II

Sota el retrat del senyor Jaume de Torres, en el qual la fregadissa enèrgica de l’any anterior, provocada per la invasió de la pols de la casa de Llorenç de Veriu, havia tornat a obrir el trau de bala del 1914, les senyores solien destil·lar el verí de la xafarderia vilatana o maquinaven amb fruïció conxorxes inacabables, intricades i malignes entre sucada i sucada de melindro als tassons de xocolata.

L’endemà de la troballa del vell Ford, alguna cosa apesantia l’ambient. La reunió quotidiana va resultar força ensopida gairebé fins a la darrera xarrupada del gotet d’anís, ben sec, que l’amfitriona feia servir sempre amb aigua de llimona fresca després de la xocolata, entre la pastositat embafadora de la qual ja es percebia manta vegada el cruixit sinistre de la terra dels enrunaments com una predicció insidiosa de mort i de sepultura.

Havien dissimulat tota l’estona. Fingien interès per nicieses, es despenjaven amb comentaris insulsos sobre la situació angoixosa de la vila perquè no s’atrevien a encetar el tema del qual tenien ganes de parlar, amb l’excepció de la Carlota de Torres, que no en sabia res i assistia, cada cop més exasperada, a la xerrameca. Van comentar amb un alleugeriment hipòcrita la tornada de l’Arcadi de Sàssola, nebot de l’últim baró. Esquerp i renegaire, el descendent de l’esclavista es passava la vida encauat al Cafè del Cantó on feia de cambrer i solament n’eixia un cop l’any. Quan arribava el dia, l’Arcadi s’empolainava a consciència, a la moda de la seva joventut, anava amb parsimònia a la parada dels cotxes de línia, provocant l’admiració general amb el vestit dels anys 20, un canotier impecable i un bastó amb mànec de vori, relíquia de l’esvanida prosperitat del llinatge, pujava a l’autocar de Lleida, se n’anava a la ciutat i desapareixia. Quan se li acabaven els estalvis de l’any, que no allargaven mai enllà de set o vuit dies, un Arcadi brut, amb barba, ullerós, estragat per la disbauxa, vacil·lant i sense un sacre arribava a l’estació d’autocars. Jeia en un seient del cotxe de línia, es tapava la cara amb el canotier i dormia com una soca tot el viatge fins que, per un pacte immemorial amb el xofer, aquest modificava el trajecte del vehicle en arribar a la vila i descarregava el passatger a la porta del Cafè del Cantó. D’allí, entre les rialles de la parròquia que saludava amb una tabola afectuosa el retorn del cambrer pròdig, el patró l’engegava implacablement al safareig mentre el seguia tot insultant-lo a crits —«porc, degenerat, fastigós, bagasser, passa a rentar-te amb espart i lleixiu; empudegues a meuca!»—, sense permetre-li tocar res fins que no anava net com una patena. Aquell any, la desaparició de l’Arcadi s’havia allargat i al cafè ja començaven a passar ànsia quan, per fi, més atrotinat que mai, havia aparegut el dia abans, després de dotze d’absència.

Al Saló de les Verges Màrtirs, van enllestir el tema a corre-cuita; no s’entretingueren a espellucar la veritat de la història, força embullada, a base de policies corruptes, marcolfes romàntiques i macarres patibularis amb què l’Arcadi explicava el retard. Les senyores van comentar, també superficialment, la trencadissa de l’espill del baró i el buidatge d’altres cases amb pretensions les quals, a l’hora de la veritat, resultaren poca cosa més que magatzems d’andròmines. On eren les suposades riqueses dels casals dels Plana, dels Vallcorna o dels Veriu? Què havien trobat, al capdavall, a les misterioses golfes de la casa de Ceferí de Valls, en el catau d’aquell personatge estrany, fill natural d’un bisbe segons veus volanderes, i de qui la senyoreta Estefania d’Albera, la més vella de la tertúlia, amb prou feines en tenia memòria? Res de joies, res d’olles rebotides de monedes d’or en amagatalls secrets; solament paperassa, pergamins i caixes de llibres vells llençats a les escombraries davant la desesperació incomprensible de l’Honorat del Rom que passà dies remenant brutícia a l’abocador per rescatar-los. No era la primera vegada —va precisar la Nàsia Palau amb ganyotes de fàstic— que l’apotecari es despenjava amb xaladures semblants. Li venien de família. Al principi de les destruccions, quan el buidatge del casal dels Campells, anava com un esperitat en busca de les parroquianes d’un botiguer que ficava els llegums en paperines fetes amb unes làmines velles i groguisses plenes de mamarratxades. Havien aparegut en un bagul del casal i el comerciant les feia servir de paper d’estrassa. L’Honorat semblava boig, la Nàsia recordava perfectament haver-lo sentit remugar: «Quin disbarat! Aiguaforts del Goya per embolicar mongetes!».

