I

Fins la tardor del 1971, l’Honorat del Rom havia estat detingut quatre vegades i mitja, deixant de banda l’arrest general del país durant l’eternitat de la dictadura i els engarjolaments col·lectius amb què solien acabar les manifestacions tumultuàries de la vila, especialment les que esclataven al camp de futbol, degudes gairebé sempre a la perfídia dels àrbitres, i en les quals l’apotecari, malgrat la seva indiferència pels esports, participava per solidaritat vilatana i per l’atracció irresistible de la gresca.

D’acord amb la comptabilitat de l’Estanislau Corbera, que les havia anat assentant puntualment en el llibre major de la seva memòria, la primera detenció s’escaigué el 1945, quan l’Honorat, en acabar els estudis de farmàcia en una Barcelona vençuda, famèlica i trista, tornà de la capital, obrí de nou l’apotecaria familiar i començà a freqüentar el Cafè del Moll en contra de l’opinió de l’oncle Ferran, un germà de la mare amb idees estrictes i severes sobre classes socials i males companyies. El carca sermonejava amb insistència irritant, l’induïa a renegar de certs exemples familiars —«diguem-ne impropis», insinuava cautelosament sense el coratge d’anar més lluny davant el nebot en el blasme solapat de l’apotecari difunt. De fet, l’oncle creia a ulls clucs, i no s’estava de proclamar-ho en la tertúlia dels senyors, que la mort de l’Honorat del Cafè sota els unglots de les cavalleries desbocades el dia de l’evacuació de la vila, el 1938, havia estat obra de la providència. El Cel estalviava així a la família la infàmia de la presó reservada sens dubte en aquell republicà odiós, impertinent i ateu, sempre barrejat amb la xusma del Cafè del Moll. Al nebot, li esqueia fer-se soci del Casino de la Roda en consonància amb la posició familiar i el títol flamant de llicenciat en farmàcia («És a dir, l’autorització legal», aclaria el mateix Honorat, «per convertir-me en còmplice impune de les mortaleres del doctor Beltran»). Els sermons, sempre amollats d’amagot de la germana, enyorada sense remei del marit, van acabar-se per avorriment de l’oncle, impotent davant la sordesa del destinatari. Almenys, l’Honorat del Rom mai no va confirmar («ni desmentir», puntualitzava maliciosament l’Estanislau Corbera) una versió de veus volanderes que atribuïa la renúncia del fòssil a la llauna de les prèdiques edificants a comentaris casuals del jove farmacèutic sobre uns verins misteriosos que mataven sense deixar rastre («especialment oncles de part de mare», hauria especificat amb un somriure sinistre, segons deia la brama).

