III

L’estiu del 1939, l’udol de la sirena, a més de provocar la desbandada de la família Torres i dels seus fidels a la plaça d’Armes va interrompre un discurs del nou administrador de la vídua de Salleres.

Era la segona pífia d’un pla ordit amb molta cura. La primera havia anul·lat l’efecte que l’antic pixatinters esperava aconseguir al moment de l’entrada. Sonaria la campaneta; la minyona, refractària a la comèdia però ben alliçonada, aniria a obrir, faria esperar el visitant com si no el conegués i l’anunciaria. Al cap d’una estona deliberadament llarga, ell diria que el fessin passar. El rebria a contrallum i allò acabaria de destarotar-lo, d’abaixar-li els fums que li quedessin si és que li’n quedava algun. Tot havia començat d’acord amb el pla, però, qui podia preveure que el Rem, el gos perdiguer de l’ama, just quan la minyona obria la porta del despatx i ell, d’esquena al balcó, es disposava a impressionar el nouvingut, acudiria corrent com un boig, bordant d’alegria i es llançaria a sobre del Nelson per llepar-li la cara?

Quan la minyona, en qui l’administrador, emprenyadíssim, va sorprendre de reüll un somriure irònic, aconseguí d’emportar-se el gos, i ell recomponia l’actitud severa per encetar el discurs assajat davant l’espill del bany, la maleïda sirena va engegar un altre cop el pla a passeig.

Mentre l’udol, duplicat pel perdiguer a la sala on la criada acabava de confinar-lo, obligava l’administrador a suspendre la filípica pensada com a preàmbul d’un elogi dels nous temps, Nelson el mirava des de l’altra banda de la taula amb menyspreu i fàstic. Havia vist de seguida la mena de rebuda ordida pel torracollons. No el sorprenia gens ni mica. Al cap de cinc dies d’estada a la vila, ja sabia el pa que s’hi donava: n’havia tingut un besllum a l’estació de ferrocarril de Faió on un vilatà havia fingit no veure’ls quan baixaren del tren. Allò es repetí en el transbordador: solament gosaren saludar-los el noi Garrigues, que feia de barquer, i un cosí germà de la dona. Els altres passatgers, la majoria pagesos que tornaven del camp, van ignorar-los per por d’adreçar la paraula en algú que encara no sabien si els podia comprometre. Aquella actitud l’entristí. La visió del pont esfondrat acabà d’atuir-lo. Quan fugien amb el Neptú curull de personal pel març del 1938, la voladura fou un retruny llunyà, una resplendor vermella i fugaç a les aigües negres. Ara en veia l’efecte vora el pas de barca: les pilastres mutilades emergien entre runes i ferros rovellats de l’aigua intensament verda del matí d’estiu. En un sol dia el temps havia retrocedit i ara el transbordador, en desús feia molts anys, substituïa el pont, semblava dur-los a la fosca del passat. Van desembarcar en una vila emporuguida, plena d’ulls fugissers on es reflectia la inquietud ationada per gent com el nou administrador de la vídua Salleres, antic oficinista de pa sucat amb oli, antifeixista de boca al qui un gos acabava de deixar en ridícul. El perdiguer, acompanyant de la vídua quan anava a visitar les mines, cansat de navegar amb el Neptú i amic de la tripulació, era un dels pocs que no havia vacil·lat a saludar-lo.

Destarotat per la sirena, el nou ocupant del llit de la vídua, el «macarró carbonífer» —com solia designar-lo posteriorment l’Honorat del Rom en les dissertacions del Cafè del Moll— assajava per segona vegada un gest imposant i autoritari amb el ridícul bigoti franquista, els cabells amarats de brillantina viscosa i els altres elements d’una fesomia tova. Era debades: el gest imperial no passava de ganyota irrisòria i pretensiosa.

El desenllaç de l’entrevista fou conegut al cap de força temps quan va divulgar-lo una criada de la vídua. Aleshores l’Estanislau Corbera, l’únic que n’estava al corrent des del primer dia pel mateix Nelson, hagué d’intervenir, en vista del silenci del patró, per atallar la versió malèvola que n’escampaven les harpies xocolateres del Saló de les Verges Màrtirs. Així els vilatans van saber que ni el cop de puny que arrencà l’administrador de la butaca per encastar-lo a la llibreria del despatx ni el que va sostovar-li a continuació un parell de queixals ni els que haurien seguit ablanint-lo de no haver acudit les serventes, alarmades pel terrabastall i pels xiscles del nyicris gomós, eren conseqüència de cap disputa entre el Nelson i el pixatinters per gitar-se amb la vídua Salleres. El que va fer pujar la sang al cap al patró fou la referència despectiva del botifler als vilatans morts durant la guerra i sobretot a la sentència de mort acabada de dictar per un consell de guerra contra el Sebastià Noguera.