Van canviar de conversa però l’assumpte de la majordoma del rector no aconseguí d’afegir pebre a la reunió malgrat que la Carlota de Torres, ben informada per les minyones, explicà amb pèls i senyals com la dona, atabalada pels trucs a alta hora d’una gent que reclamava la presència del mossèn per a un agonitzant, els anà a obrir vestida amb la sotana del capellà. Amb les presses, la son i la fosca, l’havia pres per la seva bata.

Es decidí a encetar el tema la senyoreta Estefania d’Albera, fadrina revellida i llenguallarga, que, en el secret de l’alcova, encara es posava els hàbits de monja lúbrica i es deixava amarar per l’enyorament de la disbauxa d’antany amb el secretari del jutjat, mort el 1922 de febre tifoide.

—Diuen…

—Què? —va exclamar la Nàsia Palau, amoixamada i guenya.

—Què? —va esquelletjar la Teresa Solanes, abundosa i tova.

—Què? —deixà anar la Isadora Rubió, esblanqueïda i fada.

—Ja que ho voleu saber —prosseguí la senyoreta Estefania en acabar-se l’anís i guaitant de reüll la Carlota de Torres—, diuen que el Francesc Romaguera va arribar anit a la vila.

—Oh! —es va esbalair la Isadora Rubió.

—Oh! —es meravellà la Teresa Solanes.

—Oh! —va admirar-se la Nàsia Palau.

«Bandarra!», va pensar la Carmela, que deixava a la taula un pitxell de vidre ple d’aigua de llimona, mentre fitava l’antiga amant del secretari del jutjat. «Tant de bo se t’emporti una riada!».

La senyora Carlota de Torres no badà boca i encara que l’Estefania d’Albera, davant el silenci sorrut de l’amfitriona, va comprendre que havia fet sang, no s’arriscà a burxar més fondo i optà per fugir d’estudi. Ara bé, el seu interès de cop i volta per les aventures nocturnes de l’Horaci, el sereno de la vila, no va aconseguir d’engrescar ni la Isadora ni la Teresa ni la Nàsia. Decebudes per la renúncia de l’altra a continuar amb el tema del Romaguera, van començar a adduir, entre badall i badall, quefers nebulosos de molta urgència i van tocar el dos a corre-cuita.

En quedar-se sola, encara més irritada pels compliments hipòcrites del comiat, la senyora va romandre dempeus una estona vora la taula, amb el cap cot, abans d’agarrar el pitxell i estavellar-lo contra la paret del saló. Després d’insultar la Carmela, la Sofia i la Teresa mentre recollien els trossos de vidre i les rodanxes de llimona que lluïen com monedes d’or escampades per terra, va recórrer la casa remugant, clavant portades, atemorint, amb l’excepció de la generala, els avantpassats dels quadres penjats a cambres i passadissos. Quan acabà d’esbravar-se, va retornar al saló i es deixà caure damunt d’una butaca.

—Ara, cabdella; després, descabdellarà. A continuació, tornem-hi… —remugava la vella Carmela mentre obria la clau de pas de la bombona de butà de la cuina. No li quedava més remei que reconèixer-ho: el gas resultava més ràpid i net que el carbó, però no acabava d’acostumar-s’hi; enyorava els antics fogons, substituïts —qui havia de dir-ho—, a poc de començar la malesa de la vila, per aquells altres, tan blancs, tan nets, que li recordaven esgarrifosos aparells d’hospital.

