XII

ESTIC PREOCUPAT, RAÜL —FA UN AUTOR MOLT CELEbrat per la crítica i que ell mateix és crític—; m’ha dit Baptiste que tu te l’has llegit a fons, el meu llibre. Doncs estic preocupat. Tu no creus que cap a la meitat, la novel·la perd alenada? Tinc por d’haver trencat el ritme; és un ritme com el de les onades, anant i venint: moments d’alta intensitat, i moments blans: flux i reflux narratiu. Però no estic cert si cap al mig aquesta harmonia es trenca. Mira, te n’has de recordar: quan el protagonista ho abandona tot i comença un viatge iniciàtic, faig una mena de travelling pel paisatge que travessa, a la mena de Kerouac, entens? Es el seu cotxe i el món, com un fetus flotant en el líquid amniòtic, un fetus que inicia el camí cap al naixement, quan coneix la Laura. Bé, estic francament satisfet del travelling, però entre aquest moment i quan arriba a la costa i es despulla completament a davant del mar, que és una escena rapidíssima, vital, plena d’ironia, entre aquests dos moments hi ha un lapse on crec que el ritme alenteix. Tu ho has notat, en llegir-lo?

—No te n’has de preocupar en absolut.

—Tu creus? Creus que està ben resolt? No hi apujaries uns pocs decibels d’intensitat?

—No: jo no tocaria res.

—Sí, ja sé que és una història rodona, i no sols perquè sigui una narració circular, sinó en el sentit de plena.

—Ni una coma, Enric, ni una coma.

—De debò? Em fa patir que el lector, en arribar-hi, senti la davallada d’intensitat; que es cansi de la història. Fins i tot he estat a punt d’utilitzar un metallenguatge i adreçar-m’hi directament, i dir-li, ep, lector, guaita ara.

—De cap manera. No has de patir gens pel lector. No li passarà això que dius. N’estic segur.

—Com pots estar segur d’això?

—Completament: cap lector passarà de la primera pàgina, Enric.

Aleshores sona el telèfon i Raiil no pot sentir el reguitzell d’insults ofesos del tal Enric —ningú no sap llegir, en aquest cony de país! Tot és màrqueting! Tot és fals! Tot és miserable!—; és l’Iris.

—Me’n vaig al poble.

—Per?

—S’ha mort el Cosme.

—I?

—Que m’ha telefonat la mare. I m’ha dit: heu de venir, totes dues. No em podeu deixar sola en l’enterrament. Tot el poble sap com era aquell desgraciat. M’ho deveu: us vull a les dues al meu costat. Per a això tinc filles.

—Alça, morena!

—Li he preguntat que què diu l’Eu, i m’ha dit que sí, que hi anirà. Hi vaig per la mare, per fer-li costat, com diu ella.

—T’hi acompanyo.

—Deixa-ho. Es demà passat, dijous, i tu tens feina.

—Que la bombin, la feina! Així coneixeré ta mare. Mentre totes tres feu front a les enraonies i feu la vostra comèdia, jo estaré calladet i formal, com un bon noi. I després ho celebrem, que s’hagi mort.

—Creus que faig mal fet, d’anar-hi? Que no hauria de fer costat a la mare?

No, xata: tu has de fer costat a la mare i jo t’he de fer costat a tu. Així va la cosa. Anem amb tren?

No, amb el Clio. Et recullo a les nou, en ta casa?

—Bé.

Raül veu, des de la porta oberta del seu despatx, que Baptiste acomiada algú, i s’hi acosta per dir-li que faltarà dijous. Baptiste el fa passar al despatx i tanca.

—Veus? Tanta histèria que s’enfonsava la nau i tornem a surar.

—Qui sura? Nosaltres?

Estan venent com rosquilles un llibre que es titula Intenta conèixer-te, i a sota, entre parèntesi, (Gnosce te ipsum), perquè ho entenguin els lectors que hagin cursat el BUP. Trenta mil exemplars en un mes, i Baptiste ja ha ordenat que se n’imprimeixin cinquanta mil més.