A la primeria, el Cafè del Moll l’intimidava; li encomanava també una profunda tristesa. Recolzat damunt el taulell, es limitava a engolir la potinga indefinible que l’Estanislau anomenava cafè tot acompanyant la paraula d’un gest d’impotència, expressió cautelosa de les mancances de la postguerra, miserable i amarga malgrat les ínfules del dictador que proclamava a tots els vents la construcció d’un imperi universal. L’apotecari observava els vells amics del pare però no gosava ficar-se en aquell món, d’altra banda força tancat i repelós en uns temps difícils. Els altres el saludaven amb afecte i alhora l’observaven de cua d’ull, temorosos de la influència que l’oncle carca hagués pogut exercir sobre el jove, a qui veien rarament des que era una criatura. A poc a poc, li anaren sabent tarannà i eixides. Van riure amb les insinuacions de la brama sobre les seves relacions amb l’oncle, li reconegueren gràcies heretades del desaparegut i començaren a xalar amb les històries de faldilles de la rebotiga de la farmàcia, espiades a través de la claraboia per una veïna. Aquesta escampava noms i cognoms de les protagonistes de tendres seduccions ambulants entre les vitrines de la col·lecció familiar d’estris antics i formularis de la professió; repetia apassionades declaracions d’amor sota els pots de les labiades (gairebé sempre de la melissa) o s’escandalitzava en evocar cavalcades enèrgiques i gemegoses, amb variacions insòlites, sobre els coixins del divan situat sota els bocals valuosos de les aristolòquies… Mentrestant, l’Honorat va convertir-se en espectador assidu de les partides de cartes. Assegut vora els jugadors, observava, escoltava i aprenia amb avidesa no solament els secrets del joc, el que menys li importava, sinó alguna cosa més amagada, un solatge vilatà vell com els rius, present en les figures congregades al voltant d’una taula amb el pretext d’unes cartes. Un dissabte, la rabior d’un queixal corcat va impedir l’Eduard Forques anar al cafè i el Nelson, sense el company habitual de partida, convidà l’apotecari a ocupar el lloc de l’absent. El rosec del calafat i saxo tenor durà una setmana i quan el malalt, encara amb la galta inflada, retornà a la tertúlia, l’Honorat acabava de conquerir tàcitament la vacant deixada pel pare, tot i que no jugava prou bé a la botifarra, activitat en què havia de ser sempre força sapastre. Al cap d’uns dies, qui sap si per consagrar l’admissió, l’Estanislau va convidar-lo a l’alifara oferta als íntims amb motiu de la boda d’una filla. Ningú no sospitava que, l’endemà, detindrien el farmacèutic per primera vegada.

En aquella ocasió va arrestar-lo l’exèrcit per mitjà d’un oficial del cos d’enginyers que va presentar-se a la vila amb un camió carregat de soldats i de rotlles de filferrada. Era un matí de setembre. Fresquejava i les pollancredes riberenques, daurades per la tardor incipient, començaven a aviar Segre i Ebre avall les primeres fulles mortes, estols malencònics que estimulaven la vena romàntica del sereno i li feien multiplicar les visites nocturnes a determinada bellesa de la plaça de la Carpa. El vehicle militar, una carraca gemegaire a punt de fer el darrer badall, s’aturà amb xerric de frens davant l’apotecaria a la porta de la qual l’Honorat badava després de vendre a la minyona dels Albera una ampolla d’aigua del Carme, preparació amb què la seva ama, sota el pretext de refer-se d’uns sobrecors freqüents i de gran espectacle, havia esdevingut una alcohòlica ignorada com alguna altra senyora de la vila. L’apotecari respirava amb fruïció les primeres dolçors tardorals un cop esbandida la calor aclaparadora de l’estiu. A més de l’alleugiment provocat pel canvi estacional, es sentia força optimista. Compartia les esperances secretes manifestades la nit abans pels convidats a la petita festa privada del cafeter: la dictadura franquista tenia un peu a la fossa. Després de la derrota de l’Alemanya nazi i la rendició del Japó, les democràcies vencedores no consentirien l’existència d’un règim feixista com el de Franco, partidari sense embuts de les potències de l’Eix. Així ho asseguraven també els guerrillers del maquis, que intensificaven les accions a la península des de l’alliberament de França. Ara bé, no tothom compartia les mateixes il·lusions, les quals serien, d’altra banda, amargament traïdes. Entre els qui no combregaven amb les idees de l’apotecari hi havia l’oficial d’enginyers acabat d’escudellar, amb les estrelles noves de trinca i el cervell aigualit, que arribava aleshores a la vila.

El militar baixà del vehicle i, sense dignar-se saludar, demanà per on s’anava al pont de l’Ebre. Quan l’apotecari li digué en un castellà vacil·lant que, si volia travessar el riu, hauria de fer-ho amb el transbordador perquè, del pont de l’Ebre, solament quedaven les pilastres, el militar va contestar-li amb rudesa casernària: ja era al corrent de la cabronada dels rojos però el pont havia estat reconstruït, acabada la guerra, pel règim victoriós del general Franco. Constava en els plànols militars.

