II

En Llampades feia tard. Havia rebut una nota del doctor Cendrós, que el citava a les set de la tarda just darrere de l’església dels Sants Just i Pastor, al carrer de la Ciutat, a la fàbrica d’aparells òptics del senyor Francesc Dalmau, on havien instal·lat un cosmorama. Per un ral de velló es mostraven vistes i edificis de grans capitals del món, tal com les descrivien Chateaubriand, Lamartine i altres historiadors. El capità va sortir amb pressa de les Drassanes, però en passar pel dipòsit de farmàcia de Santa Mònica es va trobar amb en Justini aturat davant l’aparador, on nedaven les sangoneres vives en un gran tanc de vidre.

—Són com les persones —va dir distret el periodista francès, mentre observava els lents moviments d’aquelles bèsties en l’aigua tèrbola—. Mireu-les, tan tranquil·les, tan plàcides. Acosteu-hi la mà i veureu el que tarden a xuclar-vos la sang.

—Us veig molt alegre —va respondre irònic en Llampades.

El dia anterior havien arribat a Barcelona el general Francisco Serrano i el diputat Luis González Bravo per establir el nou govern de la nació, nomenar president, convocar una Junta Central i destituir Espartero. A la capital catalana es van allotjar a la fonda de les Quatre Nacions, i des d’un dels seus balcons van donar visques a la llibertat, assegurant que les reivindicacions catalanes serien escoltades i ateses si els donaven suport per fer fora del poder el regent. Els espectadors d’aquell acte d’oportunisme polític van embogir. Aquell dia cap obrer va anar a treballar i les botigues no van obrir fins a la tarda, i als cafès i als bordells era pràcticament impossible entrar de tanta gent que hi havia. Ningú recordava ja Montjuïc i els seus canons, que uns dies abans havien estat a punt d’obrir foc contra la ciutat. Aquells dos homes arribaven sols, sense tropes ni aliances. Però la personalitat abassegadora del general i l’experiència de periodista tafur del diputat van ser prou garanties per als barcelonins, que es van allistar en massa a la Milícia Nacional. D’aquella multitud enardida, només en Justini semblava comprendre la ridícula farsa que s’hi havia representat.

—A vegades penso que els poderosos són com les sangoneres, han nascut per viure dels altres, ni que sigui arrossegant-se à plat ventre —li va respondre al capità.

—Jo vaig a veure un cosmorama —va sentenciar en Llampades, mentre agafava el periodista de bracet—. Acompanyeu-me, potser us distraureu i tot.

Aquests espectacles s’havien posat de moda. Dos anys abans se’n va poder veure un de molt comentat en un pis de la Rambla. A la mateixa exhibició es mostraven dos germans, un nen de nou anys i una nena de cinc, que patien una obesitat molt severa, presentats per la companyia francesa del senyor Teysseire.

El capità i en Justini van trobar el doctor Cendrós davant d’una vista panoràmica de la ciutat de Viena. Es van saludar i tots tres es van admirar d’aquella meravella.

—Heu vist gaires daguerreotips? —va preguntar distret el metge.

—Me’n va mostrar un el doctor Moretti —va contestar en Llampades.

—En Moretti?

—Sí, el coneixeu?

—I tant que el conec! —va exclamar divertit en Cendrós—. Aquest individu estrafolari és una caixa de sorpreses!

—Estrafolari, el professor? —va dir sorprès en Justini.

—Aquest senyor no és professor —li va contestar el doctor.

—Doncs això és el que explica als cafès.