—Si no me’l treuen dels dits, hauria mort aquest dat pel sac —va confessar el mateix dia a l’Estanislau. I el cafeter, que encara maldava per apedaçar els desastres del pillatge abans d’obrir l’establiment, mogué el cap amb preocupació i va servir al llaüter una copa de rom d’una de les ampolles enterrades al celler que havien escapat a l’afanosia dels saquejadors.

—Heu perdut la guerra, Nelson, i un vençut no es pot permetre la bogeria d’anar pel món esdentegant administradors a plantofades i encara menys els del bàndol guanyador —li digué la vídua, l’endemà, després d’enviar-lo a buscar per una serventa—. Aquest cop callarà. Li he dit sense embuts que si busca ronya al cove l’engegaré a fregar. Ara com ara no crec que obri la boca, entre altres raons perquè la té inflada com un bot. Li vas cascar amb tota l’ànima, xiquet! Quan el vaig veure tan ensangonat em vaig pensar que li havies fet la festa… Asserena’t, vés amb els peus plans. No tinc ganes de perdre el millor patró quan més falta em fa. Prou desastres! No vull saber res de les vostres històries. Vau col·lectivitzar la conca, volíeu fer la revolució, però no ens vau tocar un pèl i jo no tinc ganes de fer mal a ningú. Vull obrir les mines al més aviat possible i tant se me’n dóna si els qui arrenquen el carbó són rojos o negres, tots han de menjar. Ara ocupa’t del que m’has dit. Després parlarem de la construcció dels llaüts necessaris per començar el transport del lignit.

Les paraules van tornar-li a l’esment mentre s’aviava Ebre avall amb la petita barca personal de la vídua. Ell mateix havia escollit els companys entenent-se directament amb la senyora per tal d’evitar problemes amb l’administrador, sac de gemecs tancat sempre al despatx per no mostrar el dol de l’ull esquerre ni la inflor de les galtes. La vídua solament arrufà el nas en sentir el nom de Tomàs de Xerta, antic patró dels Torres i Camps que l’anomenava sempre pels cafès «la vella marcolfa del carrer del Timó». Davant l’argument de Nelson que el Sebastià era, i ella ho sabia, un bon patró al qui després es podria donar el comandament d’un llaüt, cedí sense encastellar-se. Tan sols va mormolar:

—Digue-li que pot proclamar que sóc una marcolfa tantes vegades com vulgui. Ara, si vol navegar amb les meves naus que es guardi com de caure al riu de tornar a dir-me vella.

Tomàs de Xerta no aconseguia trobar feina des que havia eixit del camp de concentració. Els qui s’havien destacat políticament durant la guerra civil quedaven arraconats i l’actitud de la vídua Salleres era excepcional. Els Torres i Camps eren implacables a l’hora de les represàlies, en la majoria dels casos per obra de la Carlota, aconsellada pel Ramon Graells, que feia i desfeia d’amagat del senyor Jaume. Aquest, deslliurat de la dona i amb l’excusa de la represa dels negocis, sovintejava els viatges a la capital per raons de paperassa i es desentenia d’aquells assumptes en qualsevol cas menys interessants que la rossa embogidora que mantenia a Lleida.

Amuntegats dins la barca, petita per als cinc i les eines que hi duien, navegaven per un Ebre indolent. L’aigua lliscava amb indiferència entre el silenci de trinxeres buides, filferrades menjades pel rovell, cases desfetes, terra llaurada per les bombes. Tanta porfídia i tanta mort —pensava el Nelson— no havien alterat la seva passa: les pluges de tardor i de primavera l’havien inflat, les ardorades estivals l’enflaquien, però les aigües no guardaven memòria de la batalla. La memòria era cosa dels hòmens; ell, l’Ebre, era una força insensible als afanys d’aquella gent que li capturava els peixos, l’esgallava amb les quilles de les naus o trobava la mort en les seves entranyes fangoses i fredes.

