V

Els adéus amb la Júlia Quintana destalentaren profundament el vell Nelson. Mentre tornava al Cafè del Moll, el fil del record retrobat en les fotografies li feia reviure altres dies. Unes vegades, les imatges eren nítides; d’altres, giraven en remolins, es desfeien com volves de cendra si intentava detenir-les.

Arquimedes Quintana hi apareixia amb insistència: veia el cadàver estès en el fons del Neptú mentre el globus de l’enginyer Ponç sobrevolava la nau per l’abril del 1931 i recordava amb recança la seva pròpia fredor davant la desgràcia. No va copsar-ne l’abast fins al moment del sepeli en el fossar. De vegades es preguntava amb perplexitat per les causes d’aquella secor. Ni el desembarcament al moll de les Vídues, amb la gernació agrumollada a la vora ni el dolor silenciós de la Júlia davant el cos del pare aconseguiren esgaiar la seva indiferència. Durant la vetlla estigué com absent, amb prou feines sentia les converses. No participava de l’entusiasme que la nova situació política encenia entre els presents amb la música de fons del cercavila. El rei, la República… Què era, allò? Què volia dir? Les paraules de l’home de la Júlia, un dels més il·lusionats amb els canvis que comportaria la instauració del nou règim, no li passaven de la pell. El dolor va colpir-lo de sobte al cementiri, mentre l’enterramorts Jeremies —caliquenya negra a la comissura dels llavis, nas de pebrot i mirada tèrbola d’anar sempre a la vela—, tapava desmanyotadament la boca del nínxol sota el blau lluminós del dia d’abril; va sentir que s’afonava, es trobà sol en una buidor fosca, inabastable, gèlida. A la nit no va dormir i quan salpà de nou amb el Neptú intuí que l’Ebre també se li havia tornat estrany. La unió entre ell i el riu es trencà, cosa que no va passar inadvertida a la tripulació, ni tan sols —com assegurava l’Atanasi Resurrecció— al mateix llaüt, el qual va perdre durant un temps la finor de navegar. Als trenta-vuit anys, Nelson donava per cremada la vigoria, es sentia vell. La memòria de llavors era la d’un malson angoixós que es va acabar al cap de tres setmanes, un dia sortós però també funest, l’única taca negra de la seva història de navegant.

—Avui duràs un passatger —li anuncià el quadrer, Simó de Figueres, quan el va veure entrar als estables—. Acaba de baixar una de les minyones, la que està tan bona, a dir-ho de part de l’administrador.

Allò el va sorprendre. El moviment de viatgers pel riu era constant però els propietaris no s’hi ficaven mai: agafar-los o no agafar-los solia ser incumbència dels patrons. Si l’administrador, el tercer que la vídua instal·lava en el seu llit d’ençà de la catàstrofe del Polifem, havia enviat una minyona a punta de dia, devia tractar-se d’un cas especial.

—Qui és?

El vell quadrer acaricià la llisor tèbia del llom d’un matxo abans de posar-li la cabeçada; un estremiment poderós va recórrer com una onada la pell de la bèstia, impregnada d’olor calenta i agra de palla i de fems.

—Mira-ho. Ja és al moll. Ha arribat quasi al mateix temps que la noia. L’haurien d’enviar més sovint aquí, aquesta xiqueta… Redéu, quines anques!

S’acostà a la finestra, donà un cop d’ull als embarcadors. Vora les naus il·luminades per un sol deixatat a penes desprès d’un horitzó pintat amb tintes violades, va veure el Francesc Romaguera. A unes passes del senyoret, un criat vigilava l’equipatge.

—Per què no aprofites l’ocasió i el fots al riu, Nelson? —remugà el quadrer darrere seu—. Un malparit menys… Emporta’t també el mosso, aquests llepaculs no es mereixen altre. Són capaços de fer moneda falsa per una mirada o una paraula del senyor. No l’has sentit presumir mai, aquesta rata de claveguera, de les consideracions que li té l’amo? Em treu del solc! Desgraciats! El senyor els allarga la petaca un cop l’any perquè facin un cigarret i això els fa oblidar la misèria en què viuen… Si molt convé, deixen fins i tot que se’ls fotin la dona o les filles…

El Nelson no va tenir esma ni d’emprenyar-se; a fi de comptes, tindria dos treballs. El Neptú no era seu sinó de la vídua de Salleres. Si l’administrador manava d’embarcar el Francesc Romaguera, no hi havia res a dir. Mossegar-se la llengua i fotre’s. Eixí dels estables mentre el quadrer, que estava de cerç, continuava amollant fàstics dels senyors; el vell rondinaire ja tenia el pretext per renegar tot el dia. No trigaria a enfilar-se en un pessebre per adreçar a les bèsties un discurs incendiari sobre les misèries del món, endolcides aquell matí per la gràcia dels malucs de la minyona.

Nelson baixà al moll, saludà amb un bon dia a tothom, invità el passatger a pujar a bord i féu carregar l’equipatge a l’Atanasi Resurrecció. Des del lloc de patró, a popa, dominava la nau. Les cares sorrudes dels peons mostraven el malhumor per la presència del senyoret empolainat. El Romaguera, assegut damunt les maletes amb molta cura de no embrutar-se de carbó, encengué un cigar abans de correspondre amb displicència als adéus del mosso quan el Neptú, un cop retirada la palanca, salpava lentament del moll.

La vila en pes tenia entravessat el Francesc Romaguera, sense que tinguessin part en la fòbia les nits del picaplets de la capital amb Carlota de Torres, nits del domini públic de les quals l’Adelaida i la Verònica donaven informació puntual i a la menuda sense deixar-se al sac un grinyol de somier, un gemec o un sospir de la gresca que escoltaven des de la foscor del passadís, d’amagot de la Carmela, sentinella insubornable i gelosa de la porta de la cambra. En afers de llit, la vila es decantava sense manies per la sucada jovial, i els amors de la Carlota de Torres amb el fill del Sadurní Romaguera ja no tenien l’al·licient de la novetat que els havia fet dignes de l’atenció de la brama sis anys enrere. D’altra banda, que la senyora enganyés l’Hipòlit responia a una fatalitat antiga i ben coneguda. L’Honorat del Cafè, que aleshores ja pensava seriosament a retirar-se i dedicar el temps a les col·leccions familiars de botànica i d’instruments de farmàcia, i a la seva passió per la lectura, afirmava que sobre cada família planava una mena de fat el qual, de manera més o menys evident però immancable, n’afectava els membres al llarg de generacions. D’acord amb això, constatava, només a tall de mostra, com un avançament de l’estudi definitiu, que la Salleres era un cas claríssim de família de vídues on els marits duraven el temps imprescindible (any amunt, any avall) de fecundar les femelles, anar-se’n al calaix i donar pas al llit de matrimoni als homes de confiança. L’apotecari feia ressaltar així mateix la febre pels embolics legals que embogia la família dels Sansa, sempre ficada en plets inacabables, transmesos d’una generació a l’altra sense cap defalliment, fins al punt que es deia que el Juli Sansa havia anat al clot de resultes de guanyar en un ai un procés embrolladíssim i frondós amb el qual pensava regalar-se pel cap baix un lustre sencer. Qui podia negar que tots els Saboga, llaüters de vàlua indiscutible, s’amallaven almenys un cop a la vida a la mitjana de la Ferradura, malastruga encara més sorprenent si es tenia en compte que es tractava d’un punt sense perill on mai no va encallar cap altre vaixell? Els Quintana de Roca sempre es morien en dijous; els Oliver gaudien de la gràcia d’ensumar les vetes de lignit i de trobar la mandràgora; les eugues dels Castelló sempre eixien bacives i un fat ineludible condemnava els hòmens de la família Móra a ser enganyats per les dones respectives. La tradició de banyuts (però no de cabrons —matisava l’apotecari— perquè els Móra ni podien avenir-se al que ignoraven ni els passava per l’esment dubtar de la virtut de les esposes), només estigué a punt de trencar-se quan el Desideri Móra, sis anys després del casament, encara no havia estat coronat per la dona. Allò suscità una certa impaciència entre els vilatans, la gent no es sentí alleugerida fins assabentar-se de la relliscada de la senyora amb un regidor de Lleida. Quan el fat s’acomplí, la dona, incapaç d’entendre, segons va confessar a una amiga, l’impuls misteriós que l’havia ficat al llit d’un home que ni tan sols li agradava (i que, tot s’ha de dir, resultà un sonso), es dedicà en cos i ànima al Desideri, de qui estava realment enamorada, sense faltar-li mai més ni amb el pensament. L’Hipòlit de Móra va patir el destí familiar, però, al contrari de la sogra, la Carlota de Torres no s’acontentà amb una abornada de trascantó. Arran de la gran vaga, si el Francesc Romaguera havia d’aparèixer a la vila, sorgien problemes de paperassa de les mines, dificultats amb l’empresa farmacèutica de Marsella, importadora de l’extracte de regalèssia de la fàbrica, o assumptes relatius a les nombroses inversions en valors dels Torres i Camps i dels Móra i Torres. L’Hipòlit havia d’anar de viatge a Madrid o a França. Allò, d’altra banda, sempre li venia de gust: aprofitava l’avinentesa per visitar els bordells de luxe on sempre exigia —per llei de compensació, segons l’Honorat del Cafè— senyoretes rosses, primes i dolces.

L’hostilitat de la vila contra el Romaguera, un esqueix de la qual eren els grunys amb què la tripulació del Neptú acollí el viatger a bord, es remuntava també a l’estiu del 1925, quan l’advocat es mostrà més arrogant i dur encara que el seu pare amb els minaires. Havia arribat al punt de bufetejar l’Arnau Terrer mentre aquest l’increpava durant un aldarull a la porta de l’Ajuntament quan els representants dels vaguistes intentaven entrar-hi per parlar amb els propietaris reunits amb l’alcalde. La memòria vilatana conservava la imatge del senyoret mentre treia la verinada contra la «xusma roja» dels manifestants, protegit per la guàrdia civil, després de l’incident amb el líder obrer. Quan la mort de l’Arnau, el noi Romaguera no es trobava a la vila; havia tornat a Madrid feia una setmana però ningú, ni els conservadors més empedreïts en els conciliàbuls del Casino de la Roda, no l’absolia de responsabilitat en la inducció del crim. Recordaven les amenaces proferides pel senyoret durant la trifulga i el seu paper en la repressió d’assemblees i manifestacions. Sobre l’autor de l’ordre de matar el minaire, no hi havia rastre de dubte. A penes feia l’any del crim, l’agutzil vist per míster Wilson al camí del Riber fou la víctima d’una estranya malaltia que va consumir-lo en una setmana i va fer parlar molt. A una passa de la mort, l’esbirro, aterrit, corcat pels remordiments, començà a maleir el Sadurní Romaguera, per culpa del qual —cridava— duia les mans tacades de la sang d’Arnau Terrer. La família, espantada, va foragitar de la cambra el personal de la vetlla i provà d’assordir els xiscles esgarrifosos del moribund tapant-li la boca amb una tovallola, però ja no hi havia remei. Tothom sentí les seves paraules i la vila s’assabentà de la història: la detenció del líder quan anava a dormir a la Taverna de les Anguiles, el trasllat del pres fora del terme municipal, l’assassinat amb un tret de revòlver, la branca de savina clavada a la ferida per simular un accident… L’agutzil, empassant-se la ranera de l’agonia que no podia amollar a través de la mordassa, morí al cap de dos dies, al pes d’una matinada estremida pel cerç. Colgat el difunt —capvespre vinós entre els xiprers del fossar, embolcallant els quatre gats aterrits del seguici—, semblà que les revelacions de l’agutzil s’esvanirien juntament amb la imatge de l’assassí. Ara bé, el silenci de la vila no significava l’oblit. Així quedà palès la nit de la proclamació de la República, quan les colles cridaren pels carrers de la vila el nom del líder liquidat al camí del Riber.

