VII
L’IRIS PARA TAULA PER SOPAR. HI POSA DOS PLATS, COBERTS per a dos, dos gots. Quan porta la plata del menjar i s’entaula, mira la cadira buida que hi ha al seu costat i diu:
—Mira, pare, t’he fet escudella, oi que estàs content?
I l’hi serveix. No és escudella: són pèsols amb pernil.
—Va, apaga el caliquenyo, no veus que això et fa mal? Ja saps què va dir el metge.
Sospira, com les mullers sospiren amb les tossuderies dels marits.
—Sí, la vaig acabar, aquella prestatgeria. Un treball menor, però interessant. Fa cosa, veure com fabricaven abans. Sí, la gent ho sap, ho pot palpar i ho pot veure quan ensopeguen un moble antic, encara que no tingui cap mèrit artístic. Veiessis quina cola més fina gastaven! I amb quina delicadesa la passaven: una capa fina, com el vernís d’un quadre. I els claus, rectes com un raig de llum. Les cantoneres, llaurades a mà.
Silenci. El plat de l’Iris va buidant-se; el del seu pare, no.
—Sembla fet per tu, aquell moble.
———
Ai, pare, i que sola em sento ara! Ni tan sols tu em/as companyia. Quan era petita volia casar-me amb tu, t ara m’he casat amb tu, i així he trobat la pau. Però he conegut un home, que és rary com jo, i també està sol, i també sent la pesantor dels altres: fiquen el nas dins de tu, volen saber què penses i què vols, no es conformen amb veure que no fas nosa, que no ets perillosa, que cap mal pot venir-los de tu. No: són, tots plegats, un animal de moltes potes, que vol controlar cada una de les seves cèl·lules, i tu n’ets una; o com les formigues, oi pare?, que totes plegades obeeixen una voluntat unitària. Fas anar la mà, veus? Repiques amb les ungles sobre la taula, així pram-pram-pram-pram, i els dits no són per si mateixos, sinó que formen part d’un entramat estrany i retorçut que obeeix una voluntat comuna. L’aigua, també: llances un got d’aigua a terra, i l’aigua forma un dibuix, arrodonit, esquitxat pel perímetre, com un tapet de ganxet. Te’n recordes, pare, quan m’ensenyaves una gota de mercuri? Es dividia —gotes rodones, llises, com acabades de polir—, però les parts es buscaven, i quan es trobaven formaven una unitat perfecta, llisa i sense esquerdes. Tires sal, o sucre, a l’aigua, i cada minúscul cristall sap on anar a parar, quina forma adoptar. Les capes de terra que se sedimenten, formant zones horitzontals i paral·leles, de vegades geomètriques; sempre tot d’elements busquen el conjunt, segons unes lleis internes. Fins i tot les arrels d’un arbre, que semblen capricioses i caòtiques, quina mena d’organització comuna! Doncs tal les persones, que creus que són unitats, que, això sí, depenen les unes d’altres, però cadascuna amb una central nerviosa i uns pensaments propis, i, en canvi, cada una busca les altres, i el qui se’n va lluny, el qui s’amaga, és sospitós, i furguen i furguen perquè s’integri, com els cristalls salins.
He viscut així, amb tu, i anava fent colzades al meu voltant, per obrir-me pas, fins que vaig aconseguir estar envoltada d’un cercle buit —una fossa al voltant del castell— que no volia jo que ningú traspassés i ara era així: la meva aurèola màgica, amb tu aquí a casa, orgullós de la meva fortalesa.
He tingut un somni estrany: hi havia un nan, amb les seves mans grasses i curtes adreçades a mi; no parlava, però el gest era imperiós: vine, Iris, semblava dir; va, vine Iris, vine aquí. I jo no volia, perquè m’havia crescut una mata de cabells en cada galta i no volia que nin^ú ho veiés. M’he despertat plorant.
M’atreu aquest home, pare; i, alhora, em fa un fàstic insuportable. Perquè no vull que furgui en mi, vull que respecti el cercle màgic que tant m’ha costat construir al meu voltant. Es com jo, però ell no té cercle màgic, sinó que l’ha de construir a cada moment fent~se l’esquerp. M’agrada com mira, sense escrutar, i com escolta, sense interferir. M’agrada l’olor que fa i la veu que té. M’agrada com es burla d’ell mateix i de tots els altres. I em fa por que m’agradi, perquè sense el cercle màgic, aleshores, ai, pare, seria més vulnerable que una capa de neu sobre els carrers de la ciutat.
