II
De banda de nit, un cerç aspre i efímer, encara que algú insinuaria després que no era cerç sinó una rufagada estranya que venia d’on mai no havia bufat el vent, va esgarrapar la vila. Una ràfega s’encanonà per la Baixada de la Ferradura i s’endugué la pols assolada de les runes de la casa de Llorenç de Veriu, va regolfar a la plaça dels Sants i esbatanà els finestrals mal tancats d’un balcó del casal dels Torres i Camps. Allí udolà per cambres i passadissos, va moure cortinatges, descompassà el pèndol del gran rellotge del despatx i va fer sonar les llàgrimes de cristall del llum del menjador abans d’encalmar-se i morir finalment en el Saló de les Verges Màrtirs.
Feia molts anys, més dels seixanta-set acumulats per la senyora Carlota de Torres en la seva formidable corpenta, que el quadre que va donar nom al saló havia desaparegut de l’envà on el penjaren quan va arribar a la casa. Portada d’Itàlia pel germà de la mare, viatger empedreït a qui es titllava en secret de maçó, ateu, irreverent i calavera, i de qui es temia, per reblar el clau, que no deixaria un ral en anar-se’n al calaix, la pintura representava un grup de figures femenines rosades i abundoses les quals deixaven clarejar sense cap mena de pudor els seus encants a través d’uns vels finíssims, vaporosos, una pura il·lusió tèxtil. Tan suggeridores resultaven les dames que calgué la indulgència dels pares, la por de la germana d’irritar el germà solter de qui, malgrat les aprensions, no perdia les esperances d’heretar, i també l’aquiescència del rector de la vila, visitant assidu de la casa, perquè fos concedit a la composició el lloc d’honor del saló. El capellà, panxut, parsimoniós i beatífic, estudià la pintura amb una minuciositat potser un pèl excessiva, cosa que provocà comentaris sarcàstics de part de la Camil·la, una de les minyones, en el retir de la cuina, i al cap de força berenars inacabables amb secalls i xocolata, dictaminà que, si bé no hi havia prou elements per assegurar que la pintura, tal com afirmava amb una mitja rialla l’oncle calavera, representava unes donzelles cristianes a punt de patir el martiri, devorades pels lleons en un amfiteatre romà, tampoc no veia motius suficients per negar-ho, sentència ambigua que facilitava, si més no, l’apaivagament dels dignes escrúpols de la digna família.
L’esdeveniment infortunat, eufemisme amb què s’al·ludia a la desaparició prematura de l’oncle cràpula, mort a París de França en circumstàncies misterioses les quals la família es guardava molt de revelar; la constatació que el difunt, a part de la gata Lucrècia, adoptada per la mestressa de l’hotel de la vora esquerra del Sena on es produí el decés, no havia deixat altra cosa que deutes; l’obtenció d’una canongia de la catedral de Lleida pel capellà golafre amb la consegüent arribada del nou rector, un esquelet ferreny, inquisitorial i tremebund que va fulminar el primer dia l’orgia carnal del quadre, i també els escrúpols de la germana, aparellats de manera prou sospitosa amb el desencís de l’herència; les despeses que, a sobre, havia causat el traspàs del difunt a l’estranger i el trasllat del cadàver al panteó familiar del cementiri de la vila, assenyalaren la fi de la presència de la pintura en el saló. Relegada a les golfes de l’immens casal, el més imponent de la gran plaça d’Armes de la vila, només rebia les visites emocionades del senyor Octavi, que hi pujava en pelegrinatge secret a contemplar, espiat per la Camil·la, la frescor de les nimfes que el fill enyorat feia passar per donzelles cristianes.
El saló, malgrat el canvi, sempre fou conegut pel nom apòcrif del quadre, Les verges màrtirs, encara que el cop de cerç que va envair-lo la nit d’abril del 1970 segurament n’ignorava la història i va entrar-hi a l’atzar.
L’endemà, el saló feia llàstima. La primera mostra de la pols que es convertiria en l’obsessió dels vilatans arran de la demolició de la casa de Llorenç de Veriu l’havia arrebossat amb un tel blanquinós d’aparença espectral. Fins i tot el retrat enorme del senyor Jaume de Torres era invisible sota la brutícia. La còlera de la seva filla va retrunyir per la casa així que fou descobert el desastre. Les tres minyones —la Carmela, la Sofia i la Teresa, successores de la Camil·la, l’Adelaida i la Verònica—, les úniques habitants de la casa aleshores fora de la mestressa, van ser convocades a crits des del rebedor i acudiren a tot estrop a la neteja. Després d’espolsar parets, motllures, llums, cortinatges i mobles, i d’escombrar el terra, van despenjar el retrat i començaren a fregar curosament la tela amb draps humits, sota l’ull sever de l’ama.
Aquella mena d’exhumació en el transcurs de la qual el senyor Jaume de Torres eixia de nou a la llum, va trasbalsar profundament la humanitat immensa de la filla; l’aparició gradual de la imatge —ara la punta del nas, adés el lòbul de l’orella esquerra— li recordava la realització del retrat feia seixanta anys, quan ella era una mocosa i la seva figura més aviat llargaruda, desmanegada i seca, no permetia endevinar el volum i el pes que havia de guanyar anys endavant, origen del malnom de Grossa Carlota que va encolomar-li la vila.
L’execució de la pintura havia resultat un procés fascinador; l’havia encisada tant que podia encara recordar-lo fil per randa. Un dia, aparegué inesperadament a la casa el vell Joan, el fuster de la plaça del Rem, carregat amb un bastidor en què hi havia clavada i tesa una tela de fil amb una emprimació d’un blanc mat i finíssim. Els tres obrers de la fàbrica Torres i Camps, Extractes de Regalèssia, que acompanyaven el menestral, força incòmodes a causa de la presència de les senyores i acoquinats pel luxe que els envoltava, van deixar en el saló un cavallet de pintor, una capsa de colors i una cadireta plegable. Més tard, com a punt culminant de l’expectació provocada entre les dones de la casa (l’avi es trobava a les golfes, embadalit davant les pseudomàrtirs), el senyor Torres va tornar de la fàbrica abans de l’hora habitual en companyia de l’Aleix de Segarra.
Després d’escarafalls inacabables —«no, Adelina, no m’ho mereixo; no tornis a insistir, ja saps que sóc una persona molt senzilla…»— el senyor Torres fingia haver-se deixat ensibornar per la muller i capitulava, tot i que es deia secretament que li sobraven mèrits per accedir al prec. Al capdavall, qui havia posat ordre en el desgavell patrimonial de la casa, ja abans de casar-se amb la noia Camps? Qui havia redreçat la fàbrica d’extracte, netejant-la d’elements indesitjables que s’omplien la butxaca aprofitant la inèpcia del sogre i la despreocupació del cunyat, aquell calavera irritant que hauria fet santament de morir-se abans de dilapidar la seva part de l’herència? Qui havia desembullat la paperassa legal per recobrar moltes propietats familiars gairebé perdudes, a més d’afermar sense dubtes la possessió de les mines de lignit després d’una endiablada qüestió testamentària? Quina casa de la vila es podia comparar aleshores a la sorgida de la unió dels Torres i els Camps, a la qual ell, a més d’intel·ligència i energia, havia aportat el seu propi patrimoni, gens menyspreable d’altra banda? No ho havia aconseguit, és clar, sense esforç ni sacrificis, entre els quals calia incloure, i no era el menys dolorós, les nits amb la dona. Al senyor Torres, la muller no li feia goig, no li havia agradat mai. Partidari de les belleses plenes i rotundes, no es sentia gens d’inspirat per aquell sac d’ossos, al qual tres embarassos —el Jordi, el Robert i la Carlota— acabaren d’agostar, al contrari del que ell esperava (sense massa convicció, certament), en veure altres senyores a qui la maternitat concedia un punt dolç de maduresa. Era, doncs, com una obligació, semblant a la de controlar la producció d’extracte de regalèssia o de carbó o la de fiscalitzar les aportacions de mitgers i masovers però sense l’entusiasme amb què feia aquestes últimes, que el senyor Torres apagava amb abnegació lloable els focs passionals de la dona, focs que, sortosament, a causa d’una naturalesa més aviat inerta combinada amb escrúpols de consciència atiats pels capellans en llargues sessions de confessionari, no s’encenien amb una freqüència excessiva ni, quan ho feien, tenien res de volcànics. La manca de passió de la senyora Adelina va decebre de tal manera la Camil·la que la féu desistir de les sessions d’espionatge a la porta del dormitori al cap d’una setmana de la tornada dels senyors del viatge de nuvis. D’altra banda, la minyona esbrinà de seguida on buscava l’amo la compensació de les nits ensopides i penitencials. Com que allò contribuïa a mantenir l’humor jovial del senyor i, per tant, l’ambient de la casa era relaxat i tranquil, no s’amoïnà més per l’assumpte.
