II

Quan començava a clarejar, un llagut de sardinal sortia mandrosament del port. A coberta hi feinejaven un parell d’homes. El dia semblava tranquil. Les onades picaven suaument la quilla i les gavines xisclaven, endevinant la sortida del sol. Tot hauria semblat normal si no fos pels petits detalls. La barqueta anava massa carregada si és que portava només dos tripulants. No s’hi veien estris de pesca, i no va dirigir-se cap als bancs de sardines, ans al contrari va costejar en direcció a mestral. Fora mar ja l’esperava un bergantí, aturat a l’altura de Badalona. En veure’l, la nau desconeguda va hissar les veles i es va aproximar molt de pressa. En poc menys de deu minuts, totes dues embarcacions eren costat per costat. Per la borda del vaixell hi van aparèixer tot de mariners armats amb fusells, que van apuntar els pescadors. En silenci, els van obligar a destapar una lona grossa que hi havia enmig de la coberta. A sota hi van trobar dos nois arraulits, que en ser descoberts van provar de llençar-se a l’aigua. En veure moviment, els del bergantí van obrir foc. L’escampall de bales aviat va deixar quatre cadàvers estesos. Després van remullar la vela amb un cubell d’oli de balena i la van incendiar. En Junceda havia endevinat el sistema del seu enemic per estar ocult i alhora present. Va saber on s’amagava en Dents de Rata, i com es feia portar notícies i encàrrecs mitjançant adolescents que viatjaven d’amagat en barques de pesca.

A la mateixa hora que el llagut incendiat donava el senyal, dues tartanes descarregaven una trentena d’homes armats que van començar a prendre posicions pels voltants de l’església de Santa Maria, a Badalona. Van rodejar un antic casalot i van esperar pacientment. El primer a caure va ser el majordom de la casa, a qui una bala va travessar el cor quan treia el nas per la finestra. Tot i que van fer molt de soroll, era evident la precipitació del pla. Els atacants disparaven des de totes bandes. Fer una passa equivalia a perdre la vida. La incursió es va allargar fins a les onze del matí, just l’hora en què dos valents es van avançar amb un gran cubell d’oli. Miraculosament, van poder arribar fins a la porta de la casa i hi van calar foc. Els assaltants es van exaltar i van córrer cap a aquell forat de fustes en flames. En pocs minuts la plaça es cobria de ferits, i dins de l’edifici es repetien les detonacions. Diversos defensors van saltar per una finestra, i els combats es van tornar un tiroteig cada vegada més llunyà i perdut entre els estrets carrerons dels voltants.

Finalment, a dos quarts d’una guàrdies i mossos d’esquadra van ocupar la plaça. Per les finestres de la casa assaltada sortien grans flamarades, i se sentia un soroll constant de vidres, que petaven amb la calor. Van comptar vuit morts a la via pública i vuit més dins la casa. Però quan les autoritats ja havien acordonat els voltants, es van trobar un home ferit sota un carro que els apuntava amb el seu fusell. El sergent que manava la tropa va provar de cridar, però aquell desconegut li va fer volar el cap d’un tret. Just quan sortien les primeres veïnes a fer el tafaner, es va reiniciar el tiroteig, aquesta vegada entre el moribund i els guàrdies. Allò va durar fins que al franctirador se li va acabar la munició i el van arrestar a puntades de peu. Van portar-lo emmanillat a la caserna de les Drassanes, rodejat per un exèrcit furiós de milicians que l’escridassaven i li escopien. L’interrogatori es va perllongar fins a la matinada. Els crits se sentien des de la Rambla.

—I? —va preguntar impertèrrit en Llampades quan l’hi van comunicar.

—El veïnat protesta —va respondre l’oficial de guàrdia, que havia anat a queixar-se al seu despatx.

Intrigat pels avenços del seu subordinat, el capità es va posar el barret i va baixar als calabossos encara sota els efectes d’una forta ressaca. El detingut penjava del sostre, dins d’una cel·la. En un costat descansava el caporal Bonshoms, repenjat a la paret. Al fons, sota la finestra, el sergent Gutiérrez fumava.

Aprensiu, el capità va passar pel costat del presoner, que feia mala cara. La camisa presentava tres forats de bala només al ventre. Si no estava difunt, poc n’hi faltava. Darrerament tot feia pudor de mort, va pensar en Llampades, fastiguejat.

—Una comissió de veïns ha vingut a protestar pels crits que senten, m’ho acaba de comunicar l’oficial de guàrdia.

—No patiu, ja hem acabat —va contestar immutable el sergent.

Tots dos homes van paladejar el tabac lentament. Feia aquella calor humida d’agost que no deixa pensar.

—I doncs, què heu esbrinat? —va preguntar el capità.

—Us presento el criminal que va pelar un sergent dels nostres, ahir a Badalona. Treballa per en Junceda.

—Sap on és?

—No l’ha vist mai en sa puta vida, la feina l’hi paga un dels seus encarregats —va afegir en Gutiérrez—. El seu cap no va participar personalment en l’assalt, ni cap dels seus homes de confiança.

—Això és tot? —va dir en Llampades arrufant el nas.

—Hem esbrinat que en Junceda pot entrar i sortir de la ciutat sense que el vegin. No el trobem perquè no hi és. Disposa d’un túnel que passa per sota la muralla.

—Un túnel?

—Aquest ens ho ha dit tot —va continuar el sergent, assenyalant l’home penjat—. Controla un passadís subterrani que surt d’una finca del carrer de la Cendra, creua el portal de Sant Antoni i acaba en una barraca d’un hort proper.

—Així que l’Antoni Junceda té un accés privat a la ciutat —va murmurar satisfet en Llampades.

—Només hem de situar una patrulla per fer guàrdia davant del soterrani i agafar-lo així que aparegui.

—Bona feina. Despengeu aquest imbècil i que el vegi el metge.