Els darrers esdeveniments acabaven de dissipar qualsevol dubte sobre el Francesc Romaguera. Nelson i la tripulació coneixien les manifestacions del senyoret a propòsit del canvi de règim, calcades de les del seu pare, que també treia foc pels queixals des de la seva substitució per un alcalde republicà. Pare i fill tronaven al Casino de la Roda, on havien mantingut manta batusses verbals amb el metge més jove de la vila i altres socis de conviccions republicanes que acabaren per no tornar més a la seu dels senyors. Aleshores, els miralls del casino ja jugaven sovint amb el monocle de von Müller —«un nazi fastigós», remugava l’Estanislau Corbera al Cafè del Moll—, l’alemany que havia comprat amb la mediació dels Romaguera una gran finca a la vora de l’Ebre. L’estranger hi havia instal·lat una potent emissora de ràdio a més d’un observatori meteorològic. Per la vila, provinents d’Alemanya i camí de la propietat, desfilaven contínuament joves àries esculturals, altíssimes; segons explicaven navegants i pescadors esbalaïts, nedaven en pur hivern a les aigües gèlides de l’Ebre.

Aquell matí, al Nelson, allò no li feia ni fred ni calor. A penes salparen, es tancà en la closca de l’abaltiment mentre servava d’esma el Neptú riu avall. El sol aclaria de pressa els blaus foscos de l’aigua; a les vores, els vagons, remolcats per bèsties resignades, començaven a rodar per les vies dels carregadors i dels terraplens de brossa de les mines. La cadència de la vogada ensopia el patró. Dins el seu cervell s’ataconaven pensaments ombrívols: el record de la filla morta, sempre present, s’afegia a la imatge del vell Arquimedes i una fluixesa espantosa li donava el desig d’acabar d’una vegada: un tir —la idea l’obsedia— era l’escapatòria d’una situació insuportable.

Els navegants més assenyats i equànimes no van trobar al succés altra explicació —fora d’una mala jugada del destí inescrutable, precisava l’Honorat del Cafè— sinó l’abaltiment que es menjava el Nelson d’ençà de la mort d’Arquimedes Quintana. Ni el mateix patró pogué entendre la badada: el soroll va ser esgarrifós, com si la quilla acabés d’estellar-se. Amb un moviment sec, l’arjau colpejà les cuixes del Nelson i l’avià enlaire per damunt de la borda. Va veure voltar el cel com un remolí mentre intentava aferrar-se als bitons de popa abans de caure d’esquena a l’aigua. Solament va sentir mitja blasfèmia de l’Atanasi, que sempre les aviava llarguíssimes, i va empassar-se la seva pròpia —un concís «collons de déu» heretat del veterà de Tetuan que li sabien a tota la ribera— junt amb un bon glop d’aigua. Sentí la topada amb els codissos del fons i quan, tot estossegant, va poder posar-se dempeus, s’adonà del desastre: acabaven d’amallar en una mitjana. L’estropada havia arrencat els remadors dels bancs, el matxo potejava amb desesperació maldant per incorporar-se entre la massa negra del carbó desplaçat per l’escorament de la nau a babord.

Quasi quaranta anys més tard, mentre es dirigia al Cafè del Moll, el vell Nelson, ple dels records avivats per l’acomiadament de la Júlia, revivia la vergonya, mai acabada d’esbandir, de l’amallada. Sortosament el llaüt no s’havia esventrat. No obstant calgué llençar força tones de lignit a l’aigua per desencallar-lo. Fora d’algun magolament, els peons es trobaven il·lesos. Només el senyoret, mig estabornit de resultes d’una patacada contra un escàlem, sagnava d’una manera escandalosa.

