II

Amb el cel ennuvolat i la llum trista d’octubre, en Llampades veia cada cop més fantasmes. Per això va desconfiar quan, en tornar del cafè, es va topar al pati de la caserna amb un centenar de civils de totes les edats, als quals estaven ensenyant a marxar en formació tancada. Se’ls va mirar de prop, sense decidir si eren els darrers voluntaris d’un exèrcit a punt de perdre la guerra o fantasmes de la seva imaginació. Una tropa embastada amb caps i puntes, ancians molt vells, adolescents molt joves, un guenyo molt guenyo i en Nicolau, que havia tornat a allistar-se.

—Què hi feu, vós, aquí? —li va preguntar en Llampades.

—He sabut que demanaven reclutes per a un nou cos de voluntaris, i aquesta vegada m’han fet caporal.

—Ja veig els galons.

—Capità! —va cridar satisfet aquell invàlid, posant-se ferms.

—Qui us mana?

—Encara no ho sabem.

En Llampades va saludar el caporal i va creuar el pati. Les cares d’aquells desgraciats van impressionar-lo fins al punt que va pujar les escales amb un somriure murri. Imaginava la cara que faria l’oficial d’aquella unitat quan descobrís que el seu ajudant era un home a qui faltaven els braços, i amb una mena de forquilles d’acer on haurien d’anar les mans. Anava rient sol quan es va trobar amb una dotzena de guàrdies que l’esperaven al passadís. El major Estruch havia vingut a veure’l i era al seu despatx. Només va obrir la porta, el va veure assegut darrere la taula, llegint les seves notes. El capità es va quadrar i va colpejar molt fort amb els talons per fer-se notar.

—A les vostres ordres!

El major se’l va mirar un instant i va llençar els papers a terra, d’on els havia agafat.

—Sabeu que la nena que busqueu ha estat aquí aquesta nit passada?

—He estat informat poc després de l’incident —li va respondre en Llampades, mirant-se’l de reüll.

—Sembla que ha confós l’oficial de guàrdia amb vós. Volia matar-vos.

—No ho crec.

El capità es va treure les arracades de la butxaca i les va mostrar al seu superior, fent-les ballar entre els dits. Sota la llum, aquelles pedretes vermelles van brillar com els ulls d’un gat.

—L’Eulàlia buscava això —va continuar en Llampades—. Sap que les tinc i vol recuperar-les. No crec que vingués per matar-me, si no ja fóra mort.

—Com vós vulgueu —va replicar el major, gratant-se la pollosa cabellera abans de posar-se de nou el xacó—. Sóc aquí per un rumor, i vull avisar-vos perquè segurament deveu ser l’únic que no l’ha sentit.

—Què em voleu dir?

—Entre la tropa corre la brama que heu ficat la mà a la caixa.

El capità no va dir res, però se’l va mirar amb cara de fàstic. Lívid per aquell insult, el major es va posar dret.

—Sé que sou innocent, en tinc l’absoluta certesa! —va afegir.

—Llavors?

—Ja sabeu com és la gent, sempre malparlant dels altres al cafè i fent circular pamflets anònims.

—A casa nostra, d’això en diuen fer política.

—Per demostrar-vos la meva confiança —va insistir l’Estruch—, he posat una unitat de voluntaris sota el vostre comandament.

—Voleu dir la colla d’arreplegats que algú ha perdut al pati?

—Són tots vostres —va concloure disgustat el major—. Vinc a fer-vos entrega de la vostra primera missió.

—On m’envieu? —va respondre en Llampades, provant de mantenir les formes.

—Sortireu de la ciutat aquesta mateixa matinada, pujareu a Montjuïc i agafareu per sorpresa els franctiradors que s’hi amaguen.

—Fins on arriba la independència del meu comandament?

—Pregunteu si podeu fer servir els vostres homes per a la recerca de la nena assassina?

—Exactament.

—Us voldria complaure, però no pot ser.