Guardaven silenci com si encara els observessin els ulls del brigada i dels dos números. Els guàrdies civils s’havien presentat sobtadament quan acabaven d’avarar la barca i hi carregaven saules, bossells i einam mentre l’alba començava a flamejar en els molls deserts. No els quedà altre déu sinó explicar l’afer amb pèls i senyals sota la mirada suspicaç dels del tricorni. El Nelson sentia els ulls escodrinyadors del brigada intentant penetrar-li el pensament. Sabia que el guàrdia era un gos rabiós: es lamentava, i no s’estava de dir-ho, que els vilatans no haguessin comès atrocitats contra els senyors i la gent de dretes per poder xalar-se en la venjança, afusellant la púrria minera de la conca, tan perillosa —deia— com la d’Astúries. Era la seva obsessió durant els interrogatoris dels qui tornaven de camps de treball i de presons; s’enfuria de no trobar res per justificar el seu deliri de sang. No eren els assassins que desitjava sinó els perdedors d’una guerra que ni tan sols havien començat i on molts havien mort. Llavors començaven els crits, els cops, les pallisses, repetides a les nits quan les patrulles dispersaven pels carrers els grups de personal després del toc de queda. Nelson hagué de demostrar on anaven amb la barca, acompanyar-lo a casa de la vídua. L’ama, despertada per les minyones —«Què vol aquest imbècil?»— féu engegar el guàrdia civil al diable sense contemplacions.

Els del tricorni, enfurismats per la pífia amb la senyora, de qui coneixien la influència a la capital on tenia un parent en un càrrec ministerial important, van observar-los mentre la barca, una ombra blava retallada a contrallum contra el sol de color carabassa, s’allunyava de la vora. Sortosament no els arribà, o no el van comprendre, el remuc del Tomàs de Xerta mentre començava a remar:

—No gallejaven tant els del trenta-sis…

Les paraules del llaüter provocaren grunys d’aprovació del grup. Es referien a l’actitud dels guàrdies de la vila en produir-se la rebel·lió dels militars a l’Àfrica pel juliol del 1936. La guarnició es trobà aïllada de la comandància de la zona i els números van romandre tancats a la caserna amb les famílies sense saber a quina carta quedar-se. Els vilatans, que tenien envoltada la caserna, es cansaren d’esperar i van comunicar als guàrdies que o prenien partit immediatament o deixaven eixir de la caserna les dones i les criatures perquè anaven a volar l’edifici. «Una manifestació ben espontània de lleialtat», va comentar amb sarcasme l’Honorat del Cafè davant l’entusiasme governamental que, a la vista dels preparatius per dinamitar l’edifici, inflamà els guàrdies civils i els féu eixir de la caserna llençant visques a la República. Els crits d’adhesió havien estat substituïts per les represàlies brutals d’ara: davant del Nelson, a proa de la barca, el pòmul esquerre del Joanet del Pla, tumefacte de resultes d’un cop de culata rebut per no haver-se posat dret al cafè mentre sonava per la ràdio l’himne nacional, en constituïa una prova.

El neguit del patró era un altre. Estigué turmentant-lo durant el viatge pel riu enlluernador enmig del silenci trencat solament pels comentaris escadussers dels companys o pels sorolls esmorteïts que arribaven de les vores. No veia l’hora d’arribar. La navegació per les planes interminables d’aigua gairebé morta se li va fer llarguíssima. La sensació d’angoixa fou aclaparadora a la mitjana de la Ferradura, on havien descobert pel juliol del 36 algunes de les imatges llançades al riu als pobles riberencs, coneguda d’ençà d’aleshores com l’Illa dels Tretze Sants (entre els quals el comptable anònim inclogué a la babalà un diable i tres àngels). Les imatges ja no hi eren: a l’inici de la guerra, la tripulació del Cristòfor Colom, de la mina Vallcorna, s’havia divertit posant-les dempeus a la vora de la mitjana i allí van romandre fins que un avió feixista, atret per les lluentors d’un sol de setembre sobre les policromies dels enemics estranyament immòbils, les metrallà i en va fer ascles. La gran riada del 1937 se n’endugué definitivament les restes però el nom, a la mitjana, va quedar-li per sempre.

