VI

La demolició de la casa de Llorenç de Veriu, de la qual els vilatans com a col·lectivitat s’adonaren mentre hi passaven a la vora durant l’enterrament del Pasqual de Serafí, el matí del 13 d’abril del 1970, fou seguida d’altres. Ara bé, el caràcter esporàdic de les destruccions a la primeria, la seva distribució irregular en el cos de la vila i el fet que les cases abatudes es trobaven deshabitades perquè els propietaris —hereus llunyans, boirosos, només uns noms en la fredor del cadastre— no vivien a la vila, en van diluir força l’efecte; la gent, encaboriada per afers més urgents, sols va reparar-hi d’una manera superficial i distreta malgrat les afirmacions posteriors de les cròniques en sentit contrari i alguna excepció com la de l’Honorat del Rom. Així, avançada la tardor d’aquell any, sense dols i per obra i gràcia d’un hereu desconegut que mai no hi havia posat els peus, L’Edèn va desaparèixer.

Calgué demolir-lo en tres vegades perquè el cafè-concert, on no havia entrat una ànima des del 1919, era enorme. Ocupava quasi tota l’illa de cases entre el carrer de la Rectoria i el moll de les Vídues, però la instal·lació d’un barber a l’antic vestíbul i la dels estables d’una mina al pati que donava a l’Ebre havien segellat les entrades del recinte de manera que la immensa tomba, visitada solament pels gats que anaven de cacera pel laberint vegetal en què el temps havia transformat el jardí, va romandre inviolada al bell mig de la vila fins que els destructors van envair-la cinquanta anys més tard per la rebotiga de la barberia.

El primer a caure fou el cafè. Després de segar el regne polsós de les aranyes, fossar aeri on es balancejaven les carcasses de les víctimes —mosques, abegots, papallones— enganxades en el parany mortal de les teranyines, l’estimbament de bigues i teules va esmicolar la ceràmica valenciana del taulell. Fins que la pols no va assolar-se, la llum pàl·lida del matí de novembre no penetrà a les runes, entre les quals encara es trobava l’ampolla de rom que Ramir d’Anglesola, el fundador de L’Edèn, havia escolat mentre mirava amb desesperació l’establiment buit, abans de tancar-lo definitivament un dia que gairebé ningú no recordava.

La caiguda del teatre, comunicat amb el cafè a través d’una gran porta amb cortines de vellut, fou més dramàtica. Per un càlcul erroni dels punts precisos on calia lligar els cables d’acer, la primera estirada de les màquines va resultar insuficient; amb prou feines provocà una sacsada del sostre i l’estrèpit d’un vol imprevist de muricecs; fins la tercera temptativa, després d’una coral blasfematòria dels operaris, una mica neguitosos per la volada de rates pinyades, no aconseguiren enderrocar-lo. La motllura de l’escenari, fantasia barroca de guix policromat que acollia les actuacions de Madamfransuà, «la gran vedette dels teatres del París de la França», com l’anunciava sempre el Ramir d’Anglesola, caigué sobre les bambolines estrenades amb motiu de la primera funció de l’artista, rebuda amb un bram espaordidor i un rebombori que havia ofegat les notes del piano d’un Aleix de Segarra somrient i feliç, vestit d’etiqueta per celebrar l’esdeveniment.