———
Just aleshores, arriba Raül a Bellavista, en un autobús ple de gent cridanera que van d’excursió. Passeja pel poble: l’església, romànica, reconstruïda en part —i adulterada—, el passeig flanquejat per dues fileres d’oms, l’ajuntament amb la bandera penjant del balcó, immòbil —no fa gota de vent— com una corbata; el carrer comercial: una ferreteria, un banc, una botiga de modes, una altra de roba infantil, un local de jocs electrònics, una papereria, un estanc… A la cantonada, un bar anomenat Sacramento, amb el televisor a tota potència. De seguida, un forn. Hi entra.
—Coneix —li diu a la dependenta, una rossa baixeta i agradable— una senyora que es diu Eu? Eu Tomàs?
—Sí, i tant!
—És la de la Leocàdia, oi que sí? —fa una clienta velleta que va comptant cèntims sobre el taulell.
—La del músic, senyora Esperança.
—Ai sí! Ja me’n recordo. Oi que va tenir bessonada?
—Sí, senyora, sí —sospira la dependenta, i li diu a Raül—: Es aquí mateix, al número 13; veu aquest carrer que puja? Doncs allà, al 13. El tercer pis. Ara és a casa, perquè els seus fills han marxat amb el pare, a tocar. Són tots músics, sap?
Raül arriba al número 13, mira la casa, mira el balcó del tercer pis. I tot de sobte se sent avergonyit: avergonyit de ficar el nas en la vida d’una altra persona, una actitud odiosa, menyspreable. Se sent un violador agotnat a l’ombra, prest a saltar com una fera implacable. Es diu: «Què et sembla que estàs fent, imbècil? Qui creus que ets, per fer de detectiu sense permís? No has dit sempre que és intolerable que hom furgui entre els plecs amagats de la gent? Qui et permet a tu, pobre petulant, desvetllar secrets? Com t’atreveixes? Què collons fas, aquí, en aquest poble, anant a veure què trobes de la vida d’una dona bonica? Que t’intriga? Doncs, va, pregunta-li-ho! Pregunta-li els seus secrets: dóna la cara, almenys. Què més faràs? Violar la seva correspondència? Posar-li una escolta al telèfon? Seguir-la d’amagat pel carrer? Qui t’has pensat que ets, tu tan altiu, tan gelós de la teva individualitat? Què cony fots ficant els dits en el suc espès d’un misteri que no et pertany?».
Aleshores s’obre el balcó i una dona jove fa per sortir, però s’atura en veure aquell individu guaitant des del carrer. Les mirades s’encreuen com els dits de dues mans, però només un instant fugaç: la dona aparta la vista i tanca amb una certa precipitació les portelles del balcó.
Raül se’n torna a l’estació d’autobusos. Haurà d’esperar un parell d’hores i no ha portat cap llibre per llegir. Veu un quiosc i mira desesperadament alguna lectura que duri un parell d’hores. Endebades. Agafa tots els diaris que hi troba i en un banc que té una travessa trencada va passant fulls i mira de concentrar-se en els articles. Potser per hàbit, aconsegueix abstreure’s i esbandir el neguit, tot i que el que diuen els diaris és sempre efímer: com pot semblar tan real una realitat que demà ja no existirà?
Quan arriba a Barcelona hi ha un missatge al seu contesta-dor —cosa insòlita: ni Casimir no ho faria mai això—. És la veu de l’Iris que diu:
«M’agradaria ensenyar-te una cosa. És un llibre de mobles que vaig heretar del meu pare. Hi ha una prestatgeria clavada a la teva. Et sembla bé com a excusa? A mi m’ha semblat molt ben trobada. El fet és que tinc ganes de veure’t. Però el meu valor s’acaba aquí: si no et fa massa fàstic la meva feblesa —perquè és una feblesa dir a un altre que el vols veure—, truca’m. Si vols, fins i tot puc portar el llibre de mobles. Que sigui una excusa no vol dir que sigui falsa».
Raül somriu: TIris s’ha oblidat de dir qui és, de donar el seu nom. Està ben segur que no és una qüestió de petulància, sinó que és producte del clàssic empegueïment del tímid. També s’alegra que, almenys aparentment, la tieta Francina no li hagi explicat —encara— que un individu les va abordar pel carrer, a ella i a l’Eulàlia, per interrogar-les. Està a punt de marcar; no és que tingui ganes de veure-la: hi té un desig irrefrenable, una ànsia extrema de veure l’Iris; tot i això s’ho repensa.