—Cabdellar i descabdellar, però el fil sempre és el mateix —va concloure la Sofia, atenta a les paraules de l’altra.

—Hi ha coses que no s’esborren mai de la vida.

—Mai.

—Són com l’Ebre i com el Segre —va intervenir la Teresa—. L’aigua mai no acaba de passar.

—Guaita la setciències —punxà la Sofia—. On ho vas aprendre, això? Al llit del senyor Jaume?

—No cridis, maleïda!

—No cal que t’amoïnis, dona! Els difunts són durs d’orella…

—Però els vius no.

—Si parles per l’ama, estalvia’t el patiment. Penses que no sap que el seu pare et buscava d’amagot?

—Sé d’algú que es delia perquè la trobessin, però ni se la miraven…

—Porca!

—Prou d’aquest color! —va atallar la Carmela. Sabia el final de les batusses: un inventari de misèries on veritats, insinuacions i mentides podrides ho embrutaven tot. No calia remenar femers, desenterrar històries velles; n’hi havia ben bé prou amb les noves. A quin cap treia burxar en els assumptes de faldilles del senyor Jaume —«que en pau descansi», no va descuidar-se d’afegir la minyona— a punt tothora d’acaçar una dona, sempre que no fos la seva, la bleda esquifida de qui costava d’empassar que hagués parit uns fills, dos nois i una noia, més grans que castells? Feia molts anys dels pessics a les anques ufanoses de la Camil·la, a qui ella, després de la fugida de l’altra amb el guitarrista de L’Edèn, substituí com a minyona de confiança de la casa, l’any 1919. Molts, també, dels acorralaments de la Teresa a la foscúria dels passadissos per un senyor Jaume ja vidu, vell però més calent que mai. Aquell temps s’havia esvanit; valia més no recordar-lo.

Atallada la brega de les altres, el pensament de la Carmela va retornar a l’ama. Per què havia hagut d’aparèixer, el Romaguera? La destrucció de la vila el retornava del fons dels anys, com treia a la llum les baluernes dels edificis que esperaven la demolició. Potser hauria estat preferible ensorrar les cases amb el que conservaven a dins, fer taula rasa, recomençar sense les velles andròmines impregnades d’altres anys i d’altres vides. Sense els Romaguera, espectres del temps passat. Però no eren les coses. Prou que ho sabia. Asseguda al mig de la gran cuina, embolcallada per una llum mortoïna que tacava lleument porcellanes, aluminis, plata i coures amb lluentors pàl·lides, la vella minyona va adonar-se de la follia de la idea, de la inutilitat de lluitar contra un temps immutable del qual portaven enfonsades les llavors que de vegades germinaven en còlera. Havia estat inútil anar a trobar la nit abans l’antic administrador de la casa Torres, el Ramon Graells, perquè enviés algú a emportar-se el Ford desenterrat per la canalla de la cotxera de ca Nasi. Ara, l’automòbil era un munt de ferro socarrimat en una barrancada de la Vall Seca, segons havia acudit a informar-la el noi Graells, imatge pastada del seu pare, llefiscós com una cargolera. Cofoi de la seva eficàcia, no havia copsat l’esgarrifança de la dona en sentir el lloc on havia calat foc a la baluerna. Les flames s’havien menjat el cotxe, però no era a la carrosseria rovellada ni a la tapisseria polsosa plena de teranyines, on havien quedat marcades unes hores d’alegria incerta junt amb l’empremta bascosa de la mort. Havia estat inútil cremar el Ford, gairebé tant com procurar que l’ama no s’assabentés que el fill petit del Sadurní Romaguera era a la vila: sempre hi hauria una Estefania, una Nàsia, una Isadora o qualsevol altra bruixa disposada a burxar sense compassió l’antiga ferida.

El fil a què al·ludia la Carmela estava nuat a un matí del 1925. Enmig de la fosca del saló, negror viscosa que començava a pujar dels molls de l’Ebre plens de vaixells podrits, a la senyora Carlota de Torres va semblar-li reveure el sol que l’enlluernà a l’estació de ferrocarril de Faió, quan ella i l’Hipòlit de Móra, de retorn del viatge de bodes, baixaven del tren de Barcelona. A la població, situada aigües avall de la vila, els havia d’esperar algun dels seus llaüts que hi descarregaven el carbó de les seves mines, les més importants de les poques que s’havien salvat arran de la davallada del 1919 i seguien quasi a plena producció. Però no aparegué cap navegant a rebre’ls, recollir l’equipatge i acompanyar-los a la nau.