En Llampades va renunciar a obrir-li el cap al major, va baixar les escales i es va tornar a mirar la seva tropa. Els havien uniformat amb rampoines que quedaven als magatzems de la caserna. Formaven un catàleg de lletjos vestits amb roba per cremar. Totes les casaques tenien forats de bala i grans taques de sang, i cadascú havia de cobrir-se el cap segons les seves possibilitats.

—Caporal! —va cridar en Llampades a en Nicolau—. Faci formar aquests homes. Passaran la tarda fent instrucció!

Els nous reclutes només van parar a quarts de vuit, quan van poder sopar i descansar una estona. A les dues tocades els van despertar, els van armar amb fusells i pistoles i van marxar sense fer soroll fins al portalet de Santa Madrona, on se’ls va afegir una companyia de presidiaris dels Salvaguardes de la Llibertat. En Llampades va barrejar en una petaca de rom les darreres gotes de làudan que li quedaven, en va fer una bona glopada i va ordenar als seus homes que creuessin les hortes de Sant Bertran a la carrera, camí de Montjuïc. Al capdavant anava, molt marcial, en Nicolau, que subjectava un sabre amb les pinces de ferro que li feien de mà. Es notava que tenia experiència de combat per la parsimònia amb què es movia i pels crits que proferia als seus subordinats.

No feia ni una hora que voltaven per la muntanya quan van sentir trets per la banda del Morrot. La topada amb l’enemic va ser a prop de la pedrera. Els van tirotejar des del cim i van haver d’arrapar-se al terreny. En aquella complicada situació, es van adonar que els havien municionat amb pólvora espatllada per la humitat. A dos d’aquells desventurats els va explotar l’arma a la cara, i feien uns crits que esfereïen. La resta de la tropa no estava gaire més animada a fer servir els seus fusells, i ningú sabia cap on anar. Malgrat els renecs i les amenaces, en Llampades i el caporal estaven a punt de perdre el control sobre els seus homes. Afortunadament, les bateries del castell no van tardar a descobrir-los i van obrir foc, cosa que va resoldre tots els dubtes. El primer projectil va impactar de ple en una rotllana de reclutes inexperts, dos dels quals no es van tornar a aixecar mai més. Un tercer va rebentar poc més tard, quan va encertar-lo de ple un obús. Com els xais, els voluntaris es van agrupar i van deixar que el capità fos el seu pastor. Va conduir-los fins a un marge de pedra, on van haver de resistir tres hores amb el cap cot. En aquell tiroteig va resultar malferit en Nicolau, que va sortir de l’amagatall amb el sabre ben alt per rebutjar un atac enemic i va rebre un tret al cap. El sacrifici d’aquell home sense braços va encoratjar els voluntaris, que van escapar d’allà obrint-se pas a trets i amb el cos del caporal a l’esquena. Només en van desertar tres, i els altres van baixar disciplinadament entre impactes d’artilleria que aixecaven grans núvols de terra, amb en Llampades conduint-los amb el bastó.

Per fi, a quarts de vuit va tornar la companyia de voluntaris. N’hi havia que ploraven pel terror que havien passat. Per contrast, cap dels presidiaris que els acompanyaven va resultar ferit. Sortia el sol quan el capità va travessar el portaló de Santa Madrona. Caminava capbaix; entenia que s’havia equivocat pensant-se que allò era una befa del major, quan en realitat es tractava d’una lliçó d’humilitat. Malgrat la seva inexperiència, els barcelonins més maltractats havien estat capaços de plantar cara a tot un exèrcit, i la majoria havien sobreviscut. En Llampades va mirar-se la muntanya des del portal obert. Sabia que no podria fugir, que es beuria fins a la darrera gota de cicuta. Seria cap de policia mentre durés la revolució, i tan sols com a cap de policia podria detenir l’Eulàlia. Més enllà d’aquesta resolució quasi mística —d’aquesta tossudesa rampelluda del capità—, la resta tant li feia. Era d’una generació d’homes caparruts, que es deixaven morir abans que donar-se per vençuts. Seria a Barcelona fins al final, més enllà i tot si fos necessari. Mentre es tancava la porta de la muralla, va llençar la burilla a terra i la va trepitjar amb la punta de la sabata.