VI

La versió més escampada de la darrera detenció de l’Honorat del Rom sostenia que la parella de la guàrdia civil traslladà de seguida el pres del Cafè del Moll a la caserna però era una deducció errònia, un calc inconscient de les vegades que els vilatans havien presenciat el ritual esfereïdor al llarg de l’eternitat franquista: aquella tarda la caserna ja no existia. Feia mesos que la guarnició havia desallotjat l’edifici vora l’antic fortí del portal del Segre i vivia en barraques provisionals de fusta instal·lades prop de les cases noves. A penes va eixir-ne el darrer tricorni, el que cobria la closca lunar del guàrdia Trinitat, insegur sota el pes de l’arxivador amb les fitxes dels vilatans sospitosos d’activitats clandestines, la caserna va ser ocupada per altres habitants: els gossos vagabunds de les runes. El cambrer beneitó del Cafè del Mig, compadit de les pobres bèsties, tingué la pensada d’albergar-les-hi. Els cans encuriosits van recórrer les dependències, des del cos de guàrdia, les cel·les i el despatx del comandant de post fins als habitatges de les famílies dels números. Ensumaren tots el racons, impregnaren de pixum els punts estratègics i, sota la finestra de l’armeria, un llebrer de color canyella va cobrir una femella moguda després d’acoquinar amb ferotgia un perdiguer rival. L’endemà, malgrat les galledes d’aigua i els rosegons de pa que el cambrer va portar-los, els agafà el neguit de fugir; l’edifici envoltat de runes es convertí en un cor eixordador de lladrucs. Les bèsties enfollides van romandre tres dies tancades, guaitant per balcons i finestres, gratant les portes amb desesperació fins que un passant va alliberar-les. De seguida uns obrers tapiaren la porta i la caserna va anar a terra un mes abans de la detenció de l’apotecari. De fet, van dur-lo a una dependència del jutjat municipal, a la Casa de la Vila on els funcionaris ja empaquetaven el material de l’Ajuntament, i van interrogar-lo assegut damunt una pila de paperassa legal coronada pel registre de defuncions.

