V

A finals de setembre, Barcelona era una ciutat buida. Pels carrers només hi circulaven els carros que transportaven l’arsenal d’armes i pólvora de les Drassanes fins a la cripta de Santa Eulàlia de la catedral, on es considerava que estaria més segur. Una companyia de sapadors custodiava aquell magatzem improvisat amb centenars de caixes d’explosius i bales. Els milicians jugaven als daus i als palets en el claustre, i s’alleujaven arreu, raó per la qual hi havia racons del temple on la ferum d’excrements humans era terrible. Al campanar, el rellotge havia estat destrossat a cops de martell, els revoltats el qualificaven com la pitjor màquina mai construïda per la maldat de l’home. Des d’aquell mirador es veien molt bé les irregularitats de la muralla barcelonina. Els treballs d’enrunament que s’havien fet a l’estiu havien obert un seguit de buits en els murs, que ara presentaven un aspecte deplorable. El perfil de les fortificacions de la ciutat era com una dentadura esdentegada. Hi havia bretxes al final de carrers com Conde del Asalto, Sant Pau o de la Cendra, a les torres de Canaletes i a la plaça de Sant Pere, que els milicians havien taponat a corre-cuita amb matalassos, taulons i carros plens de terra. A cada bretxa hi havia un canó per defensar-la. Malgrat que hi havia tan poca muralla i tanta barricada, la ciutat resistia.

En Marianet era l’única presència viva que caminava per les voreres. S’havia escapolit de la caserna i havia estat uns dies amagat. La gana va obligar-lo finalment a sortir del seu amagatall, a buscar alguna cosa per menjar. Caminant sense rumb, va arribar a Santa Maria del Mar. A primera vista el temple semblava una cavallerissa, amb el terra cobert de palla i tot d’animals pasturant a l’altar, enmig de caixes i sacs. La guarnició estava formada per una companyia de voluntaris i dues dotzenes de putes que s’havien fet els seus petits espais íntims amb una manta. Les dones jeien indolents, unes eixarrancades, d’altres netejant-se l’entrecuix amb un cubell d’aigua o cantant cançons obscenes, mig nues, mentre es miraven els milicians amb un mig somriure. Feia uns dies, en ocupar l’edifici, la tropa revolucionària havia afusellat una imatge de la Verge i havia tallat el cap a tots els sants. A la torre hi havia un escamot que era rellevat cada dues hores, i que intercanviava trets constantment amb els sentinelles de la Ciutadella. Al veí carrer dels Sombrerers hi funcionava una cantina miliciana que venia menjar i begudes, i oferia gat en escabetx i grans cassoles de rates guisades. En Marianet va estar una estona observant aquelles menges, fins que el van fer fora a empentes.

Desesperat, l’adolescent va arribar al baluard del Migdia. Potser a l’hora del ranxo li podrien donar un rosegó de pa. Quan s’hi acostava, va esclatar la primera bomba a la plaça de Palau, davant de la Llotja. En uns segons es va desfermar un violent bombardeig. La bateria que hi havia a la plaça va respondre al foc, però els projectils ja queien sobre els edificis. En Marianet va saltar dins la trinxera que els jamàncios havien excavat al carrer d’Isabel II. A pocs metres d’on era, va rebentar una bomba que va esberlar un major de cavalleria i va segar les cames al seu ajudant.

El baluard del Migdia guardava el portal de Mar. Aquella era la posició més arriscada de tot el perímetre, com assenyalaven tot de pals, dels quals penjaven banderes negres i vermelles amb cranis i ossos humans dibuixats. La fortificació estava en runes, l’artilleria governamental provava cada dia de rebentar-ne les gruixudes parets, i cada nit els defensors tornaven a taponar els forats. Rellevaven la guàrdia cada dia. Va ser el punt on va haver-hi més baixes de tot el setge. Els homes més valents s’oferien voluntàriament per servir-hi. Arribaven com qui va a una festa, mig beguts, cridant visques a la revolució, i si en sortien sencers, ho feien ja amb el títol d’herois. Amagant-se entre els porxos d’en Xifré, en Marianet hi va poder arribar sota un intens tiroteig. Aquella jornada hi havia de guarnició una companyia de carbonaris italians, que havien rebatejat el lloc com el Fortí de la Llibertat. Aquests homes eren els més fidels servidors de la revolució. Acabaven de ferir de mort el seu cap i disparaven enfurismats en direcció a la Barceloneta.

—Ragazzo! —van cridar-lo des d’un racó—. Vine aquí abans no et facin un forat al cap!

En Marianet va veure que l’home tenia una olla al foc i s’hi va acostar.

—Tens gana?

El noi va fer que sí amb el cap.

L’italià va treure de l’aigua bullent uns fideus cuits molt llargs, que va escórrer i va passar a una paella grossa amb mantega de porc. Hi va afegir un grapat de formatge ratllat, dotze ous i unes cullerades de l’aigua en la qual havia bullit la pasta; i ho va remenar tot fins que va lligar una salsa espessa i cremosa a la qual va incorporar una generosa ració de pebre negre.

—Això són spaghetti alla carbonara, tasta’ls —va dir el desconegut, oferint-li una forquilla—. Vam aprendre aquesta recepta a Nàpols, quan els austríacs ens van derrotar. En aquell setge ens mancaven les provisions, com ara a vosaltres aquí. Vam acostumar-nos a aquest menjar senzill, que vam batejar com a carbonara pel color de la pólvora.