—En tres mesos, la casa salvada.

—Això no ho dius de debò, Baptiste. Pararà el cop, però res més. Ara et posaràs a buscar títols de la mateixa línia, perquè no hi tens més remei, i mataràs la gallina dels ous d’or. Tens l’efecte bola de neu assegurat.

—Has cobrat cada mes? Ha cobrat l’impressor, ha cobrat tothom? Què cony dius de bola de neu? Un petit entrebanc. N’hem passat d’altres, i de molt pitjors. Aquí no passa res, absolutament res. Digues-ho tu, que ho senti jo.

—Aquí no passa res, absolutament res. I dijous no vindré.

—Dijous? Per què no vindràs?

—Agafaré la grip, dijous. Divendres ja estaré bé.

—T’ho podies imaginar, que la gent tingués tanta fal·lera de conèixer-se?

—Un pur misteri. També hi van multituds perquè els tirin les cartes, però no volen saber què els passarà: volen que els passin determinades coses. No volen conèixer-se: volen descobrir que tenen unes qualitats boníssimes, latents, soterrades. I es pensen que el llibre el ho dirà.

—I els ho diu! 1 no els fa cap mal: parles d’aquest llibre com si fos verí.

—Verí? Ni parlar-ne: aigua. Que sigui innòcua no vol dir que tingui cap mena de gust. Excepte el clor, és clar.

—Vés a fer la mà! El que em rebenta de tu és la teva sobergueria, com si estiguessis en possessió de la veritat. I tothom s’ho creu, no et fot. Els autors, tots, es moren per parlar amb tu, per saber el teu veredicte, i amb mi, en canvi, només parlen de números: no està el món fet a l’inrevés?

———

La mare de l’Iris és clavada a l’Eu, com ella havia dit. Se la veu envellida, i té el bon gust de no fingir una tristesa que no sent. L’Eu ha disculpat el seu home, que tenia feina en un poble, tocant en una festa major. Però ha portat els dos fills, els bessons, mudats i pentinats i amb cara de voler alliberar-se de l’americana i de la corbata. Fa una calor de mil dimonis. Hi ha més gent de la que esperava Raül. Deuen ser una família molt popular, perquè, pel mort, segur que no han vingut.

Es una cerimònia freda, curta i seca. La mare de FIris li ha donat a Raül una mà lànguida i cansada i no li ha fet gens de cas. Però, acabada la cerimònia han anat a casa a fer un mos. La gent menja quan hi ha un cadàver pel mig; potser per recordar-se de l’estupenda casualitat que ells encara estan vius. Hi ha una dotzena de persones, que li presenten. Raül no va tan mudat com tothom, i mira de passar desapercebut, però és massa alt, i a més rep la llum que esclata de l’Iris com si fos un cercle de foc. Està preciosa, amb un vestit sastre fosc. Ni l’Elizabeth Taylor dels seus millors temps tenia els ulls de l’Iris, com maragdes calentes.

Quan queden sols, amb safates mig buides i gots de totes les mides, amb culs de llimonades i de licors, la mare seu a taula, sospirant, i les filles seuen al seu costat.

—Bé, ja esteu satisfetes, oi?

—Mare!

—Potser si entre totes ho haguéssim intentat… Però, ca, li vau girar l’esquena de primera hora. Era un borratxo i un mal-feiner, d’acord. Però estimava la vida, la gaudia. Era tan simpàtic, tan encantador quan estava bé!

Raül sent una indignació àcida, en ebullició, a l’estómac, però no diu res. La hipocresia. Guardar les formes. Això és la família; la resta, és ciències econòmiques.

—Suposo que continuaràs al pis… —fa l’Eu.

—On vols que vagi, jo? A casa teva, que no hi cabeu ni vosaltres? Amb l’Iris, a Barcelona, a fer-li nosa?

Està massa grassa i fa cara d’haver patit, amb aquelles penombres que queden enganxades a la pell quan es plora sovint a soles, en silenci, a les nits. Tanmateix, devia ser una dona guapa, i alegre. Valien la pena, les quatre rebolcades d’aquest Cosme per passar tants anys patint i callant? Estan boges, les dones.

—Vostè perdonarà —diu mirant directament Raül, que ha acabat per seure a taula també, amb els avantbraços repenjats sobre el fil de la taula i les mans encreuades—, em sap greu que ens coneguem en aquestes circumstàncies. Així doncs, és el promès de l’Iris. O el company, com en diuen ara.

—Una cosa semblant.

—Jo amb el Cosme, ja ho veu, estava casada i ben casada, amb tots els papers en regla.

—Estàs dient —salta l’Iris, alterada— que tu ets un exemple de moral i jo sóc la immoral? Es això, mare?

—Jo no dic res, i no em parlis així, que sóc la teva mare, tant si t’agrada com si no. Només que vosaltres, les dues, heu fet el que us ha donat la reialíssima gana. Però no em perdoneu que jo també hagi fet el que m’ha donat la gana.

—Jo crec —diu l’Eu— que no és moment per barallar-se. Tu has fet el que has volgut, i nosaltres no som qui per jutjar-te —i fa una ullada a Raül, que té, però, la vista abaixada, fixa en les seves pròpies mans—. Que et vas equivocar, però, ho saps tu millor que nosaltres. Ara s’ha acabat, i no sóc prou hipòcrita per negar-te que me n’alegro. I me n’alegro sobretot per tu. Deixem-nos estar de retrets i d’acusacions, que no ens porten enlloc. El que avui és important és que per fi estem les tres juntes, i això feia un fotimer de temps que no passava. 1 el més important de tot és que l’Iris s’ha enamorat. Per primer cop, mare. I tu hauries de ser la primera d’alegrar-te’n.

—L’amor és una cosa, que passa, o que no passa, no ho sé, però les obligacions són una altra cosa de ben diferent.

—No et faré un monument —continua l’Eu— perquè hagis complert unes obligacions que no sé per què t’has imposat a tu mateixa i hagis viscut un calvari tots aquests anys. Ets com ets, i jo sóc com sóc, i això no té adobador. Ara estem juntes. Et proposo que ho esborrem tot i tornem a començar. Amb una condició: que cap de nosaltres retraurà res a les altres.

—Tu estàs d’acord amb l’Eu? —li pregunta la mare a l’Iris.

—No ho sé. Sí, sí que ho sé. L’Eu ha posat una condició; jo en poso una altra. Parlar. Avui. Ara. I mai més, si així ho voleu.

—Parlar! Que fàcil, oi? No sabeu res de res, vosaltres. No teniu ni idea de res. El pare, en un altar, amb els sants, i el Cosme en una caldera, a l’infern, i d’aquí no us traurà ningú.

*

Es molt fàcil jutjar.

—Jo no he dit de jutjar. He dit que hem de parlar. Que ens ofegarem si no buidem el pap. Això, ara, amb Raül al costat, perquè abans jo tampoc hauria volgut parlar.

—Parla, Iris —diu l’Eu blanament, suaument.

—Em va violar, mare. Feia només quatre mesos que éreu casats. I va entrar a la meva cambra i em va forçar. No pots tancar els ulls i…

—Això és mentida! Mentida! Us ho heu inventat per justificar la tírria que li teníeu!

—És veritat, mare. I tu saps que és veritat. Ho has sabut sempre —diu l’Eu amb la mateixa suavitat d’abans.

Doncs estaria begut. A més, si va passar això, per què la meva filla, la meva pròpia filla, no em va demanar ajuda? Per l’amor de Déu, que jo estava a l’habitació del costat!

Aquesta pregunta te l’hauràs de contestar tu, mare. Ningú pot contestar-la per tu. Ni l’Iris.