Quan la demolició va lliurar a l’aire gris del matí els últims ressons de les melodies incitants de la madame, del piano de l’Aleix, de la guitarra del gran Silveri Tona o del guirigall provocador de les coristes, que podien quedar entre les parets de L’Edèn, un dels operaris va renegar d’esglai al temps que assenyalava el punt on havien estat els camerinos. Després d’un instant d’esverament general, un treballador més serè que no pas els altres va acostar-se amb cautela al punt indicat pel company i comprovà que el cap que sobresortia de les runes no era una despulla humana sinó una peça escultòrica. L’aspecte insòlit i un pèl esfereïdor de la troballa, a causa de la mirada de l’únic ull encastat al mig del front d’aquella testa, junt amb les nafres que presentava, algunes ja velles, altres produïdes per l’enderroc, van ser la causa que la invenció estrambòtica quedés abandonada entre les ruïnes. Així el pobre mascaró de proa del Polifem va veure frustrada per sempre més l’ambició de ser l’orgull de l’Ebre, concebuda en els dies esplendorosos de L’Edèn i mantinguda des d’aleshores malgrat el desastre del dia de la presentació del gran vaixell de la vídua de Salleres, quan el motor d’avió instal·lat a la nau per moure’n les rodes de pales va esclatar amb un espetec formidable i la va destrossar enfront del moll de la Plaça. Després de la desgràcia, saldada per miracle només amb el trencament d’una cama d’un dels tripulants, a banda dels vestits esquinçats i de les esgarrapades durant les corredisses i caigudes del públic aterrit, que fugia enmig d’una volada de barrets, gorres i ombrel·les, el mascaró fou recollit per l’Aleix durant les tasques de rescat i va romandre al camerino de Madamfransuà mentre esperava la construcció d’un altre vaixell amb motor. Almenys, així ho havia anunciat la vídua de Salleres, bella i ferrenya, mentre abandonava l’home de confiança desmaiat sota el bombardí de la banda, entre una nena esfereïda i el copalta arnat del jutge.

Des del racó on va desar-lo l’artista, el pobre gegant fou testimoni de les nits d’amor de la francesa a sobre i a sota de la vànova tricolor. La seva immobilitat de fusta d’olivera s’estremia a diari davant l’espectacle del llit i el ritual del bany; segons l’Arquimedes Quintana i l’Aleix de Segarra, espectadors habituals de l’ensabonada quotidiana de la cantant dins la banyera que el veterà d’Àfrica havia pujat amb el Carlota, la maduresa plena d’aquell cos esplèndid feia parpellejar l’ull estupefacte i àvid del fill de Posidó. Tanmateix, l’espera del mascaró va resultar vana: el futur gloriós del riu i de la vila, proclamat per l’alcalde uns segons abans que l’ona expansiva de l’explosió l’aixequés enlaire i el fes aterrar damunt el jutge de pau, mai no havia d’arribar. Al cap de pocs mesos, pel novembre, Alemanya, vençuda, signava l’armistici a Compiègne; la demanda de carbó a les mines de la vila, tan febrosa fins aleshores, davallà bruscament. Els embarcadors de les mines s’ompliren ràpidament de lignit rebutjat per la indústria; els llaüts, sense càrrega per transportar, quedaren immòbils als molls i arribà el desastre.

Els tafurs van ser els primers d’anar-se’n. Ningú no s’acostava ja a les taules del tapet verd i els jugadors professionals que s’havien afuat sobre la vila durant els temps pròspers guillaren de seguida. Nelson encara conservava el record d’aquelles fesomies malaltisses amb grogors nocturnes de llum de petroli, quan els perdularis embarcaven en els vaixells comptats que reprenien l’esmorteït tràfic fluvial d’abans de la guerra. Van seguir-los els treballadors forasters, acudits de tot arreu a peonar a les mines. Cafès i comerços començaren a tancar portes. Durant les llargues migdiades del Casino de la Roda, entre partides somortes d’escacs i de cartes, el rector desgranava rosaris de planys per la minva de donatius i almoines, cremacions de cera i oferiments de misses. Fins i tot —aquí el rector deixava anar sempre un sospir gemegós amb la pretensió d’atreure l’interès dels socis del casino—, fins i tot aquella santa de l’Adelina Camps, abans tan despresa, havia abandonat les pràctiques caritatives i —ai, Senyor— amb prou feines s’acostava a l’església d’ençà de l’acabament de la guerra. Les indirectes insidioses no aconseguien fer forat entre els pròcers, la majoria tan arruïnats com abans, després del parèntesi pròsper però fugaç del conflicte europeu. Els comptes del capellà no passaven mai de les magres ofrenes i donatius de la feligresia esquemàtica de sempre, i d’altres, més aviat heterodoxes, entre les quals es mantenia la del dimoni d’Arquimedes Quintana. Cada any, el rector tenia els mateixos escrúpols, i cada any els esbandia amb la mateixa reflexió mentre s’embutxacava els diners del navegant: qui era ell, pobre ministre de Déu, per rebutjar una almoina encara que vingués d’un republicà descregut en canvi d’una missa, que no celebrava mai, pel descans etern del moro a qui el patró havia fet la festa a la batalla de Tetuan?

Pel novembre del 1970 van sovintejar les boires denses i les pluges fredes; les unes i les altres reblaniren la policromia del gegant encallat a les runes dels camerinos; el fang va cobrir el cap de fusta, i l’ull del Polifem, mascaró de navegació efímera un matí molt llunyà per un Ebre tranquil i lluminós, es va tancar per sempre, emportant-se la visió dels últims dies de L’Edèn, el 1919.

La pupil·la, d’un blau tendre, havia contemplat el descens ràpid de la clientela. Arran de la davallada, solament els banys de la madame interrompien el seu somni de fusta. Cessaren el guirigall de les funcions de varietats, el so del piano de l’Aleix de Segarra, els crits i les baralles entre colles rivals de navegants i minaires. Amb prou feines pujaven tripulacions forasteres. Sense la presència dels jugadors professionals, les grans timbes que duraven dies no passaven aleshores de partides mortoïnes, miserables, sense nervi. Acabaren també les visites secretes dels senyors als camerinos, on acudien a regalar-se del que criticaven amb ferotgia. La lluna immensa de la calba del senyor Eugeni Salses —Carbons La Margarida— ja no s’encastrava entre les cuixes estremides de la Candelària Llançà, empordanesa petitona i embogidora. Els dimecres, exceptuant els de Cendra, no ressonaven les trucades del Romuald Rodera —Lignits Rodera i Cia—, que ja arribava amb la follia del pecat als ulls i se’n tornava després, angoixat per la culpa, amb les galtes tacades de pintallavis i pólvores d’arròs, i el perfum dolçàs de la Tamburini enganxat al mostatxo, a despertar el rector per implorar-li l’absolució. Encara apareixia l’apotecari de la plaça de les Muralles, de qui la Victòria Planes exigia la purificació prèvia a la banyera a fi de netejar-lo amb una meticulosa fregadissa d’esponja de la pudor de medecina que sempre li amarava la pell. Però ja eren raríssimes les visites de trascantó de l’home de l’antifaç, que volia la col·laboració de dues i fins de tres de les coristes, a qui l’Arquimedes Quintana havia anat a tornar una vegada al despatx de l’alcaldia, amb una serietat exasperant, la medalla de plata amb unes inicials gravades apareguda entre els llençols de l’empordanesa.

La pupil·la del mascaró va contemplar també el desenllaç de l’entrevista del senyor Jaume de Torres amb Madamfransuà. El propietari es delia per la cantant però no trobava el desllorigador per aconseguir-la. Arran de l’afer de l’escopetada, la sogra vigilava el gendre amb la col·laboració d’una xarxa de còmplices per evitar noves relliscades amb faldetes, disgustos a la filla —ignorant de la veritat de l’altre assumpte, del qual es va engolir sense suspicàcies la versió de l’anarquista sense entranyes— i una nova sagnia econòmica, tan dolorosa per a la senyora vídua de Camps com la humiliació d’anar a pregar el pare de la bandarra (quin posat fals, a desgrat de les llàgrimes, de donzella seduïda!), a fi d’evitar l’escàndol. El senyor Jaume de Torres hagué de constrenyir-se a les escadusseres nits de bordell en ocasió d’algun viatge a la capital, única alternativa a les faderies del llit conjugal, que arribaven a la disbauxa més agosarada —segons el testimoni de la Verònica— quan la senyora, en el que considerava el cim del desvergonyiment, accedia després de força escarafalls i amb la sensació excitant i pecaminosa d’encanallar-se com una marfanta de L’Edèn, que el marit li fes pessigolles al melic amb una punta regatxinada del mostatxo engominat.