Quan explicava la història, l’Honorat reconeixia amb una esgarrifança inútil i tardana la seva temeritat encara que la disculpés adduint com a descàrrec la temptació irresistible de provar fins a quin punt actuava sobre el tinent el revulsiu de la veritat («matèria compromesa, més perillosa que la dinamita», segons l’Horaci Planes, barrinaire dels Torres abans de succeir el pare en el càrrec de sereno). En lloc d’aviar el milhòmens cap al pont sense embolicar el credo, va ficar el rem: li féu saber que els vilatans ja eren al corrent de la història. A qui hauria passat per alt la notícia de premsa que anunciava la inauguració del pont nou sobre les runes del destruït pels republicans? En llegir el diari, els vilatans estupefactes s’abocaren al mur de l’Ebre, delerosos de veure el miracle. No podia tractar-se d’altra cosa. Si no, com s’explicava la realització d’una obra de tanta envergadura d’un dia per altre sense que ni una ànima n’hagués tingut esment? Ara bé, Déu (almenys segons els seus ministres a la Terra, que així ho proclamaven des de la trona dels temples) semblava sentir una predilecció tan especial pel cap de l’Estat que les coses més extraordinàries resultaven possibles. Al capdavall, per a les potències celestials, la construcció d’un pont sobre l’Ebre devia ser bufar i fer ampolles.

—Qualsevol angelet —caboriejà el calafat Forques en veu alta— ho enllesteix amb un cop desmenjat d’ala. Només cal manar-li: vull el pont aquí, i patapaf! Potser ni això, guaiteu el que us dic…

El desengany fou amarg: els vilatans trobaren les mateixes pilastres destrossades que havien deixat a l’Ebre la nit passada. Gent de conformació —insinuava l’apotecari al militar—, comprensiva amb els errors de la premsa, indulgent amb les badades angèliques, es resignaren a continuar travessant el riu amb el transbordador. Encara gràcies. Tanmateix, el sentit de l’humor de l’oficial no donava per a tant: en qüestió de segons la seva fesomia arribà a expressar una còlera tan espaordidora que l’Honorat del Rom es veié afusellat a la porta de l’apotecaria. Perquè estava clar —vociferà el tinent amb mala bava premonitòria de glorioses batalles de sala de banderes i mesquineses d’escalafó— que el farmacèutic era un roig dels qui es dedicaven a denigrar l’obra del règim gloriós del general Franco, cabdill d’Espanya. Com podia pretendre fer-li empassar calúmnia tan barroera i roïna? Així que mentia la premsa, oi? Mentien els plànols militars on el pont figurava refet i també mentien, és clar, les ordres, per escrit i signades pel coronel del regiment, de tancar el pont de la vila amb filferrades per impedir el pas de les guerrilles del maquis… Ah, però el tinent no es mocava amb la mànega, sabia com tractar rojos solapats i recalcitrants, tenia la mà trencada a passar-los per l’adreçador. De moment, mentre ell i la tropa anaven a complir la missió, l’apotecari podia considerar-se detingut; després de posar les filferrades al pont, tornaria i passarien bugada. A poc a poc, balcons, portals i finestres al voltant de l’apotecaria s’havien omplert de gent. Quan l’oficial se’n va anar, el soldat, òbviament un recluta, deixat de guàrdia per vigilar l’apotecari, no sabia què fer amb el mosquetó ni amb el presoner. A sobre tossia d’una manera tan llastimosa que l’Honorat va entrar a l’apotecaria a buscar-li un xarop. Mentre li allargava l’ampolla —«una cullerada sopera cada sis hores»— el camió regressà amb estrèpit per la Costera del Forn. Va aturar-se el temps precís de recollir el sentinella; l’oficial ni tan sols no va guaitar per la finestrella de la cabina. Al cap d’una estona, l’Honorat del Rom va considerar-se en llibertat, sempre relativa i precària, és clar, dintre la immensa presó del país, i se n’anà xano-xano a fer-li’n cinc cèntims a l’Estanislau Corbera.