En aquell instant, una bala de canó va obrir un esvoranc a la paret. Per aquesta nova obertura va passar un violent raig de llum, que va il·luminar el núvol de pols i fum que havia aixecat l’explosió. Els homes van quedar uns segons enlluernats per aquelles delicades volves d’or que brillaven surant en l’espai. Sense immutar-se, es van espolsar la roba i van taponar el forat amb pedres i sacs. En Marianet va devorar aquells fideus, mentre els carbonaris feien cua amb els seus plats de llauna a la mà.

Durant aquelles jornades, es va crear amb els presos comuns alliberats una companyia de cent cinquanta voluntaris, anomenats Salvaguardes de la Llibertat. Van ser equipats amb uniformes nous de trinca, espardenyes, fusells francesos i cananes. Pocs dies després, la majoria havien desertat. També es va crear una nova unitat de voluntaris amb els joves empordanesos que havien vingut amb el general Ametller, que estava aquarterada en el convent dels Caputxins del carrer de Ferran.

El darrer dia de setembre es va reprendre el bombardeig. Durant cinc hores seguides, cap sector de la ciutat es va estalviar la seva ració de bales de canó i metralla. Al carrer de la Cendra es va originar un incendi en una fàbrica de productes químics, que es va estendre a unes barraques properes habitades per gent humil. Com a nou superintendent de policia, en Llampades va haver d’anar a dirigir l’extinció d’aquell incendi, i més tard va marxar a la capella de Santa Llúcia, on un projectil havia esclatat al sostre, arrencant una gàrgola que va caure damunt d’un vianant. El pobre home s’havia refugiat allà confiant que l’artilleria respectaria la catedral, i ara presentava el cap esclafat per una estàtua de pedra en forma de gos.

En Llampades va tornar a la caserna pel carrer Ample. Seguint les indicacions dels seus consolats, els súbdits de les nacions estrangeres havien tret al balcó les seves banderes respectives, per assenyalar les cases que no havien de patir cap atac. Els balcons del carrer estaven entapissats amb els colors blanc i vermell dels grans ducats de Parma i de la Toscana, amb la creu blanca sobre fons blau de Grècia, amb la blava i blanca de Portugal, amb la groga i blanca dels Estats Pontificis, amb la blanca amb l’àliga de Prússia o amb la tricolor francesa.

L’1 d’octubre, els canons van disparar aleatòriament entre la una del migdia i les vuit de la tarda. Ara un tret solitari, ara la descàrrega d’una bateria o foc a discreció, durant una estona o només deu minuts, o tota la tarda, ja ningú ho sabia! Només al portal de Sant Antoni, la guàrdia va recollir unes setanta bales i mitja dotzena de granades. La Llotja va patir un càstig molt violent, que va deixar l’edifici mig en runes. Les cases que s’abocaven al Rec Comtal —i en general el veïnatge proper al portal Nou— també van resultar-ne afectades. La mateixa nit es van embargar totes les existències de nitro i es van obrir a corre-cuita dues fàbriques de pólvora, una a l’Hospital Militar del carrer de Tallers i una altra a la caserna de Bonsuccés.

Aquell bombardeig es va perllongar durant una setmana i va tenir aterrida la ciutat. Tot i no produir gaires baixes entre la milícia, hi va haver abundants morts i ferits en la població civil. A la plaça de la Constitució hi van caure tants projectils que la Junta va abandonar l’ajuntament, es va traslladar primer a la Diputació i després a l’antiga casa de la Inquisició al carrer dels Comtes.

El bombardeig es va allargar tres dies més i la gent va entrar en un paroxisme suïcida. Tothom recordava Sagunt i Numància. De tant en tant passava una patrulla de voluntaris que jugaven amb bales i amb granades que no havien explotat. Les llençaven a terra, mostrant així el seu coratge i valentia. Molta gent s’estava familiaritzant de tal manera amb els artefactes artillers que els van perdre el respecte. Era molt comentat el cas d’un caporal que, amb tota la parsimònia, va tallar amb la seva baioneta la metxa d’una granada que havia caigut al pati de les Drassanes i va evitar que explotés. A vegades es feien juguesques absurdes, com la dels quatre joves sentinelles del portal de l’Àngel que van apostar a veure qui era capaç d’arrencar un banderí vermell dels que usava l’artilleria per mesurar distàncies. Van abandonar el seu lloc de vigilància sense avisar ningú, i corrent per enmig dels horts van estar a punt d’aconseguir el seu trofeu. Tanmateix, l’enemic també els va veure i a cent metres de l’objectiu els va rebre una pluja de bales que va ferir-ne un a la mà i un altre a la galta.

Al carrer del Tigre hi van recollir un francès cadàver, d’ofici guanter, que havia donat un desgraciat cop de bastó a un artefacte que va veure a terra i va acabar amb un tros de metralla al cap. Un dels vocals de la Junta s’ho va prendre encara més a la fresca; va tallar d’un cop de peu la metxa d’una granada que va caure a la plaça de la Constitució, i va tenir la flegma d’entrar amb la bomba fumejant a l’ajuntament, on la va ofegar en un cubell d’aigua. De matinada passaven els borratxos, en grups de cinc o sis. Picaven a totes les portes i beneïen els portals amb ampolles de rom. Ningú sabia d’on sortien aquells licors, amb les tavernes i els cafès mig tancats. Cantaven a plens pulmons: «Sí, Mariquita, sí. No, Mariquita, no. Ja poden tirar bombes, monona meva, que no ens fan por!».