La torçada oportuna d’un turmell durant una inspecció de les galeries de la mina que va impedir-li participar en un viatge familiar a Barcelona per tal d’assistir al casament d’un cosí de la dona va donar al senyor Jaume de Torres l’oportunitat esperada amb candeletes. Mentre agitava el barret des de la balconada del Saló de les Verges Màrtirs, acomiadant-se de la família, que embarcava en el Carlota per agafar el tren a l’estació de Faió, no s’hi veia de cap ull. A penes van salpar, el senyor Jaume envià el Graells a L’Edèn, mentre ell rumiava la manera de desempallegar-se aquella nit de les minyones. Amb gran sorpresa per la seva banda, la resposta no arribà per boca del missatger; fou la Camil·la qui li comunicà l’aquiescència de la madame, qui s’ocupà de desfer-se de les altres serventes i de preparar el sopar de la trobada, durant el qual la cantant, sense un sacre, esperava obtenir diners per tornar a França.

La festa acabà abans d’hora. El mascaró, que presencià un bany més llarg i un empolainament més acurat que altres vegades, va veure de cop i volta, quan encara no feia una hora que la vedette havia marxat, com s’obria d’una revolada la porta del camerino i Madamfransuà entrava, es llançava al llit de bocaterrosa i començava a plorar a llàgrima viva damunt la franja blanca de la vànova amb els colors nacionals de França. La cantant, inconsolable, no responia les preguntes angoixades de les cambreres i del guitarrista. Havien acudit en veure-la travessar el local com embogida però no li podien treure ni mitja paraula. L’arribada de la Camil·la quan la francesa, després de xopar de llàgrimes la franja blanca de la vànova acabava de passar a la blava, no va aclarir mica les coses. L’únic que la minyona sabia era que mentre l’amo, poc afavorit per la coixera en el paper de galant, se n’anava amb la dama al dormitori després del sopar, ella havia deixat anar un gran xiscle i, desempallegant-se del braç del senyor, havia fugit de la casa com una esperitada. La repetició d’un nom entre els sanglots de la plorera va associar-se en el cervell de la Camil·la amb el punt exacte del crit. La minyona tingué un besllum de la veritat però fou la pròpia Madamfransuà qui va confirmar-li la justesa de la seva intuïció: ella era la dona en braços de la qual havia mort, a París de la França, el germà gran de la senyora Adelina Camps, l’estimadíssim calavera que l’artista, ignorant que el destí l’havia dut a la vila natal de l’antic amor, acabava de reconèixer entre els retrats de família penjats al passadís del casal.

Abans que les enrunes de L’Edèn el cobrissin per sempre, la malenconia dels comiats de finals de la tardor del 1919 va retornar a l’ull del mascaró de proa. Se li pintaren de nou a la pupil·la blava els adéus del guitarrista Silveri Tona, que s’acomiadà en vers del amics —l’Arquimedes Quintana, l’Aleix de Segarra, Ramir d’Anglesola, Claudi Campells i altres ombres esvanides—, reunits en una alifara amarga. Va reveure la madame quan abandonava per sempre el camerino deixant una ploma vermella del vestit de gala perduda sobre el llit desparat. La resta —l’embarcament al moll de les Vídues de l’estrangera, acompanyada de la Camil·la, que se n’anava amb el guitarrista de qui esperava un fill, així com els adéus d’Arquimedes Quintana i del pintor després de carregar en el llaüt asconès l’enorme banyera de la cantant—, no pertanyia als records del pobre mascaró oblidat en el camerino sinó a la memòria d’un Ebre tardoral que ja remuntaven les primeres gavines.