—En Moretti havia estat cirurgià a Roma —va explicar en Cendrós—, però per motius desconeguts va acabar a Barcelona. Diuen que va treballar a la Ciutadella pel comte d’Espagnac, i que aquest el va acomiadar una nit i el va portar fins a l’Esplanada, on l’esperava un escamot d’afusellament. Sembla que no havia arribat prou ràpid al dormitori de l’amo per guarir-li un refredat. I aquest, com era habitual en ell, es va deixar portar pel seu humor macabre. El va fer agenollar i un sacerdot va donar-li l’extremunció. Després van posar-li una bena als ulls i van fer foc. Mentre l’arrossegaven mig desmaiat, en Moretti encara va poder escoltar com els soldats i en D’Espagnac es petaven de riure. No va rebre cap tret, els seus botxins tenien ordres expresses de disparar-li per damunt del cap. Però en Moretti va quedar molt afectat per la falsa execució, i va començar a rondar per la facultat de medicina fent-se passar per professor entre els alumnes de primer curs. Quan es va saber, per poc que no el pengen. Però aviat el van afillar, des d’aleshores no ha faltat cap dia.

—Ell va ser qui em va mostrar un daguerreotip —va murmurar en Llampades, amb els ulls tancats—. Enmig d’una albada grisa, com un grapat de formigues sobre una pedra, se’l veia amb abric i barret de copa a l’entrada del convent del Carme, acompanyat d’una dotzena d’estudiants. Segons afirmava ell, eren els seus alumnes.

El doctor va fer un gest commiseratiu i es va mirar en Justini, a qui va trobar massa gras i amb un color de pell massa pujat.

—Heu vingut per veure els daguerreotips de què us vaig parlar? —va dir en Cendrós, observant al mateix temps les faccions del periodista—. Són al meu despatx. —Es va mirar el rellotge i va concloure—: Passarem abans per la Santa Creu, he de recollir uns preparats.

Quan hi van arribar, el doctor va pujar les escales, mentre que en Llampades i en Justini es van quedar al pati. Encuriosits, van treure el nas més enllà dels tarongers. Llavors l’establiment estava considerat com un dels més mortífers d’Europa. Era un lloc brut i deixat que feia una pudor difícil de descriure, barreja de desinfectant, febre i floridura. Per entremig de les columnes, es veien criatures raquítiques, que se’ls miraven amb ullets tristos. Molts dels que voltaven per allà ni tan sols eren malalts, sinó orfes deixats de la mà de Déu, esgarrats i dèbils mentals que treballaven netejant i fent encàrrecs a canvi d’un plat de sopa. Les monges passaven amunt i avall amb bacines i llençols bruts, mentre els metges s’ho miraven tot amb certa desimboltura. Era alhora dispensari, casa de repòs, maternitat i manicomi.

Llavors encara no es diferenciava entre pacients amb diverses malalties, i tots els ingressats compartien les mateixes sales. La medicina només diferenciava entre pacífics i violents. Mentre els primers reposaven en fileres de llits, els segons eren reclosos en gàbies metàl·liques o tancats en petites cel·les sense higiene. Els bojos acollits a la institució proferien crits esfereïdors tot el dia, i d’altres vivien encadenats a la paret o engrillonats. La vigilància d’aquelles dependències es confiava als hospicians menys espavilats, dèbils mentals o retardats més tranquils.

Atrets pels crits, els dos homes es van acostar a una porta oberta. Però només van arribar al llindar, de la foscor en va sortir un home calb a qui li penjava el llavi inferior, que, vestit només amb una camisola, va barrar-los el pas, al mateix temps que allargava la mà.

—Almoina, si voleu veure els bojos.

Malgrat que en cap moment va aixecar-li la veu, el capità es va espantar i va apartar-lo del pas amb el bastó.

—Sóc oficial de policia!

Decidit, en Llampades va entrar en una sala amb el terra colgat de palla, però el que hi va veure va fer-lo parar en sec. L’ambient era calorós, feia la mateixa olor que a les quadres de cavalls. Allà dins hi vivien encadenades una trentena de persones de diferents edats. Va observar de prop un ancià amb la mirada perduda i part de la closca del cap enfonsada, que recitava una lletania sense veu com si estigués resant. El capità va reparar en un home quasi nu, que quan el va veure es va posar a xisclar. Tenia la pell molt pàl·lida, devia fer molt de temps que era en aquell forat. Demanava a crits al capità que l’alliberés, fent grans estrebades a la cadena que duia al coll, amb unes baules molt gruixudes. No semblava haver-hi perill que aconseguís desfer-se’n, la qual cosa encara l’enrabiava més. Aviat va aparèixer un expòsit, que va repartir un parell de fuetades a l’atzar i va fer callar l’orat a cops.

—Si tant us interessa, haureu de fer almoina —va rondinar l’hospicià.

Quan va arribar en Cendrós, tots dos homes semblaven a punt d’estomacar-se.

—Deixeu-nos sols! —va ordenar el doctor.

—Quina mena de lloc és aquest? —va preguntar el capità.

—Un manicomi —va respondre solemne en Cendrós—. Tenim problemes d’espai i a aquesta pobra gent poc els importa estar aquí o allà, la majoria no saben ni on són. Els cuiden aquests pobres desgraciats, que demanen una petita almoina per veure l’espectacle de la bogeria, perquè no tenen altra manera de guanyar-se la vida. Aquesta casa funciona gràcies a la caritat, però avui en dia es donen pocs diners a l’Església. Amb el que tenim no podem fer res més. Si us serveix de consol, l’home que us demanava que l’alliberéssiu és un pobre ximple, fill d’una família de pescadors, a qui una nit se li va girar el cap i va assassinar els seus pares ofegant-los dins d’una tina d’aigua. L’anaven a executar, però el jutge va veure que era un pobre pertorbat i el van portar aquí. La cadena és perquè no es faci mal.

Mentre els tres homes parlaven, se’ls havia acostat un infant, que els mirava fixament. Era un nen escanyolit, amb un cep de fusta que li subjectava els peus. Amb la mà allargada cap a ells, assenyalant un punt indefinit de la paret, va xiuxiuejar:

—El dimoni encara ronda pels carrers… Jo l’he vist.

—Noi, no t’han ensenyat a callar quan parlen els grans? —va respondre en Llampades, donant-li una bufetada que el va fer anar per terra.

Però el vailet es va incorporar i va repetir:

—El dimoni encara ronda pels carrers.

—Quin dimoni? —va preguntar intrigat en Justini, mentre s’ajupia.

—Aquell que es beu la sang dels innocents, jo l’he vist.

—Què diu que ha vist, aquest mocós? —va dir el capità, mentre el petit continuava parlant.

—Va ser ell qui es va emportar l’Emma.

—Coneixeu aquest nen? —va voler saber el periodista.

—Li diuen Peret —va contestar el doctor—, però no sabem qui és. Va ser dipositat aquí aquest passat febrer. Ell i la seva germana Emma eren orfes, i tots dos treballaven en una fàbrica de sacs. La policia els va localitzar en un soterrani, ell amagat sota un armari i ella morta a terra. Quan hi va arribar, estava terroritzat. Deia que un dimoni els havia atacat, i que havia vist com es menjava la seva germana.

—Menjar-se-la? —va intervenir el capità, que ara es mirava la criatura amb angúnia.

—A la nena no se la va menjar ningú —va dir en Cendrós—. Però ell va quedar en un estat de paroxisme, segurament per haver sigut espectador involuntari de l’assassinat. De llavors ençà, només diu incoherències. Li hem posat un cep per evitar que s’amagui a qualsevol escletxa de l’hospital, fugint de no sabem què.

—Van agafar l’assassí? —va voler saber en Llampades.

—Sí, van enxampar un home que abusava de les nenes i va confessar que ell l’havia morta.

—El dimoni encara ronda pels carrers, jo l’he vist —va repetir en Peret.

—Tu saps on és? —va dir el capità.

Llavors el nen va assenyalar cap a un forat que hi havia a la paret, a l’altre costat de la sala. I amb un udol que posava els pèls de punta va xisclar.

