Epíleg

LA ROSA, LA TELEFONISTA, ENTRA AL DESPATX DE BAPTISTE, després d’un breu truc a la porta, i està immòbil esperant que aquest acabi de parlar per telèfon. La conversa dura; normalment, la noia li hauria dit el que volgués dir-li per telèfon, amb una nota, o hauria entrat i en veure’l ocupat se n’hauria anat. No s’hauria esperat immòbil a la porta, tota seriosa. Per això, Baptiste, que li ha fet un parell d’ullades, en penjar, li engega:

—On collons t’has fotut tot el matí?

—He hagut de sortir.

—Fantàstic: aquí tothom se la campa pel seu compte.

—He de parlar amb tu. Es important.

—Segur que no pot esperar? Tinc mil coses al cap.

—Es tracta de Raül. Ens ha deixat.

—Deixat? Què vols dir?

—Ha telefonat a primera hora, dient que plegava. Estava molt estrany.

—Com que plegava? Això és una putada! Què s’ha pensat? A mi 110 em planta ningú, collons!

—No s’entenia el que deia. Només una mica. Es veu que hi ha una noia, i que s’ha matat. Anava amb bicicleta i l’ha atropellada un autobús. Estava estranyíssim, Baptiste. M’ha fet por i tot. Tu no havies arribat, i he pensat d’anar a sa casa, a veure què li passa. Tenia una veu horrible. Horrible. M’ha fet esgarrifances. Deia «tot a la merda», «me’n vaig a l’illa de Pasqua o a qualsevol altre lloc del món, com més lluny millor» i deia mil vegades Iris, l’Iris no hi és. De debò: m’he espantat.

—Cony.

—He anat a casa seva. M’ha obert la porta un homeniu estrany. Estava plorant i ni m’ha preguntat que què volia. M’ha fet passar i m’ha contat que és amic, molt amic, de Raül. I que estava treballant i Raül li ha telefonat. Que ell ha vingut de la feina i que els bombin si el despatxen. Raül li ha trucat des de l’Hospital Clínic. Estava fotut, molt fotut. Aquesta Iris, diu aquell homeniu, que ni sé com es diu, era la companya de Raül, i ell estava boig, boig de debò per ella. I tot anant amb bicicleta, l’ha envestida un autobús, a la Ronda Sant Pere. L’homeniu no ha arribat a veure-la, però sembla que estava destrossada, i Raül s’ha trastornat. L’ha portat com ha pogut a casa, però ell ha agafat una bossa i anava ficant-hi coses i deia que se n’anava a l’illa de Pasqua, el lloc habitat més solitari de la terra, es veu que deia, a parlar amb els gegants del Rano Raraku i així poder tornar-se boig del tot, i un seguit d’incoherències, i l’homeniu ha dit que si no el deixa fer hauria estat pitjor. Ha estat ell, l’homeniu, qui ha trucat aquí i li ha posat l’auricular a l’orella a Raül. Diu que se sent fatal, per no poder anar amb ell, a cuidar-lo, però que té fills i no pot fer-los una porcada.

La Rosa, de sobte, comença a plorar. No s’eixuga les llàgrimes, que li cauen en silenci recorrent les galtes erràticament.

—Hòstia —fa Baptiste—. Que Raül era molt amic teu, Rosa?

—No, i ara. Era malcarat, ja ho saps, amb mi i amb tothom. Però un dia (això no t’ho havia contat mai), quan feia poc que treballava aquí, mira, vaig cometre un error. Un error estúpid: vaig esborrar de l’ordinador totes les adreces. Totes. 1 no en tenia còpia! Raül va entrar i em va veure espantada i nerviosa i va dir que no digués res a ningú. Quan tothom va plegar, va entrar aquí i va mirar en el teu ordinador, però ni ell ni jo no sabíem el teu password; aleshores et va agafar el teu fitxer i vam estar fins a les dues de la matinada, ell i jo, passant-les de nou al meu ordinador. Em va dir que no t’ho digués, ni a tu ni a ningú. Fa molt de temps, d’això, més de quatre anys. I tanmateix, mai no va donar-me a entendre que fóssim amics, ni s’hi va referir mai. No sé si entens el que intento explicar-te.

—A l’illa de Pasqua! Està boig o què? De què pensa viure?

—L’homeniu m’ha ensenyat l’armari de Raül: no es pot haver emportat gaire cosa, pel que sembla. Diu l’homeniu…

—Para de dir-li homeniu!

—Doncs l’amic de Raül m’ha dit que aquesta Iris era una bellesa. I que Raül és la primera vegada que estimava de debò una noia. I d’amics, només ell, l’homeni… Aquell.

—I ara què cony fotrem? Si ho portava tot ell! Si ningú sap com ho tenia organitzat! Trigarem mesos, a posar-nos al dia! I amb el mal caràcter d’aquest paio, que no deixava ningú tafanejar-li la taula… Només em faltava això! Quina cabronada. Quina maleïda cabronada.

—L’home aquell diu que Raül no ha volgut ni quedar-se per a l’enterrament de la noia i li ha cridat que de què carall serveix estar palpantat amb unes floretes a les mans. Diu que ha dit que ningú que estigui mort pot portar unes floretes a la mà. Com si ell fos el que s’ha mort. És molt d’ell això, no et sembla?

———

En un tren vell, despintat i rovellat, que circula cap a Lisboa, Raül és amb una colla de treballadors de carreteres que van cap a la frontera a reparar un tram que una brutal tempesta ha destrossat. Estan tots escandalosament borratxos, i canten, desafinant grotescament, agitant els braços feixucs:

(IRIS!)