Avui t’has comportat amb vilesa. Quedes castigat sense l’Iris fins demà.
I s’entaula a llegir poesia anglesa, sense adonar-se que des de l’esmorzar que no ha menjat res. I què? Quan el cos vulgui, ja li ho reclamarà.
Els grans poetes romàntics són cinc, a situar en una fórmula de dos-dos-un: la parella dels «llaquistes», Wordsworth i Coleridge, que van nàixer respectivament el 1770 i el 1772, i que sobreviuran de llarg a tots els altres, car van morir respectivament als vuitanta i als setanta-dos anys; després estan els «satànics», Byron, que va nàixer el 1788 i va morir romànticament als trenta-sis anys lluitant per alliberar Grecia dels turcs, i Shelley, que, havent nascut el 1792 va morir també romànticament en un naufragi, en una tempesta davant de la costa italiana; i per últim el que va morir més jove, Keats (1793-1821) —un cop mes, romànticament: de tuberculosi—, a la mort del qual Shelley va dedicar la seva gran elegia «Adonais». Tota aquesta cronologia no és per atzar, sinó que és ben significativa: els dos mestres més o menys respectables, els dos rebels demoníacs i el pur, el «poeta de la poesia».
Demà tampoc no li trucarà, ni demà passat, tot i sentir fred a l’estómac i ardentor als ulls. L’altre és divendres, i camina amb Casimir, i l’escolta, després de fer-se la cervesa al Trip, i de sobte salta:
—Estem ben sonats, tu i jo! Què és això dels divendres? Un ritual? No ens atrevim a canviar ni l’ombra d’una partícula d’una cerimònia? Què som, monjos budistes? Lames tailandesos? Monjos d’un cenobi? A tal hora toca tal cosa i s’ha de fer així, amb ganes o sense?
Casimir se’l mira, espantat i perplex: no ho sap, Raül, que la rutina és la manera més còmoda de fer rutllar el temps? Que el temps no és regular, sinó que s’estira o s’arronsa segons què facis tu? I que la rutina és l’única manera d’acomodar-nos a l’amida-ment del temps, segons els paràmetres regulars del rellotge?
—A la presó n’hi havia un que havia matat un pasma, i no el deixaven viure —Casimir comença una de les seves inexhauribles històries amb timidesa, espiant la cara de Raül; no camina com sempre: somrient, amb les mans a les butxaques, orgullós de sí mateix per estar orgullós de Raül, sinó empegueït; potser la història no li interessarà al seu amic tan savi—, pots creure-t’ho. 1 això passa a tot arreu, perquè a tot arreu la llei, i les presons i els delictes són molt semblants. Matar un pasma és mala cosa. Pots follar-te cent ancianes, robar a mil ancians, estafar un banc, pelar una meuca, disparar contra el joier quan l’assaltes, tot això està penat, sí, però són delictes menors. Però si li toques un pèl de la roba a un pasma, has begut oli. I sort que aquí no hi ha pena de mort, però tot i això l’has cagada, tio.
—Estic de mala llet.
—Ja ho veig. Un bon sopar t’ho farà anar avall.
Raül es para a la vorera i es vincla de riure, un gest insòlit, i Casimir l’acompanya, perquè les rialles s’encomanen: ho saben tots els humoristes del món, per això, diuen, tenen un sequaç entre el públic per riure els gags i escampar el riure per tota la sala.
Després s’asserena, tusta l’espatlla de Casimir i diu:
—Quina mena de coses li feien al tio que havia pelat un pasma?
—Pots comptar! —i Casimir s’exalta, de pur alleujament, i per fi fica les mans a les butxaques i torna a caminar amb el caminar desmanyotat de sempre, així com fent saltirons—. Un martiri. No li ho havien pogut demostrar, i estava condemnat només per tinença il·lícita d’armes, saps?, per això estava amb nosaltres, els xoriços vulgars, i fixa’t, tu, es va fer un d’això al seu voltant. Vull dir, que tots, eeeh, mmm, no em surt la paraula.
—El protegíeu?
—No. Sí, però no era aquesta paraula. Allò que moltes persones fan per una altra, com estar amb ella…
—Solidaritat?
—Justa! Es va crear una solidaritat així del no-res, sense que ho pensés ningú. Tu creus que hi ha un cervell comú o una cosa semblant?
