IV

Mentre les campanes anunciaven el sepeli del Pasqual de Serafí, barrinaire superior i escaquista sense glòria, la senyora Carlota de Torres recordava l’espetec de l’escopetada i la confusió de no dir que provocà en el saló, aquell dia tan llunyà evocat per la neteja del quadre: la Verònica llançà un xiscle més aterridor que el tret mentre la safata amb la xicra de xocolata del berenar se li esmunyia de les mans; el senyor Jaume caigué de la butaca agafant-se la cara ensangonada; un flascó de trementina va esmicolar-se contra el mosaic on l’essència es barrejà amb la sang i la xocolata; la paleta, llançada enlaire per l’Aleix de Segarra de resultes de l’ensurt, va aterrar a la pitrera de l’àvia. Indiferent als trasbalsos del món, l’avi va continuar plàcidament la migdiada en un cantó del sofà.

Quan la Camil·la aconseguí vèncer l’esglai de la primeria i assossegar tothom, l’Aleix comprovà que el trau del senyor Jaume, malgrat l’escàndol de la sang que havia esquitxat mig saló, no passava d’un esgall a la galta, més espectacular que greu, produït per un tros del vidre de la balconada trencat per la bala, i que el carmí de la brusa de l’àvia no procedia de cap ferida sinó de la paleta del pintor. El projectil s’havia clavat en una motllura del sostre, després de foradar el retrat del senyor Jaume de Torres justament al mig del front, amb una precisió escruixidora.

La notícia va escampar-se de seguida, el Casino de la Roda en pes acudí a manifestar la solidaritat de classe a un senyor Jaume pàl·lid, temorós, que no sabia com fer-s’ho per amagar la tremolor de mans que no l’abandonava. Va rebre els amics assegut entre les senyores. Elles, excitades, amanien la història amb escarafalls i algun desmai que requeria la presència sol·lícita de la Camil·la amb el flascó de les sals o l’ampolla d’aigua del Carme. Des de la pompositat de l’últim baró de Sàssola a l’eixutesa del Romaguera, terratinent important de la rodalia, els visitants expressaren en tots els tons la indignació per l’atemptat, atribuïble a ulls clucs als anarquistes, catèrvola de bojos assassins disposats a destruir la societat i que, òbviament, acabaven d’escollir la vila per acarnissar-se en la persona d’un dels seus pilans més il·lustres… L’administrador de les mines de la vídua de Salleres, apagafocs nocturn i submís de l’alcovat de l’ama, encetà de camí un memorial sangonós en recordar l’assassinat recent d’un industrial barceloní, pensada inoportuna que encara va accentuar els tremolins del ferit. Don Praxedes de Torrents, banyut de sagristia de santa conformació, va seguir el fil en dedicar un comentari no gaire sentit —al capdavall, un liberal— a la mort del ministre Canalejas, liquidat a Madrid feia un parell d’anys. El cavaller de Monegre, calavera groguissa entre el barret arnat i el plastró amb llànties d’oli, es va estendre en l’atemptat contra el rei, don Alfons XIII, el mateix dia de la boda, i el baró aconseguí recuperar la tanda per posar un colofó historiat a l’enfilall de desgràcies en remuntar-se al cas de les bombes del Teatre del Liceu de Barcelona, mortalera famosa de final de segle. El mateix comentari, gairebé lletra per lletra, amb algunes variants pensades a l’hora de sopar davant la solitud de l’arengada a la darrera plàtera de porcellana de Llemotges, va repetir-lo en un Casino de la Roda gairebé desert al qual van acudir amb prou feines mitja dotzena de senyors decidits a afrontar la foscúria d’uns carrers on tothom entreveia la lluentor maligna dels ulls de l’anarquista.

L’endemà van arribar a la vila amb una tartana una parella de guàrdies civils i un funcionari del jutjat del cap de partit, sanguini rodanxó amb un tic molt aparent a l’ull dret amb el qual pareixia incitar a conjuminacions inconfessables. El funcionari prengué declaració als testimonis, escrutà llargament el forat de la motllura del sostre del saló, en va extreure el projectil amb l’ajut del fuster i, a continuació d’examinar els forats de la balconada i del quadre i d’elogiar força la semblança d’aquest amb el model, féu constar a l’atestat que la bala havia estat disparada des de l’exterior, en un punt difícil de precisar però situable a la filera d’acàcies que tancaven la plaça per la banda de l’Ebre. Al cap de dos dies de la brillantíssima deducció i d’un sens fi d’indagacions estèrils, el funcionari, avorrit i amb l’eterna invitació a l’embolic instal·lada a la parpella, deixà la parròquia amb un peu enlaire i se’n tornà a la ciutat amb els guàrdies civils. El senyor Jaume de Torres no gosava eixir de casa i anava amb compte de no acostar-se a balconades o finestres, temorós de rebre una tionada mortal. Mentrestant un silenci espès va caure sobre la vila. En el secret de la cuina, la Camil·la desenterrava la vella i estremidora història de Pere dels Sants, pinxo de cafè, a qui les ombres del carreró de la Tina se li havien tornat punyals. La senyoreta Carlota, desobeint un cop més la prohibició de la mare de xerrar amb les minyones, s’assabentà de la impotència del mateix funcionari per treure una paraula dels veïns del carreró, que, sense dubte, sentiren la baralla a mitjanit i veieren caure el pinxo travessat per les vuit punyalades que després el temps multiplicaria, com havia de multiplicar també els gossos que acudiren a llepar la sang de l’empedrat. El silenci es repetí amb la núvia de la víctima, assabentada segurament dels noms dels matadors, i amb els sospitosos que haurien pogut assenyalar el punt dels molls on els punyals foren llançats a les aigües nocturnes de l’Ebre. La vila callà aleshores i ara tornava a fer-ho. Es defensava de la gent forastera armada amb coses més temibles que punyals o escopetes: els funcionaris esgrimien papers. Hi escrivien paraules incomprensibles i després la gent anava a la presó o li embargaven la casa, la terra o la barca. A més —es preguntava la Camil·la davant la senyoreta, enllaminida i espantada alhora per la història sagnant—, què n’havien de fer la gent de la capital, del que passava a la vila?

En els records de la senyora Carlota de Torres, la normalitat tornà de sobte a la casa uns dies més tard. El pare s’exposà de nou a l’enfilada dels finestrals, va perdre la por d’eixir al carrer i recobrà l’aire desimbolt d’abans junt amb el somriure d’home pròsper i segur que només el marcia la mirada implacable de la sogra.

La Carlota de Torres mai no va saber què havia passat. Li n’hauria pogut fer cinc cèntims la Camil·la. Però, quan la senyora, un cop ja gran, volgué esbrinar l’entrellat de la història de l’anarquista, topà amb evasives per la banda del pare: aleshores l’àvia i la mare ja eren mortes i feia molts anys que la Camil·la havia abandonat la casa dels Torres i Camps. Solament la minyona va assabentar-se de l’entrevista de l’àvia amb el Graells, l’administrador, d’una conversa secreta entre sogra i gendre mentre la resta de la família dormia. L’entrevista fou borrascosa: la sogra tractava el gendre de ruc, de covard i de poca-vergonya. Com havia pogut badar d’aquella manera i, sobretot, com havia deixat que les coses arribessin tan lluny? És que no tenia senderi? No s’adonava del sagramental? Havia hagut de ser ella qui esbrinés la veritat. Què pensava treure’n, d’amagar-se com un estruç? No veia que el tret era un avís? El tirador havia foradat a posta el retrat en lloc d’esberlar la closca del model. Si l’hagués volgut treure del vent, ja seria al calaix… Ella solucionaria l’assumpte, no per ell sinó per estalviar patiments i vergonya a la filla, pobra Adelina, que havia d’ignorar la mena de cràpula —cràpula inútil— amb qui estava casada. Al cap d’una bona estona d’insults als quals el senyor Jaume provava de respondre ara i adés amb protestes febles, atallades sense contemplacions per la sogra, geni semblant al de la generala difunta, la senyora eixí d’amagot de casa, acompanyada del Graells. Quan tornà a punta de dia, els primers grups de minaires anaven a la feina il·luminant amb els llums de carbur els carrers encara negres i els navegants es preparaven per salpar dels molls. Hi hagué una conversa breu i sense escridassades amb el gendre, que s’havia quedat en el despatx a esperar la tornada de la sogra, i aleshores la casa va quedar en silenci.