La sotragada de la vergonya el féu eixir del marasme en què l’havia enfonsat la mort del vell Arquimedes. L’amallada i la pèrdua del mineral se li van clavar a l’ànima malgrat la defensa de la vídua —«A l’infern, el carbó; Nelson és el millor patró de l’Ebre»— i d’ençà d’aleshores no pogué passar mai vora la mitjana de la Ferradura sense rememorar el fet i sentir de nou el cruixit del buc contra el fons. L’illa havia de quedar-li gravada també a l’esment, cinc anys després, per un trasbals més greu que la ferida en l’amor propi d’un patró de llaüt de l’Ebre o la pèrdua d’unes tones de lignit de la vídua de Salleres.

No bufava ni un alè de garbinada. El món, atupat per la calor implacable de juliol, pareixia a punt de crebassar-se. Entre els roquissars grocs i rojos de les vessants de la vall, grallaven els corbs. El matxo sirgava lentament per la riba dreta remolcant el llaüt. De tornada de Tortosa, ja prop de la vila, el Neptú remuntava l’Ebre amb una feixuga càrrega d’arròs i de terrissa. Vora la mitjana de la Ferradura, Joanet del Pla, que barrejava a proa amb el bitxer a fi d’alleugerir l’esforç de la bèstia, llançà de sobte un crit mentre assenyalava un punt de l’illa coberta de gatells.

Nelson no li va fer gaire cas. Tenia altres cabòries; l’amoïnaven les notícies encara confuses sobre una rebel·lió militar al Marroc, que corrien de matinada als molls de Faió. Sí, l’Àfrica era lluny i el patró miravetà que comentava les noves assegurava que allò no seria res, que es tornaria aiguapoll, però tots es delien per arribar a la vila on encara bullia l’entusiasme despertat per la victòria del Front Popular a les eleccions del febrer. La gent acabava de recuperar l’esperança després de les frustracions acumulades d’ençà de la proclamació de la República, alguna tan dolorosa i de tanta ressonància a la vila com la repressió de la revolució dels minaires d’Astúries. Tornava a haver-hi il·lusió i pertot arreu —els socialistes al Cafè del Moll, els republicans d’esquerra al Central i els comunistes al de la Muralla, quasi davant per davant de la Taverna de les Anguiles on es reunien els llibertaris— el personal confiava en el fruit de la victòria. Però Nelson no veia les coses tan clares, no albirava el desllorigador de la situació ni quin dels partits amb militants a la vila tenia realment la possibilitat d’aconseguir el paradís promès a cada míting. Els discursos el cansaven, les teories polítiques el feien badallar i l’emprenyaven; no les entenia. El sentit comú no li oferia altre recurs per aclarir-se fora de deduir les garanties de cadascuna de les opcions polítiques del tarannà dels dirigents respectius. Aquella actitud, plena de trencacolls esquivats amb prou lucidesa, duia les coses a un terreny entenedor, quotidià, despullat de la faramalla dels qui li volien fer creure que el cel era de ceba i es podia emprendre a mossades. Reduïa els líders a gent de carn i ossos que prenien cafè al seu costat, que arrencaven carbó a la mina o s’esllomaven a força de navegar per aquells rius de déu; gent que es casava, que es posava malalta, que anava al ball; gent a qui veia passar pels tràngols del viure, estimada i també, potser, avorrida. Tampoc no en treia l’aigua clara, almenys no tant com l’Atanasi Resurrecció. El peó veia en el comunisme la solució indiscutible i s’abocava al partit. On era la veritat si les discrepàncies entre els qui havien de solucionar els problemes del món eren enverinades fins al punt de fer-los oblidar l’enemic comú per esgarrapar-se entre ells? Al capdavall, no canviarien un amo per un altre i haurien de seguir peonant com fins aleshores o més? Era possible de canviar les coses? L’Atanasi deia que a Rússia… Però Rússia queia lluny i vés a saber què hi havia de veritat en el que deia la propaganda. De vegades pensava de tenir una conversa amb l’Aleix de Segarra sobre les qüestions que li feien ballar el cap però mai no gosava fer-ho. A causa de l’antiga relació de l’Aleix amb el vell Arquimedes Quintana, entre el Nelson i l’artista hi havia una barrera de respecte. El pintor el cohibia. No compartia la mena d’incomoditat, pastada obscurament amb un recel secular, de força gent malfiada de l’Aleix de Segarra i d’altres senyors republicans, fins i tot amb simpaties declarades pels obrers. Renegar de la pròpia classe per defensar els interessos dels qui, al capdavall, volien destruir-la, anava més enllà d’una entremaliadura de nens capriciosos o —com afirmaven alguns obertament— era una manera d’assegurar-se un peu a cada banda per trobar-se a recer bufés d’on bufés el vent? Res d’això no li semblava probable pel que feia a l’Aleix, definitivament marginat per la senyoralla. Si bé havien contemplat amb una certa indulgència les bogeries dels dies de L’Edèn, els conservadors no li perdonaven la seva actitud quan la mort d’Arnau Terrer i encara menys el seu decidit suport de la República primer i ara del Front Popular. A la darreria, a més, Nelson el veia poc…

