XIII

El bombardeig es podia reprendre en qualsevol moment, donat que no seguia cap pauta. Un bon dia, l’atac des del castell de Montjuïc va agafar tothom per sorpresa. Els canons van obrir foc i els projectils van incendiar el taller de foneria, la fusteria, la sala dels forns de ferro i un dels dormitoris de la caserna de les Drassanes. Al pati s’hi havia desfermat el caos i tothom corria fugint de les explosions. El capità va veure rodolar per la teulada una granada amb la metxa encesa, i al darrere un milicià que corria per agafar-la. En veure-ho, els homes presents van oblidar-se de les bombes i es van posar a cridar, tot movent els braços per aturar-lo. Inconscients del perill que suposava, molts d’aquells voluntaris havien agafat el costum de guardar en una pila les bales de canó, per fer-ne una creu com la que seguia encastada a la muralla de la ronda de Sant Pau.

Aquell milicià era un xicot grassonet que perseguia l’artefacte pensant-se que era compacte. Només quan el va veure fumejar es va adonar que es tractava d’una granada explosiva. Llavors es va espantar, i va deixar-la caure perquè seguís rodant. Un segon milicià va aparèixer a la teulada i instintivament va provar d’apagar la metxa a cops de peu. Tothom els veia morts. Fins i tot els soldats del castell es van adonar del que passava i van deixar de disparar. Llavors es va sentir una detonació i aquell parell d’irresponsables van sortir volant pels aires. Gràcies a Déu, feia dies que plovia i la pólvora no estava en les millors condicions, així que no va ser una gran explosió. Miraculosament, ningú va resultar ferit. Els homes de les Drassanes es van posar a aplaudir i a cridar, i els soldats del castell de Montjuïc també. Eren molts els que vivien aquella tragèdia com si fos un espectacle.

Aviat el bombardeig va ser objecte d’atenció periodística. El Constitucional va començar a publicar una crònica diària des de la torre de la catedral que es va convertir en la secció més popular del diari. Cada matí, els lectors comentaven els més mínims moviments de l’exèrcit enemic, incloent-hi detalls escabrosos i converses que òbviament resultava impossible veure o escoltar des de tan lluny. Els jamàncios hi havien situat un vigilant que donava diversos tocs amb la campana coneguda com la Tomasa, segons fos el moviment de les tropes enemigues. Si els soldats sortien del castell de Montjuïc tocava una campanada, dues si venien del Prat, tres de Sants, quatre de Sarrià, cinc de Gràcia, sis de Sant Andreu del Palomar, set de la Ciutadella, vuit de la Barceloneta i nou si venien de totes bandes alhora. Amb aquest senzill sistema podien preparar-se millor per a cada ofensiva governamental.

Mentrestant, els caps militars de la Junta de Barcelona es van reunir a la caserna de les Drassanes per trobar la manera d’aixecar la moral de la tropa. Es va decidir organitzar un atac, però no va haver-hi cap acord sobre l’objectiu que havia de tenir. Uns deien que calia marxar contra el castell de Montjuïc, d’altres defensaven una càrrega contra les posicions de la Creu Coberta, i fins i tot es va plantejar una acció nocturna contra Gràcia per capturar el general Laureano Sanz i el seu estat major, perquè l’espionatge barceloní havia sabut que anaven cada dia a dinar a Can Vilaseca. Mentre es decidien, una tropa integrada per més de dos mil milicians va formar a la Rambla, i s’hi va estar hores esperant sota el plugim, fins que els van fer tornar a la caserna.

Lluny d’allà, al carrer dels Ocells, va passar una nena escanyolida, xisclant i picant a totes les portes, fins que una persona pietosa va obrir. Es deia Amèlia i afirmava que s’havia escapat de l’assassina que matava infants. Al cap de pocs minuts, el menjador del bon samarità que l’havia acollit es va omplir de veïnes. El capità Llampades en persona s’hi va presentar amb el sergent Gutiérrez, i es va fer acompanyar per la petita fins al celler on s’havia amagat l’Eulàlia les darreres setmanes. Hi van trobar una manta i unes cordes brutes tacades de sang, rosegons de pa sec, una màrfega feta amb teles de colors i una bossa de cuir amb roba bruta. L’havia retinguda uns dies, lligada de mans i peus. S’havia pogut escapar sense patir cap mal i ara podia ajudar-los a trobar el petit vampir.