—I tant que ho crec.
—Doncs això —Casimir esclata de satisfacció: una de les coses que el fan més feliç és encertar-la amb Raül. O que li agradi una de les històries que conta, sempre diverses—. Total, que ens férem solidaris de tot: ens culpàvem de coses que havia fet ell, l’ajudàvem quan anava molt putejat. Bé, excepte els ionquis, que aquests fan pinya a part i són un calvari. Mira què et dic: jo ho he provat tot en aquesta vida. Tot. No he fet fàstics a res, i menys encara si hi havia peles pel mig, que no sóc cap sant, jo. Però el cavall, mira, no. Ho he vist de massa a prop. Diuen que l’alcohol és pitjor: i una merda! Estàs embrutit, fet una piltrafa, ets una pelleringa vella que tothom trepitja, fas pudor, vas brut, però de dins de dins, estàs a part, fins i tot estàs content. No sempre, eh? Quan veus ratolins sense cap corrent-te per les cames o aranyes gegants ficar-se’t a les orelles, estàs ben fotut, saps? Això sí, ets pacífic, no vas matant, perquè no tens senderi. Jo crec…
—Què va passar amb el reclús del pasma?
—Ah, sí! Doncs les latrines, sempre ell, cops de porra sense venir a tomb (i no saps el mal que fan fins que les tastes), sense pati la major part dels dies, crits, empentes i alguna pallissa que no podíem evitar.
—Però era innocent?
—Tothom és innocent. Ningú no va per la vida robant o matant o jugant-se-la per gust, no?
—Estàs fet un filòsof, avui.
—Passava gana. Era un paio apersonat, un gegant. I li escatimaven el menjar. Li requisaven els paquets de casa, li impedien les visites. A la cantina, tu, ni amb cèntims. Estaven servint als altres, per exemple, galetes, i ell en demanava i li deien que s’havien acabat. I el tio que n’estava al càrrec no tenia altre remei, perquè, si no, li tocava a ell el rebre. Així doncs li ho compràvem nosaltres, li passàvem part de la nostra ració. Ell no donava les gràcies ni nosaltres esperàvem que ens les donés. Estava amargat, el pobre paio. Una cosa que li feien sovint és insultar-lo i amenaçar-lo, i això és més fàcil de suportar (tot i que he conegut gent que aguanta millor els cops que les paraules), perquè tu tanques les orelles i penses en les teves coses fins que al malparit de merda li passen les ganes d’humiliar-te. Són molt cabrons, saps? Doncs el tio tenia una flaca: l’Ernestina. Allà és millor no parlar de la parella, perquè tothom se’n fot o hi diu porcades, però ell, quan estava molt fotut la cridava, l’Ernestina, i es veia que no se’n sabia passar, d’aquella paia. I no la deixaven visitar-lo. Un dia, el rei dels cabrons, un que es deia López (nosaltres li dèiem el xuclaculs, perquè li agradava fer-s’ho amb els joves, però amb la boca), i que tenia el cervell ple de merda, li va estar dient que l’Ernestina havia anat de visita i que se l’havien tirada, tots, deia, i li’n va donar detalls i tot. Jo crec que era una bola, per fotre’l, però es veu que no ho va resistir.
Arriben a casa de Casimir. Ja són a dins de l’ascensor. Cal enllestir la història i per això s’estan una estona al replà del pis, a la porta del pis: la Fina no les vol, aquestes històries del passat de Casimir a dins de casa.
—Es va matar?
—Sí. Es va penjar amb els camals dels pantalons fent de corda. Els havia entortolligat, com qui fa un torniquet, perquè no es trenquessin amb el seu pes. Ja t’he dit que era molt catxes. Hi va haver merder. Picar cassoles, cridar, no obeir, coses així. I tots vam rebre més d’una patacada. A mi mateix, el López em va ficar el cap en un vàter ple de pixums i de merda. Es mala cosa un penjat. Tu no n’has vist mai cap? Doncs tens malsons, després.
La Fina fila de seguida el canvi d’humor de Raül: li fa una ullada ràpida, i enllesteix amb les criatures en un tres i no res. Els nens potser ho endevinen també, perquè es porten com soldats quan hi ha revisió. O potser és que han notat un canvi en la inflexió de la veu de la mare. El cert és que se’n van al llit sense donar la llauna i ells sopen de pressa, amb només les paraules justes. Hi ha sopa de galets i conill al forn. Està boníssim. Casimir, com que no pot contar a davant de la seva dona les històries que habitualment li conta a Raül, en cerca d’altres, ben innocents; a més, és la Fina la qui més parla dels tres, en els habituals sopars del divendres. Però avui, no.
Raül, a l’hora del cafè, li dóna a la Fina un penjoll per al coll amb una perla en forma de llàgrima.
—No és de debò, eh? Es cultivada.
—Tot i això és massa, Raül. Quantes vegades t’he de dir que no portis res?
Se l’emprova i Casimir li diu una amoreta encesa que fa que ella li faci un calbot força violent que ell accepta amb un somriure, tot picant-li l’ull a Raül.
Quan acaben el cafè i Casimir treu els purets, la Fina no protesta. Mira a Raül i fa, tot de sobte:
—Ara conta-m’ho tot.
—Què?
—Tot. Vull saber qui és ella.
Casimir la mira com si s’hagués trastornat.
—Com saps tu que hi ha una ella? —pregunta Raül, també sorprès.
—Les dones les flairem, aquestes coses.
—No és res.
—Quan un home canvia d’humor o és per peles o per dones. Per peles no és, perquè no m’hauries portat el penjoll.
—Si és baratíssim, Fina!
—Qui és?
—Bé… Una amiga. Una noia que he conegut.
—Diferent de totes?
—Com ho saps això?
—Sempre són diferents de totes.
—Em va arreglar un moble. Es guapíssima. 1 és rara.
—Com tu?
—Més que jo.
—I n’estàs penjat?
—Jo? No ho sé. No en tinc ni idea. Si et serveix que et digui que no paro de pensar-hi…
—Porta-la. La vull veure. Després decidirem si fa per tu o no.
A Raül li fa un bé enorme sotmetre’s a l’interrogatori de la Fina. Mentalment, li’n dóna les gràcies. Tot i que és escarit, com sempre, però explica el mínim. Només l’esquema d’una història. Els detalls, pertanyen a l’estil de contar de Casimir.
En sortir, potser per haver estat parlant-ne, té un pensament fix. Ara mateix li truco. Ara mateix. I ho fa.
———
Tot i que és tard, l’Iris li diu: vine. Quan arriba a casa d’ella, on no ha estat mai abans, ella porta una bata rosa, cordada fins a dalt i amb garlandes: cursi. A sota, se li veu un pijama de tipus masculí. Ella està callada, amb la porta oberta a les mans, i ell la saluda amb la mà.
—Que quedi clar, Raül: et rebo en bata perquè m’ha fet mandra vestir-me.
—Que quedi clar, Iris: és la bata més horrorosa que mai he vist. Un home hauria d’estar boig per sentir-se temptat. Una brusa, sí; un vestidet, també: fins i tot una granota color butà. Aquesta bata és com un cinturó de castedat.
Iris escataineja, divertida.
—Me la va regalar la tieta Francina. Es espantosa, però és còmoda i calenta i es renta en un no res. Passa, va. Suposo que t’he d’oferir una beguda. Perdona, però no he rebut mai un home a casa, i no sé com es fa, excepte per les pel·lícules.
—I el teu home?
—Dorm.
—Ah!
Raül inspecciona el pis: un passadís que va a parar a una saleta, on es veu un televisor encara encès però sense veu; a banda i banda del passadís hi ha dues portes a la dreta i una a l’esquerra. La saleta està calenta i hi ha una tassa buida que deu haver contingut xocolata. Hi ha també un llibre obert sobre una taula —el Leviatan, de Paul Auster—. Es una taula d’aquelles amb ales, que es poden fer grans quan ho necessites. L’Iris devia estar estirada en aquesta mena de canapè, que es veu deliciosament vell i còmode, amb una manta de quadres recobrint-lo. Al fons hi ha un balcó, tancat —el que ell ha espiat tantes vegades des del carrer—, i a la dreta una llibreria preciosa, antiga, restaurada amb cura, amb fileres de llibres i algun cd; hi ha una cadena musical i un parell d’estatuetes sense cap mèrit però que són bufones. A terra hi ha un tapís bastant gastat, però que en el seu temps devia fer goig.
—Puc? —diu per pura retòrica, perquè tot seguit Raül comença a recórrer el pis.