Ningú no digué res d’això a la senyoreta Carlota de Torres. Tampoc no s’assabentà mai d’un bateig a l’antiga vila de Gràcia, a Barcelona, pocs mesos després de l’atemptat contra el pare. Era el 13 de desembre del 1914 i la ciutat seguia amb avidesa les incidències de la guerra que havia esclatat a Europa arran de l’assassinat de Sarajevo. Aquell mateix dia, el russos recuperaven Belgrad però allò deixava fred el Joaquim Castells. El propietari del nou i flamant Cafè del Sol es sentia satisfet, mirava entendrit la seva filla, antiga obrera de la fàbrica Torres i Camps, Extractes de Regalèssia, amb el nadó al braç, una nena preciosa que amb el temps s’havia de semellar d’allò més a la Carlota de Torres; tant que, anys a venir, no hi hagué vilatà de pas per Barcelona que no anés a Gràcia a veure escaldar cafè a la doble de l’orgullosa senyora del casal de la plaça d’Armes. Des que havia abandonat la vila amb la seva família sis mesos abans sense acomiadar-se de ningú, com a conseqüència d’una visita de la senyora Camps a alta hora de la nit, Joaquim Castells havia canviat de dalt a baix. Ningú no hauria endevinat que, mesos enrere, el cafeter era peó d’una mina de lignit de la vora de l’Ebre o que tenia fama de ser el tirador més fi de la rodalia.

Cinquanta-sis anys després d’aquell bateig que ignorava, la senyora Carlota de Torres va sospirar. De la plaça pujaven les llatinades del capellà que es dirigia, voltat d’escolans, a la casa del Pasqual de Serafí, però ella no va adonar-se’n. Es trobava molt lluny en el temps: veia el quadre arraconat sense acabar en el despatx del pare. El dol per la mort de l’avi, que va empalmar una becaina al sofà amb un sopar amb sant Pere, obligà de nou a suspendre’n la realització. A la fi, la tardor del 1915, amb el trau de la bala curosament tapat i repintat per l’Aleix de Segarra, que endolà també amb una cinta negra una màniga del model com a recordatori de la defunció de l’avi, el retrat, lluent de vernís i encaixat en el magnífic marc que el vell Arquimedes Quintana havia pujat de Tortosa, fou penjat en el pany de paret del saló on les falses màrtirs cristianes exhibien antany amb impudícia les seves carnacions incitants.

Els elogis dels convidats foren unànimes, d’allò més afalagadors i profunds. Els resumia el comentari d’una cosina germana del senyor Torres la qual va assegurar que no li faltava més que parlar. Però el model va suplir la deficiència sense esforç i amb escreix: el senyor Jaume, assegut a la presidència de la taula entre la dona, la sogra i els tres fills, va xerrar pels descosits. A sota mateix de la seva imatge pintada, l’amfitrió traspuava benestar i optimisme, i allò, a més de notar-se en la seva loquacitat, era present en l’esplendor de la festa, el catorzè aniversari de la filla, on no havien estalviat res. La benedicció impacient del rector acabava de vessar llatinades sobre la taula preparada esplèndidament amb menges d’una rotunditat innegable, acompanyades dels vins aspres de la Terra Alta que encenien amb rojor vigorosa el cristall d’ampolles i copes. Fora de la primera part del sopar durant la qual els comensals s’abraonaren a la vianda en silenci i amb una afanyosia que provocava els sarcasmes de la Camil·la en el secret de la cuina, la conversa es va decantar al tema candent: la guerra encesa a Europa arran de l’atemptat de Sarajevo. La matadissa gegantina als camps de França o a les estepes de la llunyana Rússia, les batusses al front oriental, els atacs inútils de Joffre als Vosges, l’obertura d’un front italià al Trentino i els problemes a l’Orient Mitjà van ser els punts essencials de la xerrameca dels convidats, la majoria amb una idea més aviat estrambòtica de la situació geogràfica dels llocs de què parlaven.

