II
Al casal dels Torres, la primera a tenir esment de la mancança indefinible fou la Carmela quan preparava els dols de la senyora, desats des de l’any anterior a la calaixera de roure de l’alcova del general, anomenada així perquè el retrat eqüestre de l’heroi escapçat a la batalla de Tetuan hi havia anat a raure al final d’una peregrinació atabaladora: d’ençà de la mort de la generala, el militar i el seu cavall, sense oblidar la morisma entaforada pel pintor desconegut al voltant del corser, anaren d’una paret a l’altra per les cambres del casal abans de ser oblidats en la peça perduda de l’ala de ponent on les minyones entraven solament un cop l’any a buscar la roba funeral. Els dols es conservaven impecables; la llum sedosa de l’alcova, pinzellada de la gamma d’ocres del dia de tardor colada per les cortines del finestral, n’atenuava la severitat evocadora de túmuls i d’exèquies; per aquella banda, la minyona estava tranquil·la encara que mai no es podien descomptar les sortides imprevisibles de l’ama. Allò que l’amoïnava era imaginar el moment de vestir la senyora. A mesura que els anys s’escolaven, l’operació esdevenia més molestosa, no sols a causa dels problemes pròpiament vestimentaris plantejats davant el mirall del vestidor quan l’ama constatava l’estretor de la roba les costures de la qual es tibaven al màxim per contenir la corpenta formidable. Allò era el pretext per aviar la còlera i provar d’esbandir a força de crits la tracalada de fantasmes sempre presents durant les celebracions dels aniversaris. D’acord amb les previsions de la vella minyona, la cerimònia encara resultaria més carregosa en aquella ocasió. Els símptomes precursors de l’aniversari havien estat força més inquietants que qualsevol de les vegades anteriors: la destrucció de les cases del moll de la Barca acabava d’envoltar de runes la fàbrica d’extracte de regalèssia. Les runes prefiguraven el destí de l’edifici, tancat feia molts anys quan la caiguda de França en poder dels alemanys durant la Segona Guerra Mundial causà la ruïna dels importadors de l’altra banda de la frontera i la fi del negoci. A pesar dels gairebé trenta anys escolats d’ençà de llavors, la fàbrica, solitària, immensa en el silenci de les naus desertes, en la desolació de l’enorme pati on el temps corroïa una pèrgola voltada de parres mortes, era un dels símbols del poder de la família, i la proximitat de les demolicions a les seves parets resultava insuportable a la senyora. Calia afegir al trasbalsament l’estada a la vila del Francesc Romaguera. N’havia esperat debades la visita encara que es guardava de confessar-ho, sobretot a les bruixes dels berenars del saló, les quals no s’havien estat de recordar-li contínuament amb qualsevol pretext la presència de l’antic amant. La Nàsia Palau mentia entre dos secalls, assegurant haver-lo vist a la plaça de l’Església. La Teresa Solanes afegia la seva mentida a la de la Nàsia Palau: amollava sense manies que el Francesc l’havia saludada al carrer Major. I encara que la Isadora Rubió s’empatollava més que les altres, no arribava a la sola de la sabata de l’Estefania d’Albera; aquesta afegia a l’enfilall de falsies una suposada conversa amb el Romaguera a la costera del Forn. La Carmela es mossegava els punys. Tanta dolenteria afectava força la senyora. Malgrat l’aparença impassible i la fortor del seu geni, les referències al Francesc l’estovaven. Durant l’estada de l’antic amant, qualsevol soroll a l’escalinata o un truc a la porta la deixaven en suspens, la feien seguir amb impaciència, l’oïda atenta, les passes de la Sofia o de la Teresa quan anaven a obrir. La figura del Romaguera no aparegué mai al replà banyat per la llum tamisada de la claraboia sota la qual s’esmorteïa el verd de les plantes d’interior. A la fi, quan la Carmela va determinar comunicar-li la marxada del Francesc després d’enllestir la paperassa de la venda de la casa familiar, buida des de l’acabament de la guerra civil i a punt de ser enrunada, esclatà la tempesta. El casal es convertí en un infern, qualsevol niciesa hi provocava desoris i còlera.