Retorna al passadís: la porta de l’esquerra dóna a una minúscula habitació presidida per una rentadora i amb atuells diversos ficats a les prestatgeries matusseres que hi ha tot al voltant. La primera porta de la dreta és un dormitori, amb el llit fet. No hi dorm ningú. L’altra porta és una cuina, meticulosament ordenada. Obre la nevera: està ben proveïda. El congelador conté tres o quatre paquets embolicats i la forma inequívoca d’una barra de pa. Torna a la saleta, on, a l’esquerra, hi ha una altra porta: l’obre i veu un petit taller; un banc llarg amb eines penjant d’un tauló a la paret; un llum de corriola; pots de diverses mides contra el fons del banc; una talla de fusta al mig del banc, a mig restaurar. O és gòtica o és una bona imitació. A terra hi ha una mena de tapís de plàstic que sembla inventat per recollir amb comoditat la brutícia que vagi caient. Torna a la sala i mira l’Iris, que s’ha acomodat al canapè i el mira fer, divertida.
—Es de viatge, avui —aclareix. Ell fa que sí amb el cap.
—Suposo que no tens whisky.
—Suposes malament —s’aixeca, s’endinsa en la cuina i torna amb un sol got i una ampolla de whisky de malta, força car, pràcticament plena.
—Tu diràs prou. Oi que no et poses ni aigua ni gel?
—No.
Raül li explica com va parar la tieta pel carrer, com la va convidar a cafè i com va intentar treure-li informació sobre ella. L’Iris no fa cara d’enfadada ni de sorpresa. S’ha escarxofat ben bé al canapè —ell ocupa una butaqueta i està tota l’estona amb els colzes sobre els genolls i girant amb les mans el got de whisky—. Després li explica que va anar, amb autobús, a Bellavista, que va guipar casa de la seva germana, que fins i tot la va veure al balcó i que de seguida va decidir que estava violant la intimitat d’ella, de l’Iris, i se’n va tornar a Barcelona. Fa una pausa. La mira i ella somriu.
—Per això tampoc no vas voler contestar-me la trucada de telèfon? —fa a la fi, després d’una pausa.
—Estic fet un embolic.
—Jo també. Per això et vaig trucar. Imagino que aquestes coses no s’han de dir, però jo no tinc pràctica. Tant si t’ho creus com si no, no he sortit mai amb ningú.
Raül troba ociós preguntar-li com es va poder casar, doncs. De seguida li explica qui és Casimir i li transmet la invitació de la Fina.
—No tinc ganes de conèixer gent, Raül.
—Com vulguis.
—A més, estic desconcertada. Com ho has dit tu? Feta un embolic. Conèixer aquesta Fina seria com una mena d’examen. M’equivoco?
—No. Si vols, i perquè les coses s’equilibrin, em portes tu a ca la teva germana i passo jo també un examen. Fa?
—No ho sé, Raül. No ho sé, de debò.
—Estic tornant-me boig, Iris. Sé que sona fals, dit per un vell com jo, però mai m’havia afectat tant una dona.
—A mi ni tant ni tan poc. Mai no he sentit absolutament res per ningú.
—Per mi, sí?
—Per tu, sí. Estic ben trasbalsada, t’ho asseguro. M’atreus i alhora no podria resistir que em toquessis.
—No et tocaré, si tu no ho vols.
—I què farem, ara?
Hi ha un silenci llarg. Raül apura el whisky i el desa sobre la taula d’ales, al costat de la tassa buida de xocolata. La fuetada del desig es desperta de sobte, com si fos una foguera en un bosc solitari quan bufa, de sobte, el vent. «No podria resistir que em toquessis», li ha dit, i Raül sent que es morirà si no toca aquesta dona preciosa que el mira amb tristesa. Sent el pes de les pestanyes d’ella, negríssimes en la penombra de la sala, sent el fibló de la seva mirada verda com si algú el mirés a través de l’aigua del mar, flaira l’olor de dona, sent físicament la suavitat dels rínxols negres a la pell. El desig el ta suar i respirar de pressa; el desig és un animal reptant que li puja per l’espinada i el mossega i el prem i l’ofega. Tanca els ulls i reposa; es domina. Sent un insuportable dolor a l’entrecuix que va minvant a mesura que es domina.
—De vegades escric alguna xorrada. No ho he ensenyat mai a ningú. M’agradaria contar-te un conte meu. Em penso que el vaig estripar, però el recordo molt bé. Sovint estripo tot el que escric, perquè no val res. Però tinc ganes de contar-te aquest. Ella assenteix.