—Allà, allà és el dimoni!

En Llampades va fer aixecar el periodista francès i se’l va emportar a empentes d’allà. Marejat com una baldufa, el capità va arribar el primer al carrer del Carme.

—Us trobeu bé? —va preguntar-li el doctor.

Ell no va contestar res, només se’l va mirar amb una barreja d’odi i de por. Aquell lloc sufocant l’havia remogut per dintre, amb tots aquells cossos de pell esblanqueïda com la d’un cadàver i aquelles mirades perdudes en un horitzó buit.

—No us feia tan sensible —va afegir sincerament preocupat en Justini.

—No ha estat res, només un mareig —va aconseguir dir en Llampades, que s’eixugava el front suat amb un mocador, mentre lentament li tornava el color a la cara.

Just davant d’on eren hi havia el convent del Carme, seu de la universitat barcelonina. En el primer pis hi tenia el despatx en Cendrós. Quan hi van arribar, el doctor va treure d’una capsa de cartró un grapat de retrats de morts col·locats al damunt de la taula d’operacions. Els daguerreotips estaven embolicats en paper d’estrassa, que produïa un crepitar sinistre en desembolicar-los. Hi havia rostres i cossos sencers, panxa amunt i també panxa avall.

—Els morts són més fàcils de fotografiar que els vius —va aclarir el doctor.

—I això què vol dir? —va preguntar en Llampades.

—Que no es mouen! —va exclamar en Cendrós—. Veureu, un daguerreotip només és una placa de coure amb un bany d’argent, sensibilitzada amb vapors de iode. Es diposita en el fons d’una càmera fosca i s’exposa a la llum mitjançant una lent durant deu o quinze minuts, segons les condicions atmosfèriques o la força del sol. Després la placa se sotmet als vapors de mercuri i es fixa amb un rentat de sulfit de sosa. Si l’objecte retratat es mou, la placa no s’impressiona. Proveu d’estar-vos quiets i sense parpellejar durant un quart d’hora, i veureu la dificultat. Per retratar els vius és necessari fer seure el model en una cadira especial, equipada amb un estri metàl·lic que subjecta el cap i que impedeix moure’l. La persona retratada ha de tenir els ulls tancats, i després els hi pinten com si fossin oberts al damunt de la placa. Per això no hi ha millors models que els difunts.

—Fixeu-vos-hi bé, capità, çà lui fera les pieds —va explicar sorneguer en Justini—, fins i tot els morts són més educats que els vius, i s’estan quietets quan els ho manen. Haurien de matar tothom, aquest món milloraria molt.

El comentari no va agradar gens al jove Cendrós, que va aixecar una cella i va seguir obrint aquells paquets de paper d’estrassa fins que va trobar el daguerreotip que buscava.

—Aquesta és la placa de la qual us vaig parlar.

El capità va mirar amb molta curiositat, però no hi va veure res d’especial.

—Heu de mirar-vos-la de més a prop —va dir el doctor, oferint-li una lupa—. Fixeu-vos en aquesta marca, això semblen els senyals d’unes dents.

—Jo no veig res —va respondre en Justini.

—Prengueu paciència.

Efectivament, al costat de la llisa ferida del ganivet s’observava una marca, com si l’assassí hagués clavat una queixalada a la seva víctima.

—Com va morir aquesta nena? —va preguntar en Llampades.

—Ningú la va reclamar, pensem que era filla de firaires, i que no van voler acostar-se a la policia. Dues veïnes la van trobar en uns safareigs, a finals d’aquest abril passat. Abans de ser degollada va tenir temps de xisclar.

—I els senyals de dents?

—Potser es va resistir i la van mossegar.

—No és una mica estrany? —va interrompre el periodista.

—En absolut, aquí veiem moltes ferides fetes per dents humanes —va respondre com la cosa més normal en Cendrós—. Us en faríeu creus de les vegades que una baralla acaba a queixalades!