—Suposo que vas enviar el telegrama —digué, irritada, en veure l’andana deserta.

—Sí, dona; és clar. Potser el cap de l’estació sap alguna cosa o té algun encàrrec per a nosaltres.

No hi hagué manera de trobar el ferroviari. Després de donar amb la banderola vermella la sortida al tren, s’havia fet fonedís.

—Això és ben estrany. Guaita…

A través d’una atmosfera de foc serrada per les cigales amb insistència enervant, enllà dels munts de lignit destinat a les fàbriques de Barcelona, veien dos llaüts amarrats als molls però no albiraven peonades a les naus ni palejant la negror lluent del mineral agrisada pel tel blanquinós de la calitja.

Atabalat i perplex, l’Hipòlit s’empatollava en hipòtesis. Un retard del telegrama, entrebancs de darrera hora en el viatge dels llaüts, fins i tot una amallada, força probable per l’escàs cabal de l’Ebre a l’estiu, causa de perill en pedrets i trams de poca fondària on no era rar que embarranquessin naus servades per patrons de segona fila. La xerrameca enfarfollada, a sobre de no solucionar res, augmentava l’exasperació de la dona, a punt de perdre els estreps. Es sentia ofesa, humiliada. Qui podia concebre que la Carlota de Torres i Camps —mai no utilitzà el cognom del marit— hagués d’esperar-se, voltada de maletes, perduda a l’estació del ferrocarril on carregaven el seu lignit, a la vora d’un riu solcat pels seus vaixells i els seus navegants i sobre el qual es considerava amb drets de propietària? On eren els empleats de la casa Torres i Camps a Faió? Agullonada per la ira, inicià un vés-i-vine furiós d’una punta a l’altra de l’andana. Obria l’ombrel·la, la tancava. Ataüllava el camí, remugava, tornava a obrir l’ombrel·la, mentre l’Hipòlit, retirant entre esbufecs les maletes del bat del sol i posant-les a l’ombra del porxo, parlava de telegrafiar a la vila.

La nit estalzinava els racons del saló després de despintar els geranis de la balconada; a l’Ebre calmós ja suraven estels. Però la senyora Carlota de Torres no s’alçà de la butaca per encendre els llums. Sentia els sorolls somorts d’una vila que assistia, uns cops amb angoixa, d’altres embogida per una excitació estranya, a la seva pròpia agonia. Qualsevol altre moment, allò hauria revifat en ella la còlera, cada dia més forta, que havia d’abocar-la en el futur a una situació crítica. Tanmateix, aquell capvespre la rosegava una altra quera: pels carrers plens de nafres devia caminar el Francesc Romaguera, ancorat en un odi vell, sense una esquerda per a l’oblit, fingint no conèixer ningú, esquivant la gent com les poques vegades que havia posat els peus a la vila des del 1939, quan acabà la guerra civil. Ara tampoc no trucaria a la porta dels Torres. Malgrat això, bastava la menció del seu nom —com sabia molt bé la mala pua de l’Estefania d’Albera— per sotragar-la secretament, amb la mateixa força que aquell dia del 1925 a l’estació del ferrocarril de Faió.