«Hi havia una dona santa en un poblet anomenat Albelassar. Tothom parlava de la seva santedat i a ella acudien noies trasbalsades per un amor no correspost, casades que no afillaven, homes que tenien malures, vells que no volien morir, pagesos que havien perdut la collita, xicots impetuosos que freturaven voltar món, mares amb criatures enfebrides. Ella els rebia a tots, a tots els conhortava, i la seva bondat era un bàlsam que refrescava els cors malalts i els cossos afligits. Vet aquí que un dia —ella rentava roba i deia amoretes al seu fillet, de només un any, que reia al bressol— se li va presentar un àngel; era immens, daurat i brillant, portava una espasa flamígera a la mà i calçava sandàlies amb ales que li permetien volar. L’àngel va dir:
—Dona, em dic Az-hrac i vinc de part del Senyor a dir-te que m’he d’emportar el teu fillet perquè gaudeixi de la Seva glòria. El Senyor et fa el present de la meva visita per l’amor que sent per la teva santedat.
La dona va caure a terra, va abraçar els peus del missatger del cel, va ruixar-los de llàgrimes i va clamar, plena de desesperació, que no li infligís aquella prova tan cruel, que tingués present tota la bondat del seu cor i la seva dedicació al Senyor, que tot ho pot, i que salvés el seu fillet. Tant i tant va suplicar la dona i la seva aflicció era tan viva i sentida que Az-hrac va sentir compassió d’ella i li va dir:
—Dona, si no em vols donar el teu fill, tu mateixa ho hauràs de pagar.
—Pren la meva vida, Az-hrac, de grat te la dono, però no t’emportis el meu fillet, que encara no ha començat a viure!
—No et prendré la vida, però, a canvi del teu fill, el Senyor t’enviarà una terrible malaltia i el teu patiment serà immisericorde.
Ho va acceptar la dona i va donar les gràcies amb el cor curull d’alegria per aquell indult. Tot seguit li va brollar un paorós èczema a la pell, tan dolorós que només podia parlar per esventar amargues queixes; espellifada, tota ella una plaga viva, la pell sencera coberta de repugnants pústules, patia els horrors de l’infern; es va botir, les plagues supuraven eternament uns fètids humors grocs, no podia suportar ni el més lleuger fregament i ni tan sols podia estirar-se al llit a descansar ni menjar sense espantosos dolors a la boca. Dos anys va estar vivint així fins que, tota sola, la malaltia va remetre; i en tot aquest temps, la dona santa no va parar de donar gràcies al Senyor per haver permès salvar la vida del seu fillet.
Una tarda que cosia una camisa estripada del seu home mentre li cantava una cançó al noiet que jugava amb unes panotxes, Az-hrac es va presentar de nou; era molt bell, lluminós i ple de majestat, però aquest cop la dona va sentir por i va mirar l’espasa flamígera amb temor.
—Què vols ara de mi, poderós Az-hrac?
—El Senyor vol un nou tribut, dona, i només per la teva santedat et fa l’honor de la meva visita. Ha decretat que tots els camps seran presos de flames, que també cremarà aquesta casa i que el foc devorarà totes les teves possessions.
—Ai, àngel, tingues pietat de mi! Si em prens els camps, la casa i tot el que tinc, només serem uns miserables captaires i rebrem el menyspreu de tothom; el meu fillet pujarà entre la púrria i quan sigui gran no hi haurà vici que no hagi conegut. Tingues pietat i estalvia’m el deshonor i la misèria!
De nou va agenollar-se i va banyar els peus alats de l’àngel amb les seves càlides llàgrimes.
—En atenció a la teva santedat, el Senyor em permet cobrar aquesta penyora d’una altra manera, si així ho prefereixes: m’enduré la vida del teu home.
—Que es compleixi la voluntat del Senyor —va mormolar la dona.
En aquell moment, l’home, que llaurava al camp, va caure fulminat per no aixecar-se més.
La dona santa va haver de llaurar, de sembrar, d’esporgar, de collir sense deixar de tenir cura del seu fillet estimat i de la seva casa, i aleshores la gent del poble deien que era la dona més santa que hagi existit mai i li portaven presents, i, sovint, quan acabada la jornada, els altres pagesos, retuts, la veien amb les mans escorxades rere el mul, esbandien la fatiga i li tiraven una mà.
Van passar dos anys.