Aleshores la dona esclata en plors. Raül rumia la manera de fugir: no hauria d’haver vingut. És la intimitat dels altres, aquella, no la seva. Tanmateix, sap que l’Iris vol que hi sigui. Sent, gairebé físicament, el pes del seu cap repenjat en la seva espatlla.

L’Iris s’aixeca i envolta amb els braços el cap de la mare, caigut sobre la taula, sacsejant la seva aflicció. I li diu coses a l’orella i li fa petons, fins que la dona es calma i l’abraça i diu bai-xet, ai, filla, ai, filla. L’Eu, per sobre de la taula, li agafa una mà a Raül, com dient-li, aguanta-ho, tio, o per retenir-lo. O només per fer-li companyia. O per demanar-li que s’hi fixi, que l’Iris ha trencat la closca dura, acerada, on es va tancar als catorze anys. És un contacte que fa bé, el de la mà de l’Eu.

La sang sempre és sang, no? Bé, i què? Els petons i les abraçades no signifiquen sempre afecte i comprensió; de fet, no ho signifiquen mai: són un substitut d’amagades eixuteses i d’irreverents desamors.

Raül tem que en el viatge de tornada n’hauran de parlar, i no en té gens, de ganes. Però, no: FIris, al cap d’uns quilòmetres en silenci, fa:

—Em compraré una bicicleta.

—Que dius que què?

—Que em compraré una bicicleta.

—Per a què? Per què?

—Per circular-hi. Perquè em ve de gust.

—Això ho has decidit ara?

—Fa temps que hi rumio. A punta d’alba, cada dia a partir d’ara, a pedalejar.

—Deixa’m endevinar-ho. Ta mare està més grassa ara que abans?

—Sí —i somriu.

—I de sobte, mentre interpretàveu un Sautier Casaseca, tu de debò t’estaves dient, cony, potser s’hereta, i has pensat a fer exercici. Potser ja ho has provat, i has anat a un gimnàs i tot, i te’n vas cansar, com el noranta per cent de les dones, i…

—El noranta? Què passa amb l’altre deu?

—Que estan en tractament: lumbàlgies, cervicals encarcarades, artritis, més el sentiment de culpa d’haver-se gastat els diners a canvi de malalties.

—Cap dona, tu que en saps tant, és constant i se’n surt?

—Ho he endevinat?

—Qui és Sautier Casaseca?

———

L’Iris es va comprar una bicicleta BH de color verd i va voler demostrar que ella sí que tenia força de voluntat.

—Deixa’m: estàs suada.

—Ara em dutxo, home!

—Estàs segura que és bo per la salut sufocar-se tant com ho estàs tu ara?

—Segur que molt millor que estar-se assegut bevent whisky i sentint autocompassió.

—Si el whisky és bo, és incompatible amb l’autocompassió. Un bon whisky et fa recordar totes les coses bones de la vida, especialment l’art de la destil·lació, que és un dels grans invents de la humanitat. Això, és clar, si tens l’esperit fi i ets una persona sensible, i no un fanàtic religiós.

—Qui és el fanàtic religiós?

—Tu, xata, tu. Ara en diuen dietètica. Perseguir la salut és molt semblant a perseguir el paradís perdut, perquè la salut es perd inexorablement amb els anys, i ens morim. Anar a missa per salvar l’ànima i circular en bicicleta per salvar el cos són mecanismes semblants. I només els crèduls o els fanàtics poden creure la fal·làcia que salvaran l’ànima. O el cos.

Així doncs, ens hem de deixar anar, i hem de beure i menjar sense mesura? La ciència mèdica, que mesura el colesterol, que vigila la hipertensió i tot plegat és una fal·làcia?