La sensació de mancança retornava, esbandia la imatge del Romaguera de l’esment de la vella Carmela. Neguitosa, repassà els dols amb cura però estaven en ordre. Va agafar la roba per dur-la a la cambra de la senyora i fou quan travessava el rebedor que el tic-tac del rellotge de pèndol li va fer intuir la clau del desassossec. Per confirmar la sospita, es dirigí a un dels balcons de la façana nord del casal, la que donava a la plaça de la Savina, dominada per la mola del campanar de l’església. No s’havia equivocat: les manetes del rellotge de la torre —el comptaquilòmetres de la mort, com l’anomenava l’Horaci Planes— eren aturades a dos quarts de dotze; la sensació de mancança es devia a l’absència del toc de la sirena, sincronitzada amb el rellotge per sonar a la una del migdia. Aleshores la Carmela encara no sabia que l’andròmina ja no seria reparada mai, que les manetes immòbils presidirien a partir de llavors el temps de les destruccions, però una premonició fugissera va sorollar-li l’ànima mentre contemplava el campanar en el cim del qual el gallet assenyalava la direcció d’un cerç que removia la pols de les últimes demolicions als voltants del moll de la Barca.
La sirena havia estat instal·lada a la primeria de la guerra per avisar de la presència de l’aviació rebel. Quan la vila caigué en mans dels feixistes, sonava per assenyalar l’arribada dels aparells republicans. Al final de la guerra, algú tingué la pensada d’aprofitar-la per anunciar la una del migdia, hora en què els minaires de la conca plegaven per dinar. D’ençà de llavors, sincronitzada amb el rellotge del campanar, sonava puntualment i provocava l’udol lúgubre del gossos: els cans n’acompanyaven el so amb el musell enlaire. Així —segons una dissertació de l’Honorat del Rom en el Cafè del Moll molts anys més tard— el que originalment era un avís de mortalera que empenyia el personal cap als refugis de les mines, va transformar-se a còpia de temps en un estimulant de l’apetit dels vilatans, que salivaven en associar inconscientment el ganyol de la sirena amb l’àpat del migdia.
En la memòria de la senyora, insensible al pressentiment de la minyona sobre l’aturada definitiva del rellotge, la sirena anava lligada al dia de la tornada dels Torres a la vila després de la guerra civil. Aquell record va desplaçar una estona les evocacions despertades per l’aniversari funeral del pare.
L’automòbil militar ensopegava tots els accidents de la carretera, amb prou feines un camí de terra premsada sembrat de pedruscall. Tant el conductor, un caporal andalús amb un tatuatge a l’avantbraç dret (el cor travessat per la fletxa, degotant sang sobre un nom de dona) com els passatgers, el senyor Jaume de Torres i la seva filla, rendits i amarats de suor, trontollaven quan les rodes s’embotien dins un clot o topaven contra un bony i feien grinyolar les ballestes del cotxe. La camioneta, posada també a disposició de la família per un coronel d’infanteria, company de col·legi i camarada de les nits de bordell del senyor Jaume de Torres a la capital, els seguia, curulla de baguls i de maletes. La Carmela, amb la filla petita de l’ama asseguda a la falda, seia a tocar del xofer, barbamec grogós acoquinat per la sorruderia de la minyona, més tibada encara que els senyors. Un cop baixaren de les terres altes i abandonaren la carretera general a les envistes de Fraga, a penes albirada entre turons argilosos, enllà de les hortes tatxonades de figueres, el paisatge s’endolcí. La llum dura, seca de l’altiplà desèrtic dels Monegres que havien travessat des de Saragossa, donava pas a les calitges de la vall del Cinca. Tels subtils d’un gris blau difuminaven les coses. Els vehicles deixaren enrere el poble de Torrent de Cinca, silenciós entre les hortes; una mica més endavant de la confluència del Cinca i del Segre, seguint ja el curs d’aquest —taca enlluernadora entre gleres blanquinoses i ardents—, van entrar al terme de la vila. El paisatge, amb el castell enlairat en la llunyania, semblava mort. A la mina Soler no es movia una ànima, la negror del lignit era gairebé coberta de nou pels ocres carnosos i els torrats de la terra. A la mina Lluïsa, propietat de la família junt amb dues més situades a la vora de l’Ebre, el senyor Jaume féu aturar l’automòbil: els vagons descarrilats jeien sobre el pedruscall on ja creixia l’herba; les bombes havien rebentat les quadres, de la ferreria només quedava una escampadissa de totxos socarrats i un pany de paret on s’aguantava el marc d’una finestra oberta a la desolació. Cremaven brossa als bancals de l’altra banda del terraplè; una alenada de vent embolcallà els vehicles amb una gasa de fum acre. Els viatgers començaren a estossegar i el senyor Jaume donà l’ordre de prosseguir. Ara el cerç de l’Ebre esventava la calitja, despullava el sol del migdia, enduria de nou el panorama. Una àguila planava lentament a molta altura. Van veure les restes d’un camió militar bolcat en el proper revolt: el munt de ferro cremat i retort semblava l’esquelet d’una estranya bèstia deixada podrir sense colgar-la sota la terra abrusada.