Aquella tarda, el senyor Torres es mostrava encara més ufanós. Humil, modest, abnegat, havia decidit accedir a les peticions familiars —«així no m’atabalareu més»— i afegir la seva imatge a la col·lecció de retrats de parents de part de la dona penjats a les parets del llarguíssim passadís, on eren exhibits abans de desaparèixer per ordre d’antiguitat i d’oblidances en alguna de les cambres perdudes on s’arrengleraven cavallers sorruts, infants llangorosos i dames encotillades, en una esfereïdora processó d’espectres, quasi invisibles a causa de l’enfosquiment de les pintures. L’única excepció del desplaçament fatal vers les tenebres era la senyora Nicanora de Camps, tia besàvia de la Carlota, de qui asseguraven que havia estat l’amant del cos sencer d’oficials d’una brigada de cavalleria després d’enviduar del seu general, estaquirot ordenancista amb mostatxos de panolla mort heroicament a terres africanes. Al final de la seva vida, la il·lustre dama retornà al casal familiar i va despertar l’admiració dels vilatans. Un dels ferrers de la Costera del Forn escampava que la generala feia esmolar regularment el sabre del difunt per escapçar pollastres, i una minyona que va assistir-la durant l’agonia va revelar que, en els deliris de les últimes hores, la generala vídua ordenava càrregues mortíferes de cavalleria contra els moros del Rif. La seva personalitat ferrenya va impregnar fins a un punt increïble la pròpia imatge: del retrat emanava una sensació de geni tan acovardidora que ningú no havia gosat tocar-lo mai del seu lloc primitiu en el punt més visible del rebedor, d’on, si més no per ordre d’escalafó, hauria hagut de desplaçar-la el nebot mort a la vora del Sena.
Arran d’aquella tarda durant la qual l’Aleix de Segarra, el pintor, va considerar la col·locació òptima del model per aprofitar bé la llum del gran balcó, la petita Carlota va seguir pinzellada a pinzellada el progrés de l’obra. La fascinaven els colors i les barreges que el pintor en feia a la paleta; li agradaven l’olor de l’essència de trementina, el to ambarí de l’oli de llinosa, però, per damunt de tot la intrigava l’Aleix, tan diferent de les persones del cercle familiar, a qui el pare semblava tractar amb una barreja dubitativa de respecte escandalitzat i de condescendència afectuosa.