Mai de la vida! Tinc un respecte reverencial per tota aquesta gent que s’aboca a un microscopi i treu conclusions atinades i certíssimes de l’observació. Ara, el que és fanatisme és forçar el cos, fer-li passar gana, fer-lo suar més del que estrictament necessita. Si això es fa per guanyar-se la vida, com els acròbates, o per guanyar la glòria, com els atletes, no hi tinc absolutament res a dir. Però fer que el cor tamborini com una tempesta furiosa en la teulada, consumir l’oxigen a glopades i permetre que els utilíssims sucs gàstrics llangueixin miserablement em sembla una salvatjada al costat de la qual els cilicis i les furioses fuetades a l’esquena en la soledat de la cel·la monacal són una simple broma.

—Faig cartutxeres —i ella abaixa el cap, avergonyida.

—Cartutxeres?

—Sí, home. Aquí —i s’assenyala els malucs rodons i tendres.

—Tens un cos preciós, Iris. No em discuteixis això, perquè en sóc un observador atent, de primera línia.

—I un rave. I les cartutxeres què?

—Em sembla que jo en sóc el principal beneficiari. Permet-me, almenys, que afirmi que això que tu en dius cartutxeres (una paraula horrible, gairebé obscena) són precioses i delicades corbes que no mereixen el teu desdeny.

—Doncs saps què et dic? Que a mi m’encanta anar en bicicleta, amb cartutxeres o sense. I que no penso deixar-ho. Si és una delícia! A més, mira qui parla: qui va cada dissabte a un gimnàs a deixar-se atonyinar per un malànima?

———

Un dissabte ella li telefona a migdia i li diu, vacil·lant, si li agradaria fer un dinar amb l’Eu i la mare, que han baixat a Barcelona.

—Es una mena de dinar de reconciliació. A ella ja li ha passat el ressentiment, i a nosaltres, també. Així doncs ha vingut a visitar-me, i ha convençut l’Eu perquè vingui amb ella i convidar-nos a dinar. Diu que li fa il·lusió anar al Museu de Cera, que recorda de fa molts anys.

—I què hi pinto jo?

—Ho ha dit ella, la mare. Ha dit que va ser molt grollera amb tu i que vol conèixer-te millor. Espontàniament, eh?, que jo no li he dit res.

—Ni parlar-ne. Faria nosa. Les tres us jurareu un amor que fa temps que s’ha dissolt i tranquil·litzareu la consciència. No hi tinc res a dir, però tampoc no hi tinc res a fer.

—Si vols que et sigui franca, jo també crec que estarem millor soles. Saps? No em fa massa gràcia. Sé perfectament que farem comèdia. Les tres, jo també. Sé que no és més que un ritual. Però no costa tant i no sé com negar-m’hi. Voldria fer-ho de manera que la mare no se m’enganxés, a partir d’ara.

—Perds miserablement el temps. Aquest dinar és per a això, en exclusiva.

—Tu creus?

—I tu també. Però està bé: compleix. Somriu. No costa tant, tens raó. Però marca les distàncies, a dins teu. En acabat, vine’m a veure i posa’t a riure de tot plegat. No t’ho empassis. Posa-hi, només, la pell. La família pot fer molt de mal a una persona: deures ancestrals en què no creiem i afectes que no sentim. Verí pur: no t’ho empassis, escup-ho a riallades aquí amb mi.

L’Iris arriba tard, quan Raül, concentrat en un poema, ja no l’espera i la mira amb sorpresa, com si acabés de sorgir del no-res. I, abans que ella digui res, li llegeix:

—És de John Wilmot. Es titula Sàtira contra la humanitat. No t’agrada?

—Em recorda una cosa de Rubén Darío que em van fer llegir a l’escola; un poema sobre un home que voldria ser pedra, per no sentir res. Jo sí que vull sentir. Tu, no?

—La diferència és que el poema de Wilmot és una sàtira, una mirada divertida cap a un mateix, i Rubén Darío s’hi posa tràgic, nihilista.

—No em preguntes com m’ha anat?

—Com t’ha anat?

—Bé. Mal. Psè.

—Una resposta concreta.

—La mare, melosa. L’Eu, inquieta.

—I tu?

—Simpàtica. Suau. Això crec, almenys.

—Ja se n’han anat?

—Sí, en el tren de les set. La mare ha insinuat de quedar-se uns dies amb mi.

—Hòstia! Com te l’has treta de sobre?

—Gràcies a l’Eu, que és un sol. Li ha dit que s’avorriria, tota sola, perquè jo estic tot el dia a la feina. I que li convé prendre les aigües. Al poble hi ha una mena de balneari, que s’ha posat de moda. Li ha dit que s’ha de treure uns quilos i que hauria de començar tot seguit. La idea li ha encantat: diu que fa temps que volia anar-hi i que hi van un munt d’amigues.

—Bravo per l’Eu.

—Hem anat a Les Set Portes, que a la mare li sembla el súmmum del refinament capitalí. I després l’hem portada al Museu de Cera.

—T’ha agradat?

—No hi havia anat mai. M’ha semblat trist. Que feia olor de mort. Que està massa fosc. Que no fa por: serveix només perquè un pensi en les mans que han fet els motllos, i en quina feinada. De fet, és un monument a la fama, més que una exhibició d’horrors.

—Ara no deus tenir ganes de sopar. Jo tampoc. Saps què em demana el cos?: una mica de música. Per què no mires tu si hi ha entrades en algun d’aquells llocs sumptuosos i agradabilíssims on toquen música culta, i jo mentrestant acabo això?

—No hi ha dret: m’havies dit que vingués a buidar el pap amb tu per no empassar-me el verí de la família!

—D’acord. Parla.

—No tinc res a dir. Del dinar i de tot plegat. Però tinc ganes de contar-te què he pensat. Per què no fas una de les teves cafeteres inimitables i seiem aquí sense fer res més que parlar fins que vingui el gat a visitar-nos?

Raül s’aixeca i va a la cuina i, des d’allà, li pregunta: «Tu què opines de la rima consonant?», i després el soroll del molinet de cafè —perquè Raül és d’aquells que prefereixen moldre’s el cafè a casa— impedeix que ella contesti.

Quan torna, amb la safata, ella està voluptuosament escarxofada a la butaca, amb les mans aixecades fins més amunt del cap, descalça i amb un somriure lluminós.

—Raül: sóc tan maca com diu l’Eu?

Ell desa la safata, s’inclina i li fa un petó al nas:

—Molt més que això. Tu ets la bellesa, concentrada, real, tangible, viva. No em cau bé la teva mare, però un hurra per ella: una feina ben feta.

—Diu la mare si pensem casar-nos si jo quedés prenyada.

—No m’espantis: hi ha algun risc que jo no sàpiga que un fet tan horrible s’esdevingui?

—No, home, no! Però tu et casaries amb mi?

—Si tu ho vols, no em faria res. Ho vols?

—Crec que no. Estem estupendament així, com ara. Estàs segur que no voldràs mai tenir un fill?

—Es una de les poques coses de què estic completament cert: les criatures són perverses, especialment dissenyades per fer la punyeta als adults. Espero que tu no em vinguis amb la dèria biològica de la crida de la maternitat.

—No hi he pensat mai. Per ara, almenys, m’agrada més com ho tenim muntat.

—Que Déu et beneeixi, preciosa.

—Diu l’Eu que ara encara estic més maca. Que he madurat, que ja no faig cara de mala llet i ja no tinc les celles corrugades i que tinc color a les galtes. 1 ha dit que això ho has fet tu. T’he d’estar agraïda?

—Molt agraïda. Me n’has de donar les gràcies a diari, i recordar-me amb devoció quan estàs sola.

—I què passarà quan sigui vella i lletja?

—Aleshores has de maleir la brevetat de la vida i agrair-me a mi que l’hagi feta més agradable per a tu.

—Però encara t’agradaré?

—Segons les teves pròpies teories, aleshores ens odiarem mútuament perquè haurem esdevingut cadascú crossa de l’altre.