La segona vegada va anar a detenir-lo l’agutzil, ben a contrapèl perquè l’Honorat li fiava medecines per a la dona malalta, i el dugué a la presència de l’alcalde. L’apotecari havia llençat a la paperera els quatre primers avisos (el darrer per escrit i comminatori) perquè es presentés a l’alcaldia a respondre unes preguntes sobre l’incident ocorregut arran de la instal·lació a la façana de l’església parroquial de la placa de marbre amb els noms de la dotzena de vilatans del bàndol franquista morts a la guerra civil: l’endemà de la cerimònia, celebrada amb discursos imperials, banderes i música patriòtica, aparegué, clavada a la porta de la Casa de la Vila, una llista de la vuitantena llarga de les baixes de la part republicana. El doctor Beltran, que acabava de rebre la vara d’alcalde i havia fet aprovar per aclamació en la primera sessió del consistori presidit per ell l’adhesió entusiasta dels regidors a la sol·licitud de canonització del general Franco, volia esclarir la informació d’un confident que acusava el senyor apotecari d’una feta tan greu. Les tertúlies cantoneres no trigaren a propalar l’interrogatori i sempre costà als vilatans associar la imatge habitual de l’apotecari, irònica i tranquil·la, amb la que dibuixaven les confidències de l’agutzil sobre l’entrevista amb l’alcalde. L’Honorat també sentia un dels calfreds retrospectius habituals en ell en rememorar el pèl que l’havia separat d’anar de cap a la garjola i les nits passades en vetlla esperant sentir a cada moment els trucs de la guàrdia civil a la porta. La sang calenta de la joventut —xiuxiuejaven a les tertúlies— era la clau del trastocament inesperat de papers mitjançant el qual el doctor Beltran va convertir-se d’acusador en reu. Paternal a la primeria, condescendent en qualitat d’antic amic de la família, el baldragues va trobar-se de cop i volta aculat en un racó del despatx, suportant, tremolós i vermell com un perdigot, l’andanada furibunda del jove. En pocs minuts, la immundícia nauseabunda va eixir a la llum: denúncies, represàlies, empresonaments, interrogatoris i pallisses, per no parlar de la destrucció de les cartes dels exiliats, de la situació de dones i fills dels qui es podrien a les presons… En lloc dels bons oficis de l’oncle Ferran per aplacar la fúria del metge —«bogeries de joventut, amic Beltran, i el mal exemple de la gentussa del Cafè del Moll, elements de la corda del meu cunyat»— o de les súpliques de la mare de l’apotecari, el que va decidir el botifler ultratjat a deixar córrer l’assumpte fou una pensada de l’Estanislau Corbera: l’avís fals dels guerrillers que rondaven pel terme municipal de fer-li la festa si prenia represàlies contra el jove.

La tercera detenció s’escaigué uns anys més tard, quan la vila es trobava de nou en plena prosperitat econòmica a causa de la demanda de lignit: els guàrdies civils Romualdo López i Ciriaco Fernández entraren de sorpresa en la farmàcia plena de parroquianes i s’endugueren l’apotecari sense donar-li temps ni de treure’s la bata blanca. En el despatx de la rectoria, a on van traslladar-lo travessant la gernació congregada al carrer, mossèn Ambròs, amb severitat inquisitorial, desplegà un ventall d’acusacions tan ampli que, segons el parer de l’Estanislau Corbera, aquella detenció hauria d’haver estat comptabilitzada a dreta llei com tres en lloc de només una. Deixant de banda el fet que l’apotecari no s’acostava per l’església, fora de bodes o enterraments de compromís, actitud tradicional de la immensa majoria de la vila, el rector pretenia esbrinar si l’apotecari tenia alguna sospita («ja sap a què em refereixo, estimadíssim: comentaris casuals, confidències…») sobre la identitat de l’autor d’un romanço que circulava clandestinament pels cafès, barberies, botigues i altres cataus de la brama vilatana en el qual es posaven en dubte o, per dir-ho ras i curt, es ridiculitzaven sense manies els miracles esdevinguts últimament a l’església de la vila. Davant la negativa escandalitzada de l’estimadíssim, solament responsable al capdavall del preàmbul de la composició («Escolteu, petits i grans, el veritable romanço dels miracles ambrosians…»), perquè el sereno, pare de l’obra, no aconseguia trobar-li un començament prou engrescador, el sacerdot havia volgut saber si eren certes les frases «irreverents i qui sap si, ben mirades, il·legals i subversives», atribuïdes al farmacèutic, sobre la utilitat de les processons celebrades per implorar la pluja a un Cel que castigava el país sencer amb el flagell de la sequera i que tenia les orelles a cal ferrer. La manca de pluja, obsessió del dictador, feia anar de corcoll mossèn Ambròs. Arrepapat en la seva butaca predilecta del casino durant les tertúlies de les forces vives, entre l’aroma d’un vell conyac i el fum d’un esplèndid havà, no s’estava de preguntar-se en veu alta, perplex, quina podia ser la causa de la malvolença celestial. No trobava el desllorigador. Havien fet una guerra (una croada), havien perpetrat una estossinada a fons i en nom de Déu de republicans, rojos, maçons i separatistes —afirmava evangèlicament l’eclesiàstic, reforçant la frase amb moviments vigorosos de la nàpia autoritària, bulb granellut i sanguini on l’Honorat situava la seu de les aspiracions bisbals i qui sap si cardenalícies del rector—, havien apuntalat la vella Espanya, rostidora d’heretges, i, en comptes de la benedicció del Cel, els arribava una sequera persistent. Els camps es convertien en deserts a pesar de les rogatives arreu de l’Estat. En canvi (aquests eren els comentaris de l’Honorat del Rom responsables del carrisqueig de dents del capellà), a França, la França republicana, la pàtria del Voltaire i del Rousseau, farcida d’exiliats, d’ateus i de senyores descarades —ai, aquelles anques embogidores, aquell cuixam del Folies-Bergère contemplats amb unció durant un viatge d’incògnit a París de mossèn Ambròs amb la tapadora d’una peregrinació a Lourdes!—, en aquella França frívola, corrompuda i diabòlica plovia a bots i barrals sense que calgués ni una miserable processó…

Escaldat per l’experiència, l’apotecari negà l’autoria de comentaris tan perillosos, els atribuí sense manies a la maledicència i adoptà la mateixa actitud davant la pregunta inevitable sobre l’assumpte del Manolet de Ribes, el pastisser del carreró de l’Ham: «Fet i fet, senyor rector, una altra calúmnia». A qui podia passar pel magí que ell i el pastisser, amb la col·laboració insinuada del sereno, haguessin passat una nit sencera apanant en secret a la fleca perquè les clientes trobessin l’endemà les peces habituals del pa fastigós del racionament transformades en figures estrambòtiques: carotes, peixos, conills, albergínies, carpes, cavalls, barques, gallines, dracs o carabasses? L’estupor fingit de l’apotecari va arribar al virtuosisme quan el capellà, després d’obrir un calaix de l’escriptori i treure’n un fal·lus enorme de pa al qual la floridura verdosa de la crosta dotava de la pàtina noble d’un bronze antic, va afirmar que l’estri lúbric i pervers havia estat cuit i venut amb les altres figures esmentades, entremig de pans de pagès, barres i llonguets. Mentre simulava una sorpresa escandalitzada, l’apotecari es divertí fent cabòries sobre els viaranys seguits pel fal·lus des del forn fins les mans del capellà. De la vintena llarga que havien produït hilaritat i comentaris saborosos de les parroquianes mentre els anaven descobrint entre les altres invencions escultòriques a les panistres de la fleca, era l’únic del qual tenia notícia després de la venda. A la fi, quan l’Honorat, en veure que no aconseguiria pintar la cigonya a la guineu que tenia al davant, i tement pel pastisser i per l’Horaci Planes més que per ell mateix, insinuà un donatiu considerable per contribuir a les obres del nou altar de la patrona de la vila (miracle en curs des del darrer sermó), el rector deixà de perorar i de brandir el fal·lus, acomiadà la parella de guàrdies civils que esperava en el rebedor, féu servir cafè per la majordona (que, amb el pas dels anys, cada nit resistia pitjor la comparació amb les poltres del Folies) i encetà conversa sobre les vicissituds de l’equip local de futbol —«Senyor, Senyor, quina colla de ganàpies!»— que anava riu avall sense un remei de Déu.