No obstant la divisió entre aliadòfils i germanòfils latent a la festa on es manifestava sota al·lusions despuntades i escadusseres per respecte a la celebració, a la vila cap bàndol no volia en el fons l’acabament del conflicte. No hi havia alguna manera —arribaven a preguntar-se en secret els capitosts cavil·losos del Casino de la Roda— de fer-la durar sempre? Quina raó impedia que fossin escoltades les pregàries, misses, rosaris i novenes ofertes per la senyora de Torres a sants i santes perquè li concedissin la gràcia d’allargar indefinidament la batussa? Al capdavall, no deia el senyor rector que els alemanys eren una colla d’heretges protestants? I els gavatxos? A sobre de tallar el coll a un rei, havien entrat a mata-degolla a la vila, l’any 1808, després d’un setge duríssim recordat —honor, si més no, dubtós— entre les victòries napoleòniques a l’Arc de Triomf de l’Étoile, a París de França. Calia parlar de la pèrfida Albió, com l’anomenava el baró de Sàssola, abans d’embrancar-se en una filípica amarga sobre Gibraltar i altres greuges? Al capdavall, per un cop que els tocava rebre no calia estirar-se els cabells. Sobretot si la gresca beneficiava la vila d’aquella manera tan inesperada com espectacular… Perquè, Senyor —exclamava la senyora vídua de Camps—, quan s’havia vist una cosa pareguda? Durant la guerra de Cuba hi havia hagut un cert moviment però no tenia punt de comparació amb el d’aleshores. Tot just encetada la matadissa, Barcelona començà a demanar carbó sense parar: tones i més tones, muntanyes de lignit per alimentar els vapors d’una indústria a la qual la guerra donava una embranzida increïble. La conca, sacsejada per la demanda insòlita de mineral, hagué d’espavilar-se. Les mines en explotació van començar a treballar a tot estrop. Les que havien tancat després de la prosperitat efímera de la guerra antillana van tornar a funcionar, n’obriren de noves. La flota de llaüts no donava l’abast i va caldre construir-ne de nous per transportar el mineral Ebre avall fins a les estacions de ferrocarril. Les drassanes revifaren, es convertiren en formiguers de calafats. Feia falta gent a les mines, al riu, pertot arreu. Una allau de forasters va acudir a buscar feina, la vila vessava de gent. El comerç, esmorteït fins aleshores, es va animar. El carrer Major, nexe entre l’antiga plaça morisca del mercat, centre de la vila medieval, i l’eixample que havia desbordat les primeres muralles i obligà a dreçar-ne un segon clos al segle XVIII, va omplir-se de botigues: aparadors llampants exhibien les novetats de Barcelona sota els rètols fets per l’Aleix de Segarra, qui, a més de pintar els noms dels llaüts i els retrats dels propietaris, es divertia desplegant la seva fantasia en els reclams publicitaris que li encarregaven els comerciants.

Al Saló de les Verges Màrtirs, la rojor dels vins passava del cristall d’ampolles i copes a les galtes dels comensals; la taula era un mostrari en diversos graus de satisfacció gastronòmica de les fesomies principals de la vila, agitades pels moviments indispensables de masticació i deglució. Aquests resultaven alentits i treballosos en el cas del baró per l’absència d’alguns queixals —que un dentista escaldat es negava a substituir si no cobrava abans un feix de factures pendents—, i d’allò més ostensibles en el cas de l’alcaldessa a causa de la berruga negrissa de la barbeta: l’excrescència traduïa el més lleu moviment de les barres amb un pujabaixa que exasperava el senyor Jaume de Torres.

