IV
El divendres 23 de juny de 1843 la ciutat no volia dormir. Feia uns dies que tota la guarnició militar de Barcelona, menys la del castell de Montjuïc, s’havia sumat a la insurrecció de Reus. El regent Espartero va enviar el general Martín Zurbano a la capital del Baix Camp, d’on va desallotjar a canonades el coronel Prim, i després el va perseguir fins a la Ciutat Comtal. De camí, en Zurbano va enviar una carta a la Junta que deia així: «He donat l’ordre al governador del castell de Montjuïc que bombardegi Barcelona i la redueixi a cendres si fos necessari, si aquells que obeeixen la Junta obren foc contra les meves tropes. La sort decidirà el resultat, però sigui quin sigui, Barcelona haurà deixat d’existir». Les noves autoritats de la ciutat van respondre amb un ban que acabava amb la frase «Mori Barcelona i la Llibertat salvada!».
Quan els barcelonins es van assabentar d’aquests missatges, van fugir de la ciutat. El 22 de juny va començar el primer gran pànic. Centenars de famílies van carregar les seves pertinences en carros i van marxar a les poblacions veïnes de Gràcia i Sarrià. Molts carrers van quedar buits, i els amos de les fàbriques van decidir tancar-les. Amb poques esperances d’aturar l’exèrcit que avançava, el coronel Prim se’n va anar a les trinxeres del Bruc amb els seus batallons de voluntaris. Miraculosament, en el darrer instant va arribar una carta del quarter general del regent, que ordenava que en Zurbano fes mitja volta i anés cap a Lleida. L’endemà, la revetlla de Sant Joan va ser sonada i amb un devessall d’alegria tothom va agrair aquelles hores d’esbarjo i festa després de la tensió viscuda. Molts van anar a la font de Sant Joan perquè era tradició creure que qui s’hi rentava els cabells aquella nit no tindria mal de cap, i si era solter es casaria aquell mateix any.
De camí al portalet de Santa Madrona, el sergent Gutiérrez va veure una creu de fusta clavada en un revolt, envoltada de ciris encesos. Reconeixia el lloc perquè no feia ni dos dies hi havia hagut d’anar a aixecar un cos, el d’un pobre xicot amb un tret al pit. Recordava aquella ferida circular, neta, quasi sense sang. I aquell rostre amb els ulls apagats, enmig d’un hort d’albergínies cobert de flors morades. Antigament només es desafiaven els nobles, però feia uns anys que periodistes, funcionaris o qualsevol se citaven a duel d’espasa o de pistola a la muntanya de Montjuïc. Els batxillers, que a diferència dels seus pares vestien de negre i es deixaven la barba seguint la moda del romanticisme, sentien una veritable passió pels desafiaments. S’arrossegaven tot el dia pels cafès sense tocar un llibre, i en arribar la nit els posseïen violents somnis de grandesa més propis d’un bàrbar que d’un home modern del segle XIX. No hi havia setmana que no trobessin un cadàver a les hortes de Sant Bertran. Un nen de tretze anys com l’Andreuet podia haver participat en un duel? Era aquella l’explicació?
El sergent Gutiérrez es va aturar on començaven els conreus. Des d’allà les hortes semblaven un cel estelat. Moltes famílies pageses hi havien anat a cremar els trastos vells i a sopar a l’aire lliure, i les seves fogueres cobrien la plana. Sota el baluard del Rei, els més agosarats s’endinsaven a la mar en un bany nocturn. En un racó de la muralla havien instal·lat una fira de monstres, on exhibien per dos maravedisos una sirena acabada de pescar i un ós que ballava la polca. A l’altre costat del portal feien titelles en un teatret de lona i s’organitzaven baralles de galls. En tots dos espectacles, nens i soldats es barrejaven sense gaires compliments, rient i escopint.
Encara dalt del cavall, el sergent va veure que uns pispes abatien un transeünt. A puntades de peu el van immobilitzar, mentre li prenien el rellotge. L’home no va cridar gaire, semblava resignat. A en Gutiérrez se li va acudir de perseguir-los, però va desistir perquè un robatori ja no era assumpte de la policia. En poques hores els canons de Montjuïc podien obrir foc sobre Barcelona i llavors ningú trobaria a faltar un rellotge.