Mentre s’acostaven a la fi del viatge entre bancals d’olivers i ametllers, la fúria anava substituint la tristesa que s’havia apoderat de la Carlota de Torres el dia abans, quan havien deixat els dos nois a l’internat del col·legi dels jesuïtes de Saragossa, on el més gran ja estudiava abans del 1936. L’any llarg d’estada a Valladolid, a casa dels sogres del seu germà Ramon, a on anaren a esperar l’acabament de la guerra quan les tropes de Franco van entrar a la vila, havia comportat una nostàlgia constant encara més cruel en el moment de solitud punyent de la mort de la mare, malalta de feia temps, que finà poc després de l’arribada a la capital castellana. La senyora Adelina de Camps se’n va anar a l’altre món amb l’angoixa al cor pels fills, alferes provisionals de l’exèrcit feixista destinats al front, i pel gendre, col·locat pel coronel amic, a instàncies del senyor Jaume, en una caserna d’intendència de la rereguarda, que la pobra senyora, profana en qüestions militars, considerava tan perillosa com la primera línia d’acord amb les cartes heroiques de l’Hipòlit. Que diferent hauria estat la seva agonia a la vila —es lamentava sovint la filla quan es deixava anar secretament amb la Carmela a confidències amargues—, amb el casal ple de familiars i amics! Que diferent el petit seguici que l’acompanyà al cementiri del que hauria tingut a la vila, gairebé sempre generosa en les manifestacions de dol, on tothom plegava per acudir als enterraments!
Vora la vila, els vehicles passaren a frec del paleta Bakunin de Planes i el cobriren de pols. L’home va suportar l’emblanquinada amb resignació, fins i tot procurà no tossir gaire fort. No havia pogut reconèixer els viatgers però bastava que anessin amb cotxe, i militar a sobre, perquè la prudència li aconsellés guardar-se de qualsevol manifestació susceptible de ser interpretada com una protesta, per força subversiva venint d’algú amb un nom tan sospitós. El paleta ja en tenia ben bé prou amb la pena que arrossegava aquell matí. Si la República proclamada el 14 d’abril del 1931 havia donat alguna alegria al Bakunin de Planes, que no sabia ni un borrall de política ni volia saber-ne perquè li produïa rodaments de cap, fou l’encàrrec del nou alcalde, el successor del Sadurní Romaguera: enrunar la paret que dividia els difunts del cementiri municipal en dues categories i arraconava els qui l’Església considerava indignes de la terra sagrada en un recinte a on s’accedia per una porteta lateral de la paret del fossar i que els vilatans anomenaven amb amargura el «corralet». L’endemà mateix, en començar la feina, al Bakunin de Planes se li va posar pell de gallina. Sota la mirada de l’enterramorts Jeremies, que, recolzat en la porta de marbre del panteó de la casa Salleres a l’ombra migrada d’un xiprer, li donava conversa tot fumant amb una pipa recremada i empudegadora, proveïda d’un broquet grogós que l’Honorat del Cafè, en vida, assegurava per esgarrifar el personal que era fet d’un os de difunt, el paleta demolia a cops de mall la paret del recinte dels condemnats. Mentrestant es deslliurava d’una angoixa opressiva i tenaç. La sensació va desaparèixer quan pogué veure la làpida de la tomba del seu pare a través de la bretxa. A més d’un Bakunin, el vell anarquista havia engendrat un Germinal, una Felicitat i un Perfecte però no va casar-se per l’Església i en morir, l’any 1928, el rector prohibí enterrar-lo en la zona sagrada. Com a pecador públic, les seves despulles foren colgades al «corralet» entre l’Octavi Oliver, un metge romàntic que s’havia foradat la closca amb un tret de pistola a causa d’un desengany amorós, i el Libori d’Escarp, antic patró de la casa Camps i fundador d’una nova religió la qual, en el moment del traspàs de l’il·luminat, ja comptava amb tres deixebles —un taverner miravetà, un sabater d’Ascó i una meuca tortosina—, que, sense el guiatge espiritual del mestre, es dividiren en sectes rivals, ensorrades finalment en la confusió. Altres làpides sense creu indicaven tombes de criatures no batejades, d’un protestant, d’alguns suïcides. En un racó, un epitafi redactat per Madamfransuà i gravat en una petita placa de marbre encastada a la tàpia presidia en francès (Je m’en fous du Pape) la fossa d’una corista de L’Edèn morta de febre tifoide l’any 1917. En acabar l’enrunament de la paret, el paleta s’eixugà d’amagot una llàgrima: el pare i la resta dels sepultats en el racó ignominiós eren per fi difunts com els altres.
