XI

La revolució va resistir al castell de Figueres fins al 13 de gener de 1844, quan el general Narcís Ametller va rendir la fortificació a les tropes del general Joan Prim. Efectuada la capitulació de la plaça, l’Ametller va agafar el camí de l’exili a França, on es va retrobar amb el president de la Junta de Barcelona —en Rafael Degollada—, que havia fugit a bord d’un vapor de guerra francès. El comandant Joan Muns, promotor del primer sindicat obrer que hi va haver a Catalunya, també es va exiliar. Les associacions de treballadors van ser prohibides, i els seus membres van passar per primera vegada a la clandestinitat. Altres caps de la revolució no van tenir tanta sort. A Figueres, el jove capità Narcís Monturiol va ser empresonat per les autoritats, que el van desterrar a l’isolat llogarret de Cadaqués. A la capital catalana, el músic Josep Anselm Clavé va ser detingut i va complir dos anys de presó a la torre de Sant Joan de la Ciutadella. Allà va concebre la creació de societats corals, pensades per apartar els treballadors de la beguda i les tavernes.

A l’altre costat de les trinxeres, el ministre de la Guerra, el general Francisco Serrano, es va apartar de la política per convertir-se en l’amant de la reina, a qui tres anys més tard casarien en contra de la seva voluntat amb l’efeminat del seu cosí Francesc d’Assís i de Borbó. El gran beneficiat d’aquella campanya va ser el general Ramón María Narváez, perquè pocs mesos més tard el van nomenar president del govern, càrrec que ocuparia durant tres anys. El seu mandat es va distingir per l’extraordinària duresa de les mesures repressives, amb execucions sumàries i llargs empresonaments. Ell mateix va fanfarronejar mentre agonitzava, anys més tard, que moria sense enemics, perquè els havia fet afusellar tots. El general Baldomero Espartero, duc de la Victòria, va tornar de l’exili a Anglaterra cinc anys més tard, va arribar a ser president del govern i va estar a punt de ser el primer rei d’origen plebeu d’Espanya.

Entre els oficials que van participar en el bombardeig de Barcelona, la sort va ser diversa. El cap provisional Jacobo Gil de Aballe va ser enviat a reprimir la revolta al Garraf, i va ocupar Vilanova i la Geltrú a principis d’octubre, raó per la qual li van concedir la Cruz de San Hermenegildo. El general Prim va ser nomenat mariscal de camp i comte de Reus, i va rebre la Gran Cruz de San Fernando per l’assalt a Mataró. Anys més tard es convertiria en l’heroi de Castillejos a la guerra d’Àfrica, i en l’amo del país. Els altres dos caps militars van conèixer honors i decepcions a parts iguals. El dialogant Miguel de Araoz va caure en desgràcia, mentre que l’expeditiu Laureano Sanz rebia la medalla d’or de l’alcaldia de Barcelona i era substituït pel barceloní Ramon de Meer i Kindelán, baró de Meer, que va ser qui finalment va signar la capitulació del castell de Figueres. Meer era un general moderat que ja havia manat a la ciutat anys abans i havia deixat un rastre de repressió ferotge. Afortunadament va durar poc en el càrrec, i el 1845 va ser substituït per Manuel Gutiérrez de la Concha, marquès del Duero. El general Martín Zurbano, que va ordenar el frustrat bombardeig de Barcelona del 23 de juny, es va mantenir fidel a Espartero i dos anys més tard va comandar una rebel·lió contra Narváez que va fracassar. El van afusellar amb dos dels seus fills a Logronyo.

L’escriptor i economista Bonaventura Carles Aribau, secretari del magnat Gaspar de Remisa, va escriure des de Madrid un poema de felicitació al seu amic Joan Prim pels atacs contra les poblacions de Barcelona, Sant Andreu del Palomar i Mataró: