III

—Porten detingut el senyor apotecari! —exclamà la Teresa en veure l’Honorat del Rom entre dos guàrdies civils a la plaça d’Armes.

La Carmela no la sentí. Mentre l’altra netejava els finestrals del Saló de les Verges Màrtirs, ella acabava de torcar les cadires, atrafegada amb la lluita exasperant i estèril contra la pols. Des que la terrada de la primera destrucció s’havia assolat al saló el 1970, resultava impossible tornar a les coses l’esclat d’antany; a força de temps, la polseguera acabava per incrustar-s’hi definitivament, per petrificar-les amb un crostam mineral, fràgil a la primeria i consolidat a força de dies fins esdevenir indestructible, tenaç com les partícules de lignit que havien endolat la vila durant un segle. La Carmela solia enfurir-se davant la ineficàcia de la neteja però aquella tarda no remugava. Estava absent, capficada; semblava pressentir els esdeveniments que s’acostaven.

Més endavant, quan la vella serventa evocava amb agror la malesa abatuda sobre el casal la mateixa tarda de la cinquena i mitja detenció de l’apotecari, sempre buscava les arrels profundes de la desgràcia força lluny en el temps, exactament en el dia maleït del 1957 que l’arribada dels camions forasters enterbolí la gresca dels carnavals. A part l’amenaça de cara al futur, la invasió fou el primer cop infligit a la supèrbia de la senyora pels nouvinguts, que, òbviament, no eren la turba d’obrers —«miserables i pollosos» en paraules de la senyoreta d’Albera—, que s’havien despenjat com una plaga a les vores de l’Ebre. Quan l’ama en parlava, es referia als capitosts, especialment als enginyers darrere els quals situava, amb condescendència i distàncies ben marcades, altres personatges (aparelladors, advocats o tècnics) de l’equip dirigent de l’empresa hidroelèctrica. No era un deure, si més no de cortesia, retre visita als pròcers de la vila (almenys als més importants i no calia anomenar-los perquè quedés clar que l’honor corresponia sense discussió als Torres i Camps) per informar-los, en qualitat de forces vives de la població, del seus projectes? Les gran famílies no podien rebre el mateix tracte que qualsevol pelat… Per damunt la lluita aferrissada dels vilatans de la qual ella es desentenia per raons d’orgull, havia d’haver-hi un punt de trobada, una entesa entre senyors. Però aquella gent mai no es va prendre la molèstia de fer una cosa semblant i, amb el pas dels anys, a mesura que es feia més urgent el problema del futur, en boca de la senyora es transformaren successivament en «gentalla», «xusma» i finalment «púrria patibulària» des dels enginyers fins a l’últim peó.

—Són uns salvatges —deia invariablement l’Estefania d’Albera, camandulera de pronòstic, si el tema eixia a la conversa a l’hora de berenar.

—Uns cafres —reblava la Teresa Solanes.

—Uns porcs —assegurava la Nàsia Palau.

—Uns…, uns… —vacil·lava la Isadora Rubió a la recerca d’un qualificatiu ben contundent, demolidor, abans de decidir-se sempre pel mateix i amollar-lo amb un sobtat cop de geni—: uns soviètics!

Quan hi hagueren les primeres friccions amb l’empresa hidroelèctrica per l’ocupació il·legal d’uns bancals d’oliveres de la casa de Torres, la senyora passà una malaltia. Ningú no s’havia pres la molèstia de demanar-li excuses pel desgavell i aprofitar l’avinentesa per anar a retre homenatge al casal. Es limitaren a indemnitzar-la pels danys i prou. Va cridar, insultar, protestar, maleir però quan va recórrer davant l’abús als germans enquistats en un ministeri a Madrid, la resposta fou clara: valia més deixar de banda la idea d’enfrontar-s’hi. Tenia les de perdre, solament li quedava l’alternativa d’avenir-s’hi. Fou la segona ofensa imperdonable de la llarga sèrie rebuda en anys successius, i que la Carmela havia d’escoltar sovint quan la senyora es llevava de la migdiada, el seu moment més depressiu del dia. Si l’ama no responia al primer truc a la porta de la cambra i havia d’entrar a despertar-la, la Carmela ja sabia que li esperava el paper d’espectadora d’una filípica contra l’empresa hidroelèctrica, contra l’Estat —per a què havia servit, si no, guanyar la guerra?— i contra la vila en general, sobretot contra els senyors. Perquè, malgrat les declaracions sovintejades de dignitat ofesa («és a dir, d’interessos lesionats», aclaria l’Estanislau Corbera) dels membres del Casino de la Roda i dels propòsits de resistència que esbombaven amb arrogància davant la invasió dels forasters, les defeccions dels pròcers començaren de seguida. I la Carmela, carregada de paciència, escoltava per enèsima vegada la història de la invitació a sopar a casa dels Móra (la relació dels quals amb la senyora s’havia refredat considerablement, fins atènyer temperatures polars arran de la defunció de l’Hipòlit) de tal important càrrec de l’empresa; la de tal altre a dinar a casa dels Serra o la confraternització descarada d’una neboda de la banda dels Torres amb un aparellador de les obres. Al llarg dels anys obsessius de la construcció dels pantans, la Carmela seguí pas a pas, a través de les filípiques, les etapes de la davallada en què la crisi de les mines va marcar el punt més negre.