Aquell migdia del 1939, després de quedar arrebossat amb la pols aixecada pels vehicles amb què la família Torres i Camps regressava a la vila, el Bakunin de Planes tornava a dur clavada al cor l’espina que s’havia tret quan la proclamació de la República. Baixava del cementiri, enlairat en un turó als afores de la vila enmig del silenci dels bancals d’oliveres, a on havia anat per ordre del capellà, el primer de la vila després de la guerra civil, a pujar un altre cop la paret enrunada feia uns anys. Encara sentia les paraules de l’enterramorts, que el contemplava des de l’ombra del mateix xiprer, quan ell col·locava el darrer totxo:
—Els acabes de fotre una altra vegada a l’infern, Bakunin. Però no et tiris cap pedra al fetge; ells es trobaran millor amb el diable que nosaltres amb Franco.
Quan els vehicles entraren a la vila pel portal del Segre i emprengueren la pujada a la plaça de l’Ajuntament, la sensació de ser de nou a casa després dels llargs mesos de trobar-se forastera a Castella, sacsejà Carlota de Torres: tornava a ser ella, es sentia segura, havia recuperat els seus dominis. Junt amb l’estovament, però, l’odi esmorteït per la llunyania va renàixer amb virulència. Va reviure humiliacions, angoixes, la por contínua d’acabar com el Sadurní Romaguera, fins l’entrada de les tropes franquistes. En arribar a la plaça d’Armes per carrers morts, amb la majoria dels establiments tancats, el grup reunit davant del casal per donar-los la benvinguda va confirmar-li que les coses eren un altre cop al seu lloc. Mentre l’automòbil frenava, Carlota de Torres donà un cop d’ull als qui els esperaven des de mig matí, quan el Graells va rebre el telegrama enviat de Saragossa pel senyor Jaume anunciant l’arribada. Vora els fidels de sempre, convocats i presidits per l’home de confiança, hi havia la senyoralla en pes del Casino de la Roda però ningú de la família Romaguera. Els vehicles aturaren enfront de l’entrada del casal. El Ramon Graells, emocionat, teatral i sol·lícit, es separà del grup i anà a obrir les portes del cotxe, primer al senyor Jaume, després a la Carlota. Dels braços de l’administrador, que mai no havia rebut ni tornaria a rebre una demostració tan efusiva de part dels senyors, els viatgers passaren als del doctor Beltran. El senyor metge, l’assassí més eficaç de vilatans d’ençà de la passa del còlera del 1885 —com el definia més tard l’Honorat del Rom—, després de proclamar-se republicà fins al moll de l’os i desfogar-se en discursos abrandadíssims contra els militars facciosos, fou el primer a rebre’ls amb entusiasme a les portes de la vila. Quan el doctor, ampul·lós i fantasma, aviant les mateixes frases buides emprades per saludar el retorn d’altres senyors, es disposava a abraçar el cos poderós, sempre ansiat secretament, de la Carlota de Torres, les manetes del rellotge del campanar van arribar a la una i esclatà l’udol assordidor de la sirena.