L’Aleix, com els Torres i Camps, pertanyia a les antigues famílies de senyors de la vila però al grup, majoritari, de les que s’esgrunaven a causa de l’abúlia i la desídia dels seus membres. Desproveïda de l’impuls depredador dels avantpassats, que aconseguia renovar-se i perdurar en alguns llinatges amb la força i la manca d’escrúpols d’antany, la descendència de la resta havia degenerat en un estol de culs de casino, d’harpies agres o de beates menjaciris. Per sobreviure sense treballar, acabaven per malvendre el patrimoni i deixar-se espellotar lentament. Alguns se n’anaven a la ciutat, acabaven de dilapidar-ho tot i tornaven sense un sacre a vegetar entre les parets dels casals decrèpits on els escuts d’armes del llindar només donaven pas a la grisor polsosa de les teranyines de cambres i salons. El matalasser de la vila era un notari minuciós de les angoixes de la senyoralla: quan no els quedaven ni quadres ni mobles ni talles antigues ni armes per vendre als antiquaris, rapinyaires àvids sempre a l’aguait, els orgullosos senyors es desprenien de la llana dels matalassos. La venien d’amagot per mitjà del matalasser a les núvies que preparaven l’aixovar i que, desitjant accedir a la comoditat i al graó social superior que significava el matalàs de llana enfront de la màrfega de fulles de panís on dormia una bona part de la vila, no tenien prou diners per comprar-ne de nova. Així, moltes corpentes senyorials, depauperades i escruixides, descendien inexorablement, a poc a poc o d’una tirada, cap a la duresa del somier, davallada que no deixava de provocar, a sobre de mal d’ossos, comentaris sarcàstics dels vilatans de peu. Entre aquests comentaris destacaven els d’Arquimedes Quintana, el navegant més fi de l’Ebre, a la tertúlia del Cafè del Moll: el patró no s’estava de treure punta al fet que, sovint, la llana dels matalassos, un cop ben rentada a l’Ebre ja que la xinxa senyorívola era tan ferotge com la plebea i en la negror del roví tampoc no hi havia diferència apreciable, tornava a les mans de les quals havia estat antigament rapinyada.
Els Segarra no havien arribat a l’etapa de la llana. Es trobaven a mig camí entre els Torres i Camps i la ruïna, amb tendència descendent. Del patrimoni, els quedaven algunes finques, l’antic convent de monges del carreró de la Barca i el casal del carrer del Riu on l’Aleix, orfe des dels quinze anys, vivia amb un oncle patern, Ignasi, i la muller d’aquest, Malena, enmig de les col·leccions acumulades per la família al llarg del temps: pintura francesa del XIX, peces arqueològiques de les diverses cultures que al llarg dels temps havia conegut la vila, alternaven amb els paisatges romàntics del difunt oncle Damià, els invents mecànics de l’avi Hermes, alguns experiments cubistes de l’Aleix i les escultures mitològiques de la tia Severiana, també difunta, de qui conservaven així mateix alguns autòmats a les golfes.
L’Aleix, després d’uns anys a Barcelona i d’alguna escapada escadussera a París, s’havia retirat molt jove a la vila. Treballava força però l’obra, en la qual no incloïa els retrats de pur compromís, com el del senyor Jaume de Torres, romania amagada. No la veia ningú fora de la seva tia Malena i ell mateix acabaria destruint-ne la major part durant la sotragada que havia d’esquerdar-ho tot molts anys després. Tanmateix, la tarda del 1914, quan es disposava a començar el retrat del senyor Jaume de Torres sota la mirada atenta de la petita Carlota, els esdeveniments que havien de marcar de manera indeleble la vida i la mort de l’Aleix de Segarra eren encara llavors adormides en la saó del futur.
Ben al contrari del que calia esperar de la glorificació del senyor Jaume de Torres, l’execució del retrat resultà destorbada per algunes incidències que hi quedaren reflectides. La primera va produir-se durant la segona sessió, quan el quadre era amb prou feines un esborrany amb terra de Siena molt diluïda, tacat lleument amb grisalles. El model, assegut vora el balcó que donava a la plaça d’Armes, cedia la imatge a la posteritat pictòrica des d’una butaca de vímet mentre amollava un discurs interminable i carregós en què, òbviament, la família Torres i Camps, amb el benentès que ell n’era el cap i sobretot el cervell, feia el paper de protagonista. Havia vist, l’Aleix, a les drassanes de l’Ebre, el nou llaüt que els calafats els construïen? Un cop enllestit, la flota de la casa arribaria a la mitja dotzena de vaixells, un més que la de la jove vídua de Salleres, i es trencaria així l’empat irritant, injust i gairebé ofensiu des del punt de vista dels Torres i Camps, de la potència fluvial d’ambdues famílies. Havia reparat, l’Aleix, els magatzems de la fàbrica d’extracte destinats a envoltar l’enorme pati central on carruatges de tota la contrada descarregaven tones i tones d’arrels de regalèssia? No li havien dit, a l’Aleix, al Cafè del Moll, ja que el pintor anava rarament al Casino de la Roda, la seu dels senyors, on el consideraven un cas perdut, gairebé un renegat, que la família Torres (aquí, l’omissió del cognom Camps va provocar un arrufament de celles de la sogra i obligà a una rectificació precipitada del gendre) era a punt de comprar la finca de la Plana dels Voltors?