A mesura que sadollaven la gana, crònica en alguns casos, els pròcers garlaven amb entusiasme progressiu. A les postres, el saló atordia amb un guirigall ensordidor. Tanmateix l’alegria va estar a punt d’anar-se’n en orris després d’un brindis molt barroc del baró de Sàssola en honor de la senyoreta Carlota, carregat d’al·lusions a un futur on tothom endevinava el pacte familiar per casar-la amb el senyoret Hipòlit de Móra, adolescent tímid i atabalat, perdut aleshores en les delícies d’un plat de crema. Quan un altre comensal, l’administrador de les mines de la vídua de Salleres (la qual s’esquitllava de gatzares carregoses amb el pretext dels dols), va alçar la copa perquè la prosperitat deguda al lignit fos eterna i cada dia més gran, la veu del Sadurní Romaguera, escardalenca i tibada per la ràbia continguda, passà com una brisca gelada enmig de la tabola. Els senyors callaren, esfereïts, mentre el terratinent amollava les seves paraules: Quin preu pagava la vila per aquella prosperitat dubtosa? Què passaria amb la terra si la gent continuava abandonant-la per enganxar a les mines i al riu, ensalivada per l’esquer del jornal segur de les quinzenes? La terra era la base de la societat. El Romaguera menyspreava el carbó fins al punt de no permetre prospeccions de jaciments de lignit a les seves finques davant la impotència rabiosa del fill gran. Tot el que no fos la terra duia a la disbauxa, a la subversió de l’ordre natural, al desgavellament, al caos.

El terratinent s’enfilava com una carabassera. La seva dona no sabia on mirar; era conscient que gairebé tothom, sobretot les senyores, la fitava amb la satisfacció de veure-la humiliada pel comportament de l’home, de qui, al capdavall, eren ben conegudes les sortides. Només Malena de Segarra, la tia política de l’Aleix, compadida de la màrtir i cansada del sermó, provà d’atallar-lo amb un comentari deliberadament frívol que distragués els comensals. Però les seves paraules sobre la nova botiga de roba del carrer Major no van trobar resposta. El terratinent va llançar-li una mirada ferotge i prosseguí amb una andanada contra les pretensions intolerables dels obrers, cada dia més insolents i reivindicatius; de seguida atacà la degeneració moral en què s’havia enfonsat la vila arran del començament de la guerra europea i de la prosperitat de les mines. La majoria dels comensals es despenjà aleshores amb escarafalls hipòcrites. El fartum del rector, amb l’esment enterbolit per libacions copioses, anticipava cabotades reprovatòries amb parsimònia abacial i les senyores es preparaven a escandalitzar-se en sentir el que, d’altra banda, ja sabien amb pèls i senyals.

Qui podia ignorar que el dimoni, Satanàs en persona, s’apoderava de les nits de la vila? De qui podia ser obra, si no, aquella avantsala de l’infern, aquell cau de disbauxa anomenat L’Edèn, obert davant per davant de la rectoria? Antre de perdició, de vici i de pecat —el Romaguera repetia les paraules que el capellà deixava anar amb santa còlera cada diumenge durant el sermó de la missa major—, L’Edèn era una mala herba, calia desarrelar-la sense manies. L’alcalde, el senyor Gelabert de Móra, pare de l’Hipòlit, assegut entre un mestre d’escola i el doctor Beltran, un dels dos metges joves de la vila, es considerà al·ludit i va adduir, entre una cullerada de crema i un glopet de ratafia, la legalitat escrupolosa dels establiments que havien proliferat en pocs mesos. Si L’Edèn reunia els requisits, què podia fer l’autoritat en aquell assumpte —a més d’embutxacar-se secretament un pessic dels beneficis del joc, detall que l’alcalde no va mencionar? Si Pere de Tobes hi perdia la casa a les cartes; si Joaquim de Tamariu passava tres nits seguides amb una corista italiana, la Simonetta Tamburini, en un dels camerinos del local, i la seva dona anava a rescatar-lo per la força entre un núvol de pólvores d’arròs aventades, trencadisses de flascons d’aigua de colònia, estirades de cabells, esgarrapades a dojo i un escàndol del dimoni; si l’Eustaqui Salvador fugia en una arrencada de passió irreprimible amb la cambrera Filomena London, nom de batalla de la Casilda Valls, filla de Tarragona; si un calafat encès pujava a l’escenari del local a mitja funció i mossegava (el senyor alcalde no va precisar el punt exacte) una de les coristes; si les funcions de varietats acabaven com acabaven (el senyor alcalde tampoc no va entrar en detalls escabrosos, a causa de la presència de les senyores); si passava allò i encara més però no s’alterava l’ordre públic, quin bou se li escornava, a l’alcaldia, en aquell assumpte?