Nelson no es tranquil·litzà fins que no va veure al fons del galatxo la forma del Neptú, com la d’un peix enorme, immòbil sota l’aigua verdosa ombrejada pels àlbers. Quan, al cap de moltes hores de feina, el va veure emergir de les aigües remogudes i tèrboles, hissat per les politges, estigué a punt de posar-se a bramar. Ell i els peons havien enfonsat secretament el llaüt allí, després de desembarcar els fugitius a l’estació de ferrocarril de Móra pel març del 1938. Des que emprengueren l’èxode Catalunya endins fugint dels feixistes, el llaüt li acudia sovint a l’esment. En el minúscul pis de Gràcia, a Barcelona, on ell, la dona i el fill petit anaren a raure al cap d’un sens fi de peripècies dramàtiques, la malenconia se’l menjava viu. Enmig del desgavell de la capital i de la dispersió familiar —el fill gran era al front i la nora, embarassada, a Figueres, on havia anat a parar amb els seus pares en un dels contingents de refugiats de la vila—, el riu llunyà i el record del Neptú amagat al fons del galatxo el turmentaven. Hi pensava llargues estones al Cafè del Sol, el local regentat per la germana bastarda de la Carlota de Torres, on anava en plegar de la fàbrica de munició en la qual el sindicat li havia donat feina. Durant la batalla de l’Ebre, el va creure perdut; li pareixia impossible que hagués sortit estalvi de la lluita: no obstant la seguretat de l’amagatall, es trobava al mig de la zona de la batalla. Aquell matí, mentre el veia emergir sense una rascada, Nelson recuperà la seva raó de ser, tornà a sentir-se ell mateix a pesar del desastre.

D’ençà de l’avarament, el Neptú formava part del Nelson, primer i únic patró de la nau: els músculs, el cervell, els nervis del navegant tenien una continuació en el vaixell ennegrit pel carbó. A través del gemec del costellam, de les vibracions del buc, de la manera d’esllissar-se per l’aigua, el llaüter arribava a copsar l’Ebre, a establir-hi un lligam misteriós expressat per l’Honorat del Rom d’una manera contundent quan afirmà que el Nelson no tenia estèrnum sinó roda de proa i que posseïa un arjau en lloc de membre viril.

El netejaren de llot i van examinar les condicions del buc. L’estada davall aigua l’havia conservat bé. Només es trobava en mal estat la pintura de les galtes de proa, reblanida per l’aigua i despresa parcialment durant la recuperació i la neteja. Entre les pellofes de la darrera capa, aplicada a la primeria de la guerra, apareixien fragments de les lletres del primer nom del vaixell, pintades per l’Aleix de Segarra i repintades cada any durant el repàs estival dels llaüts. Sense estar al cas, amb prou feines algú hauria sabut trobar la solució del trencaclosques i compondre, destriant els fragments blaus dels vermells i del blanc brut que els envoltava, el nom del déu Neptú amb què la vídua Salleres, després d’un Júpiter i un Mart, havia prosseguit la saga mitològica iniciada amb l’efímer Polifem del temps de la guerra del 14. A conseqüència dels canvis comportats per la guerra i la col·lectivització de les mines, Júpiter va transformar-se en Lenin, Mart en Llibertat i sobre les lletres del Neptú cobertes amb una mà insuficient de blanc, un calafat entusiasta però maldestre pintà amb vermell el nom de Carles Marx. Era la segona vegada que el llaüt es salvava de la destrucció, com si el destí el reservés per viure fins a la darreria les vicissituds de la vila. La primera esdevingué el 1937, al cap de pocs mesos del requisament per l’exèrcit d’una bona part dels vaixells per construir un pont de barques a Gelsa, vora Saragossa, durant l’ofensiva republicana contra la capital aragonesa. Els llaüts, fora dels indispensables per assegurar el transport del lignit de les mines col·lectivitzades, van ser duts a Faió; allí els pontoners militars els treien del riu i els carregaven als trens. Un darrere l’altre, els combois de naus sortien camí del front entre núvols de fum acre i espès. Nelson va anar-hi a lliurar el Carles Marx i dos llaüts més de les antigues mines de la vídua de Salleres, controlades aleshores per la UGT. En tornà força deprimit. Li donaren un altre llaüt però hi navegava a repèl: l’arjau no era del seu gust, l’arbre no li feia el pes, les veles no li quadraven… Tampoc no tenia els seus tripulants: l’Atanasi Resurrecció havia anat voluntari al front, estava en el batalló Konsomol; a Joanet del Pla, l’havien mobilitzat; al matxer també… Sovint pensava en el Neptú-Carles Marx encadenat al pont de barques vora Saragossa i encara s’abaltia més. Solament l’arribada del fill gran amb permís aconseguí esbandir-li la tristor. Quan el noi se’n tornà, mentre el duia a l’estació de Faió aprofitant un viatge amb el llaüt, el desànim va atenallar-lo de nou. De pujada, però, el primer símptoma del desastre que s’acostava va fer-lo reaccionar. La torbonada va agafar-los de ple a la Canota: de cop i volta es girà un vent esfereïdor, el cel va ennegrir-se i un diluvi els caigué a sobre. A penes va durar un quart d’hora; la bromada s’esllissà Ebre avall i va deixar un cel blavíssim. Tot i això, una gran inquietud s’apoderà del patró, va obligar-lo a forçar el pas del matxo pel camí de sirga. Sentia l’amenaça del riu, un pàlpit estrany a la quilla de la nau. La segona torbonada va enxampar-los a la confluència del Segre amb l’Ebre, en recte de les primeres cases de la vila; lligaren amarres al moll de les Vídues sota una xafegada. Als estables, les bèsties tibaven els ramals, renillaven inquietes; el vell quadrer, més renegaire que mai —«d’això en tenen la culpa els fills de puta dels feixistes»—, provava debades de calmar-les. El vendaval negre va endur-se també la segona torbonada. Mentre el Nelson i els peons pujaven dels molls, la foscúria s’afermà sobre vila; va començar el desastre.

