I

El transbordador, que havia deixat d’existir feia quinze anys, va separar-se de la vora dreta i començà a travessar el riu. Mentrestant les aigües es descolorien, l’aire anava perdent la dolçor tardoral d’aquell octubre del 1971. Quan la borda de la nau topà suaument contra l’embarcador de la banda de la vila, des d’on l’Alfons Garrigues servava el timó amb la seva memòria, el paisatge ja havia quedat cobert per la boira gelada de l’hivern del 1939. Ocres i verds de l’Ebre acabaven de convertir-se en un gris brut sobre el qual s’esllissaven lentament les dargues com escates despreses d’un peix gegantí.

Van anar a buscar-lo quan la remor de la guerra s’allunyava Catalunya endins després de la batalla de l’Ebre, emportant-se de la vila els soldats feixistes que l’havien ocupada d’ençà de la caiguda del front d’Aragó pel març del 1938. La voladura del pont pels republicans havia tallat la carretera entre les dues ribes i les tropes rebels acabaven d’instal·lar un pontó a l’antic pas de barca de l’Ebre abandonat feia quinze anys. Però els militars se n’anaven, calia un barquer per substituir-los. Ell, aleshores un noi de divuit anys que no havia pogut fugir durant l’evacuació a causa de l’àvia malalta i de la mare, resultava la persona més idònia per a la feina. Al capdavall, no era un Garrigues, un esqueix dels Garrigues del carrer Major, barquers de la vila des que el món era món?

La primera vegada, un dia d’hivern en què l’aigua morta entre l’embarcador i la pontona militar va aparèixer gelada i les dargues no paraven de topar contra l’embarcació fent-ne sonar lúgubrement els flotadors metàl·lics, l’entristí el record de l’avi, a qui la construcció del pont durant la dictadura de Primo de Rivera privà de la feina de barquer, li amargà la vida i l’obligà a treballar a la mina. L’home avorria fer de minaire però es va negar per amor propi a enganxar de peó als llaüts i va engolir pols de lignit fins al dia de la mort, poc abans de la guerra civil. Com hauria pogut passar per l’esment del pobre vell —es deia l’Alfons—, que un dels seus néts veuria la destrucció del pont pel qual, tot i reconeixent el progrés que significava, sempre havia sentit odi, i que el noi recuperaria l’ofici secular de la família Garrigues? Si la penúria familiar en aquell temps de fam, barrejada amb la por a les conseqüències d’una negativa a acceptar la feina, quan resultava tan fàcil acabar a la presó o davant d’un escamot d’afusellament, no li ho haguessin impedit, l’Alfons hauria renunciat de seguida a servar el transbordador per tal de defugir el tràngol de les tornades quan, acabada la guerra amb la derrota de la República, va regressar a la vila la majoria del personal que n’havia marxat el 1938.

Alguns ho van fer per la carretera de Lleida; d’aquells, l’Alfons Garrigues no en tenia memòria però duia gravats a l’ànima els qui baixaven del tren a l’estació de Faió i remuntaven l’Ebre a peu pel camí de la riba. Així que una figura era albirada a la llunyania, la notícia s’escampava i els escassos habitants de la vila, els qui no havien pogut o volgut fugir durant l’evacuació o, en el desconcert del moment, es refugiaren en mines i masies on van trobar-se copats per l’ofensiva feixista, eixien a balcons i finestres, baixaven al mur dels molls deserts i escrutaven amb ànsia les siluetes, intentant d’escatir-ne la identitat, cosa que la distància feia impossible. Els qui esperaven (i qui no esperava algú en aquella vila morta? —es preguntava el Garrigues), de seguida d’un escodrinyament inútil, feien via cap al moll de la Barca. Allí, amb les puntes dels peus a la mateixa vora de l’aigua o agrumollats a l’embarcador de fusta, provaven de nou a extreure les fesomies de les figures encara anònimes. L’escrutini febril i angoixat es feia insuportable quan el transbordador travessava l’Ebre, recollia els nouvinguts i emprenia el retorn. Mentre la distància minvava lentament, les taques d’ombra i de llum començaven a concretar-se i configuraven rostres gairebé sempre demacrats per les privacions, el cansament i l’angoixa. Els darrers metres de la travessia, les figures adquirien nom, i sovint esclataven crits i plors d’alegria al costat de moltes decepcions silencioses i amargues. Quan hi havia boira no tenien notícia de la seva presència fins que les veus llunyanes, esmorteïdes, no arribaven des de l’altra riba a les orelles de l’Alfons demanant el pas del transbordador. Aleshores l’espera encara resultava més cruel; la grisor fumosa de la boira no desvetllava el secret fins a la mateixa vora de l’embarcador.

Primer van tornar dones, gent gran i canalla. Força més tard, començaren a fer-ho els soldats dels camps de concentració, dels batallons de treballadors, de les presons. De la riada grisa, barreja de cares i de dies, de sol i de boira, perquè les tornades no s’acabaven mai, la memòria d’Alfons Garrigues guardava records indelebles. Del cosí Ramon, que venia malalt del camp de concentració, conservava els ulls apagats, plens del desig de poder morir a la vila, on havien d’enterrar-lo quatre setmanes més tard. Com si no s’hagués escolat el temps, l’Alfons veia el Jordi Blanques, l’antic ferrer de les mines de Torres i Camps que no arribà a desembarcar: un parent trobat a l’altra vora del riu va dir-li durant el trajecte del transbordador que la dona, somiada nit i dia durant la llarga separació, se n’havia anat darrere un militar feixista de guarnició a la vila. Jordi Blanques no posà els peus al moll; va quedar-se sota el cobert del barquer fins que el pontó féu un altre viatge i la seva figura es va perdre per sempre pel camí de la vora de l’Ebre.

Els records afluïen sense parar. Com se li hauria pogut despintar de l’esment la figura d’Antoni Canals quan, des del mig del riu, en clissar el germà petit a l’embarcador, començà a preguntar-li a crits què feia gandulejant a la vila, sent com era el temps de la collita de l’oliva? També hauria pogut donar fe del pas amb el pontó de l’automòbil conduït pel Francesc Romaguera amb uniforme d’alferes provisional de l’exèrcit de Franco, i en companyia de von Müller, vestit de comandant alemany.

De les boires del temps arribava la imatge inesborrable de l’Eduard Forques, calafat de ribera per tradició familiar, saxofonista tenor per vocació irreprimible, fill del Ramon Forques, l’antic director de L’Harmonia Fluvial, que va fer el viatge amb el transbordador tot assajant una marxa fúnebre que no acabava de sortir-li. A l’estació de França de Barcelona, s’havia fet amb un saxo magnífic; el canvià a un perdis famolenc per llaunes de sardines i preses de xocolata. De l’estació de Faió fins a la vila, les notes vacil·lants de la peça inconclusa havien anat resseguint el camí de sirga, ressonant tristament per la vall de l’Ebre encara estremida per la batalla, endolada per la mort. Quan desembarcà, saludà tothom present al moll, reprengué la música i féu via cap a casa, seguit per la canalla encuriosida.

Tampoc no oblidà la tornada del Joanet del Pla, peó del Neptú i home de confiança del Nelson. Quan tothom creia que el llaüter saltava a l’embarcador abans que el pontó hi arribés per lligar les amarres, el que féu va ser plantar-se davant del Joaquim Mestre, desvagat com sempre, que esperava amb altra gent l’arribada del transbordador, i li digué amb veu suau i tranquil·la:

—Torna’m les botes, noi.

A l’Ebre, tothom coneixia el to calmós de la veu del Joanet del Pla; solia anar acompanyat d’una tremolor gairebé imperceptible de la parpella esquerra i quan el navegant l’adoptava en contrast amb la vivacitat habitual de la seva parla, era sempre el preludi de fets memorables, com ara la baralla horripilant als molls de Faió entre la tripulació del Neptú i uns navegants asconesos, encetada amb un cop de puny del Joanet que sostovà les barres del patró, o l’escàndol del bordell de Tortosa on el peó, de seguida d’unes fórmules de cortesia molt ben dites a uns pescadors del delta a propòsit d’una meuca que els va fer il·lusió quan el Joanet ja l’havia escollida, els ablaní les costelles amb la col·laboració entusiasta i desinteressada d’Atanasi Resurrecció. El Joaquim Mestre n’era al corrent i també s’adonà que ni la guerra perduda ni les penalitats del batalló de treballadors havien canviat el llaüter: la veu era tan cortesa com abans, la parpella li tremolava de manera ben aparent enguany com antany. Tanmateix el Joaquim Mestre va provar d’anar-se’n d’una carta.

—De què parles, Joanet? —aconseguí mussitar amb veu tremolosa mentre la gent els envoltava.

—No facis l’orni. Parlo de les botes que portes; són meves. Les he clissat d’una hora lluny.

—Te les haurà pres de casa, aquest lladre —digué una de les dones—. Mentre érem fora, alguns pillets n’han fet de tots els colors. Quan vaig tornar, la casa estava damunt davall.

La dona deia la veritat i l’Alfons Garrigues recordava el terror del Joaquim Mestre buscant debades la manera d’escapolir-se.

—Descalça’t.

—Però, home, Joanet!

—Que et descalcis…

Desfent-se en protestes d’innocència entre l’escarni de la gent, l’espanyaportes hagué de treure’s les botes i donar-les al peó. Descalç, amb els peus glaçats pel temps d’hivern, fugí amb les cames al cul per la Costera dels Molls mentre el llaüter netejava curosament amb la mànega de la seva guerrera espellifada el parell de botes magnífiques, present del Nelson, el qual les havia rebut d’Arquimedes Quintana, a qui les havia regalat míster Oliver Wilson.

L’Alfons Garrigues recordava l’emoció de l’Estanislau Corbera quan desembarcà amb la dona i la filla petita, però no li sabia les llàgrimes amargues en trobar-se el cafè saquejat, primer, segons van dir-li, per uns milicians ressaguers el dia de l’evacuació i després per les tropes franquistes. El local quedà obert de bat a bat a cerçades aspres i garbinades xafogoses que fixaren la pols en els miralls i cobriren de pàtina el desastre causat per la soldadesca.

En la bursada de memòria, al Garrigues, no li faltava la imatge del Nelson, bon amic del pare difunt, ni la del Berenguer de Serra. Aquest, assedegat com sempre de femella, va emportar-se amb un braçat la dona del moll. Sense espera de pujar al dormitori, en arribar a casa, la començà a despullar al replà de l’escala. Així mateix tenia present la imatge de Pasqual de Pons, el jugador de cartes més fi de la vila. En una timba organitzada en el tren de retorn acabava de plomar quatre requetès navarresos que anaven de permís a la seva terra. L’arribada de l’apotecariessa amb el fill, el futur Honorat del Rom, reviscolà en la memòria del jove barquer la galopada de les cavalleries de la vídua Salleres el dia de l’evacuació: esfuriades per l’aldarull de la gent aterrida i per les explosions, les bèsties van aviar-se pel mur de l’Ebre. En recte del moll de les Vídues, d’on acabava de salpar el llaüt del Nelson, embogides per l’espetec i la immensa flamarada de les càrregues de dinamita amb què volaven el pont, tombaren bruscament pel carreró dels Codissos. El crit d’horror de l’Honorat del Cafè, esclafat pels unglots de les bèsties a la cantonada, esfereí el jove Garrigues, abocat al balcó des d’on contemplava la confusió de la fugida… Barrejats entre els revoltims dels records dels qui tornaven, acudiren també a l’esment del barquer els vilatans que s’emportaven en els cotxes negres que li feien passar amb el transbordador a altes hores de la nit o de matinada, després dels interrogatoris a la Casa de la Vila i a la caserna de la Guàrdia Civil.

L’Alfons Garrigues, dels Garrigues del carrer Major, barquer de la vila des del 1938 fins al 1942, any en què deixà la feina per anar-se’n a navegar amb els llaüts de la vídua de Salleres, es girà d’esquena al moll de la Barca i començà a fer via per la costera dels Molls. Sense la seva presència, el paisatge recuperà els colors de la tardor del 1971 i el transbordador es va desfer en la llum dolça de setembre. Però l’antic barquer no pogué evitar de reviure la mirada del Sebastià Noguera, el marit de la Júlia Quintana: en els ulls del presoner ja habitava l’ombra de la mort que l’esperava a la ciutat davant l’escamot d’afusellament. Les ninetes del líder obrer arreplegaven amb una tristesa sense fons la darrera imatge de la vila endolada i famèlica on uns vencedors implacables feien jugar a la guerra amb fusells de fusta, al compàs de trompetes i tambors, la canalla desnodrida i pollosa.

L’evocació de l’Alfons Garrigues no va trobar eco entre els vilatans. L’Estanislau Corbera amb prou feines va reparar en la visió fugaç d’un Cafè del Moll llunyà i devastat pel saqueig que es va pintar d’improvís en el mirall d’enfront del taulell. Mentre un cerç tardoral encara ablanit amb tebiors tardanes d’estiu feia vibrar els vidres dels finestrals amb regolfades aspres i hi estampava el color torrat de les primeres fulles caigudes, el cafeter seguia atentament la viva conversa dels presents.

Si l’Eduard Forques hagués prestat una mica d’atenció a les notes musicals que volien concretar-se en algun punt de la seva memòria, segurament hauria trobat la solució de la marxa fúnebre que l’any 1940 se li encallà als primers compassos mentre tornava del camp de concentració i que mai no havia pogut tirar endavant. Però les notes, al cap d’un moment de bategar-li a flor de consciència, es tornaren a enfonsar entre les oblidances del saxo tenor.

Joanet del Pla no recordava les botes de míster Wilson recuperades dels peus del Joaquim Mestre. Nelson seguia la conversa dels contertulians sense adonar-se de la imatge de la vila que pugnava per retornar a la seva retina, i l’Honorat del Rom no reconegué en el retruny que va sentir al carreró dels Codissos la fragor de les cavalleries que havien esclafat el seu pare, reviscolada pel record de l’antic barquer durant l’enrunament del moll.

Al cap d’unes setmanes de la demolició del convent de religioses del qual l’Honorat del Rom, remenant entre les runes, aconseguí recuperar un tros d’envà amb un retrat de l’Estanislau Corbera coronat de pàmpols i una calavera amb gorra militar, va produir-se un tombant en la situació angoixosa de la població erosionada per les destruccions: les primeres cases de la vila nova havien estat acabades. Començava a fructificar la voluntat de supervivència de la població després d’anys de lluita aferrissada. Fins aleshores, les cases enderrocades significaven famílies obligades per les circumstàncies —la manca de treball o de futur per als fills, com en el cas de la Júlia Quintana— a emigrar a la ciutat. D’ençà d’aleshores s’acabarien els comiats, cada demolició en la vila vella significaria una casa acabada a la nova, una realitat en la qual fins aleshores poca gent havia cregut. L’optimisme, l’eufòria, començaven a renàixer entre els carrers esquarterats.

I era aquella il·lusió la que dominava les converses de la major part dels parroquians del Cafè del Moll mentre l’Alfons Garrigues, antic barquer del transbordador de l’Ebre, els evocava quan tornaven de la guerra. Però la recordança passà desapercebuda. I el mateix havia d’esdevenir a la majoria dels vilatans amb el fet que anava a produir-se al cap de poques hores el qual seria situat equivocadament pels futurs cronistes anònims al principi de les destruccions i considerat un dels signes premonitoris de la malesa.