La referència en aquell assumpte era precedida sempre del record del pare difunt: dia rere dia, d’evocació en evocació, davant el silenci comprensiu de la Carmela, el senyor Jaume de Torres s’anava perfeccionant en boca de la filla. A poc a poc, la senyora l’eximia de defectes i, al final del procés de sublimació, ni el testimoni del gran quadre de l’Aleix de Segarra penjat al saló o les fotografies emmarcades del despatx constituïen un obstacle capaç de fer-la vacil·lar a l’hora de descriure el difunt com un Adonis. Les trapelleries, els negocis bruts o els embolics de faldilles de la mala pua (l’embaràs de la rossa lleidatana, a qui havia acabat per denunciar, a mitges amb el canonge, per immoralitat pública, havia estat el darrer episodi que li arribà a les orelles) tampoc no li suscitaven dubtes sobre la solidesa moral del progenitor difunt.

—Era un cavaller de cap a peus —afirmava l’Estefania d’Albera per seguir la veta, entre una cullerada de xocolata i un sospir nostàlgic, dissimulant la vella decepció de no haver pogut enxampar el vidu.

—Un mascle encisador —assegurava, agosarada, la Teresa Solanes.

—Un general d’intendència —es fonia la Nàsia Palau, que des del temps de la guerra en què havia tingut d’amant un capità d’aquell cos, sentia una adoració gairebé sacrílega pel servei de proveïment de l’exèrcit.

—Un…, un… —vacil·lava com sempre la Isadora Rubió abans d’adoptar una decisió i amollar, embadalida—: un Rodolfo Valentino.

Tanmateix, encara que hagués ressuscitat en la plenitud de les facultats amb què l’adornava el cotorram del saló, ni aquell model de virtuts hauria pogut fer res per atallar la decadència de la conca. L’amenaça dels pantans s’afegia a la crisi que començà a ofegar les mines quan ell gaudia feia més de deu anys del repòs etern, ben merescut després del seu enterrament agitat, dins un nínxol del panteó familiar, entre la sogra i la generala, a l’ombra dels malencònics xiprers del cementiri. La causa era aquell oli negre i fastigós —deia el Graells amb veu cascada—, el petroli, que començava a trastocar el món sense remei. Les indústries deixaven de banda el carbó davant els avantatges i el baix preu de l’altre combustible, les comandes minvaven, l’alarma entre els empresaris era general. Com en crisis anteriors, les places de les mines començaven a omplir-se de mineral sense vendre. Aprofitant l’avinentesa, les pressions de l’empresa hidroelèctrica per expropiar-les refermaven.

—Resistiré fins al darrer cartutx! —havia dit heroicament l’il·luminat de Móra, germà del malaguanyat Hipòlit, al Casino de la Roda dues hores abans de signar la venda de la seva mina i anar-se’n a viure a Barcelona amb una corista pigada del Paral·lel, que acabaria posant-li banyes amb un ocellaire de les Rambles.

A partir d’aleshores, la insistència del Graells sobre el tema es féu aclaparadora. Gairebé cada tarda, després del berenar de les senyores, l’administrador, ja home de dies, amb prou feines una carcassa xacrosa però amb el cap força clar, acudia al casal i la Carmela plegava el fil dels seus monòlegs, que l’ama escoltava, impacient i morruda, assentada en la seva butaca preferida.