L’Aleix no responia, cosa que tampoc no esperava el senyor Jaume; concentrat en l’estudi de les fesomies vermelloses i toves del model a les quals el mostatxo negre afegia un toc de petulància sota el nas de carxofa, el pintor era solament un auditori sense dret a la paraula. La seva missió a sobre de pintar, activitat que, per al senyor Jaume de Torres, anava irremeiablement associada a la irresponsabilitat, la disbauxa i la bohèmia, era escoltar les grandeses de la casa.
A diferència del primer dia, en què va resultar atuïdor, el pròcer no va poder allargar massa el monòleg triomfal de la segona sessió. Quan es disposava a enfilar una altra rècula embafadora de glòries i l’Aleix li indicava una ombra a la papada amb un cop de pinzell, va esclatar una cridòria a l’escalinata principal. Les tres minyones —la Camil·la, l’Adelaida i la Verònica— s’aviaren de la cuina al rebedor; la mare i l’àvia de la Carlota, esglaiades, aturaren de fer ganxet, l’Aleix deixà el pinzell immòbil a la sotabarba del retrat i el senyor Jaume de Torres va agitar-se a la butaca de vímet mentre la nena guaitava encuriosida cap a la porta del saló i l’avi, reclinat plàcidament en un cantó del sofà, continuava fent la becaina amb la boca oberta.
—Quina desgràcia! —van sentir que cridava la Camil·la.
—Que Déu l’hagi ben perdonat! —esclafí la Verònica.
—Quin desastre, quin desastre! —repetia la veu escardalenca de l’Adelaida.
El Ramon Graells, l’home de confiança del senyor Jaume, va aparèixer a la porta del saló, seguit de les tres minyones esglaiades, mentre un grup de navegants i de minaires s’aglomerava al corredor sense atrevir-se a entrar.
Del que seguí, allò que arribava d’una manera més precisa a la senyora Carlota de Torres a través del temps era l’expressió del pare. A força d’empal·lidir, la pell se li tornà gairebé transparent; sota el mostatxo se li endevinava la tremolor dels llavis; els ulls esbatanats, incrèduls, que un moment abans contemplaven les coses amb un distanciament arrogant, fitaven aleshores, temorosos, l’home de confiança.
Compungit, acoquinat com si en fos el culpable, el Ramon Graells desgranava la història. El saló s’omplia de mots estranys, de noms de coses del riu desconegudes per a la Carlota. Solament la paraula «mort», una lluentor negra que bategava entre les paraules del narrador, s’associava en el seu cervell a funerals i dols, a l’absència encara inexplicable d’alguns dels personatges de la família el retrat dels quals canviava de lloc al passadís.
Amb els anys, el succés narrat aleshores pel Graells enmig de l’esglai de senyores i de minyones, dels gestos desolats del senyor Jaume i de la pal·lidesa del pintor, havia de créixer a força de rodar per les tertúlies vilatanes però la clau va ser sempre un misteri. Assolades les coses, enllestides misses i condols, pendent un sepeli que no havia de celebrar-se mai perquè no hi havia despulles a sepultar, només va quedar un fet innegable en el cabdell de versions, hipòtesis i fantasies que van embolicar la troca de l’afer: cap al migdia del 12 de juny del 1914, el Ràpid, llaüt de la casa Torres i Camps, carregat de farina, havia naufragat a l’Ebre, al Pas de la Lliberola. Dos peons es salvaren nedant i el tercer, que surava com els codissos, va agafar-se a la palanca de la nau amb la qual havia topat en el moment de sotsobrar i arribà a la vora, estamordit i mig boig de por, uns quants quilòmetres avall, gairebé a les envistes de la vila. Mai no es va saber res del patró, el Josep Ibars, de la nau ni de Gatell, el gos de la tripulació. Barquers, pescadors i llaüters guaitaven les aigües sense descans, donaven veus pertot arreu a la ribera, de la vila fins a mar, però aquella vegada l’Ebre no amollà la presa, mai no trobaren altres restes del naufragi. Així començà la llegenda que la Verònica contà un dia en secret a la senyoreta de Torres en un racó de la cuina, on la petita s’esquitllava sovint a tafanejar malgrat la prohibició de la mare. La Carlota s’assabentà que el patró, tal com passava sempre amb els difunts que no trobaven el repòs del sepulcre, s’havia tornat una ànima en pena. Allò no era cap invenció; al contrari, es sabia de bona font. No assegurava Pere del Pla, i ell no contava mai mentides, haver trobat la nau perduda en recte de la vall de la Canota? Ni Pere del Pla ni la seva tripulació aconseguien treure’s del cap la imatge esborronadora d’aquell Ràpid espectral, com de boira, els rems del qual es movien sols sense peons que voguessin. Encara els obsessionava més la figura del patró, Josep Ibars en persona, amb la boina un pèl caiguda damunt l’orella esquerra, que servava en silenci. Si no la carcassa del gos Gatell, què era la bèstia terrorífica que una nit va entrar a casa de la vídua del llaüter i va sortir-ne com un llamp cap als molls enduent-se a la boca les ulleres de vista cansada del desaparegut, a qui devien fer falta en el transmón?