Anys més tard, el succés fou comentat a la tertúlia del Cafè del Moll i l’Anselm de Rius, com a testimoni presencial, va aportar-ne la versió més fidedigna i completa. Segons el botiguer, que dominava l’escenari de la plaça des de la porta del seu comerç, la primera a començar a córrer —«L’aviació, l’aviació!»— va ser la Carmela, seguida pel senyor Jaume —«Auxili, auxili! Els rojos!»—, de la Carlota de Torres —«Al refugi!»— i de la resta dels presents. Aquests, malgrat haver-se acostumat al nou ús de la sirena, encara tenien arrelada l’associació de l’udol de l’aparell amb la caiguda de bombes i també es dispersaren amb desori de gallines esfuriades, contagiats pel terror dels viatgers. Calia incloure en l’escampadissa el brigada de la guàrdia civil, mostatxut i escardalenc, a qui el terror, a sobre de desconcertar-li la salutació militar amb què es disposava a quadrar-se davant dels senyors, va empènyer a buscar recer al comerç de l’Anselm de Rius. L’encegament de la por el féu entropessar amb una caixa de tomàquets i el valerós guardià de l’ordre va encastar-se de nassos en una pila de bacallà salat, gairebé l’únic article exhibit en la desolació alimentària de la botiga.
Com el comerciant recelava, l’acció heroica va desembocar en una lletania d’insults, d’acusacions d’estraperlista i d’amenaces que el brigada va llençar-li en un intent inútil de capgirar el ridícul de la situació mentre s’espolsava la sal de l’uniforme i recuperava el tricorni de la tina de les arengades. A causa d’això, l’Anselm de Rius no pogué assistir a la recomposició del grup de la plaça ni va veure l’entrada colèrica dels viatgers al casal familiar.
La irritació féu estellosa la primera revista de salons i de cambres encara que la Carmela, refeta del sotrac de la sirena, anava rebutjant una darrere l’altra les queixes de l’ama sobre l’estat del casal, evidentment injustes: durant l’absència dels senyors, els Graells se n’havien ocupat a fons i tot lluïa com una patena. L’actitud de l’ama resultava força sorprenent perquè mai no s’havia amoïnat per aquella mena de coses. De sobte, enmig d’una batussa a propòsit del retrat de la generala on la senyora veia una pols negada per la minyona, la Carmela va copsar el sentit profund, potser inconscient, de la inspecció i en prengué nota: morta la senyora Adelina, enterrada en un fossar llunyà, la Carlota de Torres prenia possessió del casal, intuïció confirmada a bastament en dies successius. El gest no implicava un desig de poder amagat en vida de la mare, a qui la filla professava tota la tendresa de la qual era capaç; senzillament, la Carlota de Torres n’assumia la successió. Mentre el senyor Jaume començava a posar ordre en els negocis, inspeccionava les mines recuperades després de la col·lectivització dels anys de la guerra i n’intentava engegar de nou la producció, la Carlota rebia les visites sota el retrat del pare en el Saló de les Verges Màrtirs. A mitja tarda hi anaven les senyores: hora del triomf, de la seguretat recuperada i de la sospitosa xocolata de postguerra del berenar, servida per dues minyones noves, encara maldestres, substitutes de l’Adelaida i la Verònica, que havien abandonat la casa per sempre a penes començada la rebel·lió (l’Adelaida, en silenci; la Verònica, llançant visques al comunisme llibertari i demanant a crits els caps dels senyors mentre baixava la gran escalinata). Carlota de Torres s’assabentava de les novetats esdevingudes durant la llarga absència: l’embaràs de la senyoreta Soler, casada a corre-cuita amb el tinent d’Infanteria que l’havia seduïda en una torre del castell després de l’ocupació franquista; la falta de notícies de l’Aleix de Segarra i de Malena de qui no es sabia res d’ençà de l’evacuació; els vilatans morts, els qui havien passat a França, els confinats als camps de concentració o tancats a la presó a l’espera del consell de guerra. Gairebé cada tarda la directora del grup escolar —lloro arnat i manaire de comunió diària amb inclinacions inconfessables per les alumnes boniques i tendres—, rememorava el sentiment de la vila en arribar la notícia infausta de la mort a Valladolid de la senyora Adelina de Camps i repetia la descripció minuciosa del funeral encomanat per la salvació eterna de la difunta a un capellà castrense. Un tinent coronel elegantíssim, hoste dels Albera, havia presidit la cerimònia, esplèndida tot i que —aclaria la mestra sense adonar-se de la gota de xocolata que se li enganxava sempre als pèls de la barbeta, fent-li joc amb la berruga del nas—, el perfum de l’encens no havia pogut vèncer la sentor de gasolina que recordava la funció de garatge a la qual els republicans destinaren el temple després de despullar-lo d’altars, imatges i ornaments, cremats o llançats a l’Ebre al començament de la guerra.