Allò no tenia remei, començava sempre l’home de confiança abans d’afegir —conscient de complaure la senyora amb la punxada—, que no ho solucionaria ni un miracle dels de mossèn Ambròs: la conca s’ensorrava definitivament. Pensar, com alguns il·lusos, que les guerres entre àrabs i jueus podien repercutir en el subministrament del petroli i provocar una revifalla del carbó era com voler treure pols de sota l’aigua. Fins i tot si la quimera es realitzava, hi havia un altre obstacle contra el qual la lluita estava perduda de bon principi: les mines de Torres i Camps, com la majoria de la conca, eren sota el nivell previst per als embassaments. Tard o d’hora, acabarien expropiades. Esperar, resistir junt amb els bojos de la vila entossudits a defensar-la, serviria només per allargar una agonia irreversible, i, encara pitjor, per perdre força diners. A què cap treia enfrontar-se amb un enemic invencible? Què deien, a més, els germans de la senyora, ficats al rovell de l’ou? Cedir a les pressions de l’empresa estatal els alliberava d’una mort lenta i ruïnosa. El Graells amollava de seguida, amb parsimònia deliberada, la llista, cada dia més llarga, dels qui havien optat per vendre, la corrua de propietaris que tancaven —si bé no sempre tan heroicament com l’il·luminat de Móra—, cobraven la indemnització i se n’anaven a la ciutat, fugint de la vila empestada.

Quedaven amb prou feines dues o tres mines obertes a més de les seves i les de la vídua de Salleres, quan, influïda per la sonsònia de mal averany del Graells, sostovada pels precs del fill gran, el preferit, amb qui l’administrador estava en conxorxa i que contribuïa amb visites escadusseres i cartes i trucades telefòniques contínues a la tasca de convèncer-la, la senyora va cedir.

El dia de la venda de les mines, l’ama va rebre el disgust que més contribuí, segons la Carmela, a enverinar la quera invisible que havia de fer crisi en el futur, coincidint amb la darrera detenció de l’apotecari. Quan va tornar al casal, Carlota de Torres i Camps no era la mateixa a qui la minyona havia ajudat a empolainar-se amb el vestit més elegant del rober, després d’haver exigit un maquillatge acurat i la presència de la perruquera del carrer de les Creus, la millor de la vila. Arran del fet va haver-hi una setmana de silenci: ni tan sols el Graells s’acostava al casal i el telèfon romangué mut; el fill gran també es feia fonedís un cop assolit l’objectiu de la insistència dels darrers temps. Al final del silenci esclatà una filípica més amarga que cap de les anteriors i la minyona va adonar-se amb esglai del fel que la senyora havia arribat a engolir-se aquell matí.

En contra de l’opinió del Graells, insistí a veure les mines per darrera vegada abans d’anar a les oficines de l’empresa hidroelèctrica per a la signatura dels documents de la venda, i encara que l’ama mai no reconegué el seny del consell de l’administrador, el to amb què relatava la visita a la primera mina i la renúncia a traslladar-se a les altres feia comprendre a la Carmela que lamentava no haver escoltat la vella guineu.

En baixar del cotxe, flanquejada pel Graells i pel notari de la família, el senyor Nicomedes Taverner, la imatge del pare reaparegué, omnipresent, gairebé obsessiva en el seu esment. Què hauria dit el malaguanyat progenitor davant l’espectacle esborronador de la mina morta, aleshores ja per sempre? Malgrat l’altivesa amb què es passejà des de la boca de la galeria principal, on els vagons romanien immòbils a les vies, fins al riu, la visió del Carlota II va colpir-la. La notícia del tancament, comunicada als treballadors uns dies abans, havia fet cessar instantàniament la feina i la nau s’havia quedat a mig carregar sota els abocadors de l’Ebre.

—Fes-lo dur ara mateix als molls de la vila —ordenà secament al Graells—. No vull que es quedi aquí.

Els records acudien, s’encarnissaven en ella. De sobte va sentir la fiblada dels ulls dels tres únics obrers que encara quedaven a la mina després de l’acomiadament dels altres, ocupats sota les ordres d’un capatàs a desmuntar un motor. Va estremir-se. Eren les mateixes mirades que l’any 1925 l’anguniejaren mentre travessava amb el cotxe els grups de vaguistes al camí de Faió. Però ara no sentia al costat la presència del Francesc Romaguera. El remolí del temps va trasbalsar-la: va reviure la trobada a l’estació de ferrocarril de Faió, el viatge, les nits embogidores mentre, als carrers, la massa fosca dels vaguistes s’enfrontava amb la guàrdia civil…

—Senyora…

La veu del Graells indicant-li que parés compte amb els carrils de la via va trencar l’evocació. No pogué suportar el buit que li deixava el naufragi del temps ressuscitat entre els munts de lignit, negres túmuls en el cementiri de l’esplanada de la mina.

