V

—No vénen… Quina hora és, Carmela?

Havia de recordar sovint la pregunta obsessiva de la senyora la tarda de la darrera detenció de l’Honorat del Rom; les paraules ansioses van marcar el pas del temps des que l’ama entrà al saló després d’una migdiada més curta que altres dies. Amb prou feines va parar atenció a la Teresa mentre aquesta, enfilada en una cadira i agitant el drap de torcar els vidres, l’assabentava amb xerroteig de pardal de l’assumpte de l’apotecari. Inspeccionà per menut els preparatius del convit; es queixà de mal de cap, va seure en la butaca predilecta sota el retrat del pare i s’hi quedà immòbil com una esfinx de pedra, amb la mirada buida, perduda enllà dels finestrals. Només els dits clavats en el domàs vermell dels braços del seient manifestaven l’agitació interior que la trasbalsava:

—Quina hora és, Carmela?

—Dos quarts de quatre, senyora.

Durant la temporada de boires abatuda sobre la vila arran d’aquella tarda, la Carmela també havia de preguntar-se amb angoixa si hauria pogut preveure o evitar els esdeveniments, i encara que sempre arribava a una conclusió negativa, el dubte tornava a rosegar-la: potser si hagués sabut qui eren els convidats que la senyora esperava…

Des que havia rebut, el dia abans, l’ordre de preparar el saló per a la festa del natalici de la senyora, no havia parat de rumiar. A què cap treia la celebració? Preparar la plata, la cristalleria fina, les millors tovalles… Una bogeria, un disbarat. Qui vindria al convit? Els Graells, com els altres anys, es presentarien a mig matí per retre homenatge i la senyora, després d’acceptar el gran ram de flors, conversaria una estona amb la rècula espillada, incòmoda i submisa de fills, filles, nores, gendres, néts i nétes de l’home de confiança. Fora del pare, cap d’ells no era invitat a la festa de la tarda, reservada a gent de la posició social dels amfitrions. Mai no feien cap preparatiu especial per als visitants del matí: els servien unes pastes, licors o refrescs, i prou. La festa solemne era a mitja tarda: aleshores la senyoralla acudia desfent-se en felicitacions i vots hipòcrites de prosperitat, salut i llarga vida. Però, qui quedava a la vila dels senyors i les senyores dels bons temps? Gairebé ningú, fins al punt que la festa, força deslluïda arran de les vendes de les mines i de l’èxode de molts propietaris, havia quedat limitada des del principi de les demolicions a la visita matinal dels Graells i a la presència d’un parell de persones més als berenars habituals del saló. A més, la mort havia fet una bona sega els darrers temps entre els pocs membres de les grans famílies que encara no havien marxat a la capital.

Al cap d’uns mesos de la demolició del convent, va extingir-se Malena de Segarra. D’ençà del retorn a la vila al final de la guerra civil, a penes havia eixit de casa fora de comptades ocasions de dol familiar. La trista visita del Nelson per transmetre-li les notícies d’Atanasi Resurrecció sobre la mort de l’Aleix a Mauthausen, rebudes a través del guerriller, no féu sinó confirmar un pressentiment. Va acabar de recloure’s en el seu món; la remor de la vila moria al llindar de la porta. Ni tan sols el problema de la construcció dels pantans havia somogut el silenci del casal dels Segarra, el temps mort de l’interior. La desaparició del convent acabà de desmallar el filat d’una salut fràgil. El desenllaç fou ràpid: morí uns mesos abans del canvi a la vila nova, un dia d’octubre mentre la brisca esmorteïa el verd de maragda tardoral dels rius i agrisava grogors esplendoroses que perduraven en hortes i secaners. Quan la serventa ho comunicà al Nelson, l’ama ja era amortallada. Sota la roba amb què l’havia vestida, es trobaven les màscares venecianes darrere les quals ella i l’Aleix s’havien ocultat un dia de carnaval esvanit. Darrere la caixa, portada, per voluntat de la Malena, pel Nelson, l’Estanislau Corbera, l’Honorat del Rom, Joanet del Pla, el calafat i altres contertulians del Cafè del Moll, s’arrenglerà una gernació compadida, mostra de dol rebuda amb comentaris despectius en un dels últims berenars del Saló de les Verges Màrtirs on ressuscitaren les xafarderies malignes sobre els amors de la Malena i l’Aleix. La Carmela no va estar-se de manifestar secament la indignació que li produïen els comentaris verinosos i la senyora, escaldada pel reprotxe, estigué una setmana sencera sense adreçar-li la paraula, encara que allò era ja història oblidada la tarda de la celebració del natalici.

—Quina hora és, Carmela?

—Les quatre en punt, senyora.

Al cap de poc temps —rememorava la Carmela passant amb tristor un altre full de l’obituari—, durant el pelegrinatge anual a Lleida, el darrer descendent del baró va caure fulminat per un atac de cor en un bordell quan, nu de pèl a pèl i carregat de rom, puntejava un tango lamentós i canalla amb una marcolfa estràbica, vestida solament amb una mitja negra, la de la cama dreta. Dies després de l’enterrament, arribà a l’alcaldia de la vila el canotier del difunt, oblidat pels mossos de la funerària en el saló del prostíbul. En una carta adjunta, la pobra meuca en braços de la qual havia expirat el cambrer aristòcrata, impressionada fins al moll dels ossos per la tragèdia, explicava a l’alcalde la crisi espiritual profunda que li havia provocat el fet i anunciava la renúncia irrevocable als pecats de la carn i a l’èxtasi del tango. Volia fugir del món. Acabava de sol·licitar l’ingrés en la pau d’un convent, i esperava aconseguir-lo gràcies a una superiora carmelita —«una santa, senyor alcalde»—, cosina germana de la vídua del coronel de cavalleria motoritzada —«una altra santa»—, que regentava la casa de barrets tortosina on ella havia començat la carrera als dinou anys.

La història edificant de la meuca lleidatana fou el preludi d’una revifalla espiritual entre les menjaciris més notables que romanien a la vila, força amoïnades per la minva de miracles constatada des del començament de les demolicions, atribuïda per l’Honorat del Rom a les incomoditats que la vila ja oferia aleshores als sers sobrenaturals, perduts entre tanta runa, i assaonà el bancal per al traspàs de la senyoreta d’Albera.

La fadrina, més vella que la Carlota de Torres, es trobava molt decandida. Ni medecines ni reforçants aconseguien revifar-la. No anava ja als berenars del Saló de les Verges Màrtirs i se li havia assecat el verí de la llengua amb què emmetzinava la vila. A la darreria, amb prou feines era capaç de proferir balbuceigs incomprensibles. El matí de tardor, esgarrifat per un preludi de tronada, que una neboda va trobar-la freda a la saleta que donava al moll de les Vídues, la senyoreta era asseguda en un balancí talment com adormida. Premia contra el si l’hàbit de monja amb què acostumava a disfressar-se antany per estimular la libido del malaguanyat secretari del jutge de la vila durant la guerra del 14. Però l’ús vertader dels hàbits, dels quals van caure boletes de càmfora quan aconseguiren desprendre’ls de les mans rígides de la difunta, era desconegut de tothom. El gest fou interpretat com un desig de ser amortallada amb aquella roba de religiosa plena de sets (atribuïts amb unció per la neboda a flagel·lacions penitencials) que eren en realitat estrebades d’impaciència del funcionari difunt, ansiós d’arribar a la carn amagada a sota, aleshores incitadora i fresca. Així, enmig de rumors de santedat escampats pel capellà, la senyoreta d’Albera va anar-se’n a l’altre món abillada de monja, sense realitzar el somni de cobrar les indemnitzacions per l’expropiació de cases i terres i acabar els seus dies a ciutat.

No quedava cap de les contertulianes del Saló de les Verges Màrtirs, cap dels antics convidats a les celebracions de la casa de Torres, no quedava gairebé ningú.

—La clepsidra implacable, ai, amigues de l’ànima, assenyala l’hora planyívola dels tristos adéus! —va dramatitzar la Teresa Solanes el dia abans d’anar-se’n a Tarragona, on havia de morir al cap de quatre mesos d’un atac de cor.

—Els designis del destí inescrutable em duen a un segon primera del carrer de Cavallers —anuncià la Nàsia Palau una setmana més tard, a punt de fer cap a Lleida amb el fill més petit.

—Ai, Carlota estimada —va acomiadar-se la Isadora Rubió, la darrera a desertar del saló—, pensar que demà ja seré a Barcelona inunda el meu cor d’eufòria primaveral. És una ciutat tan…, tan ínclita!

D’altra banda, la corrua de gent que es traslladava a les cases noves estava acabant de buidar la vila. Quan finestrejava d’amagot de la senyora i assistia a la marxada d’alguna família, la Carmela es preguntava quina seria la decisió final de l’ama, cada dia més capficada i estranya. Aviat, entre les velles cases, pels carrers destruïts, hi hauria solament espectres. Mentre acabava d’enllestir els darrers detalls de la taula, la minyona caboriejava si no era allò, espectres o fantasmes, el que esperaven al convit.

—Quina hora és, Carmela?

—Gairebé tres quarts de cinc, senyora.

La campaneta sonà prop de dos quarts de sis. Ansiosa, la Carmela va eixir de seguida de la cuina on feinejava però, quan la Teresa obrí la porta, va entrar només la figura vacil·lant del Graells en companyia del fill gran. Al cap d’alguns minuts, al saló ressonà la veu de la senyora, primer en to baix, després rabiüda fins que va convertir-se en un seguit de crits que rebotaven d’avantpassat en avantpassat per la filera de pintures del llarguíssim passadís. Les dames amb cotilla, els senyors severs i dignes, fingien no sentir les imprecacions vociferades per la successora; però tots, des del senyor Jaume de Torres fins al parent més obscur, s’assabentaren per força del memorial de greuges esbombat al Saló de les Verges Màrtirs. Les primeres frases neguitejaren el fundador de la dinastia per la banda dels Camps, reclòs en un racó de l’anomenat Saló Vell, on, gairebé invisible enmig de les tenebres d’uns pigments ennegrits, dormia a la vora d’una cornucòpia de banús i d’un ocell mecànic. L’home, un sabater que féu fortuna en prenyar la vídua d’un afrancesat podrida de diners i necessitada de protecció després de la guerra contra Napoleó, era convocat com a testimoni gloriós de l’origen de la casa i de l’ofensa imperdonable que la vila acabava d’infligir a la dinastia. Successivament, entre molts d’altres, la senyora va citar Pau Camps, usurer il·lustre, acaparador de la majoria de les cases i finques que posseïa la família, i Nicanor Camps, el primer que va arriscar-se a obrir una mina als inicis de l’explotació del lignit de la conca. Filomena Sants, que havia aportat a la família el paquet d’accions de la fàbrica d’extracte, la gloriosa generala, l’àvia, la mare i el senyor Jaume van ser els últims per ordre cronològic en aquella evocació (en què foren inclosos fins i tot l’oncle calavera i altres exemplars indignes), a fi d’escoltar el plany de la descendent.

La veu de la senyora tronà una estona llarga entre els preparatius del convit abans que la Carmela, la Sofia i la Teresa s’assabentessin junt amb els avantpassats dels motius de la indignació. Quan les destruccions havien començat a menjar-se la vila vella, la senyora mantingué silenci, esperà, encastellada en el casal, que els vilatans li reservarien un lloc en la població nova; no un lloc qualsevol, una casa com les altres, sinó el que li pertocava com a Carlota de Torres i Camps. Qui podia ni tan sols imaginar la població sense la seva família? Ella no marxaria com feien altres, no aniria a raure ni a marcir-se a cap ciutat on el seu nom seria desconegut, lluny dels béns i les persones lligades des de sempre al llinatge. Ara bé, allò se li havia d’implorar. Ella no podia anar a inscriure el seu nom en la cooperativa fundada pels vilatans… Qui concebia els cognoms de Torres i Camps barrejats, en la mateixa llista i amb els mateixos drets, amb els de botiguers, pagesos, pastissers, carnisseres, sastres, modistes o, encara més humiliant, els d’antics navegants o treballadors de les seves mines? No era una vilatana més: calia suplicar-li que es dignés anar a viure a la vila nova, calia reservar-l’hi el lloc d’honor perquè hi edifiqués un casal encara més gran i esplèndid que el que presidia la plaça d’Armes de la vella.

No obstant, els arquitectes havien dissenyat les cases i traçat els carrers; sobre els solaments pujaven pilans, creixien parets; gairebé tothom vivia ja a l’altra vila i ningú no havia acudit a trucar al casal. La Carmela va saber més tard, pel fill gran del Graells, que l’administrador, endevinant les pretensions de l’ama, li havia suggerit de fer-se una casa al costat de la població nova, on els Torres tenien terrenys suficients; una casa digna d’ella, donat que no volia resignar-se a cap dels tipus de les dissenyades ni al sistema democràtic de sorteig mitjançant el qual les atorgaven. El carca va rebre una carada furibunda. Si la casa dels Torres i Camps havia de ser en algun lloc, no era fora de la població sinó al mig, on li pertocava… Què li importava que el sol edificable fos escàs i que els vilatans ja s’haguessin negat a sacrificar-ne ni un pam per construir-hi una església? Que el capellà digués missa en un bancal si volia, que l’arquebisbe fulminés els descreguts amb la condemnació eterna. A ella, no li feia ni fred ni calor. Però, què era la vila sense els Torres? La senyora havia de tenir el seu lloc, tot el que volgués i a la plaça de la vila nova. Amb la resta que fessin el que poguessin. De què havien menjat aquells miserables sinó de la fàbrica, de les finques i de les mines de la família? De qui eren moltes de les cases on havien viscut a lloguer els pollosos que ara volien ser propietaris? A genollons haurien de pregar-li que escollís el lloc que li abellia.

Però allò no havia succeït i ella, al final, exasperada, havia comès l’error d’intentar atreure els representants dels vilatans, de vèncer-los afalagant-los la vanitat amb aquell convit d’aniversari reservat en altres temps solament als senyors, per assistir al qual mitja vila hauria fet mans i mànigues en altres temps. Imbècil. Com havia arribat a rebaixar-se tant? Encara que, tot i ser prou feridora, no era la negativa a presentar-se al convit la humiliació més fonda sinó la carta que li feien arribar a través del Graells, a qui ella havia enviat amb l’ambaixada, on li comunicaven que, si volia una casa, havia de ser com les que es construïen per a tothom i, també com a tothom, on li toqués per sorteig. Eren les normes i no les trencarien per ningú. Les normes? Allò era una conspiració darrere la qual veia el vell enemic: el que havia disparat contra el pare quan ella era una criatura, el que incitava els minaires a la vaga, el que havia col·lectivitzat les mines durant la guerra civil, el que pretenia des de sempre anorrear els senyors… Havien estat tous, massa tous amb aquella xusma, el 1939…!

Els crits refermaven. La Carmela travessà el passadís i s’acostà a la porta del saló on ja eren la Sofia i la Teresa, esverades per la cridòria de l’ama, cada cop més volada. Allò no passaria mai —vociferava la senyora—, ella es quedaria a la vila vella, dins del seu casal, voltada de les seves cases que ningú no enrunaria. Tornaria a obrir mines, faria navegar de nou els seus llaüts! Que Graells convoqués els capatassos per impartir-los instruccions, que fes venir els paletes per restaurar el casal…! Ella no era com els altres: era la senyora Carlota de Torres, de la família dels Torres i Camps.

—No ho consentiré, pare; no ho consentiré! —va exclamar adreçant-se al retrat.

Embogida, va repetir moltes vegades les darreres paraules fins que la veu es va fondre de sobte en un ofec i el crit d’esverament del Graells —«Senyora, què us passa, senyora?»— arribà a les orelles de les minyones angoixades i a les fileres d’avantpassats immòbils.