Absent a l’enrenou que aquella aparició va provocar, el capità es va agenollar i amb molt de compte va anar palpant el terra d’aquell cau. Hi havia restes de menjar, trossets de paper i una petita arracada de plata amb un robí encastat que es va guardar a la butxaca. Els guàrdies van estar remenant entre ampolles trencades i escombraries però no van trobar-hi res més. Allò era un refugi d’emergència. En Llampades es va mirar l’arracada. Alguna cosa en aquell objecte li feia pensar que era fora de lloc. No pertanyia a les víctimes, totes havien estat trobades amb les seves petites joies posades. I llavors la va reconèixer. Era la bessona de la que havia recollit al terra del Cafetín de Mindanao la nit que van matar l’Andreuet. Juntes semblaven dues gotes de sang, com li havia dit la difunta endevinadora.

La nit va seguir amb forts combats d’artilleria entre els baluards de la muralla de Mar i les bateries de la Barceloneta. En aquest barri no s’havia aturat el tràfic marítim i cada dia es desembarcaven tota mena de productes, així com armes i reforços per al general Sanz. Entre els vaixells que hi van arribar hi havia la fragata-presó Fama, amb tres-cents revoltats presoners, que va ancorar a la Llanterna Vella a l’abast dels canons de la ciutat. Els artillers barcelonins anirien amb més compte si sabien que els seus companys eren a bord, i si enfonsaven l’embarcació serien tres-cents problemes menys per al govern espanyol. Aquella matinada el soroll es va fer insuportable, perquè es va barrejar el tiroteig amb les detonacions dels morters. Segurament va ser un dels pocs episodis d’aquell setge que va involucrar alhora totes les forces combatents. A les Drassanes havien mobilitzat la guarnició sencera, que disparava les armes cap a l’altre costat del port.

Poques hores més tard, aquella mateixa matinada, enmig d’un dels darrers duels d’artilleria del setge, l’Eulàlia va entrar a la caserna de les Drassanes. Entre explosions i trets, un sentinella va creure haver vist alguna cosa que s’amagava darrere la garita. No va tenir temps d’esbrinar qui era. Un instant després jeia mort. La nena es va netejar el ganivet a la faldilla, va creuar el pati de la fortalesa i va pujar les escales buscant la cinquena finestra del segon pis, que donava al carrer del Portal de Santa Madrona. Tota la ciutat sabia que aquell era el despatx de l’oficial que la buscava. Va comptar amb els dits i va arribar a una porta que va obrir lentament. A dins hi feia la ferum d’opi que desprenia en Llampades. A la llum de les detonacions, va regirar l’armariet, els calaixos i les lleixes, i fins i tot va estripar un coixí que hi havia sobre la cadira.

Estava inquieta des d’abans de sentir aquelles passes que s’aproximaven i tot just va tenir temps d’amagar-se darrere la porta. Un home desconegut va entrar a l’habitació fent-se llum amb un trosset d’espelma. Duia un sabre a l’altra mà i es va ajupir a examinar les plomes que havien caigut del coixí esbudellat. Des de darrere de la porta, l’Eulàlia va veure brillar els galons d’oficial del seu uniforme. D’una ganivetada, encara a quatre grapes, el va degollar. Aquell desventurat va deixar caure l’espelma i va quedar estirat amb els ulls molt oberts. Novament a les fosques, la nena va escorcollar-li la casaca i els pantalons. Frustrada per no trobar el que buscava, va marxar tan ràpid com havia entrat.

No va ser fins que va acabar el bombardeig i van recollir els morts que a les Drassanes es van adonar que un sentinella i el comandant Estanislau Trilla —el nou ocupant de l’antic despatx d’en Llampades— presentaven una incisió mortal al coll. De seguida els milicians van lligar caps i es van reunir al voltant del capità per donar-li la notícia. La fada havia estat aquella nit a la caserna, buscant-lo.

—Per què el deu haver mort, el pobre Trilla?

—Perquè era al vostre despatx. L’ha confós amb vós —va respondre en Gutiérrez—. I això vol dir que us vol matar.

—Si hagués volgut matar-me no s’hauria pres tantes molèsties.

—Llavors?

—L’Eulàlia busca una cosa, i crec que sé què és —va concloure en Llampades.