Plogué a bots i barrals, amb una intensitat desconeguda en aquella terra seca on la primavera, fora l’opulència de les antigues hortes àrabs regades per les sèquies, amb prou feines s’advertia en les diminutes floracions de les plantes aromàtiques, en l’esclat dels bancals d’ametllers o en els subtils canvis de tonalitat dels ocres intensos i dels verds cendrosos del paisatge. De dies lluïa un sol esplendorós; de banda de nit es despenjaven pluges inacabables. Ambdós rius començaren a inflar-se alhora, el bramul assordia. Les aigües no deixaven de pujar, ultrapassaren els senyals de les riades més fortes, van negar els carrers de la part baixa. Calgué abandonar cases, treure les cavalleries de les quadres. L’Ebre inundà els cellers del Cafè del Moll i els dos Honorats es passejaven amb piragua per l’interior del cinema, teatre i saló de ball Venus, convertit en un llac del qual només emergien les llotges del primer pis. A Gelsa, molts quilòmetres amunt, la riada trencà el pont militar, arrossegà les naus, va destrossar-ne la majoria; les restes, barrejades amb animals morts i arbres arrencats, passaven surant sobre les aigües tintades d’ocre i mangra enfront de la vila atemorida. Quan els rius van deixar al cap de força dies, algú donà notícia de dues embarcacions embarrancades en una albera prop de la Lliberola. Van encarregar Nelson de veure si pagava la pena de recuperar-les. El patró remuntà a peu la riba dreta, vorejant els bancals lluents com espills de les hortes encara inundades. El pressentiment va colpir-lo mentre s’acostava al punt de l’amallada; quan va arribar-hi, no li calgué baixar a la vora de l’Ebre plena de brossa i podridura per saber que un dels bucs coberts de fang i encara units per les cadenes del pont era el Neptú.

Aleshores el llaüt havia tornat a navegar per a una vila esperançada que encara creia en la victòria; el 1939, emergia del fons del galatxo per trobar un món de vençuts. De la tripulació quedaven ell i Joanet del Pla. El matxer havia mort al front, l’Atanasi Resurrecció no havia de tornar mai de l’exili a França.

Nelson no va oblidar mai de la vida el viatge de pujada amb el Neptú. Sense cavalleria per remolcar-lo riu amunt, hagueren de fer-ho els hòmens com en el passat, per un camí de sirga cobert de brossa o gairebé inexistent de resultes de la batalla. Ensopegaven filferrades i trinxeres, havien d’evitar bombes i obusos sense esclatar, els va caldre mostrar dos cops els papers i contestar interrogatoris de guàrdies civils dels pobles riberencs, a l’aguait d’amagats i de fugitius.

No van atracar als molls; deixaren el buc a les drassanes de la vora dreta, a tocar del taulat del transbordador. Al cap de tres setmanes en va eixir calafatejat, amb un arbre nou de trinca, veles sense estrenar i un altre nom: esvanida l’etapa fugissera com a Carles Marx, el vell Neptú es deia Verge del Carme, nom força més ajustat que no pas els anteriors als vents que bufaven al riu arran de la victòria franquista i que trobaren l’expressió més acomplida en el nou vaixell del Bisbe, al qual el patró, que filà oportunament a la zona feixista a la primeria de la guerra, batejà amb el nom pontifical de Pius XII.