Ella queda en silenci i ell serveix el cafè. N’hi dóna una tassa i ella s’incorpora per prendre-se’l.

—No som gaire cosa, les persones.

—Pots pujar-hi de peus.

—M’imagino qualsevol persona. Una bona persona, si vols. 1 aleshores es troba en una situació d’indefensió, de perill, de por. Una persona que pot perdre tot el que té. O que pot sofrir alguna mena de mal. 1 aleshores aquella persona amable, suau, bondadosa, esdevé covarda, o agressiva, o brutal. Només podem ser bona gent quan tot va bé. Quan van mal dades, som horribles.

—Això és el que va voler demostrar Hitler: treu-li la dignitat a una persona i a sota hi surt un esclau, un ésser abjecte i cruel, o un llimac. Fer això hem inventat la civilització. Hitler no va demostrar res: si acorrales una persona perd la compostura, i la moral. Per això precisament hem inventat lleis (que sovint no complim): primer, per no matar-nos uns a altres, i segon perquè no tinguem dret a acorralar ningú.

—Jo crec que això no vol dir que anem disfressats per la vida: aquella bona persona que et deia, sí que ho és, de bona persona. No és una bondat camuflada, hipòcrita, de boqueta. Es que l’hem sotmesa al terror del buit: la història, o la civilització, com dius tu, desapareix de sobte i una emergència la substitueix: salvaguardar la vida, per exemple. No sempre, però, perquè hi ha gent que sí que en fa, de comèdia. Que són uns animalots que miren els altres amb la mateixa mirada dels animals depredadors: què en puc treure, d’aquest? O com me’n puc aprofitar, d’aquest altre? O quina satisfacció puc obtenir d’un de més enllà?

—La veritat és que jo me’n fio ben poc, de les persones bondadoses. Emanen un efluvi apegalós. La bondat no és natural. No té res d’admirable, tot i que hi ha herois que posen la pell de gallina per ser capaços de sofrir pels altres. Ara, els bondadosos habituals, els que trobem a diari, són un perill públic. Cada acte de bondat que fan significa una factura, que esperen cobrar; l’estenen a la divinitat o a la pobra persona a qui, abnegadament, li han fet un favor. I s’ofenen i s’indignen si no cobren el deute que creuen haver obtingut. El bondadós és un cas tan clínic com el malvat, però una mica més pervers, més retorçat.

—Així doncs, quin és l’estat natural de les persones?

—D’estats naturals no n’hi ha cap ni un; no hi ha res més poc natural que les persones. La civilització és la lluita contra la natura, inclosa la natura humana. Ara, Testat normal, crec que és el d’un sa i tranquil egoisme.

—Jo no crec que tu siguis egoista, Raül.

—Sóc el tio més egoista que has conegut mai.

—I jo? Sóc egoista?

—Tan egoista com cal ser, tan egoista com per anar a fer la papallona amb la teva mare amb l’esperança de treure-te-la de sobre.

—I això està malament?

—Malament? I ara! Això és magnífic. Es l’única cosa sensata que podem fer en aquesta vida. Igual com ara jo: l’única cosa sensata que puc fer és demanar-te amb falsa humilitat —m’ofendria terriblement si t’hi negaves i faria veure que has trepitjat la meva dignitat i que has insultat la meva tendresa—, l’únic que puc fer, doncs, és demanar-te: Iris, fem l’amor, xata?

Li acaricia els cabells, els hi aparta del front amb la mateixa suavitat que ho faria una brevíssima brisa. Li clava els ulls i sent la gola inundada de saliva i glopades de sang bombades pel cor. Es capbussa en un sentiment de plaer i d’angoixa, paralitzats tots els pensaments sota la poderosa xuclada d’un amor devorador. Sóc un estúpid peix, que ha estat cuetejant, ofegant-se agònicament en la nansa del pescador, que algú ha llançat de nou a l’aigua, i n’aspira, desesperat i ansiós, el preuat oxigen a través d’unes brànquies moribundes.