La Carlota de Torres trigà temps a saber que la senyoreta Estefania d’Albera, uns anys més gran que ella i la més primmirada de les noies amb posat d’àngel convidades al sopar, hauria pogut afegir un seguit de precisions a la informació, per força púdica, amollada per l’alcalde. Però la damisel·la, enfeinada a empassar-se pulcrament el plat de crema amb la cullereta de plata, no va creure oportú assabentar la concurrència del nou rècord de resistència amorosa de L’Edèn. Ostentat fins aleshores per un navegant asconès, el títol havia passat feia dues nits a mans del Cebrià de Sansa quan aquest, llaüter d’ofici, va fer-se vuit vegades seguides una de les coristes davant d’un jurat de solvència mentre l’asconès arriava veles a la sisena barcada amb la Simonetta Tamburini. Tampoc no va semblar-li el moment adequat de treure en roda el nom de la guanyadora del concurs de pits celebrat la setmana anterior entre les cambreres i les coristes de L’Edèn, ni el d’amollar els mots amb què cadascun dels reunits aquella nit al saló de les Verges Màrtirs era conegut al cabaret. Per què havia de dir que el vell Arquimedes Quintana, cada dissabte, dret a la taula del billar, cridava contra el rei, deia pestes dels burgesos i, com a traca final, proclamava la República mentre l’Aleix de Segarra, músic a més de pintor, interpretava al piano l’himne de Riego, bramulat a cor per la concurrència de minaires i navegants?

La senyoreta d’Albera hauria pogut afegir aquestes i altres informacions a les paraules de la primera autoritat de la vila. Però no va fer-ho, potser per no comprometre el secretari del jutjat municipal de qui les havia obtingudes mitjançant el xantatge: la malvada —es planyia el funcionari amb adjectiu de fulletó— l’amenaçava contínuament, si no li explicava les nits de L’Edèn, de no disfressar-se mai més de la vida amb hàbits de monja per fer-li una fel·lació, activitat en què la senyoreta arribava al virtuosisme i amb la qual feia delirar el funcionari, de qui es sabia a la vila que bramulava articles sencers del codi penal durant les rebolcadisses.

Mentrestant, el Romaguera replicava a l’alcalde. Sense abaixar la cresta, el terratinent condemnava altres perills de la llepra dels diners, deia penjaments dels minaires, preveia conflictes fins i tot a la fàbrica d’extracte, model de pau fins aleshores. Qui pararia més endavant els obrers si de bon principi no atallaven les seves pretensions? S’havia de fer entendre a la púrria que havien d’agrair el sou que rebien; s’havia de desarrelar —insistia, inquisitorial i amarg, amb el suport pompós del baró— la mala herba…

Entre les moltes coses escampades per la Camil·la, les paraules pronunciades pel Romaguera aquella nit havien de quedar gravades a la memòria de la vila. A més de provocar la indignació secreta de la minyona, membre al capdavall de la púrria maleïda pel terratinent, el menyspreu de l’orador —fibrós i sec entre la galvana digestiva general— irritava la sogra del senyor Jaume. Quan la senyora, oblidant els deures d’amfitriona, era a punt d’esclatar, l’estrèpit d’una música a la plaça féu dringar el cristall de la taula del saló, espavilà els convidats immersos en una somnolència greixosa i els va empènyer al balcó per escoltar el concert de la banda, L’Harmonia Fluvial, llogada pel senyor Jaume en honor de la Carlota.

El 13 d’abril del 1970, al cap de molts anys d’aquella onomàstica, quan les minyones —la Carmela, la Sofia i la Teresa, successores de la Camil·la, l’Adelaida i la Verònica— netejaven el retrat del senyor Jaume, el present va imposar-se d’una manera abassegadora sobre els records de la senyora Carlota de Torres. En lloc del pasdoble amb què la banda, xopa de boira en la nit de tardor, havia decidit d’iniciar el concert, solucionant de manera salomònica la pugna entre l’helicó germanòfil, que volia un vals de Strauss, i el bombardí, partidari dels aliats, entossudit amb una marxa de Verdi, pels finestrals del Saló de les Verges Màrtirs entraven les llatinades de l’enterrament del Pasqual de Serafí.