Per tercera vegada Az-hrac se li va presentar, un migdia; la dona santa i el fill dinaven el menjar tan durament guanyat i el nen li recitava una bella oració que havia après a l’escola. Quan el fulgor de l’àngel va envair aquella modesta llar, la dona es va afligir més encara, i va romandre capcota esperant una nova sentència.
—Dona —va fer l’àngel—, el Senyor encara vol cobrar-se un altre tribut, i només per la teva bondat i santedat et fa l’honor que puguis saber-ho primer que ningú.
—Què vol ara el Senyor? —va dir la dona, amb la vista abaixada, però continuava asseguda i aquest cop no es va llançar a terra a regar de llàgrimes els peus del diví missatger.
—El Senyor ha decidit d’arrasar aquest poble: homes, dones, criatures, bèsties i terres quedaran negats en una total inundació de la qual no sobreviurà ningú.
—El meu fill i jo també hem de morir?
—No: la teva santedat t’exclou. El Senyor vol que les aigües s’aturin a la porta de ta casa i que tu i el teu fill resteu incòlumes.
La dona va callar.
—El Senyor diu que si no ho acceptes, tens una manera d’evitar-ho.
—Ai, Az-hrac, ja n’estic ben tipa! He patit, he treballat, he suportat el pes de la collita, ja no tinc res més a donar!
—Excepte…
—Excepte res. Què m’importen a mi els meus veïns i per què he de pagar per ells? Es que ells pagarien per mi?
—Tu ets una dona santa: veuràs impassible com tots els teus veïns, que tant t’han alabat, són exterminats per les aigües? Consentiràs el patiment de tot el poble, que ha estat generós amb tu?
—Veges jo què hi tinc a veure. Que es fotin, collons!».
L’Iris mira divertida en Raül. Tots dos riuen amb els ulls.
—Què em vols dir amb aquesta història, Raül?
—No ho sé. Però tenia ganes de contar-te-la.
—Suposo que tracta de l’egoisme, no? El fill i les terres; el marit, el poble sencer, fins i tot el patiment, és acceptable. Però una dona accepta patir per les dues úniques coses que de debò li importen, no per cap d’altra. Saps què et dic? Si el protagonista de la teva història fos home, només en tindria una, de cosa intocable: la terra. Els diners, vaja.
—Puc tocar-te la mà, Iris?
—No, sisplau.
—No ho puc suportar, estar aquí al teu costat, morint-me per tocar-te, cremant-me.
—T’odiaré si em toques.
Raül s’aixeca i se’n va. Camina desmanyotat, com aquell qui acaba una feina dura i s’arrossega cap al llit. Tanca la porta amb suavitat.
Ja som a dijous. En tots aquests dies ni Raül ha dit res més ni Iris tampoc. Es un dijous càlid i el cel està pintat de ditades violeta. Raül aguanta l’escriptor que parla de sa mare i recorda que aquest diumenge li toca visitar la seva. Ja en té prou de sentir més carallades:
—Prou! No diguis més bestieses, home!
—Com? —fa l’escriptor, desconcertat.
—L’argument no és la novel·la. Ni les descripcions són la novel·la. Tampoc els personatges són la novel·la. I, encara més: la novel·la no és la suma de tots aquests ingredients.
—Cony, Raül…
—Ni cony ni res!
—Hòstia, tio, sí que estàs avui d’un humor que… Escolta, així doncs, què és la novel·la, si pot saber-se?
—Tu que n’escrius no ho saps? Doncs jo t’ho diré. La novel·la és atmosfera. Només això. Atmosfera.
I s’aixeca i se’n va com si tingués algun afer urgent a resoldre, per no aguantar la rèplica. Tant se li’n fa, la rèplica. Aquell mico que gosa posar el seu nom en la coberta d’un llibre no té res a dir. O, almenys, no té res a dir que a Raül li importi una fotuda merda.
Quan Raül torna al despatx, espiant primer per cerciorar-se que el fill de sa mare ha tocat el dos, seu i agafa el telèfon.
Truca a FIris a casa, on sap que no hi és, perquè ha d’estar a la feina. Espera el xiulet que indica que ja pot gravar un missatge, i diu:
—Demà és divendres, Iris. Vindré a recollir-te a dos quarts de vuit. Hem d’anar a sopar a cal Casimir. Es una família modesta, no t’empolainis. Posa’t qualsevol cosa senzilla. Excepte la bata de dormir de la teva tieta Francina. Ah, i una cosa més: t’estimo.