V

Després de tants dies tancades, aquella tarda va córrer la veu que les fàbriques tornarien a l’activitat, que hi havia feina endarrerida i que necessitaven personal. Moltes famílies pobres feia quasi un mes que no ingressaven cap jornal, i la gana començava a deixar-se notar. A les nou de la nit s’havien format unes cues llarguíssimes a les portes dels tallers del cinquè quarter, esperant que obrissin. En un d’aquests negocis —la fàbrica Samarné i Companyia, del carrer de la Cera—, una vintena de dones de totes les edats esperaven repenjades a la paret.

La Caterina era una adolescent d’ulls tristos. Venia des del carrer de Sant Pau preguntant a tothom amb qui es creuava si havien vist passar la seva germana petita. Esglaiades totes per les històries de nens assassinats que corrien aquells dies, quan va arribar a les proximitats del carrer de Sant Jeroni ja portava al darrere una corrua de mestresses de casa que mig l’acompanyaven, mig volien fer safareig. Totes juntes van arribar fins a un drapaire que deia haver vist una criatura semblant, no feia ni deu minuts.

—On l’heu vista? —va preguntar molt amoïnada la Caterina.

—Estava jugant amb un ninot, en un pati que dóna al carrer de la Cera. Per la finestra de l’alcova he vist que anava en direcció a can Samarné.

Alarmades, les dones van travessar la botiga del drapaire fins a sortir a un pati ple d’escombraries, i per un pas molt estret van arribar al pati següent. Era un espai ocupat per bales de cotó, des del qual es van distribuir en grups per poder regirar la fàbrica. Aviat van entrar per una finestra i van obrir la porta principal, i tota la gent que feia cua fora es va afegir a l’escorcoll. Veïnes i obreres van entrar als tallers, fins que darrere d’una de les berguedanes amb què es feien els rodets de fil van trobar una nena estesa a terra, amb el coll tallat i el cap enmig d’una taca de sang, com si fos l’aura sinistra d’una santa. Era morena i anava mal vestida, però no era la germana de la Caterina. Desenes de persones van ser testimonis de la troballa. La policia va haver d’acordonar el taller i va tardar quasi dues hores a identificar i interrogar tothom. Quan va acabar la feina, el sergent Gutiérrez es va acostar al capità.

—Tenim un drapaire que diu que ha vist la víctima abans del crim. I una dona que afirma que ha observat una ombra fugissera quan ha entrat a la sala on era la morta.

—Sabem qui era? —va preguntar en Llampades.

—Es deia Vinyet Recasens —va llegir a la seva llibreta el sergent.

—Alguna relació coneguda amb el cas Junceda?

—Amb la guerra entre bandes cap ni una, però l’han morta de manera semblant a com van matar l’Andreuet i la Carmeta. A la nena l’han colpejat al cap amb un objecte contundent, i després l’han degollada. S’ha dessagnat molt de pressa —va dir assenyalant la taca vermella de sota el cadàver, mentre convidava el capità a acompanyar-lo—. L’autor del crim ha fugit per una claraboia.

—Cap rastre?

—Sí, unes gotes de sang que s’allunyen pel pati del costat.

—Gotes de sang?

—Potser l’assassí s’ha tallat amb la seva pròpia arma —va contestar el sergent—. O potser és sang de la víctima.

—Tenim testimonis?

—Hi ha una noia a qui moltes dones van veure abans dels fets buscant la seva germana. I no és la criatura que hem trobat.

—Voleu dir que hi ha una altra nena desapareguda?

—Sembla que sí. —En Gutiérrez va mirar el capità amb el seu ull de vidre—. Potser hi hauríeu de parlar vós, amb aquesta mossa.

—Com es diu?

—Caterina Roig. Declara que viu amb la seva tia soltera en un pis del carrer dels Quatre Estaments, cantonada amb Valldonzella.

—Seguiu-la i comproveu l’adreça —va ordenar el capità.

Els soldats van fer aixecar les dones que havien declarat i les van fer entrar a la sala on les esperava en Llampades.

—Senyores, sóc capità de la Guàrdia Nacional. Com ja sabeu, aquest és un moment difícil per a la ciutat. Als sotracs de la guerra, s’hi afegeix ara el criminal que ha mort aquesta criatura. Per tant, us pregaria que sigueu molt discretes quan expliqueu aquest incident. Ara tothom ha de mantenir la calma i refiar-se de les autoritats, que vetllem per la vostra seguretat.

—En dieu incident de tres infants morts en poc menys d’un mes? —va preguntar una dona molt prima, amb els cabells recollits en un gran monyo—. Quina mena de policia sou, vós?

—Quan us cremin la casa o us robin els vostres diners, llavors potser veureu la mena de policia que és! —va exclamar amenaçant en Gutiérrez.

—Quins diners? —va respondre burleta aquella dona.

—He de recordar-vos —va afegir en Llampades— que segons les noves lleis qualsevol que faci córrer rumors serà detingut i executat!

Alguna de les presents va protestar, perquè durant unes quantes hores havien fet cua esperant que obrissin la fàbrica. Si el capità les feia fora perdrien el torn, i si clausurava el taller llavors cap tindria feina; de totes aquelles dones excitades en destacava una noieta, l’única que mirava nerviosa al carrer per la finestra. El sergent s’hi va fixar, i no li va treure la vista de sobre. La Caterina Roig anava vestida com les altres, amb un vestit molt senzill i un mocador tapant-li el cap, però no formava part d’aquell grup de treballadores. Semblava a punt de desmaiar-se, com si una tensió insofrible la consumís per dintre. En Llampades també va trobar inquietant aquell posat, i va decidir recordar aquella cara.

Quan les dones començaven a escridassar-lo, el capità va marxar.

—M’ha semblat sentir-vos dir que la nena morta duia un ninot —va comentar abans al sergent.

—Així ho ha declarat el drapaire del barri, que jugava amb el que semblava una titella.

—L’heu trobat en regirar l’escenari del crim?

—No he trobat cap joguina.

—Potser és casualitat —va continuar en Llampades—, però a l’altra nena morta la vam trobar en un teatret. Hauríem de tornar a l’herbolari del carrer de Sant Ramon.

—Sortim pel darrere —va concloure en Gutiérrez, mostrant-li el camí amb la mà oberta—. Davant de la fàbrica us espera el vostre amic francès, el periodista. Millor que no us vegi.