En primer lloc, el sergent, talòs bigotut, espès i formalista, procedí a la identificació amb pèls i senyals del pres a fi d’assegurar-se que era realment l’apotecari a la farmàcia del qual anava regularment a comprar aigua del Carme, aspirines i, sota rigorós secret, condons d’importació, perquè considerava els de fabricació nacional responsables de la bessonada de pèl de panolla que la sergenta havia portat al món tres anys enrere (conclusió falsa ja que no calia més que veure el guàrdia més jove de la guarnició, eixerit i amb un pèl de panolla escandalós, per absoldre la indústria autòctona, sempre tan denigrada, de la responsabilitat del doblet). Quan la filiació quedà establerta de manera irrefutable, començà el xàfec de preguntes a les quals l’apotecari responia sense embuts. Havia estat escalfant-se el cap d’ençà de l’arrest sense trobar-ne el desllorigador. No va comprendre què passava fins que, en entrar al despatx, guipà de cua d’ull la capsa de cartró custodiada pel caporal de la guarnició. A la primera pregunta del sergent va dir que sí: la nit abans havia eixit de casa força tard. L’hora exacta? No la recordava, devia ser pels volts de dos quarts d’una. A on havia anat? Bé, després d’aviar-se pel carreró de l’Ham fins al mur de l’Ebre, havia fet cap a les runes del cinema, teatre i sala de ball Venus. Però va guardar-se com de caure al riu d’explicar al sergent, que el mirava amb una lluentor maquiavèl·lica a les pupil·les des de l’altra banda de la taula, les sensacions que li va produir trobar-se entre les restes d’un dels llocs d’esbarjo més populars entre els vilatans. Dret sobre els munts encara flonjos de runes recents, il·luminades amb prou feines per un fanal groguenc, li havia costat imaginar que aquell espai esquifit hagués pogut encabir un local com el Venus, enorme sobretot en el record d’adolescència del dia que el pare el dugué al concert de piano de l’Aleix de Segarra amb què la vila celebrava la proclamació de la República, o que hagués estat el llac enorme d’aigües fangoses quan l’havia inundat la gran riada del 37, en plena guerra civil. Ell i el pare hi entraren amb piragua per una finestra; navegant pel corredor ombrívol de les llotges, havien fet cap darrere l’escenari, entre vells decorats reblanits per les aigües. El pare obrí amb el rem els cortinatges amarats, la piragua eixí a l’escenari i ell va tenir la sensació d’interrompre la representació d’una obra fantasmal per a una platea submergida amb les butaques ocupades pels navegants desapareguts en antics naufragis. Anit li havia semblat que, en aquell solar al mig del qual va endevinar un fragment del corn de l’abundància d’escaiola pintada que presidí sempre el frontó de l’escenari per un curiós caprici del senyor Praxedes, no hi haurien cabut ni tan sols les llotges on la foscor de les sessions de cinema propiciava, amb paraules del rector, «la disbauxa de la carn» durant l’onada hipòcrita i moralitzadora subsegüent al triomf dels feixistes a la guerra civil. A les fileres més amagades, les parelles d’enamorats, indiferents a la fadeses que la censura deixava projectar a la pantalla, es lliuraven de ple a activitats força més engrescadores amb un entusiasme tan irreflexiu i comprometedor que el senyor Praxedes decidí salvar almenys les aparences: instal·là un timbre que sonava uns minuts abans del descans o de qualsevol interrupció de la pel·lícula a fi que tothom, previngut pel senyal, tingués temps de recobrar l’aspecte pudorós i cursi proposat com a model per la iconografia franquista. A pesar de l’invent, les situacions compromeses sovintejaren. Ara i adés, les tertúlies evocaven l’orgasme llegendari, a cada versió més sorollós, violent, sincopat i gemegaire, indiferent a timbres i llums, de la Casilda Quintana, la qual feia somiar despert l’Estanislau Corbera, ignorant de la potència volcànica oculta en una noia d’aparença tan fràgil, sempre ficada entre misses, viàtics, rosaris i novenes. La recordança de la Casilda duia inevitablement a la d’un guàrdia primer abocat a una situació semblant a causa de la traça manual de la seva promesa: sorprès, quan presentava armes, per un descans del qual no sentí l’anunci previsor del timbre, cridà amb veu de baríton «Franco, Franco, Franco!», pensada oportuna a sobre de patriòtica que va estalviar-li un expedient disciplinari. Com digué el sergent al rector i a l’alcalde de la vila, reunits amb urgència a fi d’estudiar el cas: qui tindria cor de sancionar algú que en moments semblants donava proves de sentiments tan espontanis i profunds d’adhesió al cap de l’Estat?

L’apotecari no va arriscar cap ironia perillosa; es limità a seguir la veta al sergent en la reconstrucció dels fets de la nit anterior. Anava sol? Sí. Duia alguna cosa? Sí, duia precisament la capsa de cartró que l’altre guàrdia posava mentrestant damunt la taula. Sense esperar més preguntes, va confirmar al sergent el que era evident que l’altre ja sabia: la nit abans havia anat a enterrar-la en secret a les runes del Venus.

Al cap d’uns segons de silenci destinats astutament a augmentar la tensió del detingut, el sergent destapà la capsa, ficà la mà dins i en tragué una part del que contenia. Aleshores algú va entrar de revolada i l’Honorat sentí darrere ell la veu familiar de la Susanna Castells:

—Es pot saber que fa, senyor sergent, amb la calavera del pobre Ildefons a les mans?

La fila grotesca del Hamlet panxut amb uniforme i tricorni, sostenint amb la mà dreta el crani empolsegat, va ser el tema favorit dels darrers dies de la tertúlia del Cafè del Moll. L’Honorat del Rom donava una munió de detalls sobre l’afer, començant per l’estupor del sergent, decidit a aclaparar el detingut amb la contundència d’unes proves irrefutables. La veu de la Susanna va destarotar l’escena de la tragèdia shakespeariana, trasplantada de les bromes nòrdiques del cementiri d’Elsinor a la vora de l’Ebre. El guàrdia civil deixà anar la calavera, que caigué amb un soroll tètric dins la capsa, damunt la resta de l’esquelet, i se’n va anar en orris l’ardit per desemmascarar el criminal que havia intentat fer desaparèixer els darrers rastres d’una malifeta comesa segurament feia molts anys.

Algun confident (el pastisser opinava que es tractava de La Lloca, el calafat es decantava per Joanet d’Escarp, i Joanet del Pla, davant del dubte, decidí madurar l’un i l’altre a plantofades) alertà la Benemèrita de la sospitosa activitat de l’apotecari: la nit abans, aquell element, inscrit com a revolucionari perillós a les fitxes de la caserna, qualificació compartida per la tertúlia sencera, havia colgat a les runes del cinema una capsa de cartró. Armes? Explosius? Propaganda subversiva? Llibres prohibits? El sergent va fer-la desenterrar en secret un parell d’hores més tard i va trobar-hi l’evidència d’un crim: un esquelet polsegós, sens dubte les restes de la víctima d’un assassinat.

Les despulles de l’Ildefons Albaida, l’infortunat soldat de la República, propietari en vida dels ossos de la capsa, aparegueren entre unes mates de sabina, l’any 1938, vora un bancal d’olivers dels pares de la Susanna Castells. No era el primer mort que trobaven al terme, on la bogeria de la guerra havia deixat força rastre. Les circumstàncies de la troballa macabra semblaven indicar que l’Ildefons, ferit (a terra, sota el costellam estellat hi havia bales de metralladora), s’havia amagat entre les mates, on morí en solitud. Quan el pare de la Susanna descobrí l’esquelet mig cobert d’esquinçalls de roba podrida a la vora d’un casc rovellat i d’una bossa de cuiro, pensà a enterrar-lo i prou, però trobà dins la bossa cartes i papers amb el nom i l’adreça del difunt. El record del fill gran, mort a Brunete, potser enterrat en qualsevol clot, i sempre present en la memòria del Ramon Castells, el va colpir: si podia evitar que el desgraciat passés la mort lluny de la seva terra, destí amarg de les despulles del seu fill, ho faria. Recollí els ossos, se’ls endugué en secret a la vila i els amagà a les golfes a l’espera de resposta a la carta —«la va escriure una servidora, senyor sergent, perquè el pare no sabia de lletra»— enviada a l’adreça que constava als papers. Mai —«tot i que vam insistir quatre vegades durant un parell d’anys»—, no havien tingut notícies. Es preguntaven si els familiars de l’Ildefons eren també morts o havien hagut de fugir de resultes de la guerra. Si no, no s’explicaven el silenci. Tanmateix, no van decidir-se a desfer-se de l’Ildefons; pensaven que la seva pietat envers el desconegut potser era corresposta per altra gent amb el fill mort a la batalla de Brunete —«perquè mai, senyor sergent, no ens vam refer de la pèrdua del meu germà». Les despulles van romandre sempre dins una panistra oculta a l’antosta de la casa. De vegades, la canalla —«entremaliadures del poc esment»— les anaven a veure d’amagot o les ensenyaven als amics. Quan els vells moriren, ningú no va pensar a treure de casa el pobre Ildefons fins que, ella, la Susanna, que havia estat molts anys de minyona amb els avis de l’Honorat, sola arran de la mort dels pares i de la marxada de l’altre germà casat a la capital, hagué de desocupar la casa per traslladar-se a viure amb uns cosins a la vila nova.

—No puc presentar-m’hi amb l’Ildefons —digué a l’Honorat en demanar-li consell sobre el dilema. L’apotecari va tranquil·litzar-la: ell s’encarregaria de colgar els ossos sota les runes d’algun edifici. Era la millor solució, la que causaria menys complicacions i safareig.

La feta, saldada amb la imposició d’una multa a l’apotecari i a la Susanna Castells per atemptar contra la salut pública, va tenir poc ressò. Ni el ridícul del sergent ni la història de la Susanna, que ensumà el que passava tan aviat com va córrer la brama de la detenció de l’Honorat, ni la presència al jutjat de la Carmela angoixada, demanant l’apotecari perquè la senyora Carlota de Torres acabava de tenir un atac molt greu i el metge necessitava amb urgència uns medicaments, van distreure els vilatans, la majoria establerts ja a la vila nova i abocats en cos i ànima al futur. L’esquelet polsegós del soldat, la calavera dins la qual no acabaven d’esmorteir-se els clamors de batalla, eren a l’altra banda d’una frontera d’on no volien deixar traspuar res. Abandonarien el passat entre les runes perquè el cerç l’escampés junt amb la pols de la vila assolada.