Com va comentar l’Honorat del Rom uns anys més tard al Cafè del Moll en una sucosa conversa sobre la conversió dels llaüts al nacionalcatolicisme, la primera trobada del Verge del Carme amb el Pius XII no fou gaire feliç. Dit sense eufemismes, no va acabar a bufetades gràcies a l’arribada providencial d’un tren de Barcelona. Més carregat que mai de medalles a les quals anava afegint les de la tracalada de verges i sants que sovintejaven les aparicions miraculoses pertot arreu d’ençà de la victòria feixista, el Bisbe, dempeus a la proa del seu llaüt, havia començat a sermonejar el peons del Verge del Carme que palejaven carbó a la vora. Joanet del Pla havia deixat anar una blasfèmia en donar-se un cop a un peu, i el de la ferralla, santament indignat, començà a renyar-los, a exhortar-los al penediment i a la penitència. Davant el desinterès de la peonada el Bisbe deixà de banda la llauna penitencial: fora de polleguera, començà a insultar-los, a tractar-los de rojos malparits i de gossos rabiosos…

Malena de Segarra no va saber mai que la seva presència al moll de Faió aquell dia evità un desastre. Ella i la minyona, carregades de maletes i bosses, deixaren clavat el Nelson quan, fart dels insults del Bisbe, amb els ulls lluents de còlera a la fesomia mascarada de lignit, es dirigia remugant —«rata de sagristia, fill de puta, feixista de merda»— a la pasarel·la del Pius XII, disposat a clavar un jaco al predicador. Els peons havien deixat les eines, anaven a agafar-lo per evitar que pugés al llaüt quan el van veure que s’aturava al peu de la palanca i es desviava bruscament per aviar-se cap a dues dones que acabaven d’aparèixer al camí de l’estació entre els munts de carbó.

A la nit, la dona del patró li preguntà moltes coses: si era cert que Malena de Segarra estava força desmillorada; si havia intentat en va passar a França després de la guerra perquè havia sentit a dir que l’Aleix, a qui havia esperat en va a Barcelona, es trobava a París; si havia esclafit en plors en passar enfront del convent mentre l’acompanyaven a casa duent-li l’equipatge… Però el Nelson es va mostrar eixut i enllestí en poques paraules l’enfilall de preguntes. L’aparició de Malena de Segarra al moll de Faió l’havia trasbalsat fins als ossos. Evocava moltes coses entranyables i la xafarderia de la seva dona va enutjar-lo. L’amoïnava la sort de l’Aleix, de qui ningú no sabia res des de l’evacuació, però s’havia guardat de fer preguntes a la passatgera, per qui sentia un gran respecte. Durant el viatge de tornada de Faió, amb una garbinada poderosa tibant les veles, tingué davant les dues dones instal·lades en un seient que els havien preparat perquè no s’embrutessin de pols del lignit. Malena de Segarra estava abatuda i era clar que l’abaltiment no feia altre sinó créixer mentre s’acostaven a la vila. El record de l’Aleix es devia fer més punyent, evocat pel paisatge familiar tantes vegades reflectit pel pintor. Des que la deixaren a la porta del casal dels Segarra —sense les llàgrimes que la brama atribuí en aquell moment a la Malena, inventades com les del convent per davant del qual passà de pressa i mirant a terra—, Nelson l’havia de veure viva solament un parell de vegades en el futur. Reclosa en el casal en companyia de l’Anna, la minyona fidel que l’havia seguit durant la fugida, esperava amb ànsia unes notícies que no arribaven.

Aquell migdia del 1971, el vell Nelson, en adonar-se que no sonava la sirena, també va intuir, com la Carmela, l’aturada definitiva del rellotge del campanar. Lentament, seguint el mur des de l’Ebre llarg del qual els llaüts es podrien sense eixir a navegar des del començament de la destrucció de la vila, se’n va anar cap a casa. Havent dinat, baixà al Cafè del Moll amb la imatge d’aquella Malena llunyana encara a l’esment. Al carrer de les Pedres, el sorprengué el toc de les campanes. Però no marcaven les hores del rellotge parat per sempre: tocaven a mort. Li va estranyar, no tenia notícia de cap traspàs. Fou l’Estanislau Corbera qui el va treure de dubtes anunciant-li, entre els de dos personatges d’importància universal, el vint-i-unè aniversari de defunció del senyor Jaume de Torres.