Quan veié el Ford en un revolt, fent tomballons a les roderes del camí, la Carlota de Torres, alleugida pel final de la situació ridícula, es disposà a disparar l’artilleria contra la família. L’automòbil va parar a l’estació però, en lloc del pare o de l’inseparable Ramon Graells, eixí del Ford la figura alta, corpulenta, del Francesc, el fill petit del Sadurní Romaguera. Ell i la Carlota eren amics d’infantesa encara que, des que tots dos havien anat a col·legi, ella a un internat de monges de Lleida, ell a Madrid, on s’estava a casa d’uns oncles i estudiava per advocat, amb prou feines es veien. El noi solament anava a la vila per l’agost, quan la Carlota estiuejava amb la família en algun balneari. El Francesc havia canviat tant que la noia Torres amb prou feines lligava la seva imatge amb la que conservava de gairebé deu anys enrere. Es van saludar i la còlera de la Carlota va esvanir-se de sobte. El Francesc carregà ràpidament l’equipatge a la baca i no va poder reprimir un somriure en veure com la Carlota ocupava el seient del costat del xofer i relegava l’Hipòlit als del darrere, junt amb dues maletes que no cabien dalt del vehicle. Abandonaren l’estació. El Francesc, seriós de cop i volta, començà a explicar el perquè de la inactivitat al riu i de l’absència de la família a l’estació. Mentre remuntaven l’Ebre per la carretera pedregosa, paral·lela al camí de sirga fressat al llarg dels segles pels peus dels sirgadors i, d’ençà del famós viatge de l’Arquimedes Quintana, pels unglots de les bèsties, la Carlota es va anar assabentant amb sorpresa, transformada de seguida en fúria, del que passava: una vaga paralitzava la conca minera. Sí, havien rebut el telegrama de Barcelona anunciant l’arribada i pensaven anar-los a rebre a Faió, però a darrera hora havien cregut preferible que ni el senyor Jaume ni el Graells s’arrisquessin a fer el viatge. Valia més que no es deixessin veure. El pare del Francesc, alcalde de la vila d’ençà del cop d’estat del general Primo de Rivera, l’any 1923, ho havia recomanat als burgesos almenys fins l’arribada de les forces demanades a la ciutat per garantir l’ordre públic. Per això el Francesc, de vacances a la vila d’ençà de la marxada de la Carlota en viatge de noces, havia anat a recollir la viatgera (ara fou ell qui oblidà el pobre caloi del seient posterior, mig esclafat per les maletes a cada sotrac del vehicle).

Vaga? Vaga els minaires de la casa Torres? Allò no cabia al cap de la Carlota tot i que les paraules del Francesc no deixaven lloc a dubtes: picadors, carreters, barrinaires, ferrers, quadrers, s’havien plantat, es negaven a treballar si no els concedien augment de jornal i millors condicions de feina. Comptaven també amb la gent del riu. Els llaüts no salpaven: buits o carregats de mineral, romanien als molls esperant el resultat de les negociacions entre propietaris i treballadors però les converses no sortien a bon camí. I a la fàbrica —va voler esbrinar—, quina actitud havien pres els treballadors? Mentre el xofer, més seriós a mesura que explicava els fets, deia que la gent de la fàbrica havia seguit l’exemple dels altres, la Carlota creia sentir el Romaguera pare. A les reunions del Saló de les Verges Màrtirs, a la tertúlia del casino dels senyors, el terratinent eixia de polleguera si hi havia notícies d’agitació obrera en alguna banda i reclamava mà dura, implacable, per atallar situacions que podien abocar a desastres com el de Rússia on les masses proletàries —«pollosos sense Déu, carn de patíbul»— havien destronat el tsar per instaurar el comunisme. Des del 1918, arran de la crisi i de la marxada de la gent forastera, la conca era una bassa d’oli, però d’un temps ençà bullia i no ho podien permetre. Calia desfer-se de seguida de la púrria. Socialistes, bolxevics, anarquistes, republicans: tots al mateix sac i a l’Ebre, amb una pedra ben grossa. L’actitud del terratinent, que provocava les protestes tímides del senyor Jaume de Torres, temorós de la violència, sempre esverat per les manifestacions del Sadurní Romaguera, cada vegada més dures, era compartida pel Francesc, constatació que va complaure la Carlota. Mai no li havien donat ni veu ni vot en els conflictes de les mines o de la fàbrica dels quals, d’altra banda, sempre en tingué un concepte molt elemental, arrelat perillosament i de manera exclusiva en l’orgull de casta, però el capteniment del pare li semblava tou, gairebé pusil·lànime i no podia evitar un cert menyspreu envers ell quan el sentia discutir de qüestions obreres amb el Sadurní Romaguera.