El patró no tingué temps d’embrancar-se en especulacions sobre la causa de l’aïllament de l’Aleix, els suposats amors de l’artista —terribles, ignominiosos, diabòlics, segons la Feliça Roderes, que hi al·ludia veladament manta vegada des del Balcó de l’Apocalipsi a més de denunciar-los confidencialment al bisbe de Lleida— perquè els crits de Joanet del Pla li esbandiren les cabòries.

—Què passa?

—Veig un cos a la mitjana, entre els gatells!

—La puta d’oros! —amollà l’Atanasi Resurrecció—. Deu ser un ofegat.

Al Nelson, se li féu un nus a la gola. Si Joanet no la marrava, cosa gairebé impossible perquè tenia la vista molt fina, hauria donat un braç per trobar-se lluny d’allí i no veure’s en el tràngol de recollir el cadàver. Acomplir aquell deure, tant humanitari com legal, l’emmalaltia: si la imatge de la mort era sempre estremidora, al riu resultava fastigosa, horrible. Sempre pensava en el pare, desaparegut a la Lliberola, que havia acabat, segurament, com aquells desgraciats, inflats com bots, bruts de fang, mossegats per les anguiles. Cada cop, fins que el temps no li esbandia les imatges obsessives, odiava el riu i el maleïa.

—On és?

—A la punta de la mitjana.

Féu aturar el matxo, amollà sirga i va posar proa a l’illa. L’Ebre, mirall espurnejant, enlluernava; un baf blavenc i enganxós tremolava damunt la mitjana de la Ferradura. El Joanet saltà a terra i es dirigí per una llesca de glera cap a la forma entrellucada enmig de la vegetació. Nelson no volia ni mirar. Qui devia ser? Algun vilatà? Si no, d’on l’havien arrossegat les aigües, a quin lloc el buscaven amb angoixa? Quan va decidir-se a desembarcar, una riallada esclatà entre els gatells. Nelson va preguntar-se si la troballa no acabava de trastornar el peó. Blasfemà.

—Nelson, vine! —cridava l’altre—. No has vist en ta vida una cosa pareguda!

Saltà del llaüt i féu via cap als gatells. A través de les espardenyes sentia la cremor dels codissos coberts d’escates de fang que es trencaven com fulles seques sota els peus. Va veure un braç aixecat enlaire, una mà amb tres dits mutilats. Quan separà les branques dels gatells, aparegueren el cos cobert de crostes de fang, la cara amb una galta afonada a l’aigua i l’altra mig desfeta. El blanc d’un ull brillava entre dues clapes de llot negrós, la nineta immòbil fitava el cel sense núvols.

—Una estàtua! —exclamà l’Atanasi Resurrecció.

—Un sant! —afirmà Joanet del Pla amb alleugeriment mentre ruixava la figura per netejar-la—. Un sant de missa!

El llot regalimava galtes avall de la imatge, en deixava veure la policromia: el rosat pàl·lid de les galtes donava pas a la foscor de la barba, llarga i arrissada, on esclatava el vermelló dels llavis.