—Anem!

Amb la relativa rapidesa que permetia l’artrosi de l’administrador, va retrocedir fins l’automòbil i donà al xofer, el fill gran del Graells, l’ordre de tornar a la vila. Però el matí no havia acabat. Si la visita a la mina va deprimir-la, la signatura de la paperassa de la venda a les oficines de l’empresa hidroelèctrica li havia suposat una humiliació quasi insuportable. En primer lloc, no l’havien rebuda de seguida. Hagué d’esperar-se en una sala, al costat d’un llaüter de la vídua Salleres que anava a fer una reclamació per una petita finca envaïda per les màquines de l’empresa. Aquell pollós va passar primer i quan, per fi, els van fer entrar al despatx, no hi havia cap enginyer per rebre-la; només l’advocat, que ni tan sols es dignà adonar-se que tenia al davant la senyora Carlota de Torres i Camps. El picaplets es limità a saludar amb educació (i allò fou doblement irritant perquè va privar-la del gust de passar-lo pel cul del dimoni), va lliurar la paperassa al notari perquè la comprovés i va indicar-li, a ella, els llocs on havia de signar. Amb la mateixa cortesia freda els havia acompanyat a la porta. Quan eixien va recordar-los —la tercera unglada— que, malgrat que deixava de ser la propietària de les mines, podia desmantellar-ne les instal·lacions i aprofitar-ne el que volgués: a l’empresa hidroelèctrica, no li servien per a res. Profundament disgustada, féu deixar el notari i el Graells a la porta de la sucursal bancària on havien d’ocupar-se de la qüestió dels diners, i va anar a tancar-se al casal. Des del Saló de les Verges Màrtirs veié l’arribada del Carlota II solcant les aigües de l’Ebre encara enrogides i tèrboles a causa d’una crescuda. Tal com havia manat, el dugueren al moll de la Plaça i allí, on l’any 1939 havia tingut lloc el seu avarament, del qual la senyora recordava amb malenconia la gatzara i la música, el lligaren perquè hi esperés la mort.

D’ençà d’aleshores, l’allunyament entre el casal de la plaça d’Armes i la vila havia anat aflorant de manera progressiva. Malgrat els esforços de la serventa per dissimular-ne els símptomes, com la minvada ostensible de presents de fruita i de caça i de visites d’homenatge, existia un indicador implacable del canvi davant el qual els intents d’ocultació de la Carmela resultaven inútils: els funerals d’aniversari del senyor Jaume de Torres. D’any en any, l’assistència minvava. De l’església plena de gom a gom, amb el pròcers en ple i mossèn Ambròs fent mans i mànigues, dilapidant cera i encens, escarrassant-se a l’hora de cantar les exèquies per tal de recuperar el favor de la família Torres, havien arribat a l’esquifidesa del darrer funeral al qual, fora d’elles, senyora i minyones, emblanquinades per la cerçada que va desencadenar records i comentaris entre la parròquia del Cafè del Moll, solament havien assistit una dotzena de persones, un grup a penes visible en la immensitat del temple que l’harmònium aviciat per la Internacional encara engrandia més, omplint de ressonàncies les naus laterals, on algun reflex perdut dels ciris del túmul feia lluir plata de canelobres o revifava blancors marcides de tovalles. La Carmela no havia trobat arguments per ablanir la còlera de la senyora: després de rebre els condols a la porta del temple entre regolfades del maleït cerç revingut dels molls per atabalar el migrat seguici, es tancà a casa i començà a caure cada cop més sovint en estats d’abaltiment i a queixar-se de migranyes embogidores. Pujava cada dia a les golfes, hi consumia hores mortes contemplant el Carlota II, amb la càrrega de lignit ja emblanquinada per les polsegueres, o la vila que s’esgrunava al voltant del casal. Quasi tots els edificis que encara emergien entre les runes eren de la seva propietat. Aquella vegada no havien de servir ni les insídies del Graells ni cartes ni telefonades dels fills. Mentre la vila es buidava cap a la població nova que creixia a l’altra banda de la serra del Castell, ella romania entre les runes, donava allargues als suggeriments de vendre les cases com havia venut les mines.

—No vénen… —mussitava sovint amb amargura—. No vénen…

Aquelles paraules intrigaven la Carmela, que, des de l’aniversari, tenia un mal pressentiment que no trigaria gaire estona a confirmar-se aquella mateixa tarda, la de la cinquena i mitja detenció del farmacèutic.