La Carlota de Torres i Camps es sentia trasbalsada pel Francesc. La presència i les paraules de l’amic l’agitaven d’una manera estranya, desconeguda. Un pessigolleig tenaç li estremia l’espinada xopa de suor, adherida al respatller de cuir del seient; el cor li bategava més de pressa mentre l’Hipòlit, l’única aportació del qual al matrimoni —fora de dues mines, terres i valors en accions segures que van justificar als ulls de la Carlota el casament pactat feia molts anys entre els Torres i els Móra— havien de ser els espermatozoides indispensables per a tres embarassos, es defensava amb penes i treballs de les batzegades de les maletes.

Van trobar els primers minaires al costat dels carregadors de la mina Amat i calgué afluixar la marxa. El grup barrava la carretera i el parabrisa emmarcà una massa de fesomies ombrívoles que s’anava esgaiant mentre el cotxe es movia lentament, quasi a pas de persona. El Francesc Romaguera havia empal·lidit, la Carlota fingia no adonar-se dels ulls que la fitaven per les finestretes i li provocaven un malestar gairebé insuportable. Mai no havia sentit tan a prop aquella gent. Sempre els havia considerat sers llunyans, curiosos. Els mostrava gairebé com una raresa zoològica a les amigues de ciutat, antigues companyes de l’internat de religioses de Lleida que convidava sovint a la vila. Visita obligada, a més de la fàbrica, era una mina de la família. Acompanyada sovint del pare, petulant i xerraire, galant amb les senyoretes, o sota la tutela embafadora del sol·lícit Graells, li agradava astorar les amigues amb l’espectacle. Les duia a la boca de la galeria principal per espantar-les amb l’aparició dels vagons curulls de lignit, estirats per les bèsties cobertes d’una barreja de suor i de pols; les feia entrar a la ferreria, sempre misteriosa, esquitxada per espurnes de foc; les duia a les quadres i les baixava als molls per contemplar-hi la càrrega del mineral als llaüts. A hora foscant eixien a la balconada del saló a veure passar els grups de minaires, negres com tions, que tornaven de la feina amb els llums de carbur encesos. Entre ella i aquell món sempre hi havia hagut un filtre, la realitat romania a l’altra banda. Ara, de cop i volta, els minaires deixaven de ser siluetes anònimes, es convertien en presències vives, amenaçadores, agosarades fins al punt de barrar el pas del cotxe de la Carlota de Torres. A la fi, la massa de treballadors va esclarissar-se i l’automòbil reprengué velocitat. L’escena es repetí abans d’arribar al pas de barca de la vila, i un parell de pedres van rebotre al capot del Ford mentre passaven entre uns bancals d’oliveres. La travessia amb el transbordador acabà d’exasperar-los. El barquer ni tan sols els saludà; uns pagesos van enretirar-se a la banda oposada de la plataforma, distanciant-se ostensiblement del cotxe, temorosos —explicà el Francesc Romaguera a la Carlota— de possibles friccions amb els vaguistes si feien algun compliment als viatgers.

Fou un retorn estrany, ben diferent del que la Carlota imaginava com a final del viatge de noces a París: trobà una vila desconeguda, la cara amarga, oculta fins llavors, d’un món feliç. Després d’un sopar animat amb prou feines per la distribució dels regals de París, mentre contemplava pels finestrals del saló els grups de minaires camí d’una assemblea, una altra imatge, la del Francesc Romaguera, li omplia el pensament amb una força insospitada, desconeguda i torbadora. El seu cos, que la mala traça de l’Hipòlit no havia sabut despertar, s’agitava. L’obsessió no la deixà descansar. Al cap de dos dies tingué un bon pretext per fer acudir el Francesc al casal. Cridà la Carmela, la minyona que havien agafat quan la Camil·la fugí amb el guitarrista de L’Edèn. La noia, una mica més gran que ella, havia sabut guanyar-se la confiança dels senyors a força de fidelitat i submissió. Ombra de l’àvia Camps fins la mort de la dona feia poc més d’un any, s’havia convertit de seguida en la confident de la Carlota. Escoltà les instruccions de l’ama, assentí amb el cap i sortí del casal per anar a preguntar al Francesc Romaguera si era seu el revòlver que acabaven de trobar a la guantera del cotxe.

—Cabdellar, descabdellar… —remugava la vella Carmela, sola a la cuina.

