III

Quan la Carmela començava a treure curosament la pols de la màniga dreta del retrat del senyor Jaume de Torres al Saló de les Verges Màrtirs, l’Estanislau Corbera, pensarós, comentava en el Cafè del Moll:

—Si la salut l’hagués acompanyat, avui, el vell Arquimedes Quintana faria cent trenta anys…

Amollat el recordatori, el cafeter, una cara rodona, galtavermella amb ullets xafarders, que l’Honorat del Rom solia comparar amb un cap de titella guaitant pel coll de la camisa blanca darrere l’escenari del taulell, es recolzà a la caixa enregistradora amb una mandra inabastable, profunda i oliosa. Va fer dues cabotades i només el toc de morts, fent vibrar de sobte els vidres dels finestrals arran de terra del cafè, va evitar que pitgés amb la punta del nas la tecla del set de la caixa. Els cops de batall provocaren també una basca secreta entre els parroquians a l’espera de l’hora de l’enterrament del Pasqual de Serafí. Les campanes feien indefugible el record del difunt i el comentari necrològic. Però la vida del Pasqual, que en pau descansi, havia estat paupèrrima almenys en esdeveniments externs: com la majoria dels vilatans de la mateixa quinta, va enganxar a la mina força jove, es casà, tingué fills, anà a la guerra (zona republicana) i, després de perdre-la, va tornar a arrencar lignit fins al dia de la jubilació, tres anys i sis dies abans que li fallés el cor quan llegia la crònica de la jornada de la lliga de futbol, mentre feia tanda a la barberia. Fora de la passió pels escacs, no li coneixien res d’extraordinari. Amb bona voluntat, els presents van recordar les seves intervencions, gens destacables d’altra banda, en torneigs locals i algun de comarcal, igual com l’incident provocat el primer any de postguerra per un mestre monàrquic que el volia engarjolar per roig. L’acusació, que va fer prou forrolla però no prosperà perquè el Serafí era un bon barrinaire, treballava en una mina del senyor Jaume de Torres i aquest el necessitava, es basava en el fet que Pasqual de Serafí, força emprenyat després de perdre estúpidament, a causa d’una badada imperdonable, una partida que ja tenia al sac, havia llançat el rei de les blanques a l’estufa del Cafè dels Esports. El recordatori no va donar gaire joc i encara que el van allargassar amb bona voluntat, fins i tot amb referències concretes a la virtut dubtosa de les mares que desembarcaven escurçons com el mestre en qüestió en els molls d’aquest món de misèries, el tema quedà enllestit de seguida. Van filosofar una estona sobre la fragilitat de la vida; consideraren de camí la bonastruga del difunt que, a més de beneficiar-se d’una mort ràpida i sense patiment, havia tingut la sort d’estalviar-se el dolor de veure la gran malesa de la destrucció de la vila, i, un cop esbandits així els perills que podien derivar-se de no amansir en la mesura del possible la força misteriosa en què ja podia haver-se convertit el Pasqual de Serafí, la conversa derivà fatalment en les incidències de la darrera jornada de la lliga de futbol, jornada traïdora que acabava d’esmicolar pronòstics infal·libles i havia capgirat la classificació dels equips davanters.

—Cent trenta anys —va repetir en veu baixa el cafeter mentre els parroquians s’embrancaven en discussions fanàtiques sobre proeses sublims, travetes esgarrifoses o gatades arbitrals d’allò més tèrboles. Ningú no parava esment en la curiosa mania de l’Estanislau de recordar aniversaris de difunts. Els parroquians no es sorprenien si el cafeter, en el moment d’omplir-los les copes de licor o de servir-los els cafès, anunciava amb veu compungida i solemne: «Si la salut l’hagués acompanyat, avui, el pobre Napoleó Bonaparte faria cent noranta-nou anys», i amollava tot seguit un «No som res» amarat de resignació que solia coincidir-li amb un parpelleig espasmòdic de l’ull dret. Així, enmig de la indiferència universal, amb l’excepció de l’Honorat del Rom, l’apotecari de la plaça del Forn, que li seguia la veta (un cop va descobrir-li un error de tres dies en l’aniversari de Garibaldi), el cafeter commemorava natalicis o traspassos de difunts il·lustres junt amb els dels vilatans que emprenien el camí del cementiri, dels quals duia un registre mental força exacte a la cua del qual acabava d’afegir el malaguanyat Pasqual de Serafí.

—Si la salut l’hagués acompanyat, avui, l’Arquimedes Quintana faria cent trenta anys…

El recordatori, adreçat aleshores a Robert Ibars, més conegut per Nelson, va aturar l’antic navegant a la vora del taulell i engegà en la seva memòria la transformació del cafè que li produïa sovint l’evocació de la figura del vell Arquimedes: els regiments d’infanteria del general O’Donnell, com de costum, van aparèixer en formacions impecables a les taules habitualment ocupades pels jugadors de cartes; l’artilleria de campanya prengué posicions sobre el taulell de marbre blanc, entre la caixa enregistradora i la cafetera, a dos pams del nas de l’Estanislau; els voluntaris catalans del general Prim avançaren pels grans finestrals de la part del darrere que donaven a l’Ebre mentre, sota el llum de la taula del billar, convertit en un implacable sol africà, evolucionava un tropell de cavalleria mora, barreig enlluernador de turbants i túniques entre la pols daurada…

Davant els ulls amarats d’enyorament del Nelson, va entaular-se la batalla: retrunyien canons, espetegaven fusells i espingardes, xiulaven bales, brillaven sabres, baionetes i gumies. Entre les cadires, les taules i les columnes de ferro colat del Cafè del Moll, es succeïen galopades boges, càrregues terrorífiques, topades mortals, crits de victòria, gemecs d’agonia. Eixit vés a saber d’on, potser de les altes prestatgeries de les ampolles de licor ennoblides per les teranyines, un moro furiós amb la gel·laba tacada de sang fresca va córrer cap al Nelson per damunt del taulell. El vell llaüter el veié acostar-se-li, fer una ganyota espantosa i aixecar la gumia que empunyava… Algú va obrir la porta del cafè: el marroquí, colpit pel bat del sol, va desfer-se i s’espargí com polseguera. L’olor acre de la pólvora cremada tornà a ser aroma de cafè, les bombes dels canons quedaren reduïdes a les pilotes de futbol dels partits del diumenge i el llum de la taula del billar es resignà de nou al paper de sempre després d’haver il·luminat una estona el camp de batalla de Tetuan, a les terres del Marroc, l’any 1860.

Robert Ibars, Nelson per a tothom, incloent-hi la seva dona, va parpellejar mentre desembolicava el terrosset de sucre per endolcir el cafè que acabava de servir-li l’Estanislau. Feia més de cent anys que les víctimes de la matadissa de Tetuan no eren sinó munts d’ossos anònims colgats en tombes perdudes sota la terra africana. De la mort del vell, l’Arquimedes Quintana, se n’havien escolat quasi quaranta, però aquell dia d’aniversari evocat pel cafeter, l’ombra del desaparegut, que sempre planava, protectora i benèfica, damunt seu, s’agrumollava en una presència palpitant i viva, desbordant la frontera del temps. Li semblà que era la memòria del desaparegut i no la seva la que recobrava els records del fons del passat.

Malgrat que la intuïció de l’antic llaüter, compartida per altres vilatans colpits d’aleshores ençà per sensacions paregudes, mai no havia de ser expressada amb paraules, tingué el besllum que la intensitat insòlita de les recordances potser es devia al sotrac que la destrucció de la casa de Llorenç de Veriu a la Baixada de la Ferradura —de la qual tot just el personal començava a tenir consciència— provocava en la memòria de la vila. Potser els carrers, les places, les cases, els dos rius, amollaven desesperadament els records perquè algú els recollís abans de la demolició i de l’escampadissa ineludible. Tant se val, l’evocació no havia estat mai de la vida tan precisa com aleshores. Els primers records del vell, que hauria pogut ser gairebé el seu besavi, li venien de molt lluny, quan ell, Robert, era solament una criatura i anava a esperar l’arribada del llaüt del pare als molls. Gairebé sempre hi trobava també el vell Arquimedes. El navegant li feia carantoines, li regalava cargols i petxines de mar o el pujava al llaüt amb ell. Era el patró més respectat en els cent cinquanta quilòmetres de riu des de la vila fins a Tortosa, i el Robert es quedava amb la boca oberta escoltant-lo, sobretot quan el patró explicava la seva participació en la batalla de Tetuan. Aquella història sempre el fascinava. Encara li semblava sentir-lo mentre s’aclaria la gola, veure’l quan s’estirava l’orella dreta abans d’emprendre la narració de la batalla.

Explicava la marxada, l’any 1860, precedida per la darrera nit, només insinuada perquè el patró no amollava mai confidències amoroses, amb la promesa, la primera de les quatre dones oficials de la seva llarga vida. El temps no havia aconseguit esborrar-li l’impacte de la separació de la vila. En recordava els detalls: molls plens de gent congregada per acomiadar els quintos, adéus, llàgrimes, les paraules vibrants de fervor patriòtic del senyor Camps. El pròcer assegurava als soldats que no es trobarien sols: el seu cunyat, el gloriós general de cavalleria casat amb la senyora Nicanora de Camps, vetllaria per ells a les terres hostils, irredemptes, de l’Àfrica. Després era la visió de la vila, d’un ocre lluminós i ressec on encara havia de trigar anys a aparèixer el negre del carbó, ja que tot just començaven a fer alguna prospecció minera a la conca; la població es fonia a l’horitzó a mesura que el llaüt s’aviava Ebre avall després de travessar la confluència amb el Segre a frec de les darreres cases. De seguida, una ullada estupefacta i fugaç al port de Barcelona abans de l’enlluernament del sol del Marroc. Allí, el narrador s’enfilava amb un poder d’evocació tan fort que es deia que el fes morú i l’espingarda amb incrustacions de nacre conservats a les prestatgeries des del temps de l’avi de l’Estanislau foren trobades vora la taula del billar una nit d’hivern, després que el vell Arquimedes enllestís una vegada més la narració de la batalla demanada pels contertulians. Robert de Tàpies, quan l’espectre del Josep Ibars, el pare del Nelson, se li bevia mitja dotzena de copes de rom, explicava, amb molta convicció però malservit per la llengua de drap, que l’esquerda del marbre d’un dels vetlladors del cafè era obra del general Prim en persona. Evocat encara amb més força que de costum per la paraula del vell Arquimedes, el militar de Reus entrà amb el cavall al galop pels finestrals de la banda de la plaça de l’Església i travessà el Cafè del Moll com un centaure. Abans d’eixir per la porta de l’Ebre, el general, cobert de pols i de sang, descarregà un cop de sabre a Silveri Tona, a qui segurament havia pres per un cabilenc ja que el parroquià era fosc de pell i semblava talment un moro de la moreria. Silveri va esquivar-lo de miracle però la fulla de l’arma esberlà el marbre de la taula, anomenada arran de l’incident la Taula del General.

Després de l’atac dels voluntaris catalans, el relat s’animava encara més i els contertulians enllaminits rebien informació a la menuda de càrregues i contracàrregues, evolucions i fintes, acolloniments i rauxes, fins que l’acció arribava al punt àlgid:

—No sé com va estar que ja el tenia a sobre. Vaig veure la lluentor de la gumia i vaig provar per instint de parar el cop amb el fusell; només vaig aconseguir-ho a mitges i vaig sentir un cop a la galta. Hòstia quin cop! La cosa va ser ràpida com un llampec: em va voler cascar per segona vegada i fer-se’m la pell. Li vaig fotre un tret a boca de canó: la tionada va aixecar-lo enlaire i va caure com un sac, mort. Al meu voltant tot eren crits, espetecs i galopades. Alguna cosa tèbia em lliscava coll avall i vaig adonar-me amb esgarrifor que duia ensangonats el muscle i la màniga esquerra. Vaig tocar-me la cara: el fill de puta m’havia tallat l’orella. A la primeria vaig pensar: «Arquimedes, el moro t’ha ben cardat, això és mortal». Esgarrifat, vaig llençar el fusell i vaig començar a córrer com un boig. Què diríeu que buscava, nois? Els metges? No em feu riure! Perquè m’acabessin de pelar? Si penseu això, aneu ben lluny d’osques… Us ho diré, xiquets: buscava la vila, el Segre, l’Ebre, els llaüts, la Carme… Fins i tot tenia ganes de veure el senyor Camps i els altres malparits del Casino de la Roda… A hores d’ara, encara no entenc com no em van fer la festa. De sobte, vaig sentir un catacroc a la closca: el món va començar a donar voltes i voltes i voltes com una baldufa, em van venir basques i es va fer fosc al bo del dia.

»Quan em van tornar els sentits, els sanitaris em duien en una llitera. El canoneig havia parat i només sentia descàrregues de fuselleria allà lluny. Ja no m’eixia sang de la ferida però semblava que els tambors del regiment redoblessin dins el meu cap. “Has estat de sort, pardal”, em digué un dels que em transportaven i que va resultar fill de Tortosa, “només t’han afaitat l’orella esquerra; d’aquest mal no et moriràs. A l’amic aquí present, en canvi, li han fet una feina més acurada. Guaita!”. Aleshores vaig adonar-me que no anava sol a la llitera: damunt les meves cames, hi havia un cap tallat que em fitava amb ulls esbatanats i vidriosos. Collons de déu! Allò era espantós, esfereïdor: el pobre caloi encara duia el ros subjectat per la barballera i tenia les dents clavades en l’havà que fumava quan van decapitar-lo. Malgrat la pols i els esquitxos de sang, la fesomia em resultava coneguda. A la fi, mentre escoltava, mig marejat, el portalliteres que m’explicava que no havien trobat ni rastre del cos, vaig encaixar el cap a la meva memòria: el recordava a la porta de l’església de la vila, el dia que s’havia casat, enganxat encara a la resta del cos, és clar, amb la senyoreta Nicanora de Camps. La puta d’oros —em vaig dir—, el món és una closca d’ou. I em vaig tornar a desmaiar. Ves per on, va resultar que aquell dia ens havíem cobert del que en diuen glòria a saber per què. Un servidor era —gireu-hi el riu—, gairebé un heroi. Tot plegat, una matadissa fastigosa i prou. Per la meva banda, sempre he enyorat l’orella enterrada a l’Àfrica. Pobra! Què deu fer allà, sola? De vegades sento sorolls estranys, veus d’algaravia, i em poso a caboriejar si no són coses del Marroc que m’arriben a través de la desgraciada que vaig perdre al camp de batalla. Però, ai amics!, també penso en el moro que vaig haver de liquidar sense tenir-ne una gana ni mitja, encara que no caldria ni dir que m’estimo més ser jo qui conta la història. El desgraciat, si més no, defensava el seu; a nosaltres, ens hi van enviar a defensar la butxaca de gent com els Camps, els Salleres, els Romaguera i els Torres.

Nelson també sabia que, quan la generala vídua va retornar a la vila —escàndol de dols, volada de discursos, banderes desplegades, llàgrimes patriòtiques a càrrec de familiars i amics durant el desembarcament en el moll de la Plaça!— i s’hi quedà per sempre, sovint convocava l’Arquimedes perquè li expliqués la batalla on el marit caigué de manera tan gloriosa. Al veterà, patró dels llaüts de la casa dels Camps i més tard dels Torres i Camps, no li quedava altre déu que acudir al saló, on encara no hi havia el quadre de les Verges Màrtirs, i amollar la història. Però sempre es callà l’escena del cap i sobretot la continuació, sabuda en confiança pel sanitari tortosí: davant la impossibilitat de trobar el cos del general no obstant les ordres peremptòries rebudes en aquest sentit, els portalliteres entaforaren dins el bagul la testa de l’heroi (incloent-hi l’havà) amb les despulles d’un cabilenc escapçat a qui vestiren d’amagot amb l’uniforme de parada de l’il·lustre militar.

Mig segle després, quan la vídua ja era al clot, sense que s’hagués enregistrat cap aldarull a l’altre món, pau atribuïda en el Cafè del Moll al fet que la generala havia trobat del seu gust el cos del cabilenc, ferreny i més ben armat que el de l’heroi de Tetuan, el fantasma de les guerres d’Àfrica sotragà de nou la vila. La gent va secundar l’actitud de Barcelona, agitada pels fets de la Setmana Tràgica, impedint la marxada dels tres reclutes destinats al Marroc per defensar-hi els interessos espanyols a les mines del Rif. Robert Ibars, el futur Nelson, només tenia deu anys i conservava dels esdeveniments un record confús d’assemblees multitudinàries a la plaça d’Armes, de discussions, d’avalots i també de la por de la vila quan es va saber que un llaüt carregat de guàrdies civils remuntava l’Ebre. Llavors encara no hi havia força permanent a la població, els del tricorni només hi acudien en ocasions excepcionals. Les dones, esgarrifades per la brutalitat de l’exèrcit a Barcelona, temien pels hòmens i els van convèncer de quedar-se a casa. Elles baixaren als molls, a esperar-hi l’arribada de la nau, vela de mal averany que acabava d’aparèixer, tibant per la garbinada d’aquella tarda de l’estiu del 1909. Quan atracà, les dones començaren a victorejar la força armada per ablanir-la i evitar un desastre. Els guàrdies, desconcertats per la rebuda, van desembarcar i es dirigiren a l’Ajuntament, acomboiats per les aclamacions. Però, l’endemà, després d’una nit brutal de detencions, d’interrogatoris i de pallisses, dos llaüts atapeïts de presos salparen del moll de la Plaça. L’Arquimedes Quintana, un dels caps de l’aldarull junt amb el pare del Robert, es trobava entre els principals inculpats. Quan era a punt de celebrar-se el judici, la commoció internacional creada per la repressió ferotge de Barcelona i l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, la caiguda del govern i la pressió constant a la vila de la gent disposada a la revolta, aconseguiren la tornada dels detinguts, que, amb el veterà de Tetuan al front, desembarcaren en silenci al moll de les Vídues.

Cent trenta anys… A la resta de la vila i en el fus horari corresponent eren dos quarts d’onze; al Cafè del Moll, tres quarts tocats. El rellotge de l’establiment, per una curiosa mania del fundador, respectada pel fill i que romangué sense esclarir, sempre anava quinze minuts avançat. Un camió va passar per la carretera del mur de la vora de l’Ebre, per sobre dels molls plens de llaüts en diversos estadis de desintegració. Al cafè i a la plaça, cada cop hi havia més personal esperant l’hora de l’enterrament del Pasqual de Serafí. L’Eduard Forques, calafat de ribera per tradició familiar, saxofonista tenor per vocació irreprimible, l’Horaci Campells, sereno de la vila, i Manolet, el pastisser del carreró de l’Ham, s’havien ajuntat al Nelson. Bevien cafè i conversaven sobre l’obsessió dels vilatans des de feia tretze anys, quan començà el preludi angoixós del desastre, preludi tancat el dia abans amb la demolició de la casa de la Baixada de la Ferradura.

Nelson guardava silenci. El record del vell Arquimedes evocat per l’Estanislau se l’enduia a una matinada d’estiu de molt temps enrere. Una rojor intensa encenia el riu, retallava ombres negres de naus als molls on els navegants es preparaven per salpar. Les siluetes dels llaüters eren taques blavisses i vermelles atrafegades entre rems i cordam. Grinyols de bossells i soroll de bitxers que esgaiaven l’aigua negra es barrejaven amb les ordres dels patrons i les veus de les peonades. Allò l’excitava i el confonia alhora: adolescent atabalat, es sentia una mica perdut en aquell tràfec. El Carlota, el flamant llaüt de Torres i Camps, es disposava a iniciar el primer viatge una setmana després del seu avarament triomfal. I ell, Robert Ibars, formava part de la tripulació. L’endemà de la festa, de la qual encara conservava l’enlluernament de la munió de senyors empolainats i senyores amb enormes barrets —«corbs i cotorres», els hi havia definit el vell Arquimedes— i també el record de la senyoreta Carlota, que l’observà entre encuriosida i petulant, el veterà de Tetuan s’havia presentat a casa, a dir a la mare que s’enduia el noi a navegar amb ell per als Torres i Camps. El patró havia plantejat la qüestió al senyor Jaume i aquest, segurament per acallar la mala consciència de no haver fet res per la vídua del navegant de la casa mort a la Lliberola, accedí a donar feina a un dels fills del difunt.

—Puja, noi —li digué aquell matí el vell Arquimedes. Els altres tripulants, atrafegats armant rems, el reberen amb grunys de salutació. Quan s’aviaren, evità mirar els molls; sabia que la mare, endolada com si no en tingués prou amb la negror de dins, el fitava amb angoixa, ombra entre les ombres que encara eren nit al carrerons de l’Ebre.

Eixiren de les aigües de la vila, que coneixia pam a pam, i va anar descobrint, encisat, el riu que el vell Arquimedes li mostrava i del qual no sabia quasi res. Sempre que baixava als molls, se’l menjaven les ganes d’emprendre viatge amb alguna de les naus. Tanmateix, el pare mai no havia volgut ensalivar-lo en un ofici tan dur i no el deixava embarcar mai en contra del parer d’Arquimedes Quintana que ensumava en el noi un navegant de raça. Aquell matí, el vell li havia anat explicant l’itinerari: allò era Riba-roja, allò altre Ascó, el castell que havien albirat molt més tard era el de Miravet… El veterà d’Àfrica tenia raó: duia el verí del riu de moltes generacions a la sang i si els pobles desconeguts gitats a la riba el sorprenien, res no li resultava estrany en l’aigua viva que guardava dins les entranyes fangoses els ossos perduts del pare.

Fou un viatge tranquil. De tornada, fins a Miravet, els hòmens van haver de sirgar, remuntant el riu a peu per la vora. A partir d’allí, on havien fet nit, que el vell no passà a la nau, cosa que provocà comentaris maliciosos entre la tripulació, una garbinada forta i sostinguda els va permetre pujar a vela. L’únic succés inquietant tingué lloc al pedret de la Cova Plana quan avistaren un llaüt de baixada carregat de carbó.

—És el Sant Lluís! —va exclamar Jaume Tàpies—. El déu que el va matricular!

—Així se n’anés a fons.

—Quina colla de porugues! No us fa vergonya? —remugà el vell.

Mentre les naus es creuaven gairebé a fregar, la tripulació del Carlota va evitar de mirar l’altre llaüt; solament va saludar-los l’Arquimedes. El patró del Sant Lluís vivia obsessionat per la idea de la mort, fins al punt d’haver-se fet construir el taüt el qual duia sempre a la cambra de la nau, junt amb un farcell amb la roba de la mortalla. Quan li fallava un tripulant, tenia feina per substituir-lo i tothom evitava les trobades amb el llaüt tètric, habitat per l’alè de la descarnada.

Encara neguitosos per la trobada fúnebre, arribaren a la vila. Quan començaven a descarregar amb molta cura el marc esplèndid que havien recollit a Tortosa per a un gran quadre que pintava l’Aleix de Segarra, un grup de navegants s’acostà al vell mentre aquest vigilava l’operació vora la palanca i l’assabentaren de les notícies que tenien tothom en suspens: un príncep hereu havia estat assassinat a trets en un lloc llunyà anomenat Sarajevo i, a la vila, algú, no sabien qui, acabava de disparar contra el senyor Jaume de Torres.