I

La cambra començava a il·luminar-se amb la llum tova de l’albada quan en Gutiérrez es va despertar al costat de la seva muller, que dormia plàcidament. El sergent se li va acostar i va besar-li el front. Després es va aixecar i es va posar els pantalons. Mentre ell es rentava la cara, ella es va cobrir amb una mantellina, va encendre un fogonet i va posar-hi un pot d’aigua i dues cullerades de cafè. La Jerònima va tallar una llesca de pa i la va amanir amb oli. Un cop la infusió va arrencar el bull, va colar el líquid i va servir-lo al seu marit en un gran tassó.

En Gutiérrez feia més de vint anys que estava enamorat de la seva dona. Com tots els marits, de tant en tant passava pel prostíbul, però això no disminuïa gens l’estimació que li professava. Des de la mort del seu fill, la relació entre tots dos s’havia tornat encara més estreta. Compartien la tristor de no poder engendrar més infants, i la melangia d’un amor que no es marcia malgrat l’edat. Mai s’havia sentit una paraula més alta que l’altra a la seva llar. Eren la imatge perfecta de la pau conjugal.

El matrimoni Gutiérrez ocupava el segon pis d’una casa del carreró de la Volta del Remei. Parets blanques i mobles modestos, animats només pels testos de geranis i clavellines que havien florit amb l’arribada de l’estiu, que envaïen tota la superfície del balcó. Al menjador, sobre una calaixera hi havia una campana de vidre, dins de la qual guardaven un floc de cabells rossos del fill difunt. Cada matí el sergent es mirava aquella relíquia, i després besava la seva muller i marxava a la feina.

Aquell dia, en Gutiérrez va arribar a la caserna just a temps de veure com hi entraven els jamàncios del Batalló de la Brusa. Després dels aldarulls protagonitzats el dia anterior, havien estat desarmats i empresonats a la Ciutadella. Però la por d’una insurrecció va obligar el capità general de Catalunya, en Jaime Arbuthnot, a alliberar-los i deixar que es refugiessin a les Drassanes. L’Arbuthnot era un oficial provisional, un interí a l’espera que arribés l’autèntic cap militar de Catalunya, amb dificultats per fer-se obeir i a qui el poble havia batejat com el Borinot. Amb aquell panorama, comptat i debatut, va plegar i van enviar-lo a València.

El sergent va creuar el portal i va saludar en Llampades, que feia mala cara. Venia de protestar inútilment davant del governador de la caserna. Estava convençut que aquells avalotadors només portarien maldecaps.

—Ja són aquí —va dir sense esma el capità, mentre observava aquella tropa de brètols que havien ocupat el pati.

—Mireu-vos-ho pel cantó positiu. Quan sigui necessari detenir-los, no us haureu de moure del despatx —va contestar sorneguer en Gutiérrez.

Els voluntaris del Batalló de la Brusa havien muntat les seves tendes de campanya, i aviat van encendre fogueres. Semblaven una colla de captaires, vestits amb parracs d’antics uniformes. El seu campament, bigarrat i sorollós, tenia l’aspecte d’un soc nord-africà.

—Sol·licito permís per interrogar novament en Marianet —va dir el sergent sense apartar la vista d’aquell campament improvisat—. Crec que no ens ho ha explicat tot.

—De veritat sospiteu d’aquest marieta?

—Tinc la certesa que ens amaga alguna cosa.

—Si creieu que és oportú… —va replicar el capità.

En Gutiérrez es va mirar de nou aquella tropa malgirbada, i va marxar a la feina. Aprofitant el rebombori, en Llampades va sortir amb discreció de la caserna i se’n va anar a l’apotecari Masana del carrer de Sant Pau. Darrerament hi anava sovint a comprar làudan. Aquest nou derivat de l’opi es dispensava per a un ventall gairebé il·limitat de trastorns, curava des del singlot prolongat fins a les monomanies cròniques, passant per una gran varietat de malalties nervioses, la lepra tuberculosa o el còlera. El capità es va fer receptar una ampolleta de làudan Sydenham per guarir un suposat mal d’estómac. El farmacèutic li havia recomanat que en posés dues gotetes en una infusió de camamilla i flor de saüc, però en realitat ell les volia per afegir-les al licor. Amb la seva dosi a la butxaca, en Llampades se’n va anar al Cafè del Canó i a migdia ja anava ben pitof. Així va passar la resta de la setmana, segur que l’assassí que buscava encara no havia d’actuar.

Aquells dies que el capità va desaparèixer per tavernes i cases de meuques, les tropes governamentals van ocupar el poble de Sarrià i les barriades exteriors de Gràcia i la Barceloneta. Els oficials de la caserna no parlaven de res més: el govern enviava el general Joan Prim a restablir l’ordre a Barcelona. Ja era a Molins de Rei, i aquella mateixa tarda va entrar pel portal de Sant Antoni. El que va veure pels carrers el va convèncer d’anar-se’n a la Ciutadella, on els seus oficials van fer-li saber que hi havia una conspiració republicana per assassinar-lo.

—Si em maten, en vindrà un de pitjor —va respondre en Prim.