A la nit, quan la foscor dels carrers, esbandida amb prou feines pels fanals mortoïns de les cantonades, dissimulava anades i vingudes, acudien els altres. Mentre el seu pare era a la tertúlia del Casino de la Roda, Carlota de Torres assaboria goludament la venjança davant les dones que anaven a demanar-li un aval per treure el marit, el germà, el pare, el fill o el promès de la presó o dels camps de concentració, engolint-se la humiliació de la súplica. No els oferia seient: havien d’implorar el favor a peu dret i no se n’anaven sense empassar-se el fel de la mortificació. Però els qui la Carlota de Torres esperava amb més ànsia no van anar-hi i allò la feia tremolar de ràbia. Sovint, mentre contemplava des de la balconada del saló la gran plaça morta, sense l’animació de la gent a les taules dels cafès, pensava que allí haurien d’haver executat el Sebastià Noguera, el gendre del difunt Arquimedes Quintana, i els altres vilatans que havien tingut la gosadia de voler fer la revolució, de requisar i col·lectivitzar les mines, les terres i les fàbriques dels senyors (especialment les de la casa de Torres) i subvertir així l’ordre immutable del món.
La guerra havia ferit més profundament encara la Carlota de Torres del que proclamava en les filípiques brutals a les visites nocturnes: l’havia privada per sempre del Francesc Romaguera. Els Torres ja es trobaven a Castella quan l’advocat aparegué a la vila en companyia de von Müller, però ella sabia quina havia estat la seva actuació: acusar de traïdors, de còmplices dels rojos els senyors de la vila. No havien empunyat les pistoles per matar el seu pare, no; però l’havien venut donant-lo com a carnada a la turba assassina per salvar la pròpia pell. Quan algú, potser el sogre de la Carlota, el Gelabert de Móra, havia esgrimit la impotència dels burgesos, escapats per miracle a l’execució massiva, i parlà de la vella qüestió de la venjança per la mort d’Arnau Terrer com a causa real del crim, els crits del Francesc espaordiren la senyoralla temorenca del Casino de la Roda. Colla de covards! Si haguessin actuat com hòmens quan era el temps de fer-ho, mai no hauria arribat aquella situació. Colla de covards i d’hipòcrites: qui, si no ells, s’havia aprofitat del temor provocat per la mort d’Arnau Terrer durant molt temps entre els minaires de la conca? La Carlota ho sabia tot, començant pels insults proferits pel Francesc contra el seu pare —«aquell gallina amagat a Valladolid»— i contra ella mateixa —«la porca de la seva filla». Paraules injustes, cruels, però estava disposada a oblidar-les en canvi de sentir de nou, ni que fos una vegada, el truc discret de la Carmela a la porta de la cambra i veure darrere la minyona la cara del Francesc. Tanmateix l’amant no havia de tornar a recórrer els llargs passadissos nocturns del casal ni la Carlota sentiria més l’olor del seu semen en els llençols rebregats. Només el va veure una vegada, gairebé arran del retorn de Valladolid, quan l’advocat féu un viatge a la vila per endur-se la mare i el germà gran a viure amb ell a Madrid. Malgrat els missatges suplicants transmesos per boca de la Carmela al casal dels Romaguera, el Francesc no va anar-hi. Desesperada, el veié de lluny, de les altes finestres de les golfes, mentre el llaüt amb què marxaren salpava del moll de la Plaça. Va seguir la nau amb els ulls fins que es perdé Ebre avall i s’enfonsà en la llunyania com en un sepulcre. Quan baixà de nou al saló, seca de plorar, va veure el pare escoltant ansiosament la ràdio: els exèrcits de Hitler acabaven d’envair Polònia.