—Pareix un bisbe —mormolà el tercer peó, que havia deixat la bèstia lligada a la riba dreta i acabava de travessar nedant el canal que la separava de la mitjana.

Nelson passà la mà pel clatell de la imatge.

—Ajudeu-me.

—Deixa, deixa…

L’Atanasi Resurrecció va desencallar la figura gegantina —el braç es va moure com si estigués viu— i la posà dreta. El pit, on la fusta policromada figurava una dalmàtica, semblava un clivell: era ple de forats, com si se l’haguessin menjat els corcs.

—Pareix una escopetada —va esclafir Joanet del Pla.

—Tens raó —digué el Nelson mentre deixaven la talla repenjada en un gatell. El matxer resseguia la mitjana i els cridava.

L’ala, també de fusta, amb la blancor maculada pel fang, era visible entre els joncs; el minyó ros els mirava amb un esguard blau des de la fesomia sense nas.

—Collons, un àngel!

Li faltava l’ala esquerra, tenia solament una mà i el cos era ple de nafres.

—Pobre caloi!

El segon barbut, gairebé nu i amb una calavera a la mà dreta, va aparèixer prop de l’àngel i vora també de la quarta imatge, aquesta amb barbes blanques, abraçada a una creu amb forma d’aspa. La santa, rossa i amb cara d’embadaliment, no havia arribat als gatells; es trobava encallada en aigua morta a mitja dotzena de passes de la riba, junt amb tres petits dimonis banyuts amb forques de ferro i un frontal d’altar ple de figures pintades. Més amunt, a l’entrada d’un dels canals de la mitjana, la imatge escapçada d’un sant jeia de sobines al costat d’una verge vestida amb túnica blava. Un reclinatori negre s’havia amallat a les arrels de l’àlber deixat a l’illa feia molts anys per una riada.

Van treure la santada de l’aigua, l’aplegaren en el punt més alt de la mitjana entre uns gatells.

—Pareixen morts, oi, Nelson? —remugà el Joanet, un pèl esbalaït davant l’estesa d’imatges.

—Si més no, diries que han volgut matar-los. Anem al llaüt, de pressa.

Una carpa tallà la pell de l’aigua: la lluentor platejada del peix voltat de gotes irisades semblà immobilitzar-se en el punt àlgid del salt. El soroll que féu en enfonsar-se donà la mesura exacta del silenci feixuc que esclafava la vall.

—Hauries de sentir les porgadores de la mina Amat —va dir-se Nelson mentre embarcaven. Però la quietud era total. Van reprendre la navegació. Al camí de la riba no hi havia ni una ànima. De sobte van reparar que no havien trobat cap llaüt de baixada de la vila i un pressentiment funest els agrapà el cor. Nelson parà l’orella: encara no sentia les porgadores. Gairebé a les envistes dels molls de la mina, aparegué una mula al galop entre les oliveres. A l’horitzó, a la banda del Segrià, pujaven cap al cel columnes de fum.

Quan baixava de casa de la Júlia al Cafè del Moll, el vell Nelson es va aturar davant de l’antic convent. L’endemà, l’edifici aniria a terra, una queixalada més en el procés implacable de la destrucció de la vila. Per un moment va pensar en el misteri ocult darrere aquella porta sobre el qual l’Honorat del Rom especulava sovint, i evocà la figura de l’Aleix de Segarra un dels darrers cops que l’havia vist a les altes galeries. La imatge del pintor s’esvaní, el patró va seguir lentament carreró avall: el fil dels records va tornar al dia de juliol del 1936, quan el vaixell passava enfront de la mina Amat. Mentre miraven amb inquietud les instal·lacions desertes, va ressonar un cop a la roda de proa.

—Un altre! —va exclamar l’Atanasi Resurrecció—. Aquest sembla el sant Blai de l’església de la vila!

Nelson va sentir la fregadissa a la banda d’estribord: després, el barbut de fusta es va perdre Ebre avall entre l’escuma del solc del Neptú.