·la, sinó el seu, de lesa literatura. Què vol? Poder dir, doncs, mira, el Raül Porter de l’editorial s’hi va entusiasmar, quan la crítica el devori de viu en viu?

No, no el devoraran. Quan un tio els cau bé ja pot cagar-se en les quartilles o en la pantalla de l’ordinador. Ja pot escriure repugnants banalitats o fer maldestres gargots literaris. No sols li ho perdonen, sinó que hi troben algun missatge amagat, com els miserables falsificadors de l’art abstracte que, si aconseguien un nom, feien pintar al seu fill de quatre anys o al gat de la família, que els crítics dirien que «es nota la seva predilecció naïf, en què la innocència del traç contrasta amb la contundència del color, en una pugna Eros-Thànatos en què el pintor posa en solfa les contradiccions humanes», o alguna xorrada per l’estil; doncs aquí passarà igual. Com pot un crític que ha escrit meravelles d’un autor fer-se enrere? O, al revés, si han fet fàstics a un autor, com reconèixer que ara ha fet una obra d’art? S’hi juguen el més important que tenen: la vanitat. A aquest autor ni tan sols li perdonaran la vida, si de cas, insinuaran que l’anterior era més rodona —no, ells no diuen mai «rodona». Com ho diuen? Ah, sí! Diuen «sòlida», una paraula còmoda, perquè no vol dir absolutament res—, però la deixaran bé. Un crític és un personatge que està disposat a equivocar-se a condició de no reconèixer que s’ha equivocat abans. O que sa mare, pobra dona, es va equivocar a l’hora de parir-lo.

Es un autor que ha caigut en gràcia. No hi fa res que hagi escrit una sola novel·la, la primera, i quan li van dir, genial, tio, tu sí que en saps, devia arronsar-se de terror i devia cargolar-se de mal de budells assegut a la tassa del vàter, i va haver de tornar a escriure la mateixa novel·la. Van repetir que quin autoràs, que quina meravella. I aleshores el convidaven a tots els col-loquis i li feien totes les entrevistes. Després la va tornar a escriure, la mateixa novel·la, però força descafeïnada, perquè la matèria literària, com les tovalloles, va perdent color a cada bugada. Així fins a vuit o deu experiments. Ara, amb aquesta, s’ha superat a si mateix: ha aconseguit fabricar aigua, incolora, inodora i insípida. Però és el tio que els crítics diuen que val molt, per tant, continuaran dient-ho. A Baptiste li importa la meva opinió o qualsevol opinió raonable el mateix que m’importa a mi trobar gent al metro: una molèstia perfectament previsible.

Tampoc havia fet cas de l’opinió de Raül quan li va dir que es mirés bé el text d’un noiet que encara gasta grans d’adolescent i que s’ha de publicar per un conveni amb l’ajuntament d’un poble que ha convocat un premi literari; el noiet de l’acne l’ha guanyat, aquest premi, i no hi ha altre remei que publicar-lo. I Raül s’ho mira, s’ho torna a mirar amb més atenció i diu, collons, això és tela fina. S’emporta l’original a casa per rellegir-lo millor, i, en acabat, li fa una altra nota a Baptiste, però aquest cop dient que això és canyella fina, tio, que aquest xicot és escriptor, i si no ho veus és que t’has posat les ulleres del veí i no hi guipes. I què va passar quan va sortir la novel·la d’aquell premi insignificant? Que ni una línia. Silenci. Se l’han llegida? No. I si se l’han llegida, els ha agradat? Potser sí. Però qui es mulla per un desconegut? I ara el noi, desencantat, potser ho deixarà córrer; però si no ho deixa córrer, qui li publicarà la propera novel·la? I mentrestant, l’autor d’aquesta merda serà titular de diari i li dedicaran una plana sencera.

A part dels lectors —rectifico: a part d’alguns lectors—, a qui collons li interessa si hi ha literatura a dins de les tapes d’un llibre o entre el pampallugueig d’Internet?