De vegades, sobretot en temps d’hivern i de boires —precisava la Verònica—, quan es feia fosc, el Ràpid atracava als molls de la vila i el patró difunt, diu que per treure’s del cos la gelor de la mort, voltava per cafès i tavernes on s’empassava les begudes servides al taulell i als vetlladors de marbre. Els parroquians veien com els gots s’enlairaven i es buidaven sols igual que si l’alcohol s’evaporés de sobte. Allò, si més no, li passava contínuament a Robert de Tàpies, de manera que la set insaciable de l’espectre l’obligava a demanar una copa de rom darrere l’altra a fi de compensar el que se li bevia l’Ibars. La història havia engrescat la Carlota i la noia volgué esclarir si el patró en pena s’havia begut alguna vegada el cafè o el licor del seu pare, el senyor Jaume de Torres. La minyona deixà de plomar la gallina decapitada feia una estona amb un dels sabres de la generala difunta el qual sempre prenia d’amagot de la panòplia del rebedor per immolar la volateria malgrat la prohibició de la senyora Adelina, i mirà escandalitzada la Carlota a través del borrissol de l’au, una neu indecisa en l’atmosfera tranquil·la de la cuina. S’havia tornat boja, amb perdó, la senyoreta? Com podia ni tan sols pensar —va etzibar-li, severa— que un pobre, encara que fos un patró de la categoria de l’Ibars, gosés, ni després de la mort, posar els peus al Casino de la Roda, el cafè dels senyors?
El quadre i la Carlota de Torres havien envellit alhora però ella no s’adonà de l’enfosquiment gradual dels olis, pigments i vernissos de la pintura. Li passà desapercebuda la grogor subtil que girava al verd el blau de cobalt del plastró, el to ambarí adoptat pels antics blancs de la camisa o l’esmorteïment de la lluminositat del celatge sobre la panoràmica de la vila que servia de fons a la figura. No veié els canvis, paral·lels a les misterioses reaccions químiques del seu propi cos, que havien transformat la nena embadalida davant el pintor en la dona gran enfurismada per la invasió de pols soferta pel Saló de les Verges Màrtirs. Tanmateix, bastaren les hores que el quadre va romandre enfarinat perquè el costum de veure’l cada dia, causa de la imperceptibilitat del canvi, es trenqués. Així, durant la neteja, quan una de les minyones —no sabem si la Sofia, la Carmela o la Teresa, successores de la Camil·la, l’Adelaida i la Verònica— va descobrir amb el drap un fragment de la pintura amb els colors esgrogueïts, sense l’esclat amb què s’havien imprès a la memòria d’una Carlota jove, la recerca de l’antiga frescor féu retrocedir de nou el temps.
Va entrar en els carrers del quadre, carrers del record: hi evocava la llum d’estiu, calenta i seca, dels dies en què havien estat pintats; els resseguia com una possessió, d’una façana a l’altra, per l’aire quiet de la vila inconscient dels avatars del futur. Arribà al fumeral de la fàbrica d’extracte, l’edifici de rajola vermella adossada a l’antic fortí de pedra que tancava la muralla de la vila per aquella banda; d’allí, seguint a l’Ebre el reflex gris-blau del fum de la xemeneia, féu cap al vaixell amarrat al moll de les Vídues.
El llaüt que surava en el riu del quadre era el Carlota. El pare n’havia apressat l’acabament a fi de suplir el Ràpid, perdut en el naufragi de la Lliberola. Els calafats pencaren de valent a les drassanes, món embadalidor i amarat de misteri, amb fumeres, aroma de fusta i fortors de brea, on la duien a veure el vaixell que, a la primeria, li semblava el costellam d’una bèstia enorme i esfereïdora. En visites successives observà com anava agafant forma, com l’equipaven amb els paraments, com l’Aleix de Segarra pintava el nom d’ella amb carmí a les galtes de proa…
L’avarada de la nau era un dels records més nítids de la senyora. La festa havia resultat encisadora, magnífica. Successor del secall inquisitorial, mort d’un atac de cor a les acaballes d’un dejuni mentre es flagel·lava amb les deixuplines, el nou rector (de l’escola del canonge de Lleida), que havia reprès les visites al Saló de les Verges Màrtirs a l’hora de berenar, es revestí amb capa pluvial i, voltat d’escolans, baixà al moll a beneir el llaüt. A continuació, ella, amb l’ajuda del pare, havia estavellat una ampolla de xampany contra la proa del vaixell on el nom ressaltava a banda i banda amb lletres vermelles sobre un triangle blanc. Després d’un discurs torrencial del senyor Jaume, convidats i família embarcaren davant l’expectació dels vilatans congregats al moll per presenciar la festa. La primera imatge que la senyora conservava de l’Arquimedes Quintana, vell dimoni del riu, era d’aquella passejada per l’Ebre: des del seu lloc de timoner, el patró, alt com déu i el braç, desgarbat però ferreny, guaitava la catèrvola senyorial i feia mostra d’unes atencions tocades d’ironia que provocaven una sensació d’incomoditat entre els passatgers. També va veure aleshores per primera vegada el Robert Ibars, fill del patró del Ràpid desaparegut en el naufragi de la Lliberola; el noi, un galifardeu d’uns catorze anys, s’estava dret a la vora de l’Arquimedes; els pares van acostar-se a parlar amb ell i el patró. La senyora Carlota de Torres recordava el gest un pèl esgarrifat i aprensiu de la mare en passar la mà blanca pels cabells negres i rebels de l’orfe, que va rebre la moixaina amb una mirada esquerpa.
La Sofia va torcar amb el drap el coll del senyor Jaume, immòbil en la seva precària eternitat pintada, i va esllissar-l’hi a continuació per la pitrera. La senyora, inquieta, es va remoure a la butaca. El drap descobrí sota la capa de pols un bocí d’armilla d’un color a joc amb el del vestit; aparegueren també unes anelles de la cadena de plata del rellotge… Aleshores, del fons del temps, com una ventada imparable, retornà l’escena, el segon dels incidents que marcaren la realització del quadre: el pare, satisfet de l’avarada del Carlota, gairebé oblidat el naufragi del Ràpid, havia decidit la represa de la pintura, ajornada pels trasbalsos. Era una de les darreres sessions. El pare, més ufanós que mai, anunciava a l’Aleix importants projectes dels Torres i Camps; la mare acabava d’ordenar a la Camil·la que portés el berenar; l’àvia feia ganxet i l’avi, com sempre, dormia en un cantó del sofà. El pintor mirava l’obra gairebé enllestida, hi afegia els darrers tocs d’efecte. Havia accentuat la llum a les fulles del ficus de la dreta de la figura i es disposava a realçar les lluentors de la cadena del rellotge: amb la punta del pinzell agafà una mica de groc i l’acostà delicadament a la tela…
En la memòria de la jove senyoreta de Torres, la pinzellada de groc havia de quedar lligada per sempre a la trencadissa dels vidres del finestral del balcó i a l’estampit esfereïdor d’una escopetada.