XII

L’arribada del fred va brindar una inesperada satisfacció als jamàncios. Els capitalistes havien fugit de la ciutat entre juny i agost, i la majoria no havia agafat roba d’hivern perquè es refiaven que l’exèrcit escombraria la revolució en pocs dies. A mitjans d’octubre es va imposar la realitat, i cada vegada hi havia més dones davant de les muralles, pregant als sentinelles que els recuperessin els abrics i els cobrellits. Hi havia milicians que ho feien de bona fe, d’altres per diners, i la majoria s’hi negaven. Fins i tot n’hi havia que estripaven la pellissa de visó i el gavany de llana escocesa a la vista dels senyors de la indústria, i després es feien un tip de riure. Era l’única alegria de què podien gaudir els revoltats, ja que feia dies que s’havien acabat la carn i el pa. Per les voreres només hi circulaven gossos famèlics, que mossegaven com si patissin la ràbia. Resignats a perdre la iniciativa militar, els revoltats s’havien posat a cobert de les bombes sota una intensa pluja, amb un fred humit difícil de treure i gairebé sense res per menjar.

Aquella tarda, el tribunal que integrava en Llampades va seguir el judici contra un sergent coix de la patrulla de voluntaris que custodiava el Palau Reial. Aquell senyor era un firaire analfabet, que havia armat amb fusells una quinzena de minyons orfes, i es va voler guanyar els galons fent avançar contra la Ciutadella aquelles pobres criatures. Els nens van disparar una descàrrega contra els sentinelles de la guarnició, que van enviar un centenar de soldats a perseguir-los i al final van establir un combat amb els milicians que defensaven les barricades de primera línia. Els militars van llençar una bengala, que va caure a sobre dels parapets de fusta que protegien el carrer de la Peixateria i els va incendiar. Aquest foc va il·luminar les unitats de voluntaris amagats al jardí del General, contra els quals van disparar els canons. En total, hi va haver dinou ferits per no res.

En Llampades va condemnar a mort el sergent coix i va dissoldre la unitat d’infants. Baldat, va plegar de la caserna, va creuar a l’altra vorera i va entrar a la veïna botelleria d’en Naully, on va barrejar un didal d’aiguardent amb unes gotes de làudan. Encara no s’havia posat la beguda als llavis que va veure el seu ajudant Nicolau palplantat a la porta de l’establiment.

—Què feu aquí? —va preguntar-li en Llampades.

—Han portat aquesta nota per a vós —va respondre el milicià, allargant-li un paperet amb el seu braç ortopèdic.

El capità va desplegar la nota amb parsimònia. Estava escrita amb lletra femenina i presentava nombroses faltes d’ortografia. L’enviava la vident que li havia fet la predicció sobre l’Eulàlia, i el comminava perquè es veiessin de seguida.

—Qui us ha donat aquesta carta?

—Una criada l’ha portat fins al cos de guàrdia de la caserna.

—Gràcies, podeu marxar —va dir en Llampades.

—També vinc a dir-vos que el vostre despatx ha estat requisat pel comandant Trilla, del Batalló de la Brusa.

—I les meves coses?

—Les he portades personalment a la dispesa de la senyora Niubó —va contestar en Nicolau—. He de comunicar-vos que m’han fet fora de la milícia. El comandant diu que sense braços no li faig cap servei.

—Home de poca fe…

Aprofitant una treva en els combats, el capità va enfilar pel carrer de Sota Muralla fins a la veïna plaça de Palau, que presentava molts impactes de projectil. Obrint-se pas per entremig de la runa, va arribar a la plaça de les Olles. Va pujar la fosca i deserta escala de l’endevinadora, que tenia molts esglaons trencats, la barana feta miques i les parets esquerdades. En arribar al replà, es va trobar la porta de la casa oberta de bat a bat. A dintre hi regnava una buidor esfereïdora, i no es veia cap moble, cortina o quadre. Al final del passadís espurnejava la llum d’una espelma, única companyia d’aquella dona, que l’esperava asseguda en una cadira.

—Vós també els veieu, oi? —va preguntar-li ella, així que el va veure entrar a la cambra.

—Si veig què?

—He sentit a dir que us visiten les ànimes.

—Vós què creieu? —li va respondre en Llampades—. M’anuncien la mort?

—Volen que atureu la fada negra. Si no ho feu, en el futur us en penedireu.

—No podeu preveure quan deixarà de matar?

—Depèn de vós, està a les vostres mans.

—I res més? —va protestar el capità, empipat—. Per això m’heu fet venir?

—Trobeu dues gotes de sang i tindreu l’Eulàlia. Això és el que vol, i sap que vós ho podeu aconseguir.

—Jo? —va respondre escèptic en Llampades.

—Sota terra trobareu nens morts.

—Voleu dir en una cova?

—Ho sabreu quan us toqui saber-ho. Ara sortiu, d’aquí a pocs minuts començarà novament el bombardeig i aquesta casa s’acabarà d’ensorrar.

La vident va recitar una oració i va donar-li a besar una creu. Com havia pronosticat, mentre el capità baixava l’escala, les bombes van rebentar la façana de l’edifici, que va començar a ensorrar-se. Cobert totalment de pols, va sortir al carrer just a temps per no quedar sepultat. Uns segons més tard, la finca era un munt de runes, sota les quals hi devia haver el cos de l’endevinadora. Ningú va sortir a auxiliar-lo, perquè els veïns ja estaven massa acostumats als esfondraments. Fugint de les bombes, el capità va buscar refugi al Cafè de les Set Portes. Van obrir-li la porta i van informar-lo que l’exèrcit revolucionari del general Ametller s’havia enfrontat a les forces del general Prim davant la ciutat de Girona, i l’havien obligat a retrocedir fins a Sant Hilari Sacalm. Els republicans de Figueres també havien resistit un atac, i tot l’Empordà seguia al costat de la Junta de Barcelona. Aquella notícia no va semblar que li aixequés l’ànim.