Podia seguir el fil de la memòria de l’ama, asseguda al saló, a l’altra banda de la casa; hi podia lligar el seu propi record com el Segre es nuava amb l’Ebre, quan la foscor de la nit llunyana l’embolcallà mentre eixia del casal dels Torres per anar a preguntar al Francesc Romaguera sobre l’arma que el senyor Hipòlit, mort de por, no havia gosat treure del Ford on l’havia trobada en revisar l’automòbil. Al moment d’enfilar la Costera del Forn, ensopegà una multitud de minaires. Anaven a la Casa de la Vila després de celebrar una assemblea a la mina del Pont. Impressionada per la massa negra que pareixia una excrescència de la mateixa nit, va arrambar-se a la paret. Els hòmens no repararen en ella. En va reconèixer alguns, entre ells el Terrer, a qui els propietaris, segons les converses entre el senyor Jaume i altres burgesos plegades dissimuladament a la porta del despatx, consideraven l’instigador de les reivindicacions obreres, l’organitzador de la caixa de resistència i el responsable principal de la vaga de la conca. Arran de la seva arribada feia dos anys, el foraster, de qui mai no es va saber gran cosa encara que se li atribuïa un passat misteriós i revolucionari, s’havia convertit en un líder. Vivia a la Taverna de les Anguiles on cada dia, després de plegar, ensenyava de lletra de franc a qui hi volgués anar. Allò féu del local un lloc de reunió on els treballadors ordiren les primeres reivindicacions organitzades de la conca. Inevitablement, el foraster era el punt de mira de l’odi dels burgesos, la bèstia negra dels capitosts del Casino de la Roda. La Carmela l’havia vist poques vegades; el reconegué per la pronúncia barcelonina quan adreçava unes paraules al vell Arquimedes Quintana, aquest inconfusible a causa de la corpenta gegantina, que caminava al seu costat. Li semblà també entreveure el seu propi germà, amb qui la Carmela batallava contínuament perquè no es barregés en aquells assumptes, cosa que li facilitaria un lloc més ben remunerat a les mines o a la fàbrica dels Torres. La resta era una massa a penes trencada pel resplendor d’algun llum de carbur, on resultava impossible destriar fesomies.

—La guàrdia civil!

La força, arribada a la tarda amb llaüts requisats a Faió, va eixir d’un carrer lateral i carregà contra els vaguistes. Esclafiren cops i gemecs. La minyona, esglaiada, va esmunyir-se cap a la fleca de la Costera del Forn i s’arrambà a les trosses de romaní amuntegades al costat de la porta.

—Fills de puta!

—Avant!

—Cabrons!

—Avieu-vos pel carreró del Sol!

La Carmela va sentir un plany a la vora; un minaire aparegué en la zona il·luminada pel fanal de la porta del forn. S’agafava el cap i avançava a bursades. Un guàrdia civil se li abraonà però una figura enorme, l’Atanasi Resurrecció, va barrar-li el pas i el guàrdia, impulsat per una plantofada escruixidora, anà a encastar-se contra la porta de la fleca.

Espetegaren trets. La Carmela va sentir que l’agafaven del braç.

—Què fots aquí? —li digué el vell Arquimedes mentre el Llorenç de Veriu s’emportava el company ferit—. Vols que et matin? Fila!

La massa de minaires aconseguí aviar-se pel carreró del Sol, acaçada pels civils. A terra, jeien figures gemegoses. La Carmela va esmunyir-se arran de paret en direcció al casal dels Romaguera. Quan passava per davant la Fonda del Vell Senglar, va veure abocat en un balcó aquell anglès de qui mai no recordava el nom; l’estranger mirava ansiosament cap als molls, on ressonava aleshores la cridòria dels vaguistes.

Uns núvols van amagar la lluna, acabaren d’espesseir la nit sobre la vila. Ni la senyora Carlota de Torres, al saló, ni la vella Carmela, a la cuina, van adonar-se’n. El fil de la memòria duia ama i minyona al dia que, quaranta anys enrere, arran del fracàs de la vaga dels minaires al cap de dos mesos de lluita, van trobar a la vora de l’Ebre el cadàver d’Arnau Terrer amb el cor travessat per una branca de savina.