La causa de la quarta detenció, anomenada també Revolta de l’Aspirina, fou la baralla definitiva del farmacèutic amb una amant que va abandonar-lo per un tinent de Marina. L’Honorat abusà del rom en contra de la seva sobrietat habitual, i, dempeus damunt l’ampit del pont de l’Ebre, reconstruït a la fi amb un retard de deu anys sobre la data de la inauguració oficial, pronuncià una abrandada defensa de les virtuts de l’aspirina en el tractament del reumatisme. Sota la cobertora de les abstruses terminologies químiques del discurs, un confident de la guàrdia civil captà al·lusions antifranquistes i velades consignes amb incitacions a la vaga general de la conca minera. Malgrat la pífia del delator («l’àcid acetilsalicílic és una medecina, animal, i no un agent comunista!», instruïa el sergent a l’espia mentre l’hostiava per inútil a la caserna), l’apotecari fou detingut i multat per pronunciar un discurs sense el permís previ del governador civil de la província.

La que el cafeter considerava mitja detenció va produir-se quan el comandant de post, allitat amb la guarnició en ple a causa d’una passa de grip, envià l’únic element disponible, el caporal Bernardino, a enxampar l’apotecari i el Joanet del Pla per interrogar-los sobre els incidents del sepeli del senyor Jaume de Torres. El caporal es va desmaiar de feblesa a la farmàcia mentre li comunicava l’arrest. Després de retornar-li els sentits i posar-li un reforçant a la butxaca de la guerrera, el mateix apotecari va portar-lo als molls a detenir el peó. Entre tots dos dugueren el guàrdia a la caserna.

La tardor del 1971, feia molts anys del desmai del guàrdia Bernardino, víctima d’una tuberculosi galopant al cap de pocs mesos de la mitja detenció de l’Honorat. El temps havia fugit com una revolada fins i tot per a l’Estanislau Corbera, que intentava fixar-lo amb els seus recordatoris; el procés que culminava en la destrucció de la vila omplia totalment el passat com si abans d’allò hagués existit solament el buit. A les cases no quedava gairebé ningú, fora dels últims veïns a l’espera d’abandonar-les per lliurar-les a les màquines. El cafeter, recolzat damunt el taulell, contemplava amb amargura l’establiment, que no trigaria gaire a afegir-se a les runes que l’assetjaven. La veu del Nelson va interrompre els seus pensaments.

—Busqueu un altre company —deia el llaüter—, avui no puc quedar-me a fer la partida. Tinc una mica de feina.

Va observar-lo amb malenconia. Sabia perfectament on anava encara que el patró no ho deia mai. Pensarós, el seguí amb els ulls a través dels finestrals fins que una polseguera difuminà la imatge a punt de perdre’s en una cantonada. A la banda oposada de la plaça de l’Església aparegué una parella de la guàrdia civil.

—La ronda de sempre. No fos el cas que comencéssim la revolució sense fer-los-ho saber —remugà en veure com s’acostaven a la porta del cafè. Ni li passà pel cap que anava a assistir a la cinquena i mitja detenció de l’apotecari.