VII

El 9 de setembre els hospitals es van col·lapsar amb els ferits en l’operació contra Gràcia. L’Hospital Militar del carrer Tallers i el de la Santa Creu començaven a acumular ferum de pus i febre. A l’altre extrem de Barcelona, la mare i la germana del general Prim van sortir de la Ciutadella en direcció a França. Aquell matí van cridar l’Estruch a l’ajuntament, on va mantenir una reunió molt tensa. El va rebre en Rafael Degollada, furiós per l’atac de la nit anterior. Volia més seny i organització en l’estratègia militar, i resultats en el cas dels assassinats de nens. Emprenyat com una mona, quan el major va tornar a la caserna va ordenar que cridessin el sergent Gutiérrez, i va encarregar-li que assumís el cas mentre no sabessin on parava en Llampades. Ascendit a inspector provisional, va fer cap a la botiga d’en Martí l’Herbolari, que va trobar oberta. Darrere del taulell hi havia una dona despatxant dues veïnes que volien un pegat per drenar una ferida de metralla. Es va treure el xacó davant les clientes que sortien, després va entrar a la botiga i va tancar la porta amb clau darrere seu. La nova propietària del negoci se’l va mirar estranyada, però no va badar boca. De dins d’un cistellet en va sortir com un llamp una gosseta blanca, bordant i ensenyant les dents, que es va llençar a mossegar-li els turmells. El sergent se la va treure de sobre d’una puntada de peu, que va enviar el quisso uns metres més enllà. Degudament escarmentat, l’animaló no va tornar a acostar-se-li.

—Sembla que no li caieu gaire bé a l’Antuanet —va dir ella sense gaire convicció.

—Provoco aquesta mena de reaccions en les bèsties petites —va respondre en Gutiérrez.

—Vós direu què voleu.

—Sóc policia i vinc per la mort del senyor Martí. —El sergent va fer una pausa—. I vós qui sou?

—La germana de l’antic propietari. Ara aquest herbolari és meu.

—Us acompanyo en el sentiment —va dir amb una inclinació de cap en Gutiérrez—. Heu de perdonar-me, però us he de fer unes preguntes.

—Estic a la vostra disposició.

—Sabeu si el vostre germà tenia aficions literàries?

—Sempre va agradar-li la poesia, sí.

—Això ho va escriure ell? —va preguntar el sergent, mostrant-li un exemplar de «La fada negra».

—No n’estic segura.

—Teniu alguna sospita de per què es va suïcidar?

—Acompanyeu-me —va dir aquella dona, després d’un llarg silenci.

La germana de l’Herbolari va pujar les escales, seguida pel sergent. El primer pis estava molt canviat. Ara estava decorat com un saló benestant, sense el teatret ni el passadís amb els titelles. L’obrador s’havia transformat en un dormitori, amb un llit de ferro i un armari amb un mirall de cos sencer. La dona va deixar en Gutiérrez assegut en una butaca, i uns minuts després va aparèixer amb una safata on hi havia una tetera, dues tasses i una sucrera de porcellana.

—És una infusió de camamilla amb anís estrellat. Preneu-la i veureu com us trobareu millor.

—Gràcies —va dir en Gutiérrez, tot i que no va tocar la tassa. En comptes d’això, es va treure una llibreta i un tros de llapis de la butxaca, i va preguntar—: Feia molt de temps que el vostre germà tenia aquesta botiga?

—Era del nostre avi patern, la va heretar quan era molt jove. Llavors en Martí era un xicot exaltat que freqüentava els cenacles poètics. Malauradament es va ficar en política i va acabar a la presó, on el van maltractar. Quan van morir els pares, ell es va quedar sol al càrrec del negoci de les herbes, però al primer pis va muntar un teatret on ell mateix era el director i l’artista principal.

—Sabeu si coneixia una nena anomenada Eulàlia Roig?

—L’Eulàlia? Sí, la coneixia —va dir ella mentre li servia una tassa—. Era una nena estranya que sempre voltava per aquí. A vegades l’ajudava a vestir els titelles i a desmuntar els decorats.

—Per cert, on són els ninots i els escenaris del vostre germà?

—A la brossa, ho vaig llençar tot.

—No us van dir que eren proves judicials?

—Era una col·lecció d’andròmines brutes, i moltes estaven tacades de sang. Em portaven mals records.

—Sabeu si el vostre germà va regalar un titella en forma de dimoniet a l’Eulàlia?

—Sí, va ser un regal d’aniversari.

—Quina relació tenia amb ella?

—El meu germà oferia espectacles de franc per a entitats benèfiques. Una tarda va venir un grup de criatures amb la senyora Prudència Rocapebrera i les seves amigues, va ser llavors que la va conèixer. L’Eulàlia anava sovint a buscar almoina a l’oratori de la plaça de l’Oli, i a partir d’aquell dia venia sovint a veure les funcions. En Martí se la mirava com la filla que mai va tenir. Tanmateix, a finals de l’any passat vaig notar una transformació en el seu caràcter. Es va tornar taciturn, esquerp.

—Què voleu dir?

—El meu germà estava amoïnat. Mai em va dir el perquè, però una vegada va insinuar que l’Eulàlia havia fet una cosa terrible.

—Quina cosa?

—No ho vaig voler saber. A partir d’aquell moment, cada dia el veia més trist i enfonsat.

—En vau sabeu el motiu?

—Un dia, mentre dinàvem, em va dir a mitges que aquesta nena havia fet mal a una criatura a casa seva. Em va assegurar que havia estat un accident. No obstant, el vaig veure espantat.

—Per què no va denunciar-la a les autoritats?

—Odiava la policia, mai hauria col·laborat amb vós. A més, estimava l’Eulàlia, crec que estava disposat a qualsevol cosa per ella.

—Sabeu que és l’assassina d’infants que estem buscant?

Ella va abaixar la vista. Era una dona encara jove, vídua d’un tintorer mort a la guerra. Es va eixugar les llàgrimes amb el davantal i es va servir una segona infusió.

—No ho sabia del cert.

—Però ho sospitàveu.

—Sí —va admetre ella amb un fil de veu.

—Per què es va suïcidar en Martí?

La germana de l’Herbolari va esclatar en plors. No va afegir res més, ni tan sols quan un escamot de guàrdies se la va emportar emmanillada a les Drassanes. Tres dies més tard va confessar que el seu germà havia estat protector —i possiblement còmplice en algun cas— de l’Eulàlia, i que ell havia escrit i fet imprimir el poema «La fada negra». L’anomenava així perquè en els darrers mesos de vida el titellaire patia malsons cada vegada que